diumenge, 31 d’octubre de 2010

UN DIA QUALSEVOL

Tots tenim un 31 d'octubre, un dia que comença com un altre dia ordinari i per una successió d'errors es converteix en el dia menys pensat; el dia menys pensat que marca la diferència entre una existència feliç i una altra que te l'aparença d'una muntanya russa emocional. Una existència de matins grisos i vespres negres que et van al darrere, amagades en carrerons foscos. Una existència de la que s'intenta escapar ocupant cada minut, lluitant tot tipus de batalles però és una tasca impossible, cada dia té una gran quantitat de minuts. Despertar-se cada matí, posar-se la careta de felicitar i fingir, representar un paper en aquesta opera que és la societat: els ciutadans responsables, les mares ideals, els polítics honrats, el veïns atents, els fills modèlics, els amics predilectes, els simpàtics del barri. Una carrera cap a un cingle on espera pacient la solitud llavors ella sap que te guanyada la partida des del principi. Espera per obrir la porta a antics fantasmes i rememorar una i una altra vegada el mateix dolor. Una existència fent propis els problemes dels altres per tractar de matar els que ja es tenen. Un tètric aniversari per celebrar amb l'única companyia d'hom mateix, traient les millors copes de vi per brindar amb la tristesa, desitjant que el dia següent siga el dia menys pensat; el dia menys pensat per posar la en escac. I a pesar de tot, sap que una batalla no és una part fragmentaria d'una guerra.

Cròniques belgues, dia 3: BRUGES, PASSEJANT ENTRE CANALS.

El tercer dia ens alçarem i després de desdejunar, sortirem a passejar pels voltants del palau, els nostres dominis. Més tard agafarem el cotxe i marxarem cap a Bruges, la Venècia del Nord i capital del Flandes Occidental. Arribarem i afortunadament poguérem estacionar prop del centre. El primer que visitarem fou el Grote Markt, la plaça major de la ciutat on es troben alguns dels edificis més importants com el Belfort, el campanar, i el Hallen o mercat. Aquesta plaça és semblant a la Grand Place de Brussel·les, paga la pena seure's en una de les terrasses i prendre's un cafè o una cervesa. Aquí provàrem la Pauwel Kwak, una cervesa servida en una copa curiosa que pel que ens digueren era una copa emprada pels cotxers.

Bruges és una ciutat per perdre's pels seus carrers, el seu centre es troba congelat en el temps encara que tal volta li resta realisme, sembla un parc temàtic. Per menjar és aconsellable allunyar-se un poc del Grote Markt, més que res per escapar dels preus abusius. Nosaltres anàrem cap a la Langstrat tal i com ens aconsellava la guia. Pel camí ens trobarem el Vis Markt o mercat del peix. Dinarem en un restaurant anomenat Sacre Coeur que estava bé de preu i provarem una altra especialitat belga, la Carbonade Flamande o Stoofkarbonade, un estofat de carn amb cervesa negra.





Al sortir del restaurant passejarem cap al riu on es troben els molins de vent.Pujarem a un d'ells per una escalinata altíssima i molt empinada, però a canvi vam poder veure una bona panoràmica de Bruges. Marxàrem d'allí sense saber que no seria la última vegada que els molins es creuarien en el nostre camí belga. Ja era hora de fer el guiri i pujar a una de les barques que circulen entre els diferents canals. El trajecte en barca permet veure on es localitzen els principals edificis.



