dimarts, 31 de desembre de 2013

2013

2013 va començar en un punt molt baix. Una de les lliçons vitals que vaig aprendre en tornar d'Alemanya és que quan hom marxa, la vida que deixa enrere no es queda congelada sinó que continua. Naturalment en retornar, em va costar tornar a trobar el lloc. Però clar, fou un error de percepció, perquè realment quant de temps feia que no vivia al poble en un període llarg? 5 o 6 anys. No era el mateix viure en caps de setmana i vacances que viure en la rutina d'un poble que s'adorm amb el fred.

A partir d'eixe punt baix, ja solament es podia anar amunt. Va ser un cicerone especial qui em va ensenyar tres lliçons vitals: 1) s'ha que gaudir sempre amb el que es fa; 2) és millor repenedir-se de les coses que es fan que de les que no es fan; 3) si no aprens dels errors, erres inútilment. Havia perdut la por al futur però no acabava de sentir-me còmode amb el present. I una quarta lliçó vital que he aprés entre els escocesos: per a fer una bona truita, s'han de trencar molts ous.

Laboralment no ha sigut un any d'èxits. Vaig arribar a enviar una dotzena de currículums setmanals i cada vegada amb menor discriminació, fins i tot a llocs en els quals no m'agradaria viure mai. Llavors va ser un moment de detindre's i analitzar amb calma la situació. El sistema és un ens tancat en el qual és difícil entrar, però això no vol dir que existisca un únic sistema i que el treball no ha de ser una finalitat en si mateix, sinó un mitjà per arribar a metes més satisfactòries.

Vaig arribar a Escòcia un poc per accident. No entrava dins dels meus plans. No estic on esperava estar fa un any i en part això fa por, però per altra banda ho fa tot més emocionant. Ajuda a comprendre el present. Després d'una entrevista infructuosa i seguint els consells d'un amic, pensat i fet i eixida cap endavant, quatre setmanes després estava en un vol rumb a Edimburg. Treballar en un bar no crec que siga el somni de ningú i per raons sobretot personals, crec que no em tornaré a veure a l'altre costat d'una barra. Tanmateix l'experiència ha sigut molt enriquidora. La barra del bar ha sigut una talaia des de la qual observar eixe món buit de la classe mitjana, addicta a evadir-se de la realitat. M'ha permés reafirmar-me en què no vull formar part d'eixe sistema buit.

2013 començava amb moltes incerteses i en canvi en 2014 ja ve tot rodat. Un nou país, un nou continent i quasi un any lluny de casa, però després de tres anys, poder treballar en un projecte enriquidor i la possibilitat de conéixer i aprendre moltes més coses. A partir de l'1 de gener serà qüestió de plantejar-se ja el 2015.

Per acabar, un resum viatger del 2013. Sense proposar-s'ho, ha sigut un any viatger, 4 països. Però de tots, el més especial per moltes raons fou el de la Provença.

Palau dels Papes d'Avinyó

Les Arenes d'Arlés
La Catedral de Glasgow

El Monument Nacional a Edimburg

L'Ajuntament de Munich

El Camp de Concentració de Dachau


Monestir de Vallbona de les Monges

Església de L'Ainsa, al Prepirineu aragonés

La Capella de Roslin

L'Abadia de Melrose

Carlemany a l'Ajuntament d'Aquisgrà

Catedral de Saint Andrews

Pont de Stirlin



dijous, 26 de desembre de 2013

LA VIDA D'IAN

Degut a la popularitat de Ian, he decidit compartir una part de la seua història, tal com ens la contà una nit, entre confidències i pintes de Guinness. Abans de res he de dir que la memòria sempre és pèrfida i pot ser alguns detalls no siguen exactes o siguen confosos. 

Ian va nàixer en un petit poble d'Escòcia, en un moment en què l'Imperi Britànic, que s'havia estés des del Pacífic a la Mediterrània, començava a ensorrar-se, com una relíquia anacrònica. És important aquest detall, per a comprendre l'escletxa generacional entre els escocesos que s'aferren a tot allò britànic i els que volen llevar ancles i salpar. Ian és un gentleman dels que ja no queden, un senyor britànic, d'eixos que es passejaven amb bombí i bastó per carrers victorians, il·luminats per fanals de gas que abaixaven al Reform Club a conéixer les últimes notícies que arribaven des de Calcuta o Hong Kong.

Ian va nàixer en un petit poble escocés i des de xicotet l'apassionava el futbol. Als 15 anys el contractà un equip de Nottingham i així marxà al sud, amb un farcellet d'il·lusions i esperances juvenils. El contracte era per a dos anys, però després del primer any l'equip no travessava un bon moment i van haver de prescindir dels jugadors importats. Llavors va haver de tornar a casa. 

L'eixida per a molts joves escocesos d'aquella època era la mina, on va perdre el seu dit, el qual encara mou inconscientment. Com havia perdut Ian el dit índex era un misteri que no ens atrevíem a desentranyar. Personalment, m'havia fet una història que involucrava abordatges pirates en les illes del Carib. La realitat no sempre supera a la ficció.

Diuen que un any en la mina equival a 10 en la superfície terrestre i Ian no volia deixar-se més extremitats en els dominis de Plutó, així que quan una nit, en un pub de parets greixoses, un desconegut li oferí vendre-li el seu negoci, no ho dubtà. El treball consistia a abastir d'hortalisses i fruites els mercats que hi ha al voltant de la ciutat d'Edimburg. Cada matí, amb un camió, havia de recórrer milles i milles, intentant véncer en una cursa al sol.

Pocs anys després, l'emoció de treballar en la carretera s'havia esvaït i el seu esperit li demanava assentament. Així va comprar una petita botiga de pinsos i altres productes per als animals. Era modesta, però li permetia guanyar-se les seues lliures. Allà també va conéixer la seua dona, Mrs.Brennan. La senyora de Ian és com eixos personatges que en la tele menten a tothora i mai ningú veu. Nosaltres no coneguem ni el seu nom. Per les descripcions que fa, jo me la imagine com la dona de David, el gnomo, vivint en una soqueta d'arbre. 

El senyor i la senyora Brennan muntaren una botiga de calces i roba íntima. Eren els anys 70 John Lennon feia la seua carrera en solitari, altres grups com Queen, Abba o AC/DC començaven a sonar en la ràdio de la seua petita botiga. Els anys daurats del capitalisme s'aproximaven lentament al seu final, sense que ningú poguera adonar-se'n i Ian s'havia instal·lat en la còmoda rutina de la middle class. Per a sobreviure al tedi, començà a involucrar-se en un equip de futbol local, el qual acabà per entrenar. D'aquí li ve el sobrenom amb què tothom el coneix The Coach. 

Ian va portar l'equip lluny, jugaren en l'Alemanya Oriental, Txecoslovàquia o Iugoslàvia, països que ja no existeixen, eliminats pels vents implacables de la història. Els diners i la fama vingueren acompanyats, i també els conflictes i acabà per deixar-ho. Els anys 90 havien arribat, Freddie Mercury havia mort i el seu lloc havia sigut ocupat per les Spices Girls, una metàfora dels canvis que venien. Ian acabà per tancar les dues botigues (entremig de la seua aventura futbolística, havia obert una segona), es jubilà i començà a treballar de porter nocturn en l'hotel, on ens delecta amb la filosofia d'un home que ha viscut en directe mig segle XX. 

dissabte, 21 de desembre de 2013

EN DESPERTAR

La cridòria dels xiquets em va despertar. Corrien d'aquí cap allà, com petites bestioletes alliberades. Una dona tractava de mantindre el control, sense resultat. Un esclau perforava una paret amb un sorollós i estrany artilugi. No sabia on em trobava. Era una petita sala il·luminada tènuement, encara que no podia veure ni veles ni torxes.

Vaig intentar alçar-me, volia eixir d'allà, tanmateix les cames tenien una opinió distinta. Tampoc els braços o el cap em respongueren. El meu cos s'amotinava contra la meua ment. Els xiquets s'arremolinaven al meu voltant, mentre aquella fembra els parlava. Jo no podia entendre que els deia. Un d'ells posà la mà sobre el meu genoll i fou mormolat, a pesar de què no vaig sentir res en absolut. Tot era molt confós.

Quan se n'anaren, arribaren més esclaus i començaren a instal·lar un espill davant de mi. Aleshores, sobre la superfície del vidre, es dibuixà una imatge i vaig poder veure el meu rostre de nou, grisenc, sense vida, cobert per solcs. Aterrit, vaig voler cridar però la meua boca, unida a l'avalot corporal, romangué muda i la veu es perdé en les entranyes. La meua pell era de pedra!

I en eixe mateix moment vaig recordar la tremolor, l'explosió, el cel atzabeja, l'aigua enverinada, els crits, el pànic, les curses a cegues a l'encalç de la supervivència. Vaig cercar fugir d'aquell infern, com tots, però fou impossible. No veia res i després de mourem a les palpentes, ensopegant, vaig trobar un racó de la casa. Feia molta calor, m'asfixiava, em vaig posar a la gatzoneta i a poc a poc em vaig adormir.

Vaig caminar perdut pel regne de Morfeu fins que, de sobte, l'aire esdevingué fresc, les ombres es dispersaren i el silenci emmudí. En recuperar la consciència, vaig veure uns esclaus amb pales i fent crits de goig. S'apropà aquell que semblava ser el seu amo i m'examinà detingudament. Després va felicitar els homes i se n'anà. Llavors em descolgaren lentament i amb cura d'aquell llit cendrós, em prengueren les mesures, em llavaren i feren dibuixos. Em clavaren dins d'una caixa i em vaig tornar a dormir. Aquesta vegada la son fou més curta. La cridòria dels xiquets em va despertar.

Vaig examinar el meu reflex atentament, com si volgués o esperés trobar un últim pedaç de vida. Vaig pensar en els meus familiars, en els meus amics, en els meus veïns, vaig pensar en ella. Què hauria sigut de tots ells? Haurien sofert un destí similar? No obstant i per tota resposta, els dies començaren a passar com si res. A l'alba arribaven els visitants, em miraven amb curiositat. Moltes vegades venien acompanyats per algú que els parlava llàrgament. Al capvespre desapareixien tots i per única companyia tenia el soroll d'unes sabates sobre el sòl de fusta. El calçat del meu carceller, que sempre passava per davant de mi sense prestar-me atenció. Havia de ser l'únic a qui no interessava. I això complicava encara més poder entendre la meua situació.

Evitava fer-me preguntes per a les quals, òbviament, no anava a obtindre resposta i així la situació es feia més sostenible. Em vaig instal·lar en una còmoda rutina. Em quedava allà, molt quiet i derrotat per les meues extremitats. Un matí tornaren els esclaus amb una caixa. En obrir-la, vaig veure que era una dona en una situació semblant a la meua. I de nou tornaren les preguntes. Volia saber a quin nom responia, on havia viscut, com havia sigut la seua vida. Però clar, sense poder parlar, les preguntes estaven destinades a marcir-se en la meua ment.

Tot canvià quan vaig escoltar una veu que cridava la meua atenció. Era la seua veu, encara que al principi vaig pensat que m'havia tornat completament boig. S'anomenava Júlia, jo li vaig dir que el meu nom era Claudi. Sense moure els llavis, les nostres ments podien comunicar-se des de la distància. Així vaig saber que ella també havia patit la ira del déu Vulcà, la mateixa que havia arrasat la nostra ciutat en unes hores. La mateixa que ens havia condemnat a l'eternitat. 

Mai abans l'havia vista, pot ser, les nostres mirades es creuaren un dia en mig del carrer, sense prestar-nos atenció. Pot ser, d'alguna manera, sabíem que teníem tota l'eternitat per fer-ho. Li vaig preguntar per ella, tal vegada l'havia coneguda o sabés res sobre el seu destí. Mai l'havia coneguda. Així vaig saber que l'havia perduda per sempre i ara em quedava una eternitat per existir sol. Vaig veure el somriure de Júlia, que es dibuixava al seu rostre de pedra. No sé si fou la meua imaginació, però jo també vaig somriure. 

dilluns, 16 de desembre de 2013

CANONGATE, O L'AMBICIÓ D'UN CÉRVID

Tolbooth de Canongate

Un municipi escocés té dos elements que el defineixen. El primer és el Mercat Cross (mercat és la paraula escocesa per a mercat), centre on es reunia el mercat, però on també la gent acudia per assabentar-se de les notícies i on eren exposats els lladres. Normalment és una creu o un simpàtic alicorn, animal que representa els reis d'Escòcia.

El segon element és el Tolbooth, que és alguna cosa així com "la casa dels peatges", on originalment es recaptaven tots els impostos sobre ponts, carreteres, portes, etc. i que en Escòcia esdevé sinònim d'Ajuntament. Aquest edifici és on es reunia el consell municipal, també feia les funcions de jutjat i presó.

Mercat Cross de Canongate

Així però, en la Royal Mile d'Edimburg trobarem dos Mercat Cross i dos Tolbooth. Per les barbes de Carlemany, què significa això? És el primer senyal de l'Apocalipsi? És el moment de començar amb els saquejos, com horda bàrbara? Es mouen els bàrbars sempre en hordes destructives? No, no i sí. Té una explicació molt senzilla.

Entre els segles VII, moment en què es funda la ciutat, fins al segle XVIII la ciutat d'Edimburg es restringia a allò que coneixem hui en dia com a Ciutat Antiga o Old Town, és a dir, tot l'antic volcà sobre el qual s'assenta el castell i el seu vessant (Dean Village).

Al segle XII regnava en Escòcia el rei David I, el Sant (1113-1124), fill de Santa Margarida d'Anglaterra (Roslin, la capella dels misteris). Un dia el rei se'n va anar de caça per un dels boscos reials i li va entrar fam. Llavors es va menjar uns esclata-sangs de malsà aspecte. Poc després se li va aparéixer ni més ni menys que Jesucrist, materialitzat com un cérvol amb una creu al front. Milacre! El cérvol li va dir al rei que havia d'alienar eixa part del patrimoni reial i donar-la a alguna institució religiosa lucrativa. Coaccionat pel cèrvid, el rei va entregar el bosc a l'Orde dels Agustins.

Aquesta història s'assembla sospitosament a altres com la història de Sant Eustaqui (s.II) o la conversió de Sant Hubert de Lieja (s.VIII). Sembla que durant l'edat mitjana era d'allò més normal trobar-se amb aquests cérvols. Probablement s'extingiren. Tot i que fa unes setmanes a mi també se'm va aparéixer l'amic. Anant per la carretera, va saltar davant del cotxe, es va quedar mirant-me i em va dir: funda una abadia de monjos! i va fugir.

El pèrfid cérvol amb la creu al cap, d'aparició divina a logotip per a begudes alcohòliques

La qüestió és que els monjos agustins van tindre el seu monestir. Com que necessitaven serfs per a mantindre's i la ciutat d'Edimburg gaudia del privilegi de ser una vila reial, el rei va permetre l'establiment de famílies al voltant de l'abadia. Aquests veïns serien vassalls del monestir i a ell haurien de pagar-li totes les prestacions feudals. L'odre dels agustins també es coneguda com a Odre de Canonges Regulars, simplificat en anglés com a Canons. La població es trobava a meitat camí entre el monestir i la ciutat. Camí en escocés es diu gate, una paraula d'origen noruec (els víkings s'assentaren en alguns territoris escocesos al segle XIè). Llavors la nova població s'anomenà Canongate o Camí dels Canonges. 

Els monjos agustins foren molt influents en l'Escòcia medieval. Tant era així que moltes corts es convocaren en la mateixa abadia. A poc a poc, es desenvolupà al voltant de l'abadia una residència reial, que a partir del segle XV es convertirà en la residència dels reis d'Escòcia, el Palau de Holyrood ( de l'escocés, Santa Creu). Fou Jaume IV el primer rei a establir-se definitivament al nou palau, d'estil gòtic-renaixentista. Cent anys més tard, el rei Jacob, en heretar el tron anglés de sa tia Isabel, es va traslladar a Londres i mai més un monarca escocès residirà al palau de manera permanent. En l'actualitat és la residència de la reina quan va a Escòcia. Es pot visitar, però l'entrada està al voltant de les 11 lliures. 11 lliures que se'n van a la pobreta família Windsor. Ja el visitarem quan Escòcia siga una república. 

Pel que fa als monjos, després de la reforma protestant, tots els ordes monàstics foren dissoltes i els seus béns expropiats. El monestir dels agustins quedà abandonat, mantenint-se l'església com a capella reial. En l'actualitat s'hi poden visitar les runes, però en estar dins del Palau  s'ha de pagar entrada. Afortunadament Escòcia és plena de monestirs medievals abandonats.

Palau de Holyrood i al fons runes de l'abadia de Sant Agustí

El municipi de Canongate va tindre sempre una relació d'amor-odi amb la ciutat veïna, sobretot per qüestions de fites territorials. A finals del segle XVIII s'enderrocaren les muralles que separaven ambdós municipis i Canongate fou incorporat finalment a Edimburg a finals del segle XIX. La gent de Canongate encara té un fort sentiment de ser una ciutat distinta, així molts diuen encara que van a Edimburg en creuar el carrer que els separa. Més o menys com la gent de Russafa o Benimaclet respecte a València. 

En l'actualitat, a banda del palau de Holyrood i l'abadia agustina, també s'hi pot visitar: el cementeri de Canongate, on està soterrat Adam Smitth o un tal Ebenezer Lennox Scroggie, que va servir d'inspiració a Dickens per a Cançó de Nadal;  el Parlament escocés, obra de l'arquitecte català Enric Miralles; l'edifici dels Cavallers de Sant Joan de l'Hospital; o el museu de Canongate. Els cavallers hospitalers també tenien conflicte amb els monjos de l'abadia, encara hui es pot veure una creu de Malta que representava la zona de jurisdicció d'aquests monjos.

Com a curiositat, el carrer oficial no es diu Royal Mile, sino High Street o Carrer Major en la part d'Edimburg i Canongate en la de Canongate. Royal Mile és un sobrenom, significa Milla Reial, en referència a la milla que separa el castell del palau.



dijous, 12 de desembre de 2013

MY BIG FAT INDIAN WEDDING

Algunes persones se'n van a l'Índia amb l'afany existencialista de trobar-se a si mateix. Il·lusos. Per a què anar tan lluny si pots deixar que l'Índia vinga a tu, t'atropelle, et passe per damunt com una estampida d'elefants i en acabar que sols quede al teu voltant una orgia de colors, olors i balls?

Posem-nos en situació, un magnat hoteler indi havia llogat el palau per a celebrar la boda del seu fill. I per tot, vull dir tot, les més de 80 habitacions incloses les dels treballadors que hi vivim. Haguérem d'exiliar-nos uns dies al poble del costat, mentre uns desconeguts ocupaven la meua habitació i no vull ni pensar les coses que farien. Encara em dura el trauma.

La boda havia de durar, atenció 72 hores! Hala, com una boda gitana. Si, si tenim en compte que els gitanos provenen de l'Indostan, tot encaixa. Però tant pot durar una boda? Una boda estàndard valenciana pot durar entre 8 i 10 hores. Una boda escocesa pot arribar perfectament a les 15. Una boda índia es compon d'una sèrie d'actes alternats, a saber: cerimònia-menjar-ball i repetir.

Els meus coneixements sobre les cultures indostàniques són nuls. Sabria posar en el mapa una dotzena de ciutats i accidents geogràfics i reconéixer alguns noms i episodis. Però a part d'aquests detalls minsos, jo sóc una pissarra en blanc en aquests temes. Llevat del poc que traspua el personatge d'Apu Nahaseemapetilon. He de dir, que vaig trobar a faltar la presència de Vixnu o Xiva. Una cerimònia sense déus, quin destarifo.

El que més hem va cridar l'atenció, és que després de la primera cerimònia, la nòvia es va tancar la resta de dies en una de les suites, acompanyada de les seues amigues. I mentre ella feia una festa del pijama, a mi em tocava atendre els seus convidats. Em sorprén que aquests elements tan sexistes pervisquen en societats més obertes, sobre tot perquè la majoria dels convidats provenien del Regne Unit o dels Estats Units. La síndrome de l'expatriat supose. Però si volen ser fidels al costum, jo estic segur que en una cerimònia hindú hi ha elefants. I on estaven els elefants eixos dies? Exacte, no vam tindre elefants. O respectem els costums al 100% o eliminem aquells més retrògrads. Per als amants del relativisme cultural, he de dir que la crema de bruixes era un element definitori de la cultura europea i l'hem deixat de banda. Res més que afegir.

Així, al llarg dels tres dies vam assistir a un seguit de cerimònies, cadascuna més estranya que l'anterior. Del poc que vaig veure, no hem vaig assabentar de molt, car parlaven en una llengua estranya que no sé, si era hindú, urdú o escocès d'Aberdeen. El cas és que allò era com veure una pel·lícula de Bollywood. Ni idea de l'argument però de cop i volta, ja s'havien posat tots a ballar. Al principi, la música índia pot semblar histriònica, però tot és acostumar-se. L'orquestra va tocar alguns hits de les discoteques de Bombai com Vodka, vodka, vodka, Esa cani como se ve o En el templo del rey Salomón. Sens dubtes, la cançó que més em va agradar a mi, fou Si me lo dices,hago paella, pero para los hippys no. O almenys és el que entenia jo.

En definitiva va ser una experiència diferent i interessant, a pesar de la manca d'elefants i dels clients que beuen en excés i et tiren el rall. A més ens van donar a menjar molt bé, de fet en el futur si ens ha de dominar una superpotència, entre els pertorbats russos i els quadriculats xinesos, preferisc l'excés indi, que a més és molt valencià. Vam provar plats com el pakora, el uanton i un altre plat que tenia nom de dictador americà, alguna cosa així com Somoza, Videla o Eva Perón. Per no dir que va vindre Giuliano de Giuliano's en persona a cuinar-nos, un dels restaurants més desitjats d'Edimburg. Giuliano's no és una pizzeria a l'ús, el tio cuina menjar italià autèntic (hi ha vida més enllà de la pizza i la pasta). Encara que a mi això de magnats i cuina italiana, què voleu que pense, algú en la sala ha dit la paraula màfia? Probablement.

Finalment, com a bonustrack un poc de música hindú, que ho desitgeu. 


       

dissabte, 7 de desembre de 2013

DEAN VILLAGE




 Edimburg és una ciutat molt turística, els carrers estan sempre envaïts de viatgers. Però llevat de la Royal Mile i Calton Hill, també és una gran desconeguda. Dean Village és un barri poc conegut, a 10 minuts a peu del centre. Passa desapercebut perquè es troba amagat dins de la vall que forma el riu Leith. De fet, Dean en antic escocès vol dir profund.

Dean Village va començar a desenvolupar-se fa 800 anys al voltant d'uns molins hidràulics instal·lats a la vora del riu. Fou fundat pels frares agustins de Holyrood, que eren els que tallaven el bacallà en la ciutat abans de la reforma protestant. Hi van haver fins a 11 molins per a la mòlta de gra. Gra que permetia abastir no sols la ciutat d'Edimburg, sinó també les aldees veïnes com Leith, Canongate o Stockbridge (totes elles, com Dean Village, integrades hui en dia dins la ciutat).

Aquesta situació de quasi monopoli va permetre el desenvolupament d'un ric gremi de flequers, forners i flequers, anomenats en escocès baxters (l'equivalent de l'anglès baker). Bona prova d'açò és el conjunt de cases dels segles XVI i XVII que s'hi conserven, cases familiars de grandària considerable, si ho comparem amb la situació que es vivia a la ciutat d'Edimburg: misèria, amuntegament i habitacions en què podien arribar a viure 12 persones.

Emblema del gremi de flequers
Tanmateix després del zenit, ve l'ocàs. La revolució industrial d'alguna manera marca un punt d'inflexió i no retorn. La màquina de vapor va deixar obsoletes altres fonts energètiques com la hidràulica i l'eòlica. Aquesta situació és dona de manera generalitzada a tot el continent europeu, però es viu de manera més dramàtica a Dean Village, perquè era la principal, per no dir única, activitat econòmica.

Per una altra banda l'acurtament de les distàncies afavorí una creixent importació de cereals des de fora d'Escòcia, sobretot d'Egipte o de Crimea. Aquestos cereals arribaven al port de Leith, des d'on eren redistribuïts. Per agilitzar el procès, es decidí instal·lar uns molins, més avançats tecnològicament, en el mateix port. D'aquesta manera el cereal es venia ja molt.

Un tercer factor contribuí a la degradació del llogaret. Durant el segle XIX una creixent burgesia demanda unes condicions de vida més saludables, llavors es desenvolupen diversos plans d'expansió urbanística. Fina al moment la ciutat d'Edimburg es reduïa a la muntanya on es troba el castell i la ciutat antiga, car dita muntanya estava rodejada per llacunes insalubres (el que són hui en dia els Meldons i els Princess Gardens amb l'estació de Waverley). A l'altra banda del riu es projecta una nova ciutat a l'estil neoclàssic. El problema estava que a l'altura de Dean Village, el clot del riu és tan profund, que era necessari baixar fins al riu i creuar-lo. Aquest inconvenient es resolgué amb la construcció del Dean Bridge, un pont de 136 metres de llargària i 12 metres d'alçada sobre el llogaret. Dean Village quedà condemnat a l'oblit.

Dean Bridge
Així les coses, es convertí en un lloc degradat i de mala reputació. Fins que Sir John Findlay, director del periòdic The Scotsman, elegí aquesta ubicació per assajar un nou model urbanístic de caire higienista que estava expandint-se per Europa (semblant al plà original que tenia Cerdà per a Barcelona). Es tractava de construir edificis de cases de grandària raonable, properes a espais naturals i construïts de tal manera que existís una interrelació entre els seus habitants. Així va nàixer Well Court, un bloc de cases que s'articula al voltant d'un pati central, on els veïns podien tindre contacte. També hi havia una sala comunitària per a reunions veïnals. Les cases eren de renda baixa, amb lloguers d'entre 7 i 12 lliures anuals (de l'època) i es destinaven a persones treballadores: flequers, ferroviaris, policies, obrers de fàbrica...

Well Court
A pesar d'aquest intent, Dean Village va continuar en la seua degradació fins que va ser redescobert als anys 70 del segle XX. Llavors es va posar en marxa un projecte de restauració que convertí el barri en una àrea residencial de les més cares de la ciutat. La gentrificació de l'espai urbà havia arribat.

Pou de Sant Bernat, a la vora del Leith

dilluns, 2 de desembre de 2013

RECEPTA DE CURRI

-El primer ingredient que necessitem és música- va dir Darren, abans d'engegar la ràdio de la cuina- el segon que necessitem és una Guinness- va continuar, alçant la pinta, mentre jo apuntava en un full de paper.

-En tercer lloc hem de picar una cabeça d'alls en trossets molt fins i una ceba, però una vermella que són més gustoses. El secret per a què la ceba no faça plorar és emprar un ganivet ben esmolat, per a no trencar el no sé que, que fa plorar o això van dir a la tele (i realment funciona, però jo em quede amb el truc que m'ensenyaren en Alemanya, picar la ceba amb un glop de cava a la boca, no sé que fa el gas, però no fa plorar).

-Darren eres un professional, hauries de dedicar-te a la cuina.

En eixe moment, va detindre la feina i em va mirar.

-Mai. La cuina és el meu hobby, un hobby mai pot ser un treball, acabaries odiant-lo. No pots treballar en alguna cosa que t'agrade, acabaràs per avorrir-ho, promet-m'ho que mai ho faràs.

-D'acord, ho tindre en consideració.

-No, promet-m'ho!

Llavors es va adonar que m'estava apuntant amb un ganivet enorme i ben esmolat.

-Perdona, és que m'emocione de vegades. Ara hem de posar l'all, la ceba a sofregir. Després hem de tallar el pollastre i l'afegim també. Vés remenant.

-Així?

-No, has de remenar amb passió. Pensa que el menjar és un ésser viu que lluita per sobreviure i tu l'has d'empentar a la mort. Empenta'l! Empenta'l.

No sé si fou que eren quasi les 3 del matí i estava cansat (i màgicament les 2) o fou real, però juraria que en els ulls de Darren es va dibuixar una expressió maligna mentre llançava el menjar a l'abisme.

-Ara hem d'afegir el curri, necessitem un poc de celiandre, clavells, xili, canyella,gingebre i suc de llima. I finalment un poc de iogurt per a que no quede tan picant.

Tan picant, eixa era la qüestió. Eren les 2.00 del matí i Darren, el que s'ocupa de l'hotel a les nits, volia provar una recepta que havia vist en la tele. En un programa recorrien la Índia cercant el curri més picant. El curri no és sols una espècia que es ven ja preparada. En el Regne Unit és un plat molt popular hereu dels temps de l'imperi. De fet, la paraula curri és originària de la llengua tàmil i significa barreja, en referència a la barreja d'espècies. En el nord de l'Índia empren una altra paraula que també es pot veure en la gastronomia britànica, el masala. Com anècdota el pollastre masala, malgrat el seu origen indi, té la denominació d'origen en Glasgow, és a dir, és una creació dels immigrants indis en Escòcia.

El curri eixe picava més que el foc de l'infern, era com alimentar-se de la caldera de l'avern. Però el truc és prendre's un got de llet, però no aigua perquè reaviva el picant.

Llàstima que Darren no vulga dedicar-se a la cuina. El seu somni és obrir una carnisseria en Melbourne, Austràlia.

divendres, 29 de novembre de 2013

QUAN DIREM PROU?

Cada any paguem més impostos, tanmateix cada any ens retallen més serveis públics. Privatitzen hospitals perquè són cars de mantindre, però la majoria dels diners públics se'n van a finançar hospitals privats. No hi ha diners per a l'educació pública, però els diners públics se'n van al finançament de col·legis privats catòlics. No hi ha diners per a pagar ajudes socials, per als malalts, per als discapacitats, però si hi ha diners per a pagar assessors, soparots, cases, cotxes... Som dels pocs que hem de pagar per unes carreteres que fan oïssos, tenim un sistema ferroviari més semblant al que va patentar Stephenson que a un del segle XXI. Tanquen l'únic mitjà de comunicació públic en valencià perquè no hi ha diners, però si hi ha diners per a pagar els viatges del Papa, passant-se per la bossa si el 100% dels que paguem impostos som catòlics o no, es gasten els diners en pagar-se les festes privades i en bovades de tota mena i després no hi ha diners per a mantindre les infraestructures públiques.

A mi em fan molta gràcia els neoliberals que s'omplen la boca parlant de la no intervenció de l'estat, però que necessiten els diners públics per a medrar i enriquir-se, que són uns paràsits de l'Estat, que ni en els estats soviètics hi havia tant de paràsit.

Personalment estic fart de què ens enganyen, de què ens prostituïsquen, de què ens espremen i se'n porten els diners. Estic fins als nassos de ser el model de com no fer les coses, quan des de fa tres-cents anys no ens han deixat fer res, sempre esperant a veure que deien en Madrid. Estem governats per una colla d'esnobs que no saben fer ni la o amb un canut, que posen a dit des de la Meseta. O el País Valencià es governa des de València o no podrà existir, o ens autogovernem, o solament servirem per a pagar i malvendre els nostres recursos, per quatre duros.

Quan direm prou?

dilluns, 25 de novembre de 2013

EL VIATGE I EL CANVI

Una vesprada de novembre caminava amb un amic per Edimburg, sense rumb, envoltats per tota eixa gent que sempre va del punt A al punt B, ignorant en la fantàstica ciutat on viuen. Edimburg és un lloc adient per a vagar sense direcció, plena de turons pels quals pujar i baixar. Fins que es gira el vent de la mar. Donat que la ciutat té la mar pel nord i per l'est, les temperatures no solen baixar dels 0 graus, però quan bufen els vents de la Mar del Nord (la Mar Morta dels celtes o la Mar Germànica dels romans), la sensació tèrmica és molt inferior, la humitat es cala en la roba i fa molt de fred. En eixe instant ens impeleix, sobre tot als de la Mediterrània, el dessig de recalar en un port càlid. Així que vaig proposar:
-què no t'abelleix un café?
Anarem a parar a la cafeteria d'un cinema. El Filmhouse no és d'eixes grans sales on sols emeten pel·lícules comercials, sinó eixes altres que guarden encara el sabor d'abans. En part per la decoració, en part perquè la mitjana d'edat dels espectadors que allà hi havia, era d'uns 60 anys.
Aleshores el meu amic em va dir:
-mira, fan Philomena, feia temps que volia veure-la.
-i jo no havia sentit parlar mai d'ella, quina deliciosa coincidència. 

Així que acabarem vegent la películ·la. Malgrat el nom, no es tracta de cap tragèdia grega. Philomena és la història d'una jove en un internat de monges en la Irlanda profunda dels anys de la postgeurra. Un dia en la fira s'enamora d'un desconegut i nou mesos més tard naix el fruit del pecat. Les monges la convencen de donar en adopció el seu fill, perquè ella era una inútil que no havia de poder cuidar d'una criatura. Però les monges no tenen una preocupació excessiva pel benestar de les criatures, ans al contrari descobrim que les religioses tenen un lucratiu negoci de venda de xiquets a famílies riques nordamericanes.

50 anys han de passar des del dia en què Philomena veu com s'emporten el seu fill fins la nit que decideix confessar el seu secret a la seua filla (no es diu, però es suposa que en l'interin s'ha tornat a casar i ha tingut més fills). Aquesta, que treballa de cambrera en una festa privada, coneix un escriptor en hores baixes que es dedica a reunir mares i fills separats. Lluny de qualsevol filantropia, l'escriptor es mou pel desig de tornar a la palestra. D'aquesta manera comença un road trip o viatge entre dos caràcters molt diferents: Philomena, una dona major de profundes conviccions cristianes i Martin, un descregut cínic de la BBC. L'estranya parella!

Philomena és un personatge molt entranyable, és la típica dona major de missa diària i pasta coques (o el que pasten les senyores irlandeses majors) i es deixa desllumbrar pel món modern. És una pel·lícula molt tendra que fa riure i plorar i amb crítiques obertes a Ryanair, tot pel mateix preu. Quina ganga.

Però el fet curiós i que m'ha fet reflexionar és com es veu el viatge. La base de tota pel·lícula o narració de viatges és el canvi, partir del punt A i desenvolupar-se mitjançant diferents catarsis fins arribar a un punt B. Però aquí el que fan és un cercle, els personatges tornen al mateix punt amb unes conviccions i una visió del món inamovible. Com en la realitat, canvien les persones radicalment? O anem movent-nos en cercles concèntrics al llarg de les nostres vides? Com la Terra, sempre pivotant al voltant del mateix punt central, que podríem anomenar sistema de valors i creences. De vegades ens allunyem un poc d'eixe nucli i semblem evolucionar, però ben prompte tornem de nou al punt de partida. Això si, més vells. 

Philomena mai arriba a odiar a les monges amargades que venen xiquets i es vanen d'una existència pietosa i sense màcula. A Déu rogant...  Fins i tot quan una d'elles confessa que odien eixes criatures perquè mentre elles s'han de mantindre cèlibs, les internes es permeten el luxe de conéixer els plaers de la carn. No les odia quan al llarg de tota la pel·lícula la protagonista viu amb el sentiment de que ella és l'única culpable i la única que ha de demanar perdó. No les odia ni fins i tot quan les monges li fan la major putada que li podrien fer a una mare que busca el seu fill, però que no diré per no espoliar el final.

Per a mi Philomena simbolitza la societat, que ha de purgar sempre per un pecat inexistent, mentre els autèntics pecadors s'erigeixen en jutges i botxíns. És el resultat de generacions i generacions d'una educació adoctrinadora. Ella elegeix la via del perdó i posar l'altra galta. Amb tot alerta, eixa actitud sols garanteix la pau interior però no la justícia. Cap de les monges mostra signe algun de penediment o contricció. És la decisió personal d'una persona, sense que per això l'univers li garantisca alguna mena de justícia còsmica.


Philomena està basada en un fet real que està recollit en el llibre El fill perdut de Philomena Lee de Martin Sixmith. La protagonista és Judi Dench, més coneguda per interpretar a M en les darreres set pel·lícules de James Bond. Jo no la vaig reconéixer, en part perquè no he vist mai cap pel·lícula de James Bond. Excepte Skyfall, però eixa compta?

dissabte, 16 de novembre de 2013

ROSLIN, LA CAPELLA DELS MISTERIS



Escòcia és el país dels misteris.  Tal vegada siga l'obscuritat quasi permanent, eixe ambient trist que salica el paisatge (gloomy que diuen ells) o per l'abús de whisky pels seus habitants. El cas és que les lleis de la lògica no existeixen. Es van reunir un dia en l'habitació d'una mala fonda i es van suïcidar en nom d'un ídol fals. Com a resultat, tota classe de  monstres habiten a tot plaer: bèsties marines, elfs, fantasmes, súcubs, dimonis, fades, sirenes, homes llop, ovnis, bruixes, focs fatus, animals clonats. Penseu en una aberració i els escocesos ja li han posat nom.

I en aquesta geografia del terror i el prodigi, la capella de Roslin ocupa un lloc d'honor. Roslin és una petita vila, a 12 kilòmetres al sud d'Edimburg i en el cor de Midlothian, lligada a una família: els Sinclair. 

Si retrocedim un poc en el temps, durant el neolític els homes començaren a...Bé, no cal retrocedir tant. L'any 1066 va morir el rei anglosaxó Eduard, el Confessor i malgrat deixar un hereu, van aparéixer dos més: Harald (amb a), rei de Noruega i Guillem, duc de Normandia. Així, uns pel nord i els altres pel sud envaïren l'illa. Els anglosaxons es desferen dels víkings ràpidament, però el rei legítim Harold (amb o) fou derrotat pels normands a Hastings l'any 1066. Amb la conquesta normanda, Anglaterra entra en el màgic món del feudalisme de conquesta i el francès esdevé la llengua de la cort fins al segle XVI. Mentrestant, en Escòcia bevien whisky i criaven ovelles, aliens als canvis que s'estaven produint.




Aquesta batalleta és per a introduir que amb el rei Guillem arribaren molts nobles francesos amb fam de terres. Entre ells hi havia una família que provenia de Saint-Clair-sur-l'Elle, a la Baixa Normandia. Anant el temps aquests Saint-Clair adaptarien el seu cognom a la pronunciació illenca, esdevenint així Sinclair.

Després de la conquesta normanda, el rei d'Escòcia es considerava, naturalment, l'únic sobirà legítim de l'illa. De manera que per reforçar aquesta legitimitat el rei Malcolm III es casà amb una princesa de la família reial exiliada, Santa Margarida de Wessex. Un membre dels Sinclair es prestà a escortar la nòvia des de França fins a Edimburg i en gratitud, el rei li va concedir en féu el territori de Roslin. Si hagueren sabut que eixe matrimoni anava a significar el començament de la influència anglesa sobre el país, a la nòvia l'hagueren llançada de cap al riu Leith i als Sinclair els hagueren facturat de nou a la Normandia, a fer les coses que se suposen que feien els normands (incendiar aldees, violar verges i profanar esglésies o incendiar verges, violar esglésies i profanar aldees o profanar verges, incendiar esglésies i violar aldees).

Fent un salt fins al segle XV, el 1446 Guillem Sinclair va obtindre del Papa una autorització per construir-se una col·legiata amb què matar el tedi de la vida rural. La vela i el golf estaven en bolquers i les festes socials amb canapés, xampany i Isabel Preysler encara no existien (principalment perquè la Preysler encara no tenia edat suficient per beure). Llavors, després de rebre la butla, el noble va dir: demà mateix comence a construir-la. Deu anys després s'iniciaren les obres, les quals s'allargaren encara durant 40 anys. Tal vegada la manca de fons o el sentit comú convenceren el noble de canviar la col·legiata per una capella de dimensions més reduïdes. El senyor Sinclair volia construir l'edifici cristià més gran de tota Escòcia, més gran inclòs que la catedral de Glasgow. 


I aquí comencen els misteris. Els defensors de qualsevol teoria conspiratòria estan convençuts que la capella està construïda a imatge del temple de Salomó. No sabem com era aquest realment, però si de veritat fos així, el vertader enigma seria esbrinar perquè un edifici d'època de Crist era d'estil gòtic francés. Ho va fer un mag? O per semblant volen dir una altra cosa? Pot ser, s'assemblen en què ambdós estan fets de pedra, tenen una teulada i estan separats per naus. Vaja, com  el 90% dels edificis de l'època. Podria dir-se, de fet ho diré, ho enunciaré atrevidament: la capella de Roslin està inspirada en la catedral de Sogorb. 

Suposadament, una vegada dissolta l'orde del Temple, els monjos templers supervivents fugiren a Escòcia on la família Sinclair els protegí. En la capella de Roslin amagaren tota classe de tresors: el cap embalsamat de Joan el Baptista o de Jesucrist, el Sant Grial, fragments de la Santa Creu, l'or del rei Salomó, la fórmula secreta de la Coca-Cola, els detallets inútils que et donen en les comunions i una col·lecció de cables per si de cas. O siga, la capella era una mena de traster templer. Ai, quant de mal ha fet el romanticisme. El ben cert és que els Sinclair foren un dels majors perseguidors del Temple a Escòcia, no en va estaven emparentats amb el monarca Capet.

Tots eixos tresors estan colgats, suposadament, sota el Pilar de l'Aprenent. Aquest, juntament amb el del Mestre i el de l'Oficial, separen el cor de la nau central. Una llegenda del segle XVIII conta que en el moment de la construcció, el mestre d'obres volia fer una columna igual a una que hi havia a Roma. De manera que l'home va haver de desplaçar-se fins a la Ciutat Eterna per veure-la. Mentrimentres un dels seus aprenents va tindre una epifania i se li aparegué la columna acabada. Xino-xano i sense haver de viatjar enlloc, la va poder esculpir. Les formes salomòniques que adopta la columna ens indueixen a no descartar que eixa aparició fora la conseqüència d'un consum irresponsable de whisky.

El Pilar de l'Aprenent, "pos no n'hi ha pa tant, pos si n'hi ha pa tant".
La bona qüestió és que en tornar el mestre i veure's superat per l'aprenent, s'ho va prendre amb molta filosofia. Va prendre un martell i li va asclar el cap. Penedit després va decidir immortalitzar la seua víctima sobre la pedra, a ell com a penitent i a la compungida mare del jove. Tot i que aquest acte no el va delliurar d'un viatge sense tornada al patíbul. Teories templeres al marge, el Pilar de l'Aprenent recorda d'alguna manera a l'Irminsul, un arbre sagrat de la mitologia saxona que comunicava la terra amb el món dels déus. Òbviament els templers han tingut un millor departament de màrqueting que els saxons. Sax què? Això no és a prop d'Elx?

No sòls hi ha arbres màgics, l'edifici està farcit arreu de motius vegetals: margarides, lliris, roses i fins i tot les polèmiques panotxes de dacsa. Si dacsa o panís si eres de Castelló. No hi ha una planta més bonica. Què esperàveu d'un país que té com a element simbòlic el card? Bé i quin problema presenta la dacsa? Que és un cereal que no començà a ser conreat en Europa fins al segle XVI. Anomalies suficients per a parlar de viatges secrets templers o dels Sinclair a Amèrica. Encara que trobem explicacions molt més senzilles: podria ser mill o sorgo, varietats conreades a Europa des d'antic. Hem de tindre en compte que en l'Edat Mitjana no es buscava el naturalisme, sòls representar el concepte.

Tanmateix, acceptem que l'artista va representar panotxes de dacsa. Recordem que la capella fou acabada més o menys a principis del segle XVI. Com que en eixa època no anaven els polítics ni les falleretes a tallar cap cordó i a penjar una placa, no podem parlar d'anys absoluts. Perfectament podrien haver-se afegit detalls posteriorment. A més a més la dacsa va arribar a Europa el 1604, no hi ha per tant cap incongruència temporal. Pot ser, l'escultor va voler representar una novetat del seu temps, com han fet els artistes des de temps immemorials. En un dels vitralls del baptisteri hi ha un simpàtic Macropus Giganteus i ningú ha parlat de viatges templers a Austràlia. Mereix Austràlia menys teories conspiratòries? Per què?

Una malèfic Macropus Giganteus de mirada perversa, maquinant maquiavèlics plans

Hom diu de Roslin també que és una porta a una altra dimensió i que el dia que s'òbriga, tota classe de monstres envairan la terra. Hitler, Stalin, Reagan i Margaret Thatcher muntats en diplodocus imposaran el seu regnat de terror i comunisme-nazisme-neoliberalisme, ens esclavitzaran o molt pitjor, ens obligaran a vestir com en els anys 90.

Més misteriosa i menys explotada comercialment és la caixa de música. Al voltant dels pilars esmentats hi ha una sèrie de símbols que ningú havia sabut desxifrar, fins que fa uns anys un pianista escocés anomenat Stuart Mitchell va plantejar que podria tractar-se d'una partitura en pedra. Tampoc descartem la presència de whisky en l'equació. De fet és un element que hauríem de tindre sempre en compte cada vegada que parlem d'Escòcia. Tal pianista es basà en les teories d'Ernest Chladni, un físic alemany què va demostrar al segle XVIII que la música es podia veure a partir de la vibració i dels dibuixos que feien alguns materials sotmesos a la dita vibració. Doncs bé, aquests misteriosos signes esculpits en pedra podrien tractar-se del mateix, la representació del so. Per acabar-ho d'arrodonir, al voltant dels símbols l'artista havia representat una sèrie d'àngels amb diferents instruments musicals d'època medieval. Així el pianista va traslladar a llenguatge musical els dibuixos i va obtindre la següent melodia: http://www.youtube.com/watch?v=cy2Dg-ncWoY

També és digne d'estudi la presència del Green Man, aquest misteriós Home-verd apareix representat més de cent vegades per tota la capella. Jo no les he comptades, és el que diuen els pamflets de l'edifici. El Green Man és un personatge de la mitologia cèltica insular que s'utilitza profusament en la decoració d'esglésies, no sabem per què. També era representat a l'entrada de les cases de moral laxa i perdició. És un home-planta, dels orificis del qual (boca, ulls, nas) sorgeixen plantes o ceps de vinya. Encara que també se l'ha trobat en llocs tan dispars com França o l'Índia i per això es parla d'alguna divinitat indoeuropea o fins i tot se'l relaciona amb el déu egipci Ossiris, el qual també se'l representava pintat de verd.

El Green Man de visatge crusel

Com s'hi observa, la capella és petita però hi ha moltes coses per veure i descobrir. Molts altres misteris que no incloc per a què aquesta entrada no parega una novel·la de Corín Tellado. Algun misteri fins i tot està relacionat amb esdeveniments de la Península Ibèrica. Investigueu!. La capella fou tancada al culte públic a mitjans del segle XVI, després de la reforma protestant. Es mantingué com a capella privada dels Sinclair fins al segle XVIII, moment en què abjuraren del catolicisme. Quasi cent anys d'abandó foren un terreny de conreu apropiat per a l'adobament de tota classe de misteris, fins que a mitjans del segle XIX fou reoberta, ara com un lloc de culte episcopalià i més recentment com un centre de lucre. 

diumenge, 10 de novembre de 2013

LA BRUIXA

Aquest és un relat que vaig escriure per a una pàgina de relats. Es tracta d'un text de màxim 750 paraules i que ha de començar amb la frase: va decidir visitar la bruixa...

Va decidir visitar la bruixa de l'anunci. Ho havia pensat tota la setmana, des que va veure la targeta en el parabrisa del cotxe. Encara que no creia en eixes coses, tingué l'impuls de guardar-se-la en la butxaca de la jaqueta i la idea començà a prendre més i més espai en la seua ment, fins a convertir-se en una obsessió. Què fou el què més el va atraure d'aquell tros de cartolina? Tal vegada la tipografia o la cura amb què havia sigut feta. O tal vegada foren aquelles paraules: t'ajudaré a trobar l'amor vertader.

Certament ell ja havia conegut el seu amor vertader, el problema era que ella encara no ho sabia. S'anomenava Natalie, de mare francesa i pare hongarés. Havia començat a treballar en l'oficina uns mesos arrere i des de la primera mirada, va quedar captivat pels seus ulls cristal·lins. Els cabells llargs, de color caoba, aquell mig somriure, la seua resolució a l'hora d'enfrontar qualsevol tasca. Tot en ella era perfecte o així li ho deien els ulls del cor.

Per algun motiu creia que s'havia creuat en el seu camí, ja que tan sols uns dies abans de la seua arribada, havia pres la decisió de deixar aquell anodí treball en una asseguradora, que havia convertit la seua vida en una successió d'escenes grises. Volia un canvi, un raig de sol, una nova paleta de colors amb què pintar els dies. I ella havia arribat en el moment just.

Tanmateix hi havia un problema, i és que ell era molt tímid i Natalie massa dona per a ell. O almenys això es repetia cada matí davant de l'espill. Havia intentat diverses vegades convidar-la a prendre res i cada matí entaulava una conversa dirigida a tal fi. Però després de comentar el temps o qualsevol altra banalitat sempre hi havia alguna cosa que interferia en el seu objectiu. El cap, algun company o la telefonada d'un client.

Per això, un matí després de veure frustrats els seus plans per enèsima vegada, es va dirigir a la màquina del café, per diluir les penes entre glops de cafeïna i sucre. En traure les monedes, un paper va cauré i en recollir-lo, ensopegà de nou amb la targeta. No cabia dubte, la força que l'havia empentat a guardar-se la targeta era el destí que li murmurava: avant, avant.

Així va conduir aquella vesprada plujosa cap als afores de la ciutat. Deixà el cotxe a l'entrada d'un camí i avançà a través d'ell, sobre les fulles caigudes i la molsa. Escoltà el grall d'un corb i s'esglaià. I si era una bruixa autèntica, com les dels contes? Almenys vivia retirada en una caseta de fusta, rodejada d'arbres i enmig del camp. Una xemeneia de pedra exhalava una filera de fum. Segurament hi estava cuinant algun beuratge secret. En picar a la porta, llegí en lletres grans: Madame Truffaut, endevina i bruixa. Tocà a la porta però ningú va respondre, tanmateix en empentar-la suaument i després d'un grinyol, s'obrí. Aquella cabana no era molt gran, però estava atapeïda d'amulets, cassoles i artilugis estranys. Una veu des de la foscor li ordenà que s'aproximés. I en situar-se enfront de la bruixa, no va creure el que veia. Era Natalie! Ella era la bruixa.

Després de la sorpresa inicial, ella li explicà que havia heretat certs poders de la família de son pare. Va decidir dedicar-se a la bruixeria com a hobby, perquè la vida entre papers, reunions i arxivadors se li havia tornat massa gris. En canvi, les boles de vidre i les baralles del tarot li havien donat color a la seua vida. Ell somrigué, en pensar tot el que tenien en comú i envermellí en recordar que li havia dut fins allà.

Ella li demanà que guardés el secret i desprès d'obtenir la seua promesa, li va mostrar tots els seus objectes de bruixeria. Li mostrà la seua habilitat per desentranyar tots els misteris de les herbes del camp, també li ensenyà els seus llibres ancestrals, encara que molts d'ells no els pogué entendre. Al final es féu tard i sense adonar-se'n, la va convidar a sopar. Ella acceptà encantada. En ser conscient de què havia fet, les seues galtes esdevingueren roges i ella li revetlà que coneixia les seues intencions i l'ajudà a comprendre que no havia necessitat cap bruixa per aconseguir allò que volia. La bruixa l'havia conquerit i ara ell devia conquerir-la amb la seua màgia.

dimarts, 5 de novembre de 2013

"SEMPRE AVANT I AMB MOLT DE VALOR, S'OBRIN FRONTERES NOVES, S'ARRIBA A UN MÓN MILLOR"

Desconec el pes que té encara hui en dia la tele sobre els xiquets. Però per als que vam viure en eixa frontissa entre la Guerra Freda i el món actual, la tele ho era tot. No sabíem ni que era Internet per aquestes contrades i els vídeos (finats en l'actualitat) encara eren molt cars. Llavors el tub catòdic era l'únic contacte amb els mitjans audiovisuals. I a principis dels 90 eixos mitjans tenien un nom: Canal 9.

La Llei de Televisions Autonòmiques tenia un objectiu principal. En un Estat realment pluricultural i intercultural, no haguera suposat cap drama que els mitjans de comunicació s'expressaren alternativament en les llengües de tots els ciutadans, més si tenen un caràcter oficial. Però en la caverna en què vivim això era (i és) massa, així que es va optar pel corralet. Llavors les televisions autonòmiques nasqueren per contrapesar l'homogeneïtat monolingüe en aquelles comunitats autònomes amb una llengua cooficial. Havien de crear continguts en la llengua folklòrica per a què els nacionalistes perifèrics no es queixaren. Tal vegada el problema és que algunes d'eixes televisions no es conformaren en ser una Maria i demostraren poder tindre més èxit. 

Jo crec que Canal 9 va ser vital al País Valencià per dignificar la llengua, per demostrar que el valencià també podia ser adient per als mitjans moderns i vàlida per a la comunicació i no sols la llengua dels avis. Sense Canal 9 pot ser aquest bloc estiguera escrivint-lo ara en castellà. 

Canal 9 va contribuir a crear unes icones populars en llengua valenciana. Son Goku, Arale, Musculman, Doraemon, les Tres Bessones, Sin Chan, els Barrufets, les Tortugues Ninja. Són personatges que sempre estaran en la meua memòria. A més, nosaltres ja estàvem farts de veure'ls quan eren descoberts per les televisions centralistes, com si hagueren descobert Amèrica. Per això, encara hui, em fa mal escoltar coses com Onda Vital o Piccolo. El Follet Tortuga, sempre serà el Follet Tortuga i Satanàs Cor Petit, Satanàs Cor Petit.

I com oblidar a Xoni, Poti i Tiriti i les seues cançons d'Aniversari, el Reciclatge o les Vitamines. Encara sonen al meu cap, igual que "A guanyar diners de Joan Monleón". Monleón fou un dels que més ha contribuït a crear una nació valenciana, amb elements mitològics que solament un valencià reconeixeria, com la paella russa, els campanars, les monleonetes o el Saps qui sóc? Sona a broma però és el nostre bagatge cultural.

Programes com "Si l'encerte, l'endevine" ens ensenyaren molt sobre la fraseologia valenciana. Fins i tot programes tan cutres com "Canta, Canta" ens ajudaren a conéixer més la nostra geografia, més enllà dels provincialismes postissos. Quan Maria Abradelo anava a un poble, anava jo a l'Atles i el buscava i així vaig descobrir que el meu país s'estenia més enllà de la Marina, la Safor i la Vall d'Albaida. De fet és elogiable l'esforç de Maria Abradelo per parlar valencià (tot i que, sent del Baix Maestrat que no ho fera abans és de traca), però el va aprendre, en un moment en què en Canal 9 cada vegada era més difícil trobar algú parlant en valencià (llevat de les Notícies i els dibuixos animats).

Jo vaig començar a separar-me de canal 9 a mesura que el canal es separava de mi. Des de finals dels 90 la castellanització era cada vegada més escandalosa, fins i tot van haver de crear un segon canal amb continguts en valencià, quan eixa era la finalitat de Canal 9. Al final s'havia acabat convertint en un contenidor de programes pensats per a altres països (programes com Alma de Copla), tot i que també quedava una mena de darrer bastió que s'esforçava per crear continguts en valencià (amb programes com Trau la Llengua). 

En definitiva Canal 9 ha mort sola i abandonada, com una vella glòria oblidada per tots. El pitjor de tot és que els xiquets valencians de hui en dia ja no poden escoltar un mitjà de comunicació parlant en valencià, perquè TV3 continua bandejada i així es pot fer poc per dignificar una llengua que va quedant  a poc a poc reduïda a l'àmbit familiar i escolar. Tal vegada això és el que volien no? 

Volia escriure sobre la Conspiració de la Pólvora al Regne Unit, però aquesta notícia és molt trista, sent com si s'hagueren endut una part de la meua infantesa. Confiem en què torne i tot canvie.

dijous, 31 d’octubre de 2013

LA NIT DE SAMHUINN

L'autobús marxa per continuar la ruta i em vaig quedar sol en la carretera. Un petit pont de pedra separa l'aldea de la civilització. Les fulles seques que s'amuntonen massivament sobre el camí, es tornen relliscoses amb la pluja i dificulten caminar. La boira ha envaït tota la vall. La foscor més absoluta impera amb la seua mà de ferro. S'apropa la vespra de Tots Sants i els esperits comencen a abandonar el seu món per visitar-nos. He de passar pel costat d'un cementeri per arribar a l'hotel. Làpides i creus celtes es dibuixen entre la nit. 

La lluna ix a temps per projectar sobre l'asfalt l'ombra dels arbres. Formes antropomòrfiques que ballen empentades pel vent. S'escolta el grall d'un corb, l'udol d'una òliba i d'un mussol. Una rata penada se'm creua al davant. Encara em falta salvar un pendent, però aquest concert animal no és gens tranquil·litzador. L'hotel es situa damunt d'un turó, com la casa de Psicosis. La meua ment pensa: "per a sentir-nos més còmodes, perquè no revivim escenes de pel·lícules de por, seria fantàstic". Accelere el pas i per fi arribe a l'hotel, on almenys sols tenim fantasmes.

...........................................................................................................................................

El 31 d'octubre és la vespra de Samhuinn, una festa cèltica que celebra el final de l'estiu i l'inici de l'hivern. Eixa nit els esperits tenen permís per tornar a la terra, visitar els parents i solucionar tots els assumptes que tingueren pendents. La gent deixava a les portes de casa menjar per a què els esperits s'alimentaren. També fabricaven llanternes a partir de naps per a què els esperits no entraren a les cases. Després hagueren de pensar que els naps no fan por i començaren a emprar carabasses. D'això ja parlem en època cristiana, car les carabasses són originàries de Mèxic. En Alemanya també existeix el costum de fabricar llanternes a partir de carabasses, però l'11 de novembre dia de Sant Martí; al País Valencià ho fem amb melons d'Alger però desconec si té la mateixa relació.
Quan els cristians arribaren a les illes, opinaren que això de relacionar-se amb els esperits no podia ser gens bo i intentaren esborrar la festa. Tanmateix, com passà amb les festes més arrelades, el resultat fou infructuós i no els quedà altra que dir: "ei, que aquesta festa és cristianíssima del tot, adoràveu a Jesucrist i no ho sabíeu, desgraciats". El departament de màrketing de l'Església va fer la resta. Que el festival durava tres dies? Nosaltres farem tres festes i voilà la vespra de Tot Sants, el dia de Tots Sants i el dia dels Difunts. 

Testimoni de la important emigració irlandesa i escocesa als EEUU és la popularitat que prompte va adquirir, sobretot la vespra de Tots Sants que en anglès es diu All Hallows' Eve. Els americans que estan sempre ocupats en coses importants i no tenen ni un minut a perdre van escurçar el nom a Halloween. Prengueren una tradició mil·lenària, la convertiren en un circ i la facturaren de nou a la mare pàtria reconvertida en un producte per a vendre confits i disfresses. Com a resultat, el Halloween no és popular a les Illes Britàniques, se celebra en la mesura que es puga celebrar a Alemanya o Espanya, una festa postissa. De fet el dia 1 de Novembre ni tan sols és festiu al Regne Unit. 

dilluns, 28 d’octubre de 2013

ESTRANYS EN LA NIT

Permeteu-me que plagie tan descaradament a Frank Sinatra, per parlar de la nit i les complicitats que pareix. La matinada és el període del dia més democràtic, a eixes hores en què els esperits s'apoderen de tot, als mortals no ens queda altra que mirar-nos en igualtat i les diferències s'ensorren.

Mentre abaixava la persiana del bar, pensava en tota la tasca que tenia al davant: eixugar copes, netejar la màquina de café, omplir els frigorífics, traure quilos de botelles, agranar, fregar...hora i mitja de rentar, fixar i donar esplendor. Hom pensa que treballar en un bar és divertit, és tancar la porta i anar-se'n a casa o en el meu cas, el cubiculum que anomene llar. Hi ha una cara B, que té poc d'amusant.

I així estava quan va entrar per la porta un huracà, parlant amb accent de l'Oest Mitjà i copa de vi en mà. Volia menjar a les 23.30 de la nit perquè en Amèrica tot funciona les 24 hores. I mentre anava fent esbrinaments aquí i allà, ella venia darrere. Amb la seua copa de vi.  Pot ser, tinguera por que la deixés plantada. Aprofite l'ocasió per donar un consell: vi, sabates de tacó i escales victorianes no són una bona combinació. Després d'evitar una catàstrofe, em va preguntar si jo era escocès i quedà alleujada en saber que no, perquè començava a preocupar-se pel meu accent. Parlaran tots així? Devia preguntar-se.

Venia dels Estats Units, de Wisconsin, eixe buit còsmic que hi ha entre Nova York i Califòrnia. Estava de turisme pel Vell Continent. Irlanda, Anglaterra, Escòcia, París, Itàlia i finalment Grècia. Un mes recorrent les velles glòries. "És un canvi agradable, si penses que d'on jo vinc condueixes durant quilòmetres i quilòmetres i tot és igual, canvia el paisatge però sempre la mateixa llengua, els mateixos edificis, el mateix menjar, te'n vas al país del costat i és tot igual, però més fred. I amb el sistema mètric decimal, cal no oblidar-ho (i xarop d'auró! un recent descobriment, oh Canadà).

-I què t'està semblant la mare pàtria?- li vaig preguntar.
-Els irlandesos em semblen simpàtics però els anglesos són molt maleducats.

Mai definiria jo els anglesos com a maleducats. Podries apunyalar-los i continuarien somrient-te i dient: oh thank you, it's lovely. Amb veu de formigueta. Un apunt cultural: mentre els anglesos diuen thank you very much, els escocesos diuen ta! i si tenen el dia parlador, cheers.

Em preguntà el nom, li'l vaig repetir, una, dues, tres fins a sis vegades. Ja estic acostumat, a què em deformen el nom i que me'l canvien o fins i tot a què s'indignen per la combinació extravagants de les vocals. Com requereixen els cànons socials, jo també li vaig preguntar el nom. Weehay li diuen, que en llengua sioux vol dir "la quarta filla" perquè els sioux qualifiquen amb ordinals, com feien els romans. Jo no l'entenc a la primera i se'n riu. Els dos tenim noms estranys, que malgrat tot tenen un significat si vas al lloc adequat. 

Té un altre nom que la meua memòria ha oblidat. Recorde que tenia a veure amb un fet que havia viscut son pare durant la Guerra de Corea. Son pare és antropòleg i professor d'història i ella és educadora social. Molts de segur encara tenen la imatge dels sioux dels westerns, de fet a la wikipedia diu que viuen en reserves. Què passa que en el moment que deixes el tipi, deixes de ser nadiu americà?. I després em va parlar de la història del seu poble. Desplaçats pels pioners cap a les terres més difícils del Mitjà Oest. Jo li demane que em parle en la seua llengua, sóc un freak de les llengües. No sabeu com d'emocionant és sentir en directe una llengua que ja sols parlen poques persones i tan lluny del seu lloc d'origen.

I parlant, parlant, parlem de tot un poc. De somnis i d'experiències, del futur, d'allò diví i d'allò humà, de tot un poc que es diu. Quan em vaig adonar ja era la 1.00 i el bar a mig tancar. Al s'endemà següent ja no la vaig veure i fins i tot vaig dubtar si no havia sigut una visió o el fantasma del castell disfressat. O un tast del què està per vindre. És el que té la matinada, tot és més màgic. 

dijous, 24 d’octubre de 2013

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL



Quan va nàixer el meu interés per la història? No estic molt segur, però supose que en algun moment entre Érase una vez los inventores, les primeres classes d'història en eixe contenidor anomenat Coneixement del Medi i les pel·lícules de Disney Aladdin i El Geperut de Notre Dame. La meua estima per la història va lligada al moment exacte en què hom se n'adona que el temps passa i amb ell, les coses canvien. I en tot aquest període formatiu hi va haver una ciutat que em va fascinar, Aquisgrà.

De menut m'encantava mirar els Atles de casa, repassar-los, aprendrem els països i les seues capitals, buscar els llocs en el mapa. En una d'eixes excursions cartogràfiques vaig trobar la ciutat d'Aquisgrà i em vaig sentir un poc torbat. Eixa ciutat existia realment?No sé perquè pensava que els llocs històrics pertanyien bé a un plànol fantàstic o desapareixien sense deixar rastre. Havia d'anar-hi algun dia.

Eixe dia va arribar 15 anys més tard. Per fi podria veure la Capella Palatina d'Aquisgrà. Però el fat havia repartit altres cartes en eixa partida demoníaca. Era dissabte i la capella sols estava oberta al culte, res de turistes. Quin catòlic va a missa un dissabte al matí? Tot allò era molt misteriós. Conversos fingint, segur. Tanmateix contra Roma no es pot lluitar i encara havien de passar 363 dies per tal que el meu somni es realitzés.



Aquisgrà, coneguda en alemany com a Aachen, anomenada pels fills de Voltaire com Aix-la-Chapelle, Óche en llengua kölsch i Aoke en llengua limburguesa. Poblada des de l'antigor pels celtes, els quals hi tenien un lloc de culte dedicat al déu aquàtic Granus. Aquisgrà és llavors coneguda des de sempre per les seues aigües miraculoses. Més tard arribaren els romans i convertiren el santuari en un centre d'aigües termals. Com que el déu que les habitava era Granus, en un alarde d'originalitat, van batejar el centre com a Aquis Granum, d'on derivà Aquisgrà.

Fem un salt en el temps fins a eixa època obscura coneguda com a Alta Edat Mitjana. Roma ha desaparegut i Europa està immersa en una apocalipsi zombie en què els bàrbars tenen el poder. Carles el fill del rei (impostor) Pipí, el Breu hereta el regne dels francs i decideix traslladar la capital des de Soissons, en la Picardia (amb eixe nom, els seus pobladors no inspiraven molta confiança) a una vila perduda prop del Rin. Aquisgrà està prop del Rin, la gran autopista europea; no era una ciutat com Colònia mediatitzada per un arquebisbe; estava prop del territori dels saxons, a qui tractava de convidar amablement, mitjançant l'espasa, a convertir-se al cristianisme i de pas entrar en la seua Unió Europea; finalment es troba més o menys centrada en l'imperi Carolingi (un imperi que s'estenia des de l'Elba fins a l'Oceà Atlàntic i des de la Mar del Nord a la Mediterrània).

Aquisgrà també està prop de Lieja, ciutat en què, diuen, van nàixer l'emperador. De fet, hui en dia i com a fet curiós podem veure una conurbació que abraça tres països: Aquisgrà a Alemanya, Lieja a Bèlgica i Maastricht als Països Baixos, es pot desdejunar uns gofres belgues, pegar-se un esmorzarot alemany i de postres un poc de Gouda neerlandés i a tot estirar, encara dóna temps per anar a Luxemburg i comprar uns segells.



Carlemany emperò, era com Cher, una persona molt vanidosa i a la vegada molt insegura de si mateixa. Tot i ser el sobirà més important d'Europa, els esnobs de bizanci se'n burlaven dels seus costums bàrbars. Així va decidir construir un edifici que puguera mirar de tu a tu a Santa Sofia de Constantinoble. Més Orient quedava massa lluny, aleshores se'n va anar a Ravena, una sucursal de l'Imperi Bizantí en Europa, i va decidir copiar l'església de Sant Vital. 

L'edifici havia de ser la capella privada del seu palau d'hivern. Com a tota església tenia la seua pròpia relíquia, un tros de la capa de Sant Martí de Tours i aquest pedaç de capa (cappella en llatí) va donar nom a l'edifici i de pas a una categoria de temples. Sant Martí encara té molt de predicament a l'Alemanya del Rin, és un dels pocs sants que encara celebra l'Església Protestant (Per Sant Martí trau el vi) en una festa que té tots els visos de ser l'antiga festivitat cèltica de Samhain.

L'edifici és espectacular i preciós al mateix temps, no em va decebre en absolut i jo tendisc a decebre'm amb els monuments sobrevalorats (com la catedral de Colònia). S'hi pot veure el tron de Carlemany, que realment no és de Carlemany, sinó que és anterior i a la vegada posterior. Això vol dir que el seien és d'època romana però el bastiment de la cadira és d'un parell de segles posteriors a l'emperador.



La catedral fou declarada patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1978 i esdevingué així el primer edifici protegit. A dins també s'hi pot veure la tomba de Carlemany. L'emperador hi fou soterrat  el 28 de gener del 814. Dos segles més tard el rei Odó el va traure per legitimar-se com a Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic (ironies de la vida Odó era rei de Saxònia, el territori que mai havia volgut saber res de Carlemany). Encara Frederic I i Frederic II l'havien de dessoterrar i tornar-lo a soterrar i entre una i l'altra el cadàver s'ha perdut i no sabem on està realment.

A la Capella també hi ha un altar dedicat a Carlemany. El 1125 l'emperador Frederic Barba-Roja ordenà al Papa Pasqual III la canonització de l'emperador. Era una època turbulenta en què els Papes no duraven gaire, es deposaven uns als altres, com qui es canvia les espardenyes. Pasqual III de fet no compta com a Papa sinó com a Antipapa que és com si Déu l'elegís Papa i després no li agradés i canviés d'opinió. Així que hui en dia l'Església sòls el considera beat. Es venera com a sant com a curiositat, a la diòcesi d'Aquisgrà i als Grisons suïssos.



Paga la pena visitar també el Rathaus de la ciutat, que es troba al costat de la catedral. Ambdós edificis es troben construïts sobre l'antic palau de Carlemany, del qual sols es conserva una torre. En el saló de plens hi ha un retrat de Napoleó i un altre de Josefina, regal de quan l'emperador estigué en la ciutat per a dir que l'Imperi Alemany s'havia acabat. Entre els alemanys es costum dur un detallet quan es va de visita i Napoleó, com jo, es trobà en el problema de no saber que dur. Així que més personal que un retrat a grandària natural? 

Finalment en l'Ajuntament es va signar el 1668 el Tractat d'Aquisgrà, que posava fi a la Guerra de Devolució i pel qual la Monarquia Hispànica entregava una sèrie de fortaleses (Lille, Charleroi, Tournai, etc.) a canvi del Franc Comtat. Durant les negociacions un noble anglès va inventar el sandwitx. Una ciutat plena d'història i sorpreses en definitiva. 

(Per poder prendre fotos en l'interior de la capella s'ha de pagar la quantitat simbòlica i cohercitiva de dos euros, llavors l'única foto que he posat de l'interior està usufructuada d'internet).