dilluns, 25 de novembre de 2013

EL VIATGE I EL CANVI

Una vesprada de novembre caminava amb un amic per Edimburg, sense rumb, envoltats per tota eixa gent que sempre va del punt A al punt B, ignorant en la fantàstica ciutat on viuen. Edimburg és un lloc adient per a vagar sense direcció, plena de turons pels quals pujar i baixar. Fins que es gira el vent de la mar. Donat que la ciutat té la mar pel nord i per l'est, les temperatures no solen baixar dels 0 graus, però quan bufen els vents de la Mar del Nord (la Mar Morta dels celtes o la Mar Germànica dels romans), la sensació tèrmica és molt inferior, la humitat es cala en la roba i fa molt de fred. En eixe instant ens impeleix, sobre tot als de la Mediterrània, el dessig de recalar en un port càlid. Així que vaig proposar:
-què no t'abelleix un café?
Anarem a parar a la cafeteria d'un cinema. El Filmhouse no és d'eixes grans sales on sols emeten pel·lícules comercials, sinó eixes altres que guarden encara el sabor d'abans. En part per la decoració, en part perquè la mitjana d'edat dels espectadors que allà hi havia, era d'uns 60 anys.
Aleshores el meu amic em va dir:
-mira, fan Philomena, feia temps que volia veure-la.
-i jo no havia sentit parlar mai d'ella, quina deliciosa coincidència. 

Així que acabarem vegent la películ·la. Malgrat el nom, no es tracta de cap tragèdia grega. Philomena és la història d'una jove en un internat de monges en la Irlanda profunda dels anys de la postgeurra. Un dia en la fira s'enamora d'un desconegut i nou mesos més tard naix el fruit del pecat. Les monges la convencen de donar en adopció el seu fill, perquè ella era una inútil que no havia de poder cuidar d'una criatura. Però les monges no tenen una preocupació excessiva pel benestar de les criatures, ans al contrari descobrim que les religioses tenen un lucratiu negoci de venda de xiquets a famílies riques nordamericanes.

50 anys han de passar des del dia en què Philomena veu com s'emporten el seu fill fins la nit que decideix confessar el seu secret a la seua filla (no es diu, però es suposa que en l'interin s'ha tornat a casar i ha tingut més fills). Aquesta, que treballa de cambrera en una festa privada, coneix un escriptor en hores baixes que es dedica a reunir mares i fills separats. Lluny de qualsevol filantropia, l'escriptor es mou pel desig de tornar a la palestra. D'aquesta manera comença un road trip o viatge entre dos caràcters molt diferents: Philomena, una dona major de profundes conviccions cristianes i Martin, un descregut cínic de la BBC. L'estranya parella!

Philomena és un personatge molt entranyable, és la típica dona major de missa diària i pasta coques (o el que pasten les senyores irlandeses majors) i es deixa desllumbrar pel món modern. És una pel·lícula molt tendra que fa riure i plorar i amb crítiques obertes a Ryanair, tot pel mateix preu. Quina ganga.

Però el fet curiós i que m'ha fet reflexionar és com es veu el viatge. La base de tota pel·lícula o narració de viatges és el canvi, partir del punt A i desenvolupar-se mitjançant diferents catarsis fins arribar a un punt B. Però aquí el que fan és un cercle, els personatges tornen al mateix punt amb unes conviccions i una visió del món inamovible. Com en la realitat, canvien les persones radicalment? O anem movent-nos en cercles concèntrics al llarg de les nostres vides? Com la Terra, sempre pivotant al voltant del mateix punt central, que podríem anomenar sistema de valors i creences. De vegades ens allunyem un poc d'eixe nucli i semblem evolucionar, però ben prompte tornem de nou al punt de partida. Això si, més vells. 

Philomena mai arriba a odiar a les monges amargades que venen xiquets i es vanen d'una existència pietosa i sense màcula. A Déu rogant...  Fins i tot quan una d'elles confessa que odien eixes criatures perquè mentre elles s'han de mantindre cèlibs, les internes es permeten el luxe de conéixer els plaers de la carn. No les odia quan al llarg de tota la pel·lícula la protagonista viu amb el sentiment de que ella és l'única culpable i la única que ha de demanar perdó. No les odia ni fins i tot quan les monges li fan la major putada que li podrien fer a una mare que busca el seu fill, però que no diré per no espoliar el final.

Per a mi Philomena simbolitza la societat, que ha de purgar sempre per un pecat inexistent, mentre els autèntics pecadors s'erigeixen en jutges i botxíns. És el resultat de generacions i generacions d'una educació adoctrinadora. Ella elegeix la via del perdó i posar l'altra galta. Amb tot alerta, eixa actitud sols garanteix la pau interior però no la justícia. Cap de les monges mostra signe algun de penediment o contricció. És la decisió personal d'una persona, sense que per això l'univers li garantisca alguna mena de justícia còsmica.


Philomena està basada en un fet real que està recollit en el llibre El fill perdut de Philomena Lee de Martin Sixmith. La protagonista és Judi Dench, més coneguda per interpretar a M en les darreres set pel·lícules de James Bond. Jo no la vaig reconéixer, en part perquè no he vist mai cap pel·lícula de James Bond. Excepte Skyfall, però eixa compta?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada