dissabte, 30 d’agost de 2014

LA COSA NOSTRA

Hi ha persones que són de naturalesa conflictiva i afortunadament, les veus vindre de lluny, un calorós matí d'agost, a lloms de sengles tacons sobre els quals camina enèrgicament, castigant el sòl per vés a saber que. La seua alçada és proporcional a la seua mala llet. Una dona xicoteta entra com una bafarada d'aire, sense avisar i ho escodrinya tot. De sobte el seu sentit aràcnid es deté sobre un punt concret. Ja ha trobat el seu motiu de drama. 

-¿Dónde está nuestro cartel?- diu en un accent mig valencià, mig suís que resulta ser de Sevilla- ¿Lo habéis quitado? Normal que ya no venga nadie.

El cartellet en qüestió és un full de mida dina4 amb rètols retallats i pegats i una foto d'un grup flamenc, digna de la portada d'un cassette de gasolinera. A l'oficina tenim un tauler per penjar anuncis diversos, en què naturalment, tenen prioritat els esdeveniments d'entitats públiques. Llavors quan falta espai, solen ser aquests cartells tan mal fets i de negocis privats, els candidats a abandonar el tauler. Els eliminem sense cerimònies, ni missatges dels patrocinadors ni clips de vídeo amb escenes setmanals. Així és com les coses fan menys mal. I així li ho vaig explicar, aguant-me les ganes d'afegir, que per a una altra vegada duga un cartell més asseat, perquè si he de tindre als cosins dels chunguitos contemplant-me 8 hores al dia, que almenys no siga des d'un fotomuntatge fet amb el paint

-Encima que ofrecemos música de aquí.

-Perdone però el flamenco és tant d'aquí com un fado.

-De aquí me refiero a España, porqué estamos en España y los turistas demandan música autóctona.

Vaig haver de respirar profundament. Mira per on, si fora una muñeira o una jota aragonesa no m'importaria, però li he pres mania al flamenco, sobretot des que pretenen que eclipse tota una ampla varietat d'estils musicals més autòctons i menys orientalistes. I si solament fora el flamenco! És que va unit al vestit de sevillana. Cada vegada que en veig un penjat al Carrer Major se'm trenca el cor. I ja el súmmum és que la justificació siga ho demanen els turistes. No res, quan els russos pretenguen convertir l'església de Sant Bertomeu en un casino, posarem la taula de blackjack on està Sant Sebastià, tot siga per a acontentar al turista. 

Jo crec que pel volum de turisme que rep l'estat espanyol, ja hauríem d'arribar a una etapa de maduresa, d'abandonar els estereotips regionals i reduccionistes i posar en explotació altres vessants de la cultura renovadores i autèntiques. Quan un turista em demana flamenco, el que primer li explique és que és un ball típic d'Andalusia i que aquí tenim altres tradicions. Si ja insisteixen, no em queda més remei que enviar-los a bars infames, com un que hi ha en la carretera de Gandia. És difícil deslligar-se dels estereotips, més quan proporcionen rèdits econòmics, sinó, passegeu-se per Escòcia o Baviera i veureu, però per això mateix que no trobareu kilts a Londres ni vestits tirolesos a Colònia, no hauríem de confiar en aquests símbols per atraure el turista.

Aprofitant la conjuntura històrica, econòmica i el debat que s'ha obert arran dels successos en la Barceloneta i Mallorca, cal detindre's a reflexionar cap on volem conduir el negoci turístic, si anem a renunciar a ser qui som per a omplir-nos els estómacs i si d'una manera podem confiar en els nostres recursos per a tirar endavant, sense pretensions de ser una altra cosa.

Ara mateixa tenim turisme per castic, ens trobem a certa distància de l'Europa rica, amb un clima acceptable, però sobretot amb una estabilitat política i social que ara mateixa no tenen altres potencials competidors (com Egipte o Tunísia). No ens enganyem, sinó fóra per les revoltes dels països àrabs, la situació seria dramàtica i encara que a un curt o mitjà termini la zona del nord d'Àfrica no s'estabilitze, tenim altres competidors potencials com Croàcia o Turquia, països de clima i riquesa cultural molt semblants a casa nostra. 

I això ens condueix a renunciar a un turisme que a les estadístiques és numèricament molt vistós, però que ens exigeix uns esforços de recursos, de degradació del paisatge, de col·lapse d'infraestructures que pot ser, a llarg termini no ens compensen. Però que vol dir això de turisme de qualitat? Vol dir que impacta menys sobre el paisatge i els seus recursos però que aporta més beneficis. És a dir, majors beneficis en relació a la despesa causada. A més a més, per a mi té altres significats. Un turista de qualitat hi arriba disposat a veure tot el que el lloc pot oferir-li de natural, sense artificis ni màscares. El contrari és un turista que arriba a un lloc esperant veure les coses que conformen una imatge mental preconstruïda i sovint, exòtica. Un turista arriba per descobrir, l'altre per confirmar. 

Per tant el ser valencià no està enemistat amb el turisme, sempre que el turisme ens accepte tal com som (amb la nostra llengua, els nostres costums, les nostres idiosincràsies) i no pretenga canviar-nos, com si fórem una mala versió del mite de Pigmalió.

dissabte, 23 d’agost de 2014

LA INQUSICIÓ EN EL VIRREGNAT

Archivo:Inquisicion auto de fe centro historico lima.jpg
Acte de fe en Lima, font: museu de la Inquisicíó

Del poc turisme que vaig fer en Perú, en Lima vaig poder visitar el Museo del Congreso y de la Inquisición, que es troba en la Plaça Bolívar, just davant del Congrés.

La Inquisició fou una institució primer eclesiàstica i després també civil de control i repressió social, sobretot per vigilar tots aquells que pogueren afeblir d'alguna manera el poder de la monarquia. S'introduí en el continent americà el 1569 amb la creació del tribunal de Mèxic, per al virregnat de la Nova Espanya i el de Lima, per al del Perú. Els primers anys es va situar en una casa llogada prop del Convent de la Mercé, per a ser traslladada, poc després, a l'emplaçament on restaria fins a la seua abolició.

La Inquisició tenia atribucions per jutjar únicament els cristians, per tant en principi no podia fer res sobre els indígenes pagans en Amèrica o els jueus i musulmans en la península. Aquests estaven sota la protecció del rei. Ara bé, quan aquests es convertiren al cristianisme, bé per pressió social, per obtindre beneficis fiscals o per lleis que els obligaven a fer-ho, passaven a estar sota la jurisdicció del tribunal.

Reconstrucció del tribunal de la Inquisició de Lima; font: museu de la Inquisició

Així les coses a les Amèriques s'ocupava de vigilar la moral dels colons cristians vells i els pocs conversos que havien aconseguit arribar-hi.

Una de les coses que cal aclarir d'aquest tribunal és que la seua competència era religiosa, és a dir, únicament podien jutjar els desviaments dels cristians, però no els d'altres religions. De manera que els primers temps del seu funcionament s'ocupava solament de vigilar la moral dels colons vinguts de Castella, cristians vells i als pocs conversos que aconseguiren arribar a la colònia. També s'executaren súbdits d'altres regnes, un 18% del total dels seus 250 anys aproximats de funcionament.

I encara que parega mentira i malgrat la seua llegenda negra, entre 1569 i 1830 "solament" foren executades 32 persones, una xifra bastant baixa si ho comparen amb els 150.000 que es calculen per als regnes peninsulars de la monarquia hispànica. D'eixos 32 hi hagué 1 francés, 2 holandesos, 3 anglesos, 15 portuguesos i 11 colons súbdits del rei.

Entrada al museu de la Inquisició i el Senat, façana d'estil neoclàssic, del segle XIX; font: museu de la Inquisició

La primera víctima en fou un francés, Mateo Salado (era premonitori amb eixe cognom; salado en la jerga peruana vol dir que crida a la mala sort) acusat de ser hugonot, una branca del protestantisme francés. Encara que no tenim prou documentació, el tal Mateo havia d'aparéixer per allà Lima amb una motxila i la seua guia trotamundos, degué entrar a les dependències del tribunal, pensant-se que era l'oficina de Turisme de Lima i preguntà: Qu'est-ce qu'n peut faire ici et dans les alentours? I el funcionari que va pillar li digué: no tengo ni idea de que me ha dicho, seguro que un embrujo, venga para acá chibolo, que hemos preparado una barbacoa en su honor. 


Sorprèn la quantitat d'estrangers que foren executats, fa que pensar sobre a què es dedicaven els ambaixadors i amb la impunitat amb què podien ser jutjats els forasters. Ara bé, hem de pensar que tant l'Anglaterra com les Províncies Unides aspiraven a fer-se amb un tros del pastís americà i que la pirateria era una ferramenta molt útil per a conquerir a poc a poc (vegeu els casos de les Guyanes, Belice o la majoria d'illes del Carib). Així molts dels acusats eren pirates als quals se'ls imputava delictes de fe, és a dir, ser protestants, per desfer-se d'ells.


La majoria de condemnes es produïren en les dècades centrals del segle XVII. Fou una època delicada en les relacions internacionals del continent, ja que els Països Baixos acabaven d'independitzar-se de la monarquia hispànica després d'una llarga guerra i ambicionaven posar un peu en Amèrica. Es serviran dels corsaris per anar arrapant colònies. En la paranoia de la pirateria s'acabà per involucrar als jueus, molts d'ells havien fugit als Països Baixos després de l'expulsió de 1492 i es pensava que estaven organitzant un contuberni amb els anglesos i holandesos per venjança.

Frares averiguant el funcionament d'una filosa.
La presència jueva explica també l'elevat nombre de portuguesos, cal tenir en compte que arran l'expulsió molts havien fugit a Portugal (que decretà en 1497 la conversió forçosa, però no expulsà els conversos com ho feren els regnes veïns). Ara bé, el regne portuguès passà a mans de Felip II en 1580 i s'incrementà la pressió sobre les comunitats jueves. Encara que no tots acabaven en el cadafal d'execucions, sinó que se'ls imposava penes de presó, galeres o altres menors (sobretot als acusats de màgia i blasfèmia).

De fet, la majoria de condemnes eren causades per les blasfèmies, seguit dels delictes sexuals (prostitució, bigàmia, homosexualitat) i la pràctica de la màgia, que estava molt arrelada entre poblacions que mantenien els seus cultes precolombins fortament arrelats.

Durant el segle XVI el tribunal de Lima tenia competències sobre tots els territoris hispànics de Sud-amèrica, excepte els territoris brasilers, que durant la dominació filipina eren controlats des de Lisboa. Però el 1610 amb la creació del tribunal de Cartagena d'Índies, l'abast del tribunal de Lima es reduí als territoris de Perú (incloent-hi Bolívia), Xile i la Plata (Argentina més Uruguay i Paraguay). Per administrar aquest territori tan vast foren dos necessaris dos inquisidors auxiliars, un a Santiago de Xile i l'altre a Buenos Aires.

En el segle XVIII es produí una única i última condemna a mort de la Inquisició peruana. Maria Francisca Ana de Castro, natural de Toledo fou condemnada per pràctiques judaïtzants. També es reduí el nombre de condemnes en general. Eren els temps de la Il·lustració i el fanatisme d'altres temps anava quedant enrere.

Quan el 1811 esclataren les primeres revoltes emancipadores, la Inquisició es va mostrar obertament a favor de la monarquia, actitud que la va convertir en candidata a desaparéixer. En 1813 fou abolida la institució i en 1820 fou ratificada. L'edifici de la Inquisició es va convertir en la seu del Senat fins que el 1995 la nova constitució abolí el sistema bicameral i deixa un únic Congrés.

