dilluns, 11 d’octubre de 2010

EL NOSTRE PETIT MOLÍ




Ahir després de quasi sis mesos de començada l'aventura molinera, vam acabar la consolidació del molí número 8 de la Plana Justa de Sant Jeroni (també coneguda com les Planes). Sembla que fou ahir quan vam organitzar des de Xàbia Viva, la primera excursió als Molins. Pujarem per la senda de la cala del Pope fins al far del cap de Sant Antoni i des d'aquí fins els molins passant per davant del Monestir. Va ser aquell 24 de gener a principis de 2010 quan, juntament amb els assistents a l'excursió, reclamarem en el Manifest de les Planes, la necessitat de rehabilitar els molins propietat de l'ajuntament amb l'objectiu final de recuperar-los per evitar la seua destrucció i a més com un actiu turístic important per a Xàbia.

Dies desprès, el destí va voler que un dels molins de propietat privada, es solsira quedant en un estat de runa. És va fer més necessari que mai escometre la consolidació del molí número 8 de propietat municipal, que es trobava en un estat semblant al molí derruït. En uns mesos, ja estàvem al front d'aquella magna obra de consolidació. Alguns no teníem idea d'obra, alguns havíem elegit el camí dels estudis per escapar de l'obra. I en un tres i no res pala, picoleta i llegona en mans estàvem acopiant pedres, pastant, transportant materials...una tasca molt dura sota el sol de la Marina que ja en maig comença a picar. Però teníem un consol que alleutjava el dolor d'espatlla, els arraps, les ferides i era la vista que teníem. El paisatge era i és impressionant. Al sud tota la badia de Xàbia fins el Cap Prim i l'illa del Portitxol, la seua vall i l'horitzó perdent-se molt més enllà del Puig de la Llorença fins al penó d'Ifach, la serra de Bèrnia i més cap a la dreta Segaria, endevinant-se per darrere l'Aitana. Cap a l'oest el vell Montgó vigilant-nos mentre ens acollia en les seues faldes. Cap a l'est l'illa d'Eivissa, de vegades insinuada a través de la bruma com una illa misteriosa d'eixes que creuen veure els navegants per l'oceà. I pels matins el sol llevant-se sobre la mar argentada, des de l'últim confí del Mediterrani i arribant fins a nosaltres per donar-nos calor. Fins i tot alguna àguila ens sobrevolava per guaitar el que feiem.

I ara que hem acabat, esperem que la cosa no és quede ací. Tant de bo l'ajuntament rehabilite el nostre molí i col·loque la maquinaria al número 7. Tant de bo la gent s'haja adonat que no és necessari que tot passe per les mans de papà-estat, que amb voluntat i treballant tots units, es poden aconseguir moltes coses. Tant de bo altres ciutadans s'animen amb projectes semblants, no sols amb la rehabilitació del patrimoni, també amb el canvi del món.

Durant mesos moltes persones ens han agraït el que hem fet, però igualment d'altres ens han dit ignorants per treballar gratuïtament, ens han demanat que hem guanyat amb aquesta feina, se'ns han burlat perquè d'altres s'apropiaran del que hem fet. Tal vegada ningú no ens agraïsca res mai, però el que ningú no ens llevarà és el que hem fet. Sempre que puguem, mirarem a les Planes i en veure el nostre molí, resistint el pas del temps, plens d'orgull podrem dir: Jo ho he fet possible. Una part de nosaltres s'ha quedat allà dalt per sempre, barrejada entre el morter i la pedra, i quan nosaltres morim, eixa part de nosaltres es mantindrà viva. I mentre el molí estiga en peu, nosaltres continuarem vius.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada