divendres, 2 de març de 2012

LES PORTES DE BABILÒNIA



I Babilònia romandrà en runes, cau de xacals, en objecte d'espant i burla, sense habitants.
Jeremies.





Quan era menut teníem per casa un llibre sobre les 7 Meravelles del món antic, llibre què ens havien regalat per comprar una enciclopèdia. Per a les noves generacions desconeixedores d'aquest concepte,    una enciclopèdia era una sèrie de 10-20 llibres (depenia de la quantitat d'informació) què les famílies compraven en la dècada dels 80-90. Pretenien recollir tot el saber de la humanitat, però com ens ha ensenyat la Bíblia, Déu castiga la supèrbia i l'ambició i amb el temps aquesta magna obra acabava per agafar pols en la prestatgeria del menjador com a element ornamental per a que les visites es pogueren meravellar de la cultura de la família amfitriona.

En fi, que teníem un llibre sobre les 7 meravelles del món antic, eixos 7 monuments que els grecs de l'època hel·lenística van decidir que eren la més elevada mostra del geni humà. A més, cada meravella venia acompanyada d'altres edificis que al llarg de la història han tingut una certa semblança, per exemple, el Colós de Rodes amb l'Estàtua de la Llibertat, un Buda gegant en alguna república indoxinesa i el Crist xaró eixe que tenen al Brasil.




A mi m'agradava mirar i remirar les pàgines d'aquell llibre. En principi contemplava solament els dibuixos, fins que vaig poder començar a desentranyar el missatge màgic de les lletres. Aleshores aquell llibre ja va adquirir una nova dimensió. Tal vegada va ser en eixe moment quan va començar a germinar la llavor de la història dins de mi. O tal vegada no, qui sap. 

D'entre tots els monuments que hi havia el que més m'encisava era la Porta d'Ixtar, una de les 8 portes que en l'antiguitat donaven entrada a la ciutat de Babilònia.  El que més m'atreia de la porta era el seu blau que destaca com un oasi enmig de la pols del desert mesopotami i la tova de les cases babilòniques. El blau és el meu color preferit, és un color que em transmet molta pau, a més de ser el color de la mar i del cel. És un color que agrada a tots, excepte als monstres. És un color amb el què ningú pot enfadar-se, a pesar que al llarg de la història certs sectors menyspreables han intentat mediatitzar-lo. No sé perquè els anglesos associen el color blau a la tristesa. Són anglesos, ells sabran. Tampoc sé perquè no tenim una paraula llatina per designar el blau, perquè l'hem hagut de prendre de l'alemany, com si no tinguérem prou blaus a casa.




Tornant al tema, tota aquesta parrafada serveix de presentació per a dir que en Berlín vaig poder complir un somni i veure en primera persona la Porta d'Ixtar. Que fa aquest monument en Berlín, a 4.333 quilòmetres de casa (ho he calculat amb el google maps)? Bé, uns diran atzars de la història i els altres espoli arqueològic a casa de l'Imperi turc. Hi ha respostes per a tots. Però he de reconèixer que la Porta era un dels motius que m'impulsaren a anar a Berlín. I per fi estava allà, davant de 28 segles d'història.

La Porta es troba en el Museu Pergamon on també es poden trobar l'Altar de Zeus de Pèrgam, les portes del mercat romà de Milet, un palau jordà i una de les cúpules de fusta de l'Alhambra, a banda de milers de restes materials de Pèrsia, Sumer, Assíria, Babilònia... Fou construïda al segle VII aC pel sobirà Nabucodonosor II, el qual va pensar que amb eixe nom impronunciable ningú el recordaria, així que construint la Porta va tractar de guanyar-se la immortalitat. I per a jugar sobre segur encara li va sobrar temps per construir els Jardins Penjants, dels quals si que no en queda res. El seu color blau tan característic prové del lapislàtzuli, una pedra preciosa que s'extreia de les muntanyes de l'Afganistan, a més li afegí daurats per dibuixar lleons, urs, grifs i altra fauna real o mitològica mesopotàmica.




Però no hi ha imperis que 1000 anys duren, això ho sap ben bé Hitler. L'any 539 a.C Cir, rei de Pèrsia va conquerir el regne de Babilònia. Segurament travessà la porta d'Ixtar amb tota la seua comitiva en una desfilada per demostrar als babilonis que tenien un nou amo. La ciutat es va acomiadar per sempre de la seua sobirania ja que des d'ençà anà passant de mà en mà com un vulgar canut. Els grecs al segle IV aC, els parts al segle II aC, breument en mans romanes, de nou per als perses fins que els àrabs la conqueriren al segle VII. Com una bagassa vella, la ciutat havia perdut llustre i des de l'època greca caigué en una lenta decadència fins que fou abandonada definitivament al segle VIII quan Al-Mansur construí uns 100 quilòmetres al nord, una nova i flamant capital Bagdad. 

La ciutat passà per sempre a les brumes de la llegenda, la humanitat començava a dubtar si realment havia arribat a existir, fins que a finals del segle XIX una expedició d'arqueòlegs alemanys retornaren les runes de la ciutat a la llum, i com a bons turistes s'endugueren uns quants souvenirs per al kàiser. 

Així és la vida, un dia ho tenim tot: independència, bellesa, riquesa i a l'altre ho perdem i acabem exposats en una sala de Berlín. Sentències per reflexionar.


Pd: descobrir que la major part de la Porta és restaurada i que de l'original queda una petita part fou una decepció per al meu jo de la infantesa. El meu jo d'ara ja està curat de tanta decepció.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada