diumenge, 4 de març de 2012

CAMÍ DE LA FRONTERA



"T'ho passaràs bé, ja veuràs, a Borken hi ha moltes coses per veure" em repetien mentre acabava de fer la maleta. Tot això en alemany, no penseu que aquí parlen valencià. Jo no estava gaire convençut d'anar-hi. Borken, una ciutat industrial en la frontera dels Països Baixos, se m'antullava un entorn d'allò més inhòspit. Perquè si bé Amsterdam i la costa holandesa són un paradís de llibertat (o així ens el venen), hem de recordar que l'interior dels Països Baixos fou un baluard del feudalisme i el catolicisme en una data tan recent com finals del segle XVIII, amb una força gens menyspreable que feu fracassar la Revolta de les Escarapel·les (1786-1787). Això si, amb la inestimable ajuda de les tropes prussianes i del Principat-Bisbat de Münster.  I ara que ja he saciat el meu mono d'història i he demostrat que puc aplicar coneixements de la carrera, passem al tema que ens ocupa.

Aquesta història comença en abril de 2011, asseguts en una terrassa d'un xalet qualsevol de Xàbia, va sorgir per primera vegada la idea de vindre a Alemanya. Ja en aquells dies llunyans, em digueren: "Si hi vens [a Alemanya] has de venir a casa nostra a Borken" i com que estava conveçut que no arribaria a vindre-hi, vaig dir que hi aniria gustós. Com els alemanys tenen memòria elefàntica havia d'anar-hi si o si. I per a la propera ocasió aprendré.

Així que no havia superat les meues reserves inicials quan vingueren per mi. Per descriure aquest amic, