dijous, 29 de març de 2012

UNA SOCIETAT DE PUTES

-Giusé, Giusé! 
-Che minchia vuoi?
-Come se dice en tedesco, stronzo?
-Arschloch.


Duia més de 10 minuts buscant a un dels meus companys italians solament per preguntar-li com es deia en alemany un insult italià. Així podria definir-se l'última setmana laboral. El cap ens obligava a treballar una hora més, per a incrementar la productivitat i jo m'havia proposat que el resultat seria el contrari. Si ja és dur treballar en el torn de vesprada, afegir-li una hora més i acabar a les 23.30 era molt pitjor. A més, per què negar-ho? el torn de la vesprada és el menys productiu, a partir de certa hora allí es treballa menys que en un ministeri.

Així que inventem diversos jocs, fins i tot algun dia m'he dut els deures d'alemany. Mentre el cap disposa de les nostres vides com si fóssem peces d'un escacs laboral. El nostre supervisor passa un poc, ell encara està més cremat que nosaltres.  Però hi ha un, el Sàtrapa del Justformen que és d'aquests que sempre està més pendent del treball que fan els altres que no pas del seu. Per postres solament du treballant dos mesos i ja es creu l'amo del corral.

L'altre dia, el bany feia fàstic, de fet solament he vist banys més bruts en el tren de rodalies de Gandia a València o en una discoteca a les 3 del matí.  Aleshores el sàtrapa se m'apropa i em diu:  a vore com ho fas per a que torne a estar net.  Moniato. A vore com t'ho fas per a deixar de ser tan imbècil. Però el paio este s'ha cregut que sóc la seua puta mucama o què? A veure si aconsegueixes que t'estaque la granera per on jo em sé. Es pensa que a mi em paguen per netejar? Hi ha gent que cobra per netejar, almenys 5 o 6 persones que tenen com a únic treball netejar i damunt es limiten a netejar allò que veu la sogra. El mateix temps que necessita per manar a la resta, podria fer-ho ell mateix. Però ja he conegut a altres que li tenen tírria al sàtrapa, comencen a fer-se conciliàbuls.

Realment ja no sé quina és la meua funció en eixe treball. Crec que la propera vegada que em pregunten dire: Puta, sóc puta. Plena dispossició per a qualsevol cosa sense opció a rèplica. És això o mis labores , les que Déu sabrà quines són , però crec que puta és més gràfic. Prostituïsc la meua ànima per un salari a final de mes. En realitat vivim en una societat de putes, si a molts els donaren a triar enviaren els seus caps a pastar fang. Ens prostituïm per pagar-nos un cotxe que utilitzem per anar al treball i una casa en la que no podem restar-hi gaire temps. El pitjor és que jo em prostituïc i no tinc ni casa ni cotxe. Treballem un mínim de 40 hores a la setmana per un jornal que arriba per pagar els diversos delmes i primícies a l'Estat i als bancs mentre que altra gent viu de no fer colp i d'enriquir-se del treball de la resta. Marx tenia raó quan deia que la màquina del capitalisme s'engreixa amb la sang del treballador (oh! comunista! comunista!, bruja! bruja!)

La societat industrial és una merda, la revolució industrial ha representat un pas enrere en la qualitat de vida de les persones. Sempre terminis, sempre horaris, sempre suportar imbècils. Sempre els mateixos dies que són iguals. Venem temps per diners, venem la nostra personalitat per diners, venem la nostra ànima rebel per diners. Som putes. 


I canviant de tema, aquest any 2012 m'havia proposat anar tancant tot allò que anés arrossegant pel temps. Així de moment ja m'he acabat un llibre que duia en dansa des de feia més d'un any. El llibre en qüestió, Il barone rampante escrit en 1957 per Italo Calvino, un dels grans escriptors italians del segle XX. Me l'he llegit en italià, per tal que tinga més mèrit aquesta victòria. L'arrossegava perquè el tenia en format electrònic, no m'acaba de convèncer aquest format, t'obliga a llegir en l'ordinador, assegut a la taula, l'últim lloc de la terra en el que m'agrada llegir. 

El llibre ens parla de la cabuderia del baró Cosimo de Rondó, què quan era petit, per tal de no menjar allò que no li agradava, es va pujar a un arbre i mai més tornà a baixar. Visqué la resta de la seua vida dalt dels arbres, aprengué a fer-se sa casa entre el brancatge i el fullam. Des de dalt les branques visqué moltes aventures, conegué bandolers, s'enfrontà a pirates, es cartejà amb filòsofs de la il·lustració i organitzà una revolució liberal a la seua baronia. Fins i tot conegué al propi emperador francès. Però no mai baixà als arbres.

De vegades m'agradaria poder ser tan fidel a uns principis, poder bastir uns principis que et guien tota la vida i que mai pugues trair. Però sembla que el món ens tira cap a la vessant contrària, cap a la deconstrucció dels nostres ideals per a instal·lar-nos en el sistema, tragant amb carros i carretes. De vegades m'agradaria pujar als arbres i no baixar-ne mai. De tant en tant estaria bé deixar de prostituir-se, pujar-se els pantalons i enviar a més d'un a cagar.


diumenge, 25 de març de 2012

MÜNSTER I UN FRARE FRANCISCÀ.

Església de Sant Lambert

Quan ens seguérem a la taula  d'aquella taverna de la Kreuzstraße de Münster, no vaig poder evitar fixar-me en un tipet no ens treia la vista de damunt, des de la seua taula, mentre apurava la gerra de cervesa. Aquella situació em va recordar a la típica escena de forasters entren a un bar perdut de l'estat d'Arizona i un vell vaquer els mira agosaradament i buscant raons. També podríeu canviar els termes Arizona i vell vaquer per reialme medieval i  malfactor malandrí.

Però rebobinem un poc la cinta. Havíem arribat a Münster (Mönster en baix alemany) cap al migdia, per a una visita ràpida a la capital alemanya de la bicicleta. Aquella ciutat a mig camí entre la Renània i la Baixa Saxònia havia estat fundada com un monestir (Monestir-Münster, quanta perspicàcia!) sota els auspicis de Carlemany per a l'evangelització dels pagans saxons. Amb el temps esdevingué una prospera ciutat comercial integrada en l'Hansa i controlada pel bisbe. També fou escenari el 24 d'octubre de 1648 de la signatura de la Pau de Westfàlia, document que acabà amb la Guerra dels 30 anys (1618-1648) que havia enfrontat els Habsburg (Monarquia Hispànica, Àustria) contra els Borbons (França) i aliats (Suècia, Anglaterra, Holanda, Imperi Turc...) i la Guerra dels 80 anys entre la Monarquia Hispànica i els rebels holandesos. Dos conclusions breus i ràpides: a) els historiadors que van posar els noms a aquestes guerres es van trencar el cap de pensar; b) aquesta pau significà el declivi dels Habsburg i el zenit dels Borbons o dit d'una altra manera, la sentència de mort de les monarquíes pactistes (a excepció de l'anglesa) i la consolidació de  la monarquia absolutista typical french.  Hui encara es pot visitar l'antic ajuntament on es va signar la pau, història en estat viu!

Interior de l'església de Sant Lambert

Després de la passejada de rigor per la ciutat vam anar a proveir-nos de benzina a una taverna en la què el meu amic roquer havia treballat feia 15 anys. Ens serviren una especialitat del Münsterland, Korn, una beguda destil·lada a partir de diferents cereals, entre ells, (ningú ho hagués sospitat mai) de la dacsa. El fet graciós és que el Korn no es beu en got, sinó en un cullerot de ferro. No és que siga graciós, però si quelcom de diferent. Després ens donaren una cervesa especialitat de la casa i d'elaboració ecològica, tot i que el color groguenc i espés relacionat amb el nom de la taverna (Pinkus = pixó) era sospitós. Per cert, buscant informació sobre la taverna de marres, en escriure la paraula Pinkus, el cercador em referenciava majoritàriament vídeos de gent fent coses poc ortodoxes amb l'orina. Google s'ha emplenat tant de pornografia sense adonar-nos que ja no sé en quina classe de món vivim. I després de la denúncia del col·lectiu de mares cristianes, prosseguim.

El meu amic no va trigar a contar tota la seua història en aquell bar, mentre l'inquietant home del racó escoltava atentament. Finalment es va decidir a parlar, ens va dir que era d'Hamburg però que havia estudiat en la Universitat de Münster, allà pels anys 60. Ells i altres companys, estudiants de teologia tots, freqüentaven aquella taverna perquè el propietari els convidava a cervesa a canvi de que resaren per la salvació de la seua ànima. Que ningú s'escandalitze que hi ha gent que canvia alcohol per favors sexuals. Si Paris ben bé valia una missa, beure de gorra també. No som ningú per a jutjar, solament ELL pot jutjar-nos. Alabado sea el Simio!

Interior església de Sant Lambert
A la segona cervesa ja el convidarem a seure amb nosaltres i allà acabà de contar-nos la seua vida. Era frare franciscà i en acabar la carrera treballà una temporada en Londres per al Deutsche Bank (com de lluny pot arribar hom en la carrera eclesiàstica!) després es va introduir en la universitat i treballà com a professor en California i en Espanya. El meu amic estava fascinat perquè un professor universitari es segués amb nosaltres. Devia pensar que els professors són com éssers quasi divins, això és perquè no ha conegut alguns quants dels meus professors, els quals ben bé podríem provindre del furri social.

A la tercera cervesa començarem a parlar sobre l'església catòlica. Bé, ell més que res es cagava en tota la jerarquia catòlica. Ja sé perquè els rectors no beuen alcohol en públic, perquè se'ls deslliga la llengua i es queden a gust. Desgraciadament, tots els eclesiástics, malgrat tindre o poder tindre una opinió crítica cap a l'església, de cara a la galeria sempre tanquen files. A mi m'agrada anomenar-ho gremialisme eclesiàstic. També parlava de les maldats comeses pels missioners castellans i portuguesos en Sud-amèrica en nom de la fé.  I com no de la inquisició, però no sols de l'espanyola. Com a estudiant dels anys 60 es notava la influència del Concili Vaticà II sobre aquell tipet, també tenia un poc de teologia de l'alliberament. Malauradament una espècie en extinció en un món que cada dia tendeix més cap al fanatisme. A més, que collons! que els franciscans sempre han sigut del més potable dins l'esglèsia catòlica.

Antic ajuntament de Münster, i la ciutat preparada per al Carnestoltes

Després de deixar com un drap brut al Papa començarem a parlar de teologia pura, sobre Pau de Tars,  Agustí d'Hipona, Tomàs d'Aquino, Bernat de Claravall, Anselm de Canterbury, Ramón Llull, Francesc d'Assís...els clàssics cristians i que jo m'havia papat en l'últim any de carrera. Vam discutir sobre si el missatge de Crist anava dirigit solament cap als jueus o cap a tot el món, si Sant Agustí realment defenia la preeminència del papat sobre l'emperador o havia sigut una interpretació interessada a posteriori, enraonarem sobre els interessos que realment dugueren a Enric VIII a separar-se de Roma, sobre la Reforma luterana, les cinc proves sobre l'existència de Déu... i tot això, jo amb el meu lamentable alemany i ell amb un castellà que se m'antullava més una barreja de llatí, francés i italià. Afortunadament teníem l'anglès, la llengua imperial i franca.

Haguérem pogut continuar amb la Contrareforma, però es feia tard, havíem de tornar cap a Borken i jo encara havia de fer un arròs al forn per a sopar. Ens acomiadarem i abans de marxar aquell frare m'aferrà dels muscles i em digué una oració en llatí, alguna cosa com in nomine Patre, et Fili, et Spiritus Sanctus, Amen. Em va fer realment il·lusió, mai m'havien beneït i això a pesar d'haver-li dit que jo no creia en la seua religió. Sent que estic un pas més lluny d'això que ells anomenen infern. Em va fer llàstima saber que ja no el tornaré a trobar en aquesta vida ni en les 8 posteriors. És una de les coses negatives de fer-se adult, has d'acomiadar-te de gent què saps que no tornaràs a veure mai més. Però pot ser si algun dia torne a Münster ell estiga també per allí. Qui sap? Com diuen, els camins del senyor són impermeables! o era inexpugnables? imperdibles? impenetrables? No sé, alguna cosa així.

Catedral de Münster, tancada per obres fins 2013.

I aquí en Münster acabava l'aventura pel Münsterland i la frontera holandesa. Bé, encara quedava el sopar que vaig fer jo i que em va eixir boníssim, la veritat per davant. També anàrem a una espècie de pub anomenat Le Bistreau. I jo pensava que s'havien quedat en fam. Allí vaig recordar el que és un bar amb olor a fum. També prenguérem tequiles, molts tequiles. Vaig aprendre que el millor per trencar el gel en Alemanya és ensenyar el DNI, això de tenir dos cognoms els sembla molt exòtic. Un tipet que ara no sabria dir com era la seua cara em va dir que m'admirava per venir aquí i deixar-ho tot arrere. Amistats profundes que duren hores. I el dia següent férem una petita tournée per Borken i de camí a Schwerte visitàrem 3 palaus del centenar que hi ha per la Renània del Nord-Westfàlia. I aquí acabà definitivament el viatge. Pendent queda una paella en Borken en maig, vorem quines aventures ens ofereix el futur. 

PD:Des de que he sigut beneït, no sé si la meua vida va a millor o a pitjor.


Façanes de Münster

dijous, 22 de març de 2012

QUESTO È UN CASINO!

Asseguts a la terrassa en aquell estiu improvisat, em va mostrar  un encenedor i em va preguntar: recordes com es diu?
Si- vaig dir jo- Feuerzeug!
I aquest? Repetí assenyalant-me el cendrer,-
 Asschenbecher!
Va riure i afegí, una de les primeres coses que vas aprendre els primers dies aquí, fa 5 mesos.

5 mesos...i sembla que fou ahir quan vaig arribar a l'estació de Düsseldorf, un fred matí d'octubre. A mi m'han paregut anys, per ser sincers. Hi vaig vindre sense molta idea de que fer aquí, de la mateixa manera que tampoc tenia molta idea de que fer allà. Diuen que quan no saps quina direcció prendre, el millor és continuar corrent cap endavant, encara que al davant sols hi haja un penya-segat. És el que té perdre el control sobre la teua vida, que al final és ella la que et du a tu i no a l'inrevés. Arribats a aquest punt, el més còmode seria seure en una terrassa amb una cervesa a la mà i esperar a veure que passa, tot i que també és molt desesperant el fet de no poder veure cap a quina direcció bufen les veles del teu vaixell. Però en cap part de la Bíblia no està escrit que el futur pot passar pel teu costat fent jogging i tocar-te el muscle mentre et fa l'ullet, una agradable vesprada de finals d'hivern. Així és el futur, una quimera.


I després del moment de filosofia barata passem al que realment interessa al personal, el moment en el què les passe putes. El dissabte passat vaig anar a Bonn, una ciutat que es troba a un poc més de 100 km cap al sud. El viatge d'anada va eixir perfecte, transbordament en Düsseldorf i en dos horetes en plantava davant la catedral de Bonn, tot com en la fulla de ruta. Un temps realment agradable, sol, calor, els carrers de gom a gom, plens de gent gaudint d'aquesta primavera recentment estrenada. Però la tornada fou realment una odissea i de vegades em pregunte perquè continue insistint a fer servir el sistema ferroviari alemany, tot sabent que se'm dona bastant mal, però bé vaig nàixer sota els auspicis de la cabra i em ve de naturalesa pegar-me de cabotades contra la mateixa pared.

En l'estació de Düsseldorf no sabia ben bé cap a quin tren tirar de totes les línies que es mostren en el mapa. L'estació de Düssi és un nus ferroviari a mig camí entre les regions del Rin i del Ruhr i jo volia anar cap a una ciutat provinciana, és a dir, no hi havia moltes opcions de trens per agafar. Tenia dos opcions, una fàcil i una difícil. Doncs jo vaig triar la difícil, per a no sortir de la rutina.  Vaig prendre el S-Bahn que és com el tren de Rodalies i dos hores després encara estava en ruta direcció Hamm sense saber ben bé si allí podria prendre un tren vers Schwerte. Fins que em vaig fartar de tanta estació  i vaig baixar en Schwelm amb la intenció d'agafar el tren Regional,  l'altre tren que en principi havia considerat i que després d'estudiar en detall el mapa ferroviari, hauria sigut l'opció més encertada. Una pausa per al briconsejo de hui: el S-Bahn és el tren de rodalies, és a dir, para en cada p... estació,  mentre que el Regional (RE) sols para en les estacions més grans, les que solen comunicar amb altres línies. Tot això així explicat és liós, però encara ho és molt més sobre un mapa. El sistema ferroviari és com un laberint. 

Mentre esperava el que probablement era l'últim tren cap a Schwerte vaig sentir per la megafonia quelcom sobre un tren i un retràs. A hores d'ara el meu alemany continua sent deplorable i patètic, però em consola el fet de conèixer gent que viu aquí des de fa 20 anys i no ho du molt millor. El meu nivell de comprensió és un factor a tindre en compte, però no és menys important que la megafonia del tren deu estar situada al bell mig d'una rave after hours, perquè es sent de tot menys la informació important. Vaig arribar a la conclusió que devien anunciar un retràs i vaig resar perquè zwanzig Minuten spät fos algun tipus de nau espacial i no un retràs de 20 minuts.

Van passar més de vint minuts i ja m'estava rient de la tan pregonada puntualitat alemanya quan em vaig adonar de quin havia estat l'errada garrafal. El tren que jo volia prendre passava per l'andana número 3 i jo estava en la número 2. Erros de principiant que es paguen cars. No sé si el tren havia passat a la seua hora o en retràs, però el ben cert és que jo l'havia vist passar des de l'altra banda de la via. Vaig tornar a estudiar el mapa, segurament si anava a aquesta estació i després a l'altra per a allà agafar un tren fins a Sant Petersburg i poder tornar, el diumenge per la vesprada ja estaria en casa. Però a la fi no va caldre anar fins a Rússia, perquè com caigut del cel va passar l'últim tren cap a Münster que feia parada en Schwerte. Així vaig poder arribar a casa, això si, quan vaig arribar a l'estació ja no hi havia autobusos. i no hagués sigut de nit, els 6 quilòmetres entre l'estació i on visc els hagués pogut fer a peu, però vaig haver d'agafar un taxi i pagar la dolorosa.


Ha sigut una setmana per oblidar. He hagut de treballar 9 hores i mitja perquè si, perquè els caps no donen explicacions, perquè això és el que fan els comunistes i no vam sacrificar totes les democràcies d'Amèrica Llatina per a que ara guanyen ells. Odie el meu treball, ja m'he convertit en un home de ple de la societat capitalista, un treballador cremat que odia el seu treball i el seu cap. Pel simple fet de no parlar bé l'alemany em tracten com si tingués el cocient intel·lectual d'un ximpanzé. "Demà tindrem teatre amb el cap" em diu un company després d'haver-la cagat per no escoltar-me. "I tant que tindrem teatre i algu acabarà endossant-me el mort per no poder defendre'm" Hauré de fer-me soterrador. I teatre no vol dir que estem preparant un musical, teatre en alemany vol dir que tindrem algun tipus de conflicte o discussió que acaba amb algú perdent els papers.

De vegades pense que far Desamparados en una situació així, però arribe tan cansat a les 12 de la nit que pense que una pala i cal viva pot ser no siga la solució.  En el treball cadascú fa el que li dona la gana i uns per altres la casa sempre està per agranar. Un dels caps italians sol dir que questo è un casino. Jo per contra, preferisc dir que açò és més una casa de putes.


En definitiva, estic cansat mentalment. Afortunadament en uns dies estaré gaudint del sol de la Marina, espere que s'esborre tot allò negatiu. Serà agradable descansar d'Alemanya després de 5 mesos, encara que sols siguen 15 dies. Descansar d'aquest casino en un altre casino, que Dèu ens pille confessats. 



diumenge, 18 de març de 2012

PEIX FREGIT, PEIX CRU I LA LAMBADA REVIVAL

Maatjes, són tan repugnants com aparenten?..Si

Continuant amb la novel·la ja estàvem en Holanda, el país de les tulipes, el formatge, els porros i els socs. Primera lliçó que vaig aprendre, els alemanys i els holandesos no es duen molt bé. Segona lliçó, Holanda és plena d'Alemanys que venen a comprar sobretot peix i altres productes exòtics. Tercera lliçó, a pesar de ser els alemanys els que es desplacen a Holanda, la proporció d'holandesos que saben alemany és superior a la d'alemanys que saben holandés, tot i que les noves generacions d'holandesos han canviat l'alemany per l'anglés, cosa que indigna als alemanys. Quarta lliçó, l'holandès s'assembla molt a l'anglès i a l'alemany, de fet amb un coneixement d'ambdues llengües no es tan difícil moure's per Holanda.

Les llengües que pertanyen a una família no presenten gaire problemes de comprensió, és a dir, per a un italià el portuguès o el castellà són més comprensibles a l'igual que per a un anglès l'alemany o per a un rus, el polonès. Això es diu intel·ligibilitat. Però sempre hi ha gent de poques llums per a les què una llengua es tot un mur infranquejable i amaguen aquesta debilitat amb un reguitzell de " a mi no me ladres" o "a mi háblame en cristiano" o "en castellano para que lo entiendan todos". I ara que ja m'he desfogat de certs successos d'aquesta setmana, podem proseguir.

És anglès? És alemany? No, és Superman!...no, és holandés.


Hi ha un refrany castellà que diu: donde fueres, haz lo que vieres, (xica quin domini del castellà!), així que quan em digueren que anàvem a desdejunar un plat típic holandès no vaig posar cap impediment. Al cap i a la fi, eren holandesos, no anaven a servir-me gos o insectes. El primer plat va consistir en maatjes, arengs crus en salmorra i ceba (mmmm sehr lecker!) El segon plat, bakvis o peix arrebossat i fregit. Així les coses, ja tinc una cosa més per ratllar de la llista: menjar peix cru per desdejunar.

Bakvis, adéu a la dieta.
En aquell poblet holandè, anomenat Winterswijk [vintesvaik] hi havia el típic mercat dels dissabtes i un parell d'esglésies per visitar.

El Rock'n'pop Museum


La següent parada fou Gronau, una ciutat industrial alemanya famosa per haver-hi nascut Udo Lindenberg (per als que no ho sàpiguen, com jo, és un dels cantants alemanys més coneguts). En Gronau varem visitar el Rock'n'pop Museum, un museu dedicat a la música popular, des de finals del segle XIX fins al segle XXI. Des de cants oracionals dedicats a la Verge fins el rap. Hi havia una exposició dedicada a Skorpions, la banda de rock més famosa d'Alemaya (dada que també desconeixia, de fet els meus coneixements musicals són deplorables). Però vaig aprendre per exemple que el vals (un invent austríac, el waltz) fou un dels primers estil musicals de masses. També vaig aprendre que la gran aportació de la música en llengua castellana es restringeix a Carlos Gardel, la Macarena, el Aserejé, Shakira i Juanes.

Va estar bé tornar a ballar la Macarena com quan tenia 6 anys i en la boda de torn ens obligava als cosins més menuts a ballar en l'orquestra com si foren petits bufons de la cort del pasodoble. Això és com anar en bici, mai s'oblida. També vaig poder recordar quan tenia 3 anys i estava de moda la lambada i en la comunió del meu germà ens obligaren a mi i a la meua cosina a ballar la lambada, de fet hi ha cert vídeo familiar circulant pel món, indestructible com el metacrilat en el que van immortalitzar eixe moment, però bé deixem-ho estar, no vull donar idees, com per exemple destruir la meua reputació enviant-lo a la tele.

El museu és una passada i és una llàstima que estiga fora dels circuits turístics, perquè Gronau no és una ciutat a la que hi vagen molts turistes, a no ser que no siguen de la regió. M'ho vaig passar pipa i això que les meues habilitats musicals són nul·les. Al museu hi ha milers de cançons, un recull any per any des del 1930, de les cançons més escoltades cada any, incloent-hi marxes militars de l'època nazi fins la música electrònica de la dècada del 2000.  Allò era com la FNAC amb la diferència que no et miren mal si no compres i a més pots ballar, aprofitant que no et coneix ningú, llicència per fer el ridícul.




També hi havia instruments que podies tocar, un piano, una bateria, una guitarra elèctrica... Una campana sonora amb alguna cosa que semblava danses africanes. Un estudi de gravació.  Els alemanys tenen idees molt bones pel que fa a la musealització, en quasi tots els museus en els que he estat pots palpar els materials, són més actius, intenten introduir-te en l'atmosfera del coneixement. 

I el que més em va agradar fou una sala en la que mostren que la música és part de la història, es barregen per exemple els compassos de Lili Marleen amb un discurs de Hitler o un avió bombardejant alemanya, una cançó dels Beattles mentre Buzz Aldrin ens detalla la seua arribada a la lluna, un discurs de Kennedy o protestes contra la guerra de Vietnam, un reporter ens descriu com els berlinesos s'abalancen sobre el mur mentre sona 99 Luftballons.. o un altre ens conta com un avió s'acaba d'estavellar contra el World Tryde Center al mateix temps que sona música d'Eminem. La música es part de la història, amics! No és un ens aïllat. El que he dit, els alemanys tenen grans idees!


(Per curar-me en salut, cada vegada que mente als alemanys em referisc exclusivament als d'aquesta regió)



I parlant de peixos, aquí vos deixe un embarbussament alemany:
Fischers Fritz fischt frische Fische. Frische Fische fischte Fischers Fritz.
Que vindria a ser: Fritz, el fill del pescador, pesca peix fresc. Peix fresc pesca Fritz, el fill del pescador.


(to be continued, xananan)

dijous, 15 de març de 2012

DE ALBANESOS I PERRUQUERES



Tenemos chica nueva en la oficina!, ...però no li diuen Farala i no sé si és divina.
Estic d'un sociable que ni jo m'ho crec, abordant persones desconegudes i entaulant converses amb qualsevol. Tot siga per practicar l'alemany. Així he descobert que el meu nou company de treball, aquell què semblava sospitós d'haver-se'n fugit d'una presó d'alta seguretat, és en realitat albanès. Tot i que una cosa no lleva l'altra.

Encara no coneixia cap albanès, quina il·lusió! A més com que també és de la Mediterrània hem connectat molt bé, encara que ell va vindre en plena època soviètica i ja no ha tornat molt per allà perquè tota la seua família i tots els seus amics i coneguts estan escampats pel món. En Albània ja no coneix a ningú. Diu que fora d'Albània viuen més albanesos que a dins del país. La quantitat de coses que estic aprenent!

Albània és un país de la Mediterrània que està a l'oest de Grècia. No hi ha una religió majoritària, essent aproximadament meitat i meitat de musulmans i cristians. La llengua albanesa és la mateixa que parlaven els il·liris, pobladors de la zona abans de la conquesta romana. És una llengua indoeuropea, és a dir està emparentada de lluny amb el llatí, el grec, l'alemany, el rus...Els números de l'1 al 10 són nje, dy, tre, kater, peshe, shashte, shate, tete, nende i djete. S'assemblen als nostres, no?

Albanesos coneguts internacionalment són la Mare Teresa de Calcuta, el Paixà Alí i el Paixà Muhammad Alí. A aquest últim si que me'l vaig creuar durant la carrera. Recorde que essent governador turc d'Egipte, va proclamar la independència d'aquest país i va dur algunes mesures per modernitzar i desenvolupar econòmicament el país, millorar la sanitat i l'educació i va retallar el poder dels ulemes. Els ulemes en l'islam són aquells que vigilen per la higiene religiosa, que tot estiga contemplat en l'Alcorà. És com la inquisició però sense les bruixes, el foc i tot el parament. Aquestes mesures permeteren l'enlairament d'Egipte i això no agradà a les potències europees, que no tardaren en fer el possible per enderrocar el Muhammad.



Tornant a l'albanès, li diuen Ihbcwjejkdf´ljfk´lkjzjnf, o això és el que vaig entendre jo. En espera d'esbrinar com li diuen realment, l'anomenaré Adil. Pot ser Adil vulga integrar-se en una banda d'albanokosovars que conec, la part albana és infrarepresentada i fa temps que busquem un projecte comú i tal vegada ell tinga alguna bona idea, li ho preguntaré.

També em va dir que anteriorment treballava en una altra fàbrica, cobrava 14 euros l'hora, però va haver d'operar-se el genoll i aprofitant la baixa, l'empresa el va acomiadar (Visca el milacre econòmic alemany!) En realitat situacions com aquesta no són gens estranyes per aquí, però es té una imatge excessivament idealitzada d'Alemaya. És trist dir-ho però el SPD (els socialdemòcrates) començaren a retallar en la crisi alemanya dels darrers anys i la CDU (els demòcrates cristians) els han anat a la saga.



Un dia em va preguntar si coneixia a un tal Antonio Pérez que havia treballat anteriorment amb ell.
...Antonio Pérez, en conec un d'Antonio Pérez, però va viure farà uns 400 anys, era secretari del rei Felip II i va haver de fugir d'Espanya per corrupte, també la va liar parda en Aragó, serà el mateix?
-No ho sé, aquest és d'Almeria. Li ho puc preguntar...

Per acabar amb el comunicat de guerra, he hagut d'anar novament a la perruqueria. No sé que em fa la perruquera que els cabells em creixen molt de pressa. Tots els mesos he de visitar-la, ja semble la seua menstruació. Jo que era de perruqueria trimestral... Com que ja estic fart que em talle dos dits de cabells li he dit: Mira xata, si et dic que me'l talles curt, me'l talles curt, deixa't de romanços que no vaig a pagar-te la reforma del guisador.
Això és el que volia dir-li, però en realitat qui li diu això a una valquíria amb unes tisores a la mà?
Li he dit: me'l podria tallar un poc més curt que l'anterior vegada, bitte? 
Ella  ho ha considerat un moment, m'ha dit que encara feia fred i s'ha posat a la faena. El mes que ve quan torne em posaré més fort.

diumenge, 11 de març de 2012

CREUAR LA FRONTERA



Havia deixat la història camí de Borken. Després de 100km per fi havíem arribat. Aquella nit era el moment de fer plans. Va sorgir la idea d'anar fins a Rotterdam, que es troba a solament 200km cap a l'oest. Finalment vam decidir que era millor conèixer més profundament aquella regió i que deixaríem la costa holandesa per a quan el temps acompanyés.

Tot açò que escric a principis de març, amb la primavera al girar la cantonada, els pardalets cantant i el sol calfant més o menys, va tindre lloc a principis de febrer, amb temperatures que rondaven els 10 graus sota zero, gel per totes bandes i hipotèrmies diverses cada vegada que et treies els guants, el gorro d'hivern (Wintermütze), etc. Així que la qüestió climatològica no era baladí. És un fred que hi ha que viure'l, dolorós, en menys de 10 minuts la pell es torna de color violat, fins i tot és normal que inexplicablement la pell comence a sagnar com si algú m'hagués fet un tall. A més a més cada brisa és un arrap.

Així que el pla ja estava fet: aniríem de bon matí a Winterswijk, una petita ciutat holandesa, visitaríem el mercat, després ja veuríem. I això era tot. Hem vaig quedar bocabadat, si algú coneix algun alemany sap de sobra que "ja veurem" no entra en la seua filosofia de vida i que un pla com Déu mana inclou una descripció minuciosa de tot el que s'ha de fer hora per hora, incloent els temps destinats a menjar i visites diverses als urinaris, tot acompanyat de materials documentals i una taula a excel amb distàncies, preus, etc.. Per contra, aquell pla tenia tota la pinta de que s'aniria fent sobre la marxa i eixos són al cap i a la fi els millors plans.




Creuar una frontera per carretera és tota una experiència. Hui en dia que quasi sempre agafem l'avió, ens trobem màgicament en un país estranger i sempre entrem pels aeroports, que són la porta més asèptica, lletja i impersonal de qualsevol país. Així les coses, poques fronteres he creuat en la meua vida. A penes recorde anar de Pontevedra a Porto en un Ford Escort roig o de Lleida a Andorra en un autobús. Per tant la meua experiència més recent fou la Jonquera, creuar el Pirineu entre Girona i el Llenguadoc un matí d'octubre. I la que ens ocupa,  la frontera entre Alemanya i els Països Baixos. 

Fou una completa decepció, sobre tot en aquest últim cas, perquè la frontera no és tal (bé ho era en el seu temps, abans de Schengen). És una carretera contínua. El paisatge, la fauna, la flora és la mateixa. Òbviament, direu, les fronteres són creacions humanes, completament artificials, línies imaginades (4t de carrera, Història dels EEUU, Ferran Archilés), però així i tot hom espera al creuar una frontera com quelcom de màgic. L'única diferència que vaig veure és que la carretera a l'arribada als Països Baixos es torna més estreta i es trufa de semàfors i carrils-bici. 

Jo m'esperava que un territori fronterer seria més bé un territori inhòspit, indòmit, on els homes beuen whisky de gerres marcades amb tres X, les prostitutes duen el cosset ajustat i una ploma al cap, en els saloons sona una pianola, els indis es dediquen a recopilar cabelleres humanes i les petites diferències es dirimeixen en dols a pistola al trencar l'alba. Seré jo, què sóc un romàntic. En canvi,  aquella frontera era un territori bucòlic, amb tulipes, molins, xiquets patinant sobre el gel i corbs grallant en un agradable matí d'hivern, res de vaquers, ni senyores de mala vida ni estepicursors (aquesta paraulota he hagut de buscar-la i tot, en essència un estepicursor és la simpàtica bola de matolls que corre en qualsevol poble típic de l'oest).

Un simpàtic estepicursor


El món ja no és el que era. Què estem fent?

dijous, 8 de març de 2012

MANIC MONDAY



Odie els dilluns!  No m'agraden gens, però encara més odie els diumenges, perquè són l'avantsala del dilluns. El darrer dilluns el vaig odiar com mai. Tinc un horari super xulo en el què unes setmanes treballe
de matí, de 6.00 a 14.30 (Frühsicht) i les altres de 14.00 a 22.30 (Spätsicht) i això que m'he lliurat del Nachtsicht (22-6.30) perquè jo a partir de les 22 de la nit deixe de ser persona per convertir-me en una espècie de zombi mancat de voluntat, un perill si he de fer servir maquinària pesada. Si estigués jo alguna vegada en el torn de nit, puc garantir que allò desembocarà en un drama grec o en un senzill homenatge a Ned Ludd.

Deuria explicar-li al meu cap que és el rellotge biològic, perquè el meu va desbaratat del tot per culpa d'aquesta alternànça. Unes setmanes m'he d'alçar a les 4.45 del matí (hores de les què desconeixia la seua existència) i l'altra setmana cap a les 8-9 del matí. I això implica que unes setmanes me'n vaig al llit a les 21-22 i les altres a les 00-01. Aquesta diferència horària implica que, sobretot els diumenges, em coste dormir.

Així el darrer diumenge em vaig gitar a les 22 i no hi havia manera de tancar els ulls, volta cap ací, volta cap allà... y nos dieron las 11 y las 12, la 1, las 2 y las 3 si, cap a les 3 dec haver perdut la consciència quan a les 4.45 ha sonat el despertador, per més inri  no sé quina emissora tenia posada però estaven fent un concert de llaüts o bandúrries o qualsevol altre instrument renaixentista.

El meu insomni també venia agreujat per responsabilitat meua perquè el diumenge vaig amanéixer a les 4 del matí després de vindre de ballar salsa a Essen (d'això ja en parlaré) i em vaig alçar a les 11. Compteu, d'11 a 22 van 11, temps insuficient per sentir-se cansat i això que me'n vaig anar en la bici en pla verano azul un parell d'hores a veure si em descarregava la bateria. I en tornar a casa per la vesprada ho vaig agreujar encara més per culpa del veí. Havia anat a sa casa per fer peix fumat (si, d'això ja en parlaré, el meu temps lliure s'ha tornat últimament molt extravagant) i em va dir si volia un cafè. Si, clar (ja, gerne) però li'l vaig demanar descafeïnat, que ja eren les 17 de la vesprada. Jo crec que el prefixe des- se'l va endur el vent i es va perdre en la llunyania perquè aquell cafè anava més carregat que un barco. Tot va ser una conjura universal per tal que no pogués dormir.

Així que quan sonà el despertador vaig recordar-me dels temps de la universitat, aquells en que si no tenies ganes d'alçar-te podies quedar-te dormint. Però aquesta  és la vida adulta i laboral, on cap hom pot escapar de la responsabilitat. Vaig intentar fer-me el cafè per acabar-me de despertar, però la cafetera estava de vaga de braços creuats. Normalment cauen dos cafès en el plaç d'una hora, el primer en alçar-me i el segon en el treball (0.35 el cafè, encara que he provat aigua de basses amb millor sabor). Per una sèrie de divertits equívocs més propis d'un entremès, vaig arribar tard al treball, així que tampoc podia  anar a la màquina de café després d'arribar 10 minuts tard. Si algú pensa que 10 minuts no és un retràs, hauria de vindre a Alemanya. Abans em duia el cafè al lloc de treball que en posaren, però ara que ja puc llegir els cartells del suro informatiu, vaig descobrir que estava prohibit (verboten) a no ser que fos un líquid convenientment tapat.

Afortunadament encara devia quedar-me cafeïna en sang del cafè de la vesprada anterior, així que vaig poder sobreviure fins la pausa de les 9:00.



Estava jo en fase zombi quan ve el cap i em mana que ajude a descarregar un camió, a mi, al meu company sicilià i a un que havia començat eixe mateix dia. En primer lloc no entenc que contracten més gent quan la majoria de dies l'única faena que tenim és mirar-nos les cares, però això no li ho diré al cap perquè sinó prescindirà de la meua valuosa aportació. En segon lloc aquest nou company en una clara voluntat d'integrar-se decideix pel seu compte i risc seure a l'altra banda de la cantina, automarginar-se vaja. Per a mi que oculta alguna cosa. Sobre els clatells de la mà esquerra du tatuats els números 1-9-5-7. A saber que serà. Pot ser siga de la Quintà de l'aiguà, ho hauré de consultar en la xabiapedia. Bé, sincerament m'ho va explicar però jo quan no entenc alguna cosa del que em diuen preferisc inventar-m'ho. Així que segurament és un pres fugitiu d'una presó d'alta seguretat i eixos números són el seu codi de près. 

Tornant al camió, es veu que la dona del cap havia fet neteja en casa i havia decidit portar-se al soterrani de la fàbrica quatre cosetes. Les típiques cadires del menjador de casar-se que ningú arriba a utilitzar, caixes amb vaixella d'índole semblant, caixes amb llibres sobre arqueologia i art egipci i mesopotami de l'any del parotet i en alemany, una caixa amb un escacs que devia de ser de plom pel que pesaven. Allò eren els ingredients típics d'un best-seller, tot el que podries trobar-te en un rastro o tot el que et trobaries en un punt verd de Balcón al Mar.

Així que les caixes cap al soterrani i jo en el pilot automàtic per l'absència de cafeïna. Tenia totes les paperetes per caure rodolant per les escales amb la vaixella de la Frau del cap feta xixines. Però me'n vaig sortir sa i estalvi, fent-me el bovo endossava les caixes més pesades als meus companys. No anava a desllomar-me jo gratuïtament. Almenys ara puc afegir al meu currículum que he treballat en una empresa de mudances durant un any en Alemanya, i qui diu un any diu vint minuts.

Per rematar el matí, si el meu nivell d'atenció havia descendit degut a la manca de somni reparador, el meu company sicilià decideix després de 4 mesos començar a parlar-me en alemany. Si l'alemany ja em costa i el sicilià encara més, l'alemany amb accent sicilià això sona a xinés.

En definitiva va ser un dilluns per oblidar (ein Scheisse Montag). Quan vaig arribar a casa tenia dos opcions, morir o esbrinar fins a quin punt podia arribar, així que me'n vaig anar a córrer, descobrint que el cos és una màquina meravellosa. 

I això és tot, un poc de la meua vida diària per a que tot no siguen viatges, literatura barata i reflexions subjectives.

Ah, fa unes setmanes vaig descobrir la biblioteca. Aquí fer-se el carnet costa 15 euros a l'any. Aquesta mesura en Espanya acabaria per condemnar a mort les biblioteques. També pots traure tots els llibres que vulgues excepte els llibres recents, eixos has de pagar 1 euro per 15 dies. Pagar per llegir, segur que això triomfaria en Espanya també.

Tenien una secció de llibres en castellà i em vaig traure la Biblia de Barro de Julia Navarro, me l'acabaré perquè ja l'he començat però no m'està agradant gens. Un dels meus alemanys es va traure la Catedral del Mar en alemany, natürlich, i ara em toca a mi anar traduint cada dos per tres la majoria de conceptes que la traductora del llibre, en una mostra de vagància, ha tingut a bé deixar en versió original. Explica en alemany que és un bastaix, jo he tirat per la línia recta: es ist eine Schiff downloader i m'he quedat més ample que ample. 





diumenge, 4 de març de 2012

CAMÍ DE LA FRONTERA



"T'ho passaràs bé, ja veuràs, a Borken hi ha moltes coses per veure" em repetien mentre acabava de fer la maleta. Tot això en alemany, no penseu que aquí parlen valencià. Jo no estava gaire convençut d'anar-hi. Borken, una ciutat industrial en la frontera dels Països Baixos, se m'antullava un entorn d'allò més inhòspit. Perquè si bé Amsterdam i la costa holandesa són un paradís de llibertat (o així ens el venen), hem de recordar que l'interior dels Països Baixos fou un baluard del feudalisme i el catolicisme en una data tan recent com finals del segle XVIII, amb una força gens menyspreable que feu fracassar la Revolta de les Escarapel·les (1786-1787). Això si, amb la inestimable ajuda de les tropes prussianes i del Principat-Bisbat de Münster.  I ara que ja he saciat el meu mono d'història i he demostrat que puc aplicar coneixements de la carrera, passem al tema que ens ocupa.

Aquesta història comença en abril de 2011, asseguts en una terrassa d'un xalet qualsevol de Xàbia, va sorgir per primera vegada la idea de vindre a Alemanya. Ja en aquells dies llunyans, em digueren: "Si hi vens [a Alemanya] has de venir a casa nostra a Borken" i com que estava conveçut que no arribaria a vindre-hi, vaig dir que hi aniria gustós. Com els alemanys tenen memòria elefàntica havia d'anar-hi si o si. I per a la propera ocasió aprendré.

Així que no havia superat les meues reserves inicials quan vingueren per mi. Per descriure aquest amic, diré que és un vell rocker, ronda la cinquantena, du els cabells llargs arreplegats en cua de cavall i du samarretes de bandes de rock. A més duia un barret de vaquer.  La seua dona en canvi, és menuda i li agraden més les motos. Em recorden a una parella d'amics de la facultat. De fet qualsevol persona aquí en Alemaya em recorda a algú que ja he conegut per terres valencianes.  Conformen un matrimoni interessant perquè ell és del Münsterlad, de l'Alemanya Occidental i ella és de Leipzig, de l'Alemanya oriental. A la fi vaig decidir deixar de pensar i veure en que acabava el cap de setmana, pot ser em divertiria i tot.

Camí de Borken, que es troba a uns 100km al nord-oest de Schwerte (la meua base d'operacions), ens introduirem en una Bahn alemanya, de les autèntiques, de les que no tenen límit de velocitat. Perquè últimament estan posant-los límits, sobre tot a les que circumden àrees urbanes, així que encara no havia tingut l'oportunitat de viatjar per una Bahn. 120, 150, 170km per hora, velocitat de creuer vertiginosa, adrenalina disparant-se, empar a tots el déus del cel, grapats de vehicles que anaven a la mateixa velocitat. Em sentia com un petit lleó enmig d'una estampida de nyus en un congost de la sabana africana. 

Ruta Schwerte (B) Borken (A)

O per ser més exactes, enmig d'una estampida de búfals en l'Oest llunyà. El cotxe, conduït per un vaquer, s'enfilava en direcció a l'oest mentre en la ràdio sonava I'm on the highway to hell d'AC/DC. Allò ja no era la civilitzada alemanya, aquell paratge s'havia convertit en la ruta 66 camí d'Arizona. Anàvem cap al Salvatge Oest, la Frontera. 



divendres, 2 de març de 2012

LES PORTES DE BABILÒNIA



I Babilònia romandrà en runes, cau de xacals, en objecte d'espant i burla, sense habitants.
Jeremies.





Quan era menut teníem per casa un llibre sobre les 7 Meravelles del món antic, llibre què ens havien regalat per comprar una enciclopèdia. Per a les noves generacions desconeixedores d'aquest concepte,    una enciclopèdia era una sèrie de 10-20 llibres (depenia de la quantitat d'informació) què les famílies compraven en la dècada dels 80-90. Pretenien recollir tot el saber de la humanitat, però com ens ha ensenyat la Bíblia, Déu castiga la supèrbia i l'ambició i amb el temps aquesta magna obra acabava per agafar pols en la prestatgeria del menjador com a element ornamental per a que les visites es pogueren meravellar de la cultura de la família amfitriona.

En fi, que teníem un llibre sobre les 7 meravelles del món antic, eixos 7 monuments que els grecs de l'època hel·lenística van decidir que eren la més elevada mostra del geni humà. A més, cada meravella venia acompanyada d'altres edificis que al llarg de la història han tingut una certa semblança, per exemple, el Colós de Rodes amb l'Estàtua de la Llibertat, un Buda gegant en alguna república indoxinesa i el Crist xaró eixe que tenen al Brasil.




A mi m'agradava mirar i remirar les pàgines d'aquell llibre. En principi contemplava solament els dibuixos, fins que vaig poder començar a desentranyar el missatge màgic de les lletres. Aleshores aquell llibre ja va adquirir una nova dimensió. Tal vegada va ser en eixe moment quan va començar a germinar la llavor de la història dins de mi. O tal vegada no, qui sap. 

D'entre tots els monuments que hi havia el que més m'encisava era la Porta d'Ixtar, una de les 8 portes que en l'antiguitat donaven entrada a la ciutat de Babilònia.  El que més m'atreia de la porta era el seu blau que destaca com un oasi enmig de la pols del desert mesopotami i la tova de les cases babilòniques. El blau és el meu color preferit, és un color que em transmet molta pau, a més de ser el color de la mar i del cel. És un color que agrada a tots, excepte als monstres. És un color amb el què ningú pot enfadar-se, a pesar que al llarg de la història certs sectors menyspreables han intentat mediatitzar-lo. No sé perquè els anglesos associen el color blau a la tristesa. Són anglesos, ells sabran. Tampoc sé perquè no tenim una paraula llatina per designar el blau, perquè l'hem hagut de prendre de l'alemany, com si no tinguérem prou blaus a casa.




Tornant al tema, tota aquesta parrafada serveix de presentació per a dir que en Berlín vaig poder complir un somni i veure en primera persona la Porta d'Ixtar. Que fa aquest monument en Berlín, a 4.333 quilòmetres de casa (ho he calculat amb el google maps)? Bé, uns diran atzars de la història i els altres espoli arqueològic a casa de l'Imperi turc. Hi ha respostes per a tots. Però he de reconèixer que la Porta era un dels motius que m'impulsaren a anar a Berlín. I per fi estava allà, davant de 28 segles d'història.

La Porta es troba en el Museu Pergamon on també es poden trobar l'Altar de Zeus de Pèrgam, les portes del mercat romà de Milet, un palau jordà i una de les cúpules de fusta de l'Alhambra, a banda de milers de restes materials de Pèrsia, Sumer, Assíria, Babilònia... Fou construïda al segle VII aC pel sobirà Nabucodonosor II, el qual va pensar que amb eixe nom impronunciable ningú el recordaria, així que construint la Porta va tractar de guanyar-se la immortalitat. I per a jugar sobre segur encara li va sobrar temps per construir els Jardins Penjants, dels quals si que no en queda res. El seu color blau tan característic prové del lapislàtzuli, una pedra preciosa que s'extreia de les muntanyes de l'Afganistan, a més li afegí daurats per dibuixar lleons, urs, grifs i altra fauna real o mitològica mesopotàmica.




Però no hi ha imperis que 1000 anys duren, això ho sap ben bé Hitler. L'any 539 a.C Cir, rei de Pèrsia va conquerir el regne de Babilònia. Segurament travessà la porta d'Ixtar amb tota la seua comitiva en una desfilada per demostrar als babilonis que tenien un nou amo. La ciutat es va acomiadar per sempre de la seua sobirania ja que des d'ençà anà passant de mà en mà com un vulgar canut. Els grecs al segle IV aC, els parts al segle II aC, breument en mans romanes, de nou per als perses fins que els àrabs la conqueriren al segle VII. Com una bagassa vella, la ciutat havia perdut llustre i des de l'època greca caigué en una lenta decadència fins que fou abandonada definitivament al segle VIII quan Al-Mansur construí uns 100 quilòmetres al nord, una nova i flamant capital Bagdad. 

La ciutat passà per sempre a les brumes de la llegenda, la humanitat començava a dubtar si realment havia arribat a existir, fins que a finals del segle XIX una expedició d'arqueòlegs alemanys retornaren les runes de la ciutat a la llum, i com a bons turistes s'endugueren uns quants souvenirs per al kàiser. 

Així és la vida, un dia ho tenim tot: independència, bellesa, riquesa i a l'altre ho perdem i acabem exposats en una sala de Berlín. Sentències per reflexionar.


Pd: descobrir que la major part de la Porta és restaurada i que de l'original queda una petita part fou una decepció per al meu jo de la infantesa. El meu jo d'ara ja està curat de tanta decepció.