Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2013

2013

Imatge
2013 va començar en un punt molt baix. Una de les lliçons vitals que vaig aprendre en tornar d'Alemanya és que quan hom marxa, la vida que deixa enrere no es queda congelada sinó que continua. Naturalment en retornar, em va costar tornar a trobar el lloc. Però clar, fou un error de percepció, perquè realment quant de temps feia que no vivia al poble en un període llarg? 5 o 6 anys. No era el mateix viure en caps de setmana i vacances que viure en la rutina d'un poble que s'adorm amb el fred. A partir d'eixe punt baix, ja solament es podia anar amunt. Va ser un cicerone especial qui em va ensenyar tres lliçons vitals: 1) s'ha que gaudir sempre amb el que es fa; 2) és millor repenedir-se de les coses que es fan que de les que no es fan; 3) si no aprens dels errors, erres inútilment. Havia perdut la por al futur però no acabava de sentir-me còmode amb el present. I una quarta lliçó vital que he aprés entre els escocesos: per a fer una bona truita, s'han de tre

LA VIDA D'IAN

Degut a la popularitat de Ian, he decidit compartir una part de la seua història, tal com ens la contà una nit, entre confidències i pintes de Guinness. Abans de res he de dir que la memòria sempre és pèrfida i pot ser alguns detalls no siguen exactes o siguen confosos.  Ian va nàixer en un petit poble d'Escòcia, en un moment en què l'Imperi Britànic, que s'havia estés des del Pacífic a la Mediterrània, començava a ensorrar-se, com una relíquia anacrònica. És important aquest detall, per a comprendre l'escletxa generacional entre els escocesos que s'aferren a tot allò britànic i els que volen llevar ancles i salpar. Ian és un gentleman dels que ja no queden, un senyor britànic, d'eixos que es passejaven amb bombí i bastó per carrers victorians, il·luminats per fanals de gas que abaixaven al Reform Club a conéixer les últimes notícies que arribaven des de Calcuta o Hong Kong. Ian va nàixer en un petit poble escocés i des de xicotet l'apassionava el f

EN DESPERTAR

La cridòria dels xiquets em va despertar. Corrien d'aquí cap allà, com petites bestioletes alliberades. Una dona tractava de mantindre el control, sense resultat. Un esclau perforava una paret amb un sorollós i estrany artilugi. No sabia on em trobava. Era una petita sala il·luminada tènuement, encara que no podia veure ni veles ni torxes. Vaig intentar alçar-me, volia eixir d'allà, tanmateix les cames tenien una opinió distinta. Tampoc els braços o el cap em respongueren. El meu cos s'amotinava contra la meua ment. Els xiquets s'arremolinaven al meu voltant, mentre aquella fembra els parlava. Jo no podia entendre que els deia. Un d'ells posà la mà sobre el meu genoll i fou mormolat, a pesar de què no vaig sentir res en absolut. Tot era molt confós. Quan se n'anaren, arribaren més esclaus i començaren a instal·lar un espill davant de mi. Aleshores, sobre la superfície del vidre, es dibuixà una imatge i vaig poder veure el meu rostre de nou, grisenc, sen

CANONGATE, O L'AMBICIÓ D'UN CÉRVID

Imatge
Tolbooth de Canongate Un municipi escocés té dos elements que el defineixen. El primer és el Mercat Cross (mercat és la paraula escocesa per a mercat), centre on es reunia el mercat, però on també la gent acudia per assabentar-se de les notícies i on eren exposats els lladres. Normalment és una creu o un simpàtic alicorn, animal que representa els reis d'Escòcia. El segon element és el Tolbooth, que és alguna cosa així com "la casa dels peatges", on originalment es recaptaven tots els impostos sobre ponts, carreteres, portes, etc. i que en Escòcia esdevé sinònim d'Ajuntament. Aquest edifici és on es reunia el consell municipal, també feia les funcions de jutjat i presó. Mercat Cross de Canongate Així però, en la Royal Mile d'Edimburg trobarem dos Mercat Cross i dos Tolbooth. Per les barbes de Carlemany, què significa això? És el primer senyal de l'Apocalipsi? És el moment de començar amb els saquejos, com horda bàrbara? Es mouen els bàrbars semp

MY BIG FAT INDIAN WEDDING

Algunes persones se'n van a l'Índia amb l'afany existencialista de trobar-se a si mateix. Il·lusos. Per a què anar tan lluny si pots deixar que l'Índia vinga a tu, t'atropelle, et passe per damunt com una estampida d'elefants i en acabar que sols quede al teu voltant una orgia de colors, olors i balls? Posem-nos en situació, un magnat hoteler indi havia llogat el palau per a celebrar la boda del seu fill. I per tot, vull dir tot, les més de 80 habitacions incloses les dels treballadors que hi vivim. Haguérem d'exiliar-nos uns dies al poble del costat, mentre uns desconeguts ocupaven la meua habitació i no vull ni pensar les coses que farien. Encara em dura el trauma. La boda havia de durar, atenció 72 hores! Hala, com una boda gitana. Si, si tenim en compte que els gitanos provenen de l'Indostan, tot encaixa. Però tant pot durar una boda? Una boda estàndard valenciana pot durar entre 8 i 10 hores. Una boda escocesa pot arribar perfectament a les

DEAN VILLAGE

Imatge
  Edimburg és una ciutat molt turística, els carrers estan sempre envaïts de viatgers. Però llevat de la Royal Mile i Calton Hill, també és una gran desconeguda. Dean Village és un barri poc conegut, a 10 minuts a peu del centre. Passa desapercebut perquè es troba amagat dins de la vall que forma el riu Leith. De fet, Dean en antic escocès vol dir profund. Dean Village va començar a desenvolupar-se fa 800 anys al voltant d'uns molins hidràulics instal·lats a la vora del riu. Fou fundat pels frares agustins de Holyrood, que eren els que tallaven el bacallà en la ciutat abans de la reforma protestant. Hi van haver fins a 11 molins per a la mòlta de gra. Gra que permetia abastir no sols la ciutat d'Edimburg, sinó també les aldees veïnes com Leith, Canongate o Stockbridge (totes elles, com Dean Village, integrades hui en dia dins la ciutat). Aquesta situació de quasi monopoli va permetre el desenvolupament d'un ric gremi de flequers, forners i flequers, anomenat

RECEPTA DE CURRI

-El primer ingredient que necessitem és música- va dir Darren, abans d'engegar la ràdio de la cuina- el segon que necessitem és una Guinness- va continuar, alçant la pinta, mentre jo apuntava en un full de paper. -En tercer lloc hem de picar una cabeça d'alls en trossets molt fins i una ceba, però una vermella que són més gustoses. El secret per a què la ceba no faça plorar és emprar un ganivet ben esmolat, per a no trencar el no sé que, que fa plorar o això van dir a la tele (i realment funciona, però jo em quede amb el truc que m'ensenyaren en Alemanya, picar la ceba amb un glop de cava a la boca, no sé que fa el gas, però no fa plorar). -Darren eres un professional, hauries de dedicar-te a la cuina. En eixe moment, va detindre la feina i em va mirar. -Mai. La cuina és el meu hobby, un hobby mai pot ser un treball, acabaries odiant-lo. No pots treballar en alguna cosa que t'agrade, acabaràs per avorrir-ho, promet-m'ho que mai ho faràs. -D'acord, ho t

QUAN DIREM PROU?

Cada any paguem més impostos, tanmateix cada any ens retallen més serveis públics. Privatitzen hospitals perquè són cars de mantindre, però la majoria dels diners públics se'n van a finançar hospitals privats. No hi ha diners per a l'educació pública, però els diners públics se'n van al finançament de col·legis privats catòlics. No hi ha diners per a pagar ajudes socials, per als malalts, per als discapacitats, però si hi ha diners per a pagar assessors, soparots, cases, cotxes... Som dels pocs que hem de pagar per unes carreteres que fan oïssos, tenim un sistema ferroviari més semblant al que va patentar Stephenson que a un del segle XXI. Tanquen l'únic mitjà de comunicació públic en valencià perquè no hi ha diners, però si hi ha diners per a pagar els viatges del Papa, passant-se per la bossa si el 100% dels que paguem impostos som catòlics o no, es gasten els diners en pagar-se les festes privades i en bovades de tota mena i després no hi ha diners per a mantindre l

EL VIATGE I EL CANVI

Una vesprada de novembre caminava amb un amic per Edimburg, sense rumb, envoltats per tota eixa gent que sempre va del punt A al punt B, ignorant en la fantàstica ciutat on viuen. Edimburg és un lloc adient per a vagar sense direcció, plena de turons pels quals pujar i baixar. Fins que es gira el vent de la mar. Donat que la ciutat té la mar pel nord i per l'est, les temperatures no solen baixar dels 0 graus, però quan bufen els vents de la Mar del Nord (la Mar Morta dels celtes o la Mar Germànica dels romans), la sensació tèrmica és molt inferior, la humitat es cala en la roba i fa molt de fred. En eixe instant ens impeleix, sobre tot als de la Mediterrània, el dessig de recalar en un port càlid. Així que vaig proposar: -què no t'abelleix un café? Anarem a parar a la cafeteria d'un cinema. El Filmhouse no és d'eixes grans sales on sols emeten pel·lícules comercials, sinó eixes altres que guarden encara el sabor d'abans. En part per la decoració, en part perqu

ROSLIN, LA CAPELLA DELS MISTERIS

Imatge
Escòcia és el país dels misteris.  Tal vegada siga l'obscuritat quasi permanent, eixe ambient trist que salica el paisatge ( gloomy que diuen ells) o per l'abús de whisky pels seus habitants. El cas és que les lleis de la lògica no existeixen. Es van reunir un dia en l'habitació d'una mala fonda i es van suïcidar en nom d'un ídol fals. Com a resultat, tota classe de  monstres habiten a tot plaer: bèsties marines, elfs, fantasmes, súcubs, dimonis, fades, sirenes, homes llop, ovnis, bruixes, focs fatus, animals clonats. Penseu en una aberració i els escocesos ja li han posat nom. I en aquesta geografia del terror i el prodigi, la capella de Roslin ocupa un lloc d'honor. Roslin és una petita vila, a 12 kilòmetres al sud d'Edimburg i en el cor de Midlothian, lligada a una família: els Sinclair.  Si retrocedim un poc en el temps, durant el neolític els homes començaren a...Bé, no cal retrocedir tant. L'any 1066 va morir el rei anglosaxó Eduard

LA BRUIXA

Aquest és un relat que vaig escriure per a una p àgina de relats. Es tracta d'un text de m àxim 750 paraules i que ha de comen çar amb la frase: va decidir visitar la bruixa... Va decidir visitar la bruixa de l'anunci. Ho havia pensat tota la setmana, des que va veure la targeta en el parabrisa del cotxe. Encara que no creia en eixes coses, tingué l'impuls de guardar-se-la en la butxaca de la jaqueta i la idea començà a prendre més i més espai en la seua ment, fins a convertir-se en una obsessió. Què fou el què més el va atraure d'aquell tros de cartolina? Tal vegada la tipografia o la cura amb què havia sigut feta. O tal vegada foren aquelles paraules: t'ajudaré a trobar l'amor vertader. Certament ell ja havia conegut el seu amor vertader, el problema era que ella encara no ho sabia. S'anomenava Natalie, de mare francesa i pare hongarés. Havia començat a treballar en l'oficina uns mesos arrere i des de la primera mirada, va quedar captivat pels

"SEMPRE AVANT I AMB MOLT DE VALOR, S'OBRIN FRONTERES NOVES, S'ARRIBA A UN MÓN MILLOR"

Desconec el pes que té encara hui en dia la tele sobre els xiquets. Però per als que vam viure en eixa frontissa entre la Guerra Freda i el món actual, la tele ho era tot. No sabíem ni que era Internet per aquestes contrades i els vídeos (finats en l'actualitat) encara eren molt cars. Llavors el tub catòdic era l'únic contacte amb els mitjans audiovisuals. I a principis dels 90 eixos mitjans tenien un nom: Canal 9. La Llei de Televisions Autonòmiques tenia un objectiu principal. En un Estat realment pluricultural i intercultural, no haguera suposat cap drama que els mitjans de comunicació s'expressaren alternativament en les llengües de tots els ciutadans, més si tenen un caràcter oficial. Però en la caverna en què vivim això era (i és) massa, així que es va optar pel corralet. Llavors les televisions autonòmiques nasqueren per contrapesar l'homogeneïtat monolingüe en aquelles comunitats autònomes amb una llengua cooficial. Havien de crear continguts en la llengua

LA NIT DE SAMHUINN

L'autobús marxa per continuar la ruta i em vaig quedar sol en la carretera. Un petit pont de pedra separa l'aldea de la civilització. Les fulles seques que s'amuntonen massivament sobre el camí, es tornen relliscoses amb la pluja i dificulten caminar. La boira ha envaït tota la vall. La foscor més absoluta impera amb la seua mà de ferro. S'apropa la vespra de Tots Sants i els esperits comencen a abandonar el seu món per visitar-nos. He de passar pel costat d'un cementeri per arribar a l'hotel. Làpides i creus celtes es dibuixen entre la nit.  La lluna ix a temps per projectar sobre l'asfalt l'ombra dels arbres. Formes antropomòrfiques que ballen empentades pel vent. S'escolta el grall d'un corb, l'udol d'una òliba i d'un mussol. Una rata penada se'm creua al davant. Encara em falta salvar un pendent, però aquest concert animal no és gens tranquil·litzador. L'hotel es situa damunt d'un turó, com la casa de Psicosis. La

ESTRANYS EN LA NIT

Permeteu-me que plagie tan descaradament a Frank Sinatra, per parlar de la nit i les complicitats que pareix. La matinada és el període del dia més democràtic, a eixes hores en què els esperits s'apoderen de tot, als mortals no ens queda altra que mirar-nos en igualtat i les diferències s'ensorren. Mentre abaixava la persiana del bar, pensava en tota la tasca que tenia al davant: eixugar copes, netejar la màquina de café, omplir els frigorífics, traure quilos de botelles, agranar, fregar...hora i mitja de rentar, fixar i donar esplendor. Hom pensa que treballar en un bar és divertit, és tancar la porta i anar-se'n a casa o en el meu cas, el cubiculum que anomene llar. Hi ha una cara B, que té poc d' amusant . I així estava quan va entrar per la porta un huracà, parlant amb accent de l'Oest Mitjà i copa de vi en mà. Volia menjar a les 23.30 de la nit perquè en Amèrica tot funciona les 24 hores. I mentre anava fent esbrinaments aquí i allà, ella venia darrere