dijous, 14 d’agost de 2014

LA SENYORA MARIA

-Bon dia, venia a per un póster de la Granadella...ai, que bonico. Hui en dia, la gent està desvanida amb la Granadella, però jo l'he coneguda quan no hi havia ni carretera, ixíem a les 7 del matí de casa i anàvem pel Camí Vell de la Granadella. Quan arribàvem al Trencall, descansàvem un poc i després cap avall. Jo portava un meló baix del braç i els dia als amics: ajudeu-me que pesa i ells dien: no haver-te-lo portat. Andespués arribàvem i au, almorzàvem i em dien els amics: qué no mos donaràs un poc de meló? I jo deia: quan acabe de menjar vos en donaré. I em menjava dos tallaes i els en donava. I en fi, així passàvem el dia. A les 7 de la nit ja estàvem en casa [nota: en eixa època a Espanya teníem l'horari de Greenwich i no hi havia horari d'estiu, llavors a les 19.00 ja era fosc, com diu el refrany]. Després un altre dia pujàvem al Montgó, tampoc hi havia carretera ni camí, per no haver, ni estava la creu. I pujàvem i au, almorzàvem. En 'cabant algú deia, podríem dinar a la Cova Tallà. I cap allà mon anàvem. Tot el món em deia: Maria, anem a la Cova Tallà i jo contestava: deixeu-me, que estic farta d'anar. Però tu teu coneixes tot, vine. La veritat és que era prou corredoreta.  Després es va posar a festejar la meua germana i vam dir: per què no anem a fer una paelleta a la Cova Tallà? I agarràvem el montante i mon anàvem. 

A mi m'agrada molt caminar. Tots els matins d'hivern i tot, el meu fill em du i passege amunt i avall. Antes passejava per dins l'aigua, però ara ja no. Quan tinc fam me'n vaig a ca' els meus nebots de la Fontana i en entrar per la porta ja tinc preparat el got de cafè amb llet, les tostaes i la confitura. I aixina passe el dia. Quan em canse, cride a un dels meus fills i m'arreplega. Antes agarrava l'autobús però ja no tinc força als braços. Tinc tres fills, un és viatjant i els altres dos són tosqueros ahí a la carretera. És que fa anys em vaig trencar la ròtula i el metge em va dir: ja no caminaràs més. I jo li vaig dir: veges si no tinc que caminar més. Ara, em va costar dos anys de fisoterapia però ara estic de lo més bé. Andespués vaig tindre una trombosis i el metge em va dir: ja no mouràs més el braç esquerre. Veges tu si no l'havia de moure. Cuine, cusc i faig de tot amb ell. Tot està aquí, en el cap i en la voluntat. 

A mi no m'agrà vore la tele, un poc el Geografic, les notícies si fan bou. Ai, a mi el bou m'ancisa. Però sóc més de llegir, sempre he sigut llegidoreta, em llig el diari tots los matins i també llig molts llibres. Mai m'ha agradat que m'ho contaren. 

(jo) Quants anys té vosté?

Ui, com tu eres jove, te'n diré que en tinc 68, però de veritat en tinc 88. Jo he viscut una guerra i una postguerra. Ara, la postguerra molt pitjor que la guerra. Però bé, com teníem l'hortet, aigua, lo més important, hi havia gent que no tenia ni aigua i com ganes de treballar tampoc mon han faltat mai. Mon pare, que en glòria estiga, treballava de sol a sol i bé, anàvem passant. 

 (jo) Pues està molt bé, per a l'edat que té.

Ai, gràcies, tot això heu fa el llegir, llegir et deixa el cap al puesto. Me'n vaig, que tinc que fer el dinar. Ja em passaré un altre ratet. 

dimecres, 6 d’agost de 2014

DES DE RÚSSIA AMB AMOR

El rellotge marca les 20:59, em situe estratègicament a l'entrada i deixe el dit sobre el comandament de la porta automàtica. Les 21.00. Prem implacablement i la porta es tanca. Algun turista agosarat encara aprofita per a col·lar-se per sota, emulant a Indiana Jones en "A la recerca de l'arca perduda" (segon 40) escapant del temple peruà. L'ànsia d'aconseguir mapes. 

I per què intente ser tant pünktlich? No té res a veure amb el meu passat alemany, sinó per culpa d'una russa. 

Era un dia com un altre i faltaven 5 minuts per a tancar. De sobte va aparéixer una russa, que duia damunt tot l'or de Moscou i dels inques, menjant-se un gelat i sostenint amb la mà lliure un d'eixos latte macchiatto d'una coneguda companyia alimentària basca. Val a dir que a la vesprada hi havia una furgoneta repartint eixes-bombes-de-sucre-que-no-tenen-res-a-veure-amb-el-café. És que on està l'oficina de turisme de l'Arenal és el racó de les extravagàncies, igual tens un grup fent capoeira, uns francesos fumant amb una catximba, unes criades filipines criticant les seues ames o a Vicent Tropicana. Tot se'ns hi reuneix.

Tornant a la russa, allà estava menjant-se el gelat, deixant-me la barra plena de rogles del café i estudiant-se tots els prospectes, com si l'hagueren d'examinar. I fent preguntes, que més que preguntes, eren un interrogatori. Seria del KGB? Probablement. M'agafava amb fermesa al taulell, perquè duia unes pestanyes postisses que amenaçaven a enviar-me al país d'Oz cada vegada que parpellejava. Un altre huracà en l'Arenal no, que els de l'Austríaco encara no s'han recuperat. També unes urpes de porcellana, amb què podria haver-se fet un joc de te Ming. Sobre el mapa assenyalava amb les ungles afilades: ¿Y esto qué es? ¿Y aquí qué hacen? ¿Y aquí cómo se llega? ¿Y aquí se puede ir paseando? ¿Y aquí? ¿Y aquí? ¿Y aquí? ¿Y aquí? Recollons, pandereta. Esta es pensa que està en Sex in the city i que va passejant per la Cinquena Avinguda  amb les seues parpelles ventíferes i els dits de porcellana.

Mentrimentres havien passat les 21.00 i la gent aprofitava per a fer cua i anaven amuntonant-se, arribant per poc a la Fontana. I la russa més gust de tocar els nassos. ¿Y dónde hay un quicio de ventana para yo poder sentarme con un pañuelo en la cabeza y tocar con la guitarra Moon River? ¿Y dónde hay una calle con rejillas para que pueda pasearme con un vestido blanco y sujetarlo cuando el viento lo levante, entre coqueta y avergonzada? ¿Y dónde hay un páramo para que yo pueda ir con mi vestido decimonónico al atardecer y prometer que nunca jamás volveré a pasar hambre?

I per fi, després de les queixes de la gent, se'n va anar amb el seu modelet i la seua actitud, mentre a mi encara em tocava mitja hora més de faena. Cada vegada que m'entra un rus, em pose a tremolar. 

divendres, 1 d’agost de 2014

DEU COSES QUE HE APRÉS AL PERÚ

1r. La importància de la seguretat: eixir de casa i tindre la certesa que tornaràs indemne, que el màxim perill que pugues viure en un autobús és una senyora amb ganes de parlar.

2n. La seguretat social i l'educació pública són dos grans valors de la humanitat. Que els Estats Units seran tan moderns com vullgueu, però no són un model a imitar, sinó més aviat a evitar. Els impostos han de servir per finançar necessitats bàsiques de la societat, no aventuretes militars d'estrategues de saló i a finançar el nivell de vida de quatre gats.

3r. Europa és xicoteta, molt i se'ns fa un món haver d'anar al metge al poble del costat o treballar a una hora de casa. Però això no és la norma, és una excepció. Allà fora hi ha una majoria de gent que es desplaça fins a 100 km diaris per anar al treball. Aquí en canvi, no treballar en el mateix poble pareix quasi un drama.

4t. L'herba sempre és més verda en el jardí del veí, o dit d'una altra manera, tot el món té les seues manies i problemes, per molt que parega el contrari.

5è. Cal superar-se un mateix i buscar sempre noves metes, l'ésser humà no ha nascut per quedar-se en la zona de confort.

6è. Fa cinc-cents anys viatjar era molt més senzill. Si Colom, Magallanes i companyia hagueren viscut en l'actualitat no hagueren eixit de casa, hui en dia tot són visats, controls i barreres.

7è. Construir-se un sistema de valors propis és difícil, no es pot negar, però molt gratificant. En canvi en la societat actual és més fàcil comprar-li'l en paquet a un partit polític, col·lectiu, grup religiós i ens queixem que hi haja tanta gent incoherent.

8è. Es subestima hui en dia el silenci. Un és senyor dels seus silencis i esclau de les seues paraules. De vegades es confon parlar amb tindre coses interessants a dir.

9è. Els diners mouen muntanyes o amb diners, torrons. No calen més explicacions.

10è. Finalment, que vaja on vaja, sempre seré una persona estranya.