MANIC MONDAY

Odie els dilluns!  No m'agraden gens, però encara més odie els diumenges, perquè són l'avantsala del dilluns. El darrer dilluns el vaig odiar com mai. Tinc un horari super xulo en el què unes setmanes treballe
de matí, de 6.00 a 14.30 (Frühsicht) i les altres de 14.00 a 22.30 (Spätsicht) i això que m'he lliurat del Nachtsicht (22-6.30) perquè jo a partir de les 22 de la nit deixe de ser persona per convertir-me en una espècie de zombi mancat de voluntat, un perill si he de fer servir maquinària pesada. Si estigués jo alguna vegada en el torn de nit, puc garantir que allò desembocarà en un drama grec o en un senzill homenatge a Ned Ludd.

Deuria explicar-li al meu cap que és el rellotge biològic, perquè el meu va desbaratat del tot per culpa d'aquesta alternànça. Unes setmanes m'he d'alçar a les 4.45 del matí (hores de les què desconeixia la seua existència) i l'altra setmana cap a les 8-9 del matí. I això implica que unes setmanes me'n vaig al llit a les 21-22 i les altres a les 00-01. Aquesta diferència horària implica que, sobretot els diumenges, em coste dormir.

Així el darrer diumenge em vaig gitar a les 22 i no hi havia manera de tancar els ulls, volta cap ací, volta cap allà... y nos dieron las 11 y las 12, la 1, las 2 y las 3 si, cap a les 3 dec haver perdut la consciència quan a les 4.45 ha sonat el despertador, per més inri  no sé quina emissora tenia posada però estaven fent un concert de llaüts o bandúrries o qualsevol altre instrument renaixentista.

El meu insomni també venia agreujat per responsabilitat meua perquè el diumenge vaig amanéixer a les 4 del matí després de vindre de ballar salsa a Essen (d'això ja en parlaré) i em vaig alçar a les 11. Compteu, d'11 a 22 van 11, temps insuficient per sentir-se cansat i això que me'n vaig anar en la bici en pla verano azul un parell d'hores a veure si em descarregava la bateria. I en tornar a casa per la vesprada ho vaig agreujar encara més per culpa del veí. Havia anat a sa casa per fer peix fumat (si, d'això ja en parlaré, el meu temps lliure s'ha tornat últimament molt extravagant) i em va dir si volia un cafè. Si, clar (ja, gerne) però li'l vaig demanar descafeïnat, que ja eren les 17 de la vesprada. Jo crec que el prefixe des- se'l va endur el vent i es va perdre en la llunyania perquè aquell cafè anava més carregat que un barco. Tot va ser una conjura universal per tal que no pogués dormir.

Així que quan sonà el despertador vaig recordar-me dels temps de la universitat, aquells en que si no tenies ganes d'alçar-te podies quedar-te dormint. Però aquesta  és la vida adulta i laboral, on cap hom pot escapar de la responsabilitat. Vaig intentar fer-me el cafè per acabar-me de despertar, però la cafetera estava de vaga de braços creuats. Normalment cauen dos cafès en el plaç d'una hora, el primer en alçar-me i el segon en el treball (0.35 el cafè, encara que he provat aigua de basses amb millor sabor). Per una sèrie de divertits equívocs més propis d'un entremès, vaig arribar tard al treball, així que tampoc podia  anar a la màquina de café després d'arribar 10 minuts tard. Si algú pensa que 10 minuts no és un retràs, hauria de vindre a Alemanya. Abans em duia el cafè al lloc de treball que en posaren, però ara que ja puc llegir els cartells del suro informatiu, vaig descobrir que estava prohibit (verboten) a no ser que fos un líquid convenientment tapat.

Afortunadament encara devia quedar-me cafeïna en sang del cafè de la vesprada anterior, així que vaig poder sobreviure fins la pausa de les 9:00.

Estava jo en fase zombi quan ve el cap i em mana que ajude a descarregar un camió, a mi, al meu company sicilià i a un que havia començat eixe mateix dia. En primer lloc no entenc que contracten més gent quan la majoria de dies l'única faena que tenim és mirar-nos les cares, però això no li ho diré al cap perquè sinó prescindirà de la meua valuosa aportació. En segon lloc aquest nou company en una clara voluntat d'integrar-se decideix pel seu compte i risc seure a l'altra banda de la cantina, automarginar-se vaja. Per a mi que oculta alguna cosa. Sobre els clatells de la mà esquerra du tatuats els números 1-9-5-7. A saber que serà. Pot ser siga de la Quintà de l'aiguà, ho hauré de consultar en la xabiapedia. Bé, sincerament m'ho va explicar però jo quan no entenc alguna cosa del que em diuen preferisc inventar-m'ho. Així que segurament és un pres fugitiu d'una presó d'alta seguretat i eixos números són el seu codi de près. 

Tornant al camió, es veu que la dona del cap havia fet neteja en casa i havia decidit portar-se al soterrani de la fàbrica quatre cosetes. Les típiques cadires del menjador de casar-se que ningú arriba a utilitzar, caixes amb vaixella d'índole semblant, caixes amb llibres sobre arqueologia i art egipci i mesopotami de l'any del parotet i en alemany, una caixa amb un escacs que devia de ser de plom pel que pesaven. Allò eren els ingredients típics d'un best-seller, tot el que podries trobar-te en un rastro o tot el que et trobaries en un punt verd de Balcón al Mar.

Així que les caixes cap al soterrani i jo en el pilot automàtic per l'absència de cafeïna. Tenia totes les paperetes per caure rodolant per les escales amb la vaixella de la Frau del cap feta xixines. Però me'n vaig sortir sa i estalvi, fent-me el bovo endossava les caixes més pesades als meus companys. No anava a desllomar-me jo gratuïtament. Almenys ara puc afegir al meu currículum que he treballat en una empresa de mudances durant un any en Alemanya, i qui diu un any diu vint minuts.

Per rematar el matí, si el meu nivell d'atenció havia descendit degut a la manca de somni reparador, el meu company sicilià decideix després de 4 mesos començar a parlar-me en alemany. Si l'alemany ja em costa i el sicilià encara més, l'alemany amb accent sicilià això sona a xinés.

En definitiva va ser un dilluns per oblidar (ein Scheisse Montag). Quan vaig arribar a casa tenia dos opcions, morir o esbrinar fins a quin punt podia arribar, així que me'n vaig anar a córrer, descobrint que el cos és una màquina meravellosa. 

I això és tot, un poc de la meua vida diària per a que tot no siguen viatges, literatura barata i reflexions subjectives.

Ah, fa unes setmanes vaig descobrir la biblioteca. Aquí fer-se el carnet costa 15 euros a l'any. Aquesta mesura en Espanya acabaria per condemnar a mort les biblioteques. També pots traure tots els llibres que vulgues excepte els llibres recents, eixos has de pagar 1 euro per 15 dies. Pagar per llegir, segur que això triomfaria en Espanya també.

Tenien una secció de llibres en castellà i em vaig traure la Biblia de Barro de Julia Navarro, me l'acabaré perquè ja l'he començat però no m'està agradant gens. Un dels meus alemanys es va traure la Catedral del Mar en alemany, natürlich, i ara em toca a mi anar traduint cada dos per tres la majoria de conceptes que la traductora del llibre, en una mostra de vagància, ha tingut a bé deixar en versió original. Explica en alemany que és un bastaix, jo he tirat per la línia recta: es ist eine Schiff downloader i m'he quedat més ample que ample.