Tornant al centre passarem pel Beguinatge, un convent de monges que es troba en una petita illa sobre el riu. Es pot passejar pels seus jardins i contemplar tot el complexe que forma. Régine ens compra una petita selecció de xocolates belgues per degustar-los: trufes, florentines, manon i chocotofs. Ens els menjàrem en un pub que cap a les 18 de la vesprada ja tenia l'ambient nocturn, va ser una situació un poc estranya. Tornant cal al Grote Markt passarem pel costat de la catedral però no hi poguérem entrar per estar en obres. A la plaça del Burg, on està l'ajuntament vam veure una exposició de fotos a l'aire lliure peculiar. I per acabar ens menjàrem frikandel i frites amb pickles. I tornàrem al palau.

dijous, 28 d’octubre de 2010

EL DIARI D'AULA, DIA 1. (25-10-2010)

A l'assignatura d'Innovació docent i iniciació a la investigació educativa ens han proposat fer com a treball de la matèria elaborar un diari d'aula en el que hem d'anotar les coses més significatives que han ocorregut al llarg del dia. Així que aprofitaré aquest mitjà per conservar les notes del diari. El diari ha de respondre les preguntes: què hem fet en classe?; com ho hem fet? (què hem fet nosaltres?, què ha fet la professora?); què ens diuen les lectures?

La funció d'un diari d'aula és la d'observar l'evolució del dia a dia per tal de detectar possibles problemes que es plantegen a la classe, tractar de resoldre'ls i observar com funcionen les solucions propostes. També actua com a compendi dels temes que s'han tractat a l'aula i els que s'han estudiat. Evidentment aquesta activitat té aplicacions més pràctiques de cara a la investigació.

Per començar hem canviat la distribució de l'aula. Primerament les taules es disposaven en files, però la professora està en contra d'aquesta disposició que obliga a l'alumne a adoptar una actitud més passiva de cara a l'ensenyament. Hem unit les taules formant grups de treball de 5 membres.


Un dels primers temes que s'han tractat és el de les idees prèvies, tot allò que sabem abans de conèixer un tema. Aquestes idees es confonen també amb prejudicis. Per exemple, abans de tractar el tema de la revolució russa hauríem d'interrogar als alumnes sobre les seues idees prèvies sobre que és una revolució i sobre com són els russos i les russes. Sovint una revolució serà contemplada com un procés caòtic i es tindrà una imatge negativa dels russos associant-los a la màfia o a la pobresa. Aquestes són les idees prèvies.



A continuació hem diferenciat la memòria acadèmica, aquell conjunt de conceptes que ens permeten sobreviure al món acadèmic; i la memòria semàntica, tots aquells conceptes amb els quals observem el món i que utilitzem per viure-hi. Sovint es produeix en la ment de l'alumne una dissociació d'ambdues memòries al voltant d'un mateix tema. Per exemple dins d'una aula un alumne pot tindre una idea més ampla al voltant dels russos i conservar els seus prejudicis al respecte una vegada surt. Llavors la nostra finalitat docent serà la d'incorporar la memòria acadèmica a la semàntica. Per tal d'aconseguir-ho hem de posar en qüestió les idees prèvies de l'alumne, provocar-li en definitiva un conflicte cognitiu. Aprenem quan dubtem.

La primera dinàmica de grup ha consistit a respondre els següents interrogants:

1-Recordeu alguna experiència d'innovació educativa que hageu viscut o experimentat?

2-Quins temes d'investigació educativa coneixes? Van units a la innovació?

3-Intenta definir aquests tres conceptes: innovació, investigació, renovació pedagògica.



La resposta havia de ser primer individualment i a continuació fer una posada en comú amb el grup. Acabat l'exercici, la professora ha nomenat un portaveu en grup que ha exposat a la resta de la classe les nostres conclusions. Així el que hem aconseguit és unir a la nostra perspectiva, la de la resta de companys del grup i algunes més de la classe. Treballar en grup enriqueix els punts de vista.



En el nostre grup hem parlat de les rutes matemàtiques que organitzava el departament de matemàtiques de la UV i l'Ajuntament de València. En l'activitat s'apliquen coneixements apresos en classe, es canvia d'escenari, sortint de l'aula i trencant la rutina, i es produeix un coneixement interdisciplinari perquè es combinen coneixements matemàtics amb altres d'històrics. Per contra el professor adopta un paper passiu en aquesta activitat i a més és necessari que tinga una continuïtat dins de l'aula, que els alumnes no l'associen a un fet extraordinari per no restar-li força acadèmica.



Altres experiències que s'han tractat:

1.El Pla de Bolonya preveu un canvi de la classe magistral a una altra d'innovació. Es combinen ambdós mètodes incorporant major càrrega de treball a l'alumne i mantenint el gran pes de la classe magistral i la prova final. Condicionaments negatius: dificultat a l'hora d'aplicar pel nombre d'alumnes per aula, els mitjans disponibles, els professionals disponibles.



2.Biografies incorporades al currículum escolar. Cada alumne es preparava una biografia d'un dels personatges participants dels Judicis de Nurenberg i amb posterioritat hi havia una dramatització. Parteix de l'empatia com a comprensió de la realitat. Els condicionaments eren positius: número adequat d'alumnes, professor jove i amb il·lusió, interes general.



3.Classe de valencià en la que s'elimina el llibre de text. La llengua com a ens viu, emprada en la comunicació del dia a dia. Es conversa sobre distints temes resolent els problemes gramaticals i lèxics en el seu context. L'alumne veu una aplicació del que aprèn al món fora de l'aula.



4. Pel·lícula Die Welle (L'Ona) en la que en una aula s'experimenta l'ascens dels totalitarismes. Experimentació-aplicació de la matèria. Condicionants: lideratge i caràcter atrevit del professor, metodologia activa, permissivitat del centre, alternatives al model caduques.



Concloem l'activitat que la investigació tracta d'esbrinar com funciona quelcom, tractant de millorar-ho, coneixent-ho profundament, responent sempre interrogants, hipòtesis prèvies. Que fem, per a qui i per que. La innovació refereix a un aspecte mentre que la renovació proposa un canvi global.

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Cròniques belgues, dia 2: BRUSSEL·LES, LA CAPITAL D'EUROPA.

Al dia següent marxarem de Wolue-Saint Pierre cap al centre de Brussel·les, desitjosos de recórrer els carrers, de sentir l'ambient urbà, de barrejar-se amb la gent, d'escoltar el soroll. Arribarem a la Ciutat Baixa, el casc antic i com que era diumenge vam tindre la sort de poder estacionar just davant la catedral. L'edifici consagrat als patrons de la ciutat, Sant Miquel i Santa Gúdula és majoritàriament d'estil gòtic. Molt esvelt, les seues torres busquen tocar el cel, arribar al sol, gratar els núvols. Al seu interior, feixos de llum entren a traves de les vitralls de distints colors produint un efecte màgic i provocant una sensació de sentir-se petit, molt petit.


A les mateixes entranyes de l'església es poden observar les restes del primigeni edifici, la catedral romànica construïda a primeries del segle XIIIè. Baixant la gran escalinata de l'exterior es pot observar a mà esquerra un modern edifici d'oficines que entre divertit i descarat intenta imitar la seua altiva veïna copiant les arquivoltes, els pinacles i els arcbotants, com si es tractara de l'entremaliat reflex d'un espill.


Sortint de l'escalinata i travessant la plaça dels seus peus, s'arriba a la Gallerie St.Hubert, un centre comercial obert, cobert amb uns cristalls que protegeixen els compradors de la inconstant climatologia belga. Les botigues es distribueixen al llarg de la Galeria del Rei i la de la Reina, a través dels aparadors poden ser observats quantitat de dolços, pastissos i xocolates, això si, a preus prohibitius.


A través de petits carrerons d'ambient romàntic s'arriba al cor de la ciutat, la Grand Place. Situar-se al bell mig i fer una volta contemplant les façanes dels edificis que la conformen es traslladar-se en el temps fins a l'època del barroc. L'Hôtel de la Ville amb el seu campanar s'erigeix orgullós sobre la resta d'edificis, cases gremials on es reunien els distints oficis de la ciutat: ballesters, barquers, drapaires, carnissers. Cada façana competix amb la del costat en la profusió d'elements ornamentals, recarregats, típicament barrocs. Però sobre tot destaca la casa dels sucrers i pastissers un dels gremis més ric de la ciutat. També hi podem trobar plaques que assenyalen la presència d'il·lustres veïns com Karl Marx o Victor Hugo.

Continuant per l'esquerra de l'Hôtel, arribem al símbol de Brussel·les, el Manneken Pis el qual, tal i com adverteix tot el que ha anat, és minúscul. Després de la foto de rigor vam decidir fer la primera parada per llevar-nos un poc del fred criminal que ens venia al darrere durant tot el matí. Demanarem una petita selecció de cerveses belgues, des de la cervesa feta amb cireres a d'altra més negra.




Passejant pels carrers es poden observar façanes pintades amb distints personatges de còmics belgues, no debades el país és el bressol de personatges com Tintin, els Barrufets o Lucky Luke. També veiérem l'estàtua de Madame Chapeau, un reconegut actor de teatre. I arribarem per fi a un estaminet, la típica cafeteria belga on es reuneix la gent per conversar, passar la vesprada o conspirar contra el règim. Allà prenguérem una altra cervesa casolana, molt dolça.


Com que els belgues dinen en jorn, entre les 12 i la 13:30, decidirem buscar un lloc per dinar i acabarem en el restaurant de l'Old England. L'edifici és una antiga botiga anglesa de roba construït a principis de segle en estil art-nouveau. Allà resideix també el MIM (Museu dels Instruments Musicals). El restaurant s'ubica a l'última planta i des de la seua terrassa es pot contemplar tota Brussel·les.


Després de dinar anàrem al Museu d'Art Antic puix els nostres hostes volíem ensenyar-nos els quadres que havia donat la seua família. També hi havien algunes conegudes obres de Rubens, però malauradament el dia s'acurtava i anàrem al barri del Sablon. Antigament s'hi trobava el port de la ciutat però hui en dia és més conegut per ser el barri dels antiquaris. Entrarem a l'església gòtica de Notre Dame du Sablon i després passejarem per un parc pròxim on es trobem les estàtues dels comtes d'Egmont i de Horn, assassinats pel duc d'Alba i dos dels pares del país. Més endavant s'hi troba el Palau Reial i el Parlament Belga separats ambdós per un gran parc però front a front, mirant-se contínuament.


Finalment anarem a l'església de Saint Jacques de confessió protestant i d'estil neoclàssic. I com que el dia ja no donava per a més, agafarem el cotxe i ens dirigirem cap a Kruishoutem, al bell mig de la campanya flamenca i on passaríem la resta de nits.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

DIA 1: BIENVENUES À LA BELGIQUE!

El dia 16 d'octubre vam partir de Xàbia amb les maletes repletes d'il·lusió per descobrir Bèlgica i en el cas de Régine, de redescobrir el seu país. Coneixíem la bellesa de les seues petites ciutats i la seua copiosa i suculenta gastronomia però tan sols era la punta de l'iceberg del que ens esperava allí. Una visió del país molt particular, regada per les seues innumerables cerveses, amb l'aroma de l'antiguitat i de fons el perpetu conflicte entre flamencs i valons.



Arribarem per la nit a l'aeroport de Charleroi i al sortir de l'avió el fred ens esperava. Prenguérem el cotxe de lloguer i ens posarem en ruta cap a la capital. Els 46 quilòmetres que ens separaven de Brussel·les tardarem en recórrer-los i no hi arribarem fins ben passada la mitja nit puix una de les primeres coses que se'ns tirà al davant fou la deficient senyalització de les seues carreteres. A pesar de la bona fama de la xarxa de carreteres de Bèlgica, les senyals sovint no indiquen la distancia en quilòmetres, sovint s'oculten darrere el fullam d'un arbre o desapareixen durant una bona estona produint la sensació de trobar-se perdut. A més hi hem d'afegir que els belgues rarament saben trobar qualsevol direcció, fins i tot a la policia. Si fa no fa aconseguirem arribar a Wolue-Saint Pierre on passarem la nit.

dilluns, 11 d’octubre de 2010

EL NOSTRE PETIT MOLÍ




Ahir després de quasi sis mesos de començada l'aventura molinera, vam acabar la consolidació del molí número 8 de la Plana Justa de Sant Jeroni (també coneguda com les Planes). Sembla que fou ahir quan vam organitzar des de Xàbia Viva, la primera excursió als Molins. Pujarem per la senda de la cala del Pope fins al far del cap de Sant Antoni i des d'aquí fins els molins passant per davant del Monestir. Va ser aquell 24 de gener a principis de 2010 quan, juntament amb els assistents a l'excursió, reclamarem en el Manifest de les Planes, la necessitat de rehabilitar els molins propietat de l'ajuntament amb l'objectiu final de recuperar-los per evitar la seua destrucció i a més com un actiu turístic important per a Xàbia.

Dies desprès, el destí va voler que un dels molins de propietat privada, es solsira quedant en un estat de runa. És va fer més necessari que mai escometre la consolidació del molí número 8 de propietat municipal, que es trobava en un estat semblant al molí derruït. En uns mesos, ja estàvem al front d'aquella magna obra de consolidació. Alguns no teníem idea d'obra, alguns havíem elegit el camí dels estudis per escapar de l'obra. I en un tres i no res pala, picoleta i llegona en mans estàvem acopiant pedres, pastant, transportant materials...una tasca molt dura sota el sol de la Marina que ja en maig comença a picar. Però teníem un consol que alleutjava el dolor d'espatlla, els arraps, les ferides i era la vista que teníem. El paisatge era i és impressionant. Al sud tota la badia de Xàbia fins el Cap Prim i l'illa del Portitxol, la seua vall i l'horitzó perdent-se molt més enllà del Puig de la Llorença fins al penó d'Ifach, la serra de Bèrnia i més cap a la dreta Segaria, endevinant-se per darrere l'Aitana. Cap a l'oest el vell Montgó vigilant-nos mentre ens acollia en les seues faldes. Cap a l'est l'illa d'Eivissa, de vegades insinuada a través de la bruma com una illa misteriosa d'eixes que creuen veure els navegants per l'oceà. I pels matins el sol llevant-se sobre la mar argentada, des de l'últim confí del Mediterrani i arribant fins a nosaltres per donar-nos calor. Fins i tot alguna àguila ens sobrevolava per guaitar el que feiem.

I ara que hem acabat, esperem que la cosa no és quede ací. Tant de bo l'ajuntament rehabilite el nostre molí i col·loque la maquinaria al número 7. Tant de bo la gent s'haja adonat que no és necessari que tot passe per les mans de papà-estat, que amb voluntat i treballant tots units, es poden aconseguir moltes coses. Tant de bo altres ciutadans s'animen amb projectes semblants, no sols amb la rehabilitació del patrimoni, també amb el canvi del món.

Durant mesos moltes persones ens han agraït el que hem fet, però igualment d'altres ens han dit ignorants per treballar gratuïtament, ens han demanat que hem guanyat amb aquesta feina, se'ns han burlat perquè d'altres s'apropiaran del que hem fet. Tal vegada ningú no ens agraïsca res mai, però el que ningú no ens llevarà és el que hem fet. Sempre que puguem, mirarem a les Planes i en veure el nostre molí, resistint el pas del temps, plens d'orgull podrem dir: Jo ho he fet possible. Una part de nosaltres s'ha quedat allà dalt per sempre, barrejada entre el morter i la pedra, i quan nosaltres morim, eixa part de nosaltres es mantindrà viva. I mentre el molí estiga en peu, nosaltres continuarem vius.

divendres, 8 d’octubre de 2010

9 d'OCTUBRE

Demà és 9 d'octubre i aquesta vesprada a les escoles s'ha celebrat la nostra festa nacional. Encara recorde quan érem xiquets i ens feien desfilar voltant el pati del col·legi, uns vestits de manera occidental, amb cuirasses i espases de cartró, d'altres anàvem amb una vestimenta més morisca, amb birrets i xilabes. Es tractava d'una desfilada de moros i cristians a petita escala, en la que a cada classe li tocava pertànyer a comparses distintes. En acabar ens seiem en rogle i ens repartien rosegons i xocolate calent. Ningú ens explicava les causes ni les conseqüències d'aquella guerra. Per a nosaltres Jaume I era un bon home, alt i ben plantat, el nostre pater patriae que conversava amb oronetes i bevia orxata. Una altra imatge més romàntica el descrivia com el típic rei just medieval (una imatge construïda com a contrapunt als despòtics reis de l'època moderna). Molt allunyat de l'empaitador de gènere com el definia un professor de la facultat. Però a ningú ens explicaven perquè un bon dia s'hi va presentar i va conquerir el regne.



Tornant a l'època escolar. Tots teníem un gran comboi, perquè significava temps d'esplai que no havíem de passar tancats a classe. Quan acabàvem moros i cristians érem tan amics. Després de la desfilada berenàvem en el camp de batalla, sense morts, sense ferides, sense orfes ni vídues. Era una guerra neta, teatralitzada, desgraciadament en el món dels adults els jocs no tenen un final tan net.



Llavors aquesta batalleta venia a compte que no m'agrada aquesta festa i com se celebra. No m'agrada per la imatge que transmet. És la historia del xoc de civilitzacions que ens acompanya sempre, de la impossibilitat de conviure dues cultures, de l'aixafament del dèbil. La convivència es va demostrar impossible a mesura que s'incrementava l'integrisme cristià i arribà un moment en que la única solució al problema que volien veure fou l'expulsió tal i com ocorregué el 1609. Un autèntic genocidi, que nosaltres contemplarem impassibles El 9 d'octubre no és més que l'acte previ de l'expulsió de 1609.



Per cert, el 9 d'octubre no va ser conquerida la ciutat de València. Fou conquerida el 29 de setembre, dia de Sant Miquel i el mateix dia per tal que saberen els cristians que nostra era València e que ningun mal no els fessen, que metessen nostra senyera en la torre que ara es del Temple, [...] e quan vim nostra senyera sobre la torre, descavalcam del cavall, e dirigint-nos cap a orient, e plorant dels nostres ulls e besam la terra per la gran mercé que Dèu ens havia fet. Per cert, l'expulsió dels moriscos comença el 30 de setembre de 1609. Entre el 29 de setembre i el 30 de setembre hi ha un dia, encara que quasi 400 anys pel mig.

I per a acabar vaig a intentar pujar un vídeo, no sobre la conquesta però si sobre els xocs culturals :)

dimecres, 6 d’octubre de 2010

ÍDOLS CAIGUTS

Freqüentment ens mirem en el mirall d'algun ésser humà al qual prenem com a mentor. Emprem el seu reflex com a model a imitar, com a patró que seguir o per a construir les nostres experiències. Idealitzem eixe reflex que no és més que un miratge producte de la nostra ment subjectiva. Però els reflexos són dèbils i es poden trencar fàcilment per un gran cop o també per xicotets cops que clavillen la imatge fins desfer-la. Pot ser que ens adonem massa tard de la seua fragilitat de manera que ja no podem fer res per evitar la seua destrucció. És qüestió d'instants, en un moment t'hi fixes i veus com la imatge que tant havies admirat va esborronant-se fins esdevindre qualsevol cosa de diferent. És l'últim instant de vida del reflex, és en aquest moment quan la realitat pren la forma d'una gran massa que romp sense contemplacions el nostre ídol.

I una vegada el nostre ídol descansa descompost sobre el terra, què ens queda fer? Doncs hem de començar a confiar en el nostre criteri, ser nosaltres el nostre model a seguir respectant-nos sempre en les nostres idees, llavors és un pas natural en el procés de fer-se adult. Tot i que infinit nombre de persones en el món continuen vivint en la mentida dels seus ídols entronitzats, tal vegada per la mandra de construir-se un mateix, o pot ser per la covardia de destruir eixe ídol o fins i tot per la poca confiança que hom puga tindre en si mateix.