diumenge, 25 de març de 2012

MÜNSTER I UN FRARE FRANCISCÀ.

Església de Sant Lambert

Quan ens seguérem a la taula  d'aquella taverna de la Kreuzstraße de Münster, no vaig poder evitar fixar-me en un tipet no ens treia la vista de damunt, des de la seua taula, mentre apurava la gerra de cervesa. Aquella situació em va recordar a la típica escena de forasters entren a un bar perdut de l'estat d'Arizona i un vell vaquer els mira agosaradament i buscant raons. També podríeu canviar els termes Arizona i vell vaquer per reialme medieval i  malfactor malandrí.

Però rebobinem un poc la cinta. Havíem arribat a Münster (Mönster en baix alemany) cap al migdia, per a una visita ràpida a la capital alemanya de la bicicleta. Aquella ciutat a mig camí entre la Renània i la Baixa Saxònia havia estat fundada com un monestir (Monestir-Münster, quanta perspicàcia!) sota els auspicis de Carlemany per a l'evangelització dels pagans saxons. Amb el temps esdevingué una prospera ciutat comercial integrada en l'Hansa i controlada pel bisbe. També fou escenari el 24 d'octubre de 1648 de la signatura de la Pau de Westfàlia, document que acabà amb la Guerra dels 30 anys (1618-1648) que havia enfrontat els Habsburg (Monarquia Hispànica, Àustria) contra els Borbons (França) i aliats (Suècia, Anglaterra, Holanda, Imperi Turc...) i la Guerra dels 80 anys entre la Monarquia Hispànica i els rebels holandesos. Dos conclusions breus i ràpides: a) els historiadors que van posar els noms a aquestes guerres es van trencar el cap de pensar; b) aquesta pau significà el declivi dels Habsburg i el zenit dels Borbons o dit d'una altra manera, la sentència de mort de les monarquíes pactistes (a excepció de l'anglesa) i la consolidació de  la monarquia absolutista typical french.  Hui encara es pot visitar l'antic ajuntament on es va signar la pau, història en estat viu!

Interior de l'església de Sant Lambert

Després de la passejada de rigor per la ciutat vam anar a proveir-nos de benzina a una taverna en la què el meu amic roquer havia treballat feia 15 anys. Ens serviren una especialitat del Münsterland, Korn, una beguda destil·lada a partir de diferents cereals, entre ells, (ningú ho hagués sospitat mai) de la dacsa. El fet graciós és que el Korn no es beu en got, sinó en un cullerot de ferro. No és que siga graciós, però si quelcom de diferent. Després ens donaren una cervesa especialitat de la casa i d'elaboració ecològica, tot i que el color groguenc i espés relacionat amb el nom de la taverna (Pinkus = pixó) era sospitós. Per cert, buscant informació sobre la taverna de marres, en escriure la paraula Pinkus, el cercador em referenciava majoritàriament vídeos de gent fent coses poc ortodoxes amb l'orina. Google s'ha emplenat tant de pornografia sense adonar-nos que ja no sé en quina classe de món vivim. I després de la denúncia del col·lectiu de mares cristianes, prosseguim.

El meu amic no va trigar a contar tota la seua història en aquell bar, mentre l'inquietant home del racó escoltava atentament. Finalment es va decidir a parlar, ens va dir que era d'Hamburg però que havia estudiat en la Universitat de Münster, allà pels anys 60. Ells i altres companys, estudiants de teologia tots, freqüentaven aquella taverna perquè el propietari els convidava a cervesa a canvi de que resaren per la salvació de la seua ànima. Que ningú s'escandalitze que hi ha gent que canvia alcohol per favors sexuals. Si Paris ben bé valia una missa, beure de gorra també. No som ningú per a jutjar, solament ELL pot jutjar-nos. Alabado sea el Simio!

Interior església de Sant Lambert
A la segona cervesa ja el convidarem a seure amb nosaltres i allà acabà de contar-nos la seua vida. Era frare franciscà i en acabar la carrera treballà una temporada en Londres per al Deutsche Bank (com de lluny pot arribar hom en la carrera eclesiàstica!) després es va introduir en la universitat i treballà com a professor en California i en Espanya. El meu amic estava fascinat perquè un professor universitari es segués amb nosaltres. Devia pensar que els professors són com éssers quasi divins, això és perquè no ha conegut alguns quants dels meus professors, els quals ben bé podríem provindre del furri social.

A la tercera cervesa començarem a parlar sobre l'església catòlica. Bé, ell més que res es cagava en tota la jerarquia catòlica. Ja sé perquè els rectors no beuen alcohol en públic, perquè se'ls deslliga la llengua i es queden a gust. Desgraciadament, tots els eclesiástics, malgrat tindre o poder tindre una opinió crítica cap a l'església, de cara a la galeria sempre tanquen files. A mi m'agrada anomenar-ho gremialisme eclesiàstic. També parlava de les maldats comeses pels missioners castellans i portuguesos en Sud-amèrica en nom de la fé.  I com no de la inquisició, però no sols de l'espanyola. Com a estudiant dels anys 60 es notava la influència del Concili Vaticà II sobre aquell tipet, també tenia un poc de teologia de l'alliberament. Malauradament una espècie en extinció en un món que cada dia tendeix més cap al fanatisme. A més, que collons! que els franciscans sempre han sigut del més potable dins l'esglèsia catòlica.

Antic ajuntament de Münster, i la ciutat preparada per al Carnestoltes

Després de deixar com un drap brut al Papa començarem a parlar de teologia pura, sobre Pau de Tars,  Agustí d'Hipona, Tomàs d'Aquino, Bernat de Claravall, Anselm de Canterbury, Ramón Llull, Francesc d'Assís...els clàssics cristians i que jo m'havia papat en l'últim any de carrera. Vam discutir sobre si el missatge de Crist anava dirigit solament cap als jueus o cap a tot el món, si Sant Agustí realment defenia la preeminència del papat sobre l'emperador o havia sigut una interpretació interessada a posteriori, enraonarem sobre els interessos que realment dugueren a Enric VIII a separar-se de Roma, sobre la Reforma luterana, les cinc proves sobre l'existència de Déu... i tot això, jo amb el meu lamentable alemany i ell amb un castellà que se m'antullava més una barreja de llatí, francés i italià. Afortunadament teníem l'anglès, la llengua imperial i franca.

Haguérem pogut continuar amb la Contrareforma, però es feia tard, havíem de tornar cap a Borken i jo encara havia de fer un arròs al forn per a sopar. Ens acomiadarem i abans de marxar aquell frare m'aferrà dels muscles i em digué una oració en llatí, alguna cosa com in nomine Patre, et Fili, et Spiritus Sanctus, Amen. Em va fer realment il·lusió, mai m'havien beneït i això a pesar d'haver-li dit que jo no creia en la seua religió. Sent que estic un pas més lluny d'això que ells anomenen infern. Em va fer llàstima saber que ja no el tornaré a trobar en aquesta vida ni en les 8 posteriors. És una de les coses negatives de fer-se adult, has d'acomiadar-te de gent què saps que no tornaràs a veure mai més. Però pot ser si algun dia torne a Münster ell estiga també per allí. Qui sap? Com diuen, els camins del senyor són impermeables! o era inexpugnables? imperdibles? impenetrables? No sé, alguna cosa així.

Catedral de Münster, tancada per obres fins 2013.

I aquí en Münster acabava l'aventura pel Münsterland i la frontera holandesa. Bé, encara quedava el sopar que vaig fer jo i que em va eixir boníssim, la veritat per davant. També anàrem a una espècie de pub anomenat Le Bistreau. I jo pensava que s'havien quedat en fam. Allí vaig recordar el que és un bar amb olor a fum. També prenguérem tequiles, molts tequiles. Vaig aprendre que el millor per trencar el gel en Alemanya és ensenyar el DNI, això de tenir dos cognoms els sembla molt exòtic. Un tipet que ara no sabria dir com era la seua cara em va dir que m'admirava per venir aquí i deixar-ho tot arrere. Amistats profundes que duren hores. I el dia següent férem una petita tournée per Borken i de camí a Schwerte visitàrem 3 palaus del centenar que hi ha per la Renània del Nord-Westfàlia. I aquí acabà definitivament el viatge. Pendent queda una paella en Borken en maig, vorem quines aventures ens ofereix el futur. 

PD:Des de que he sigut beneït, no sé si la meua vida va a millor o a pitjor.


Façanes de Münster

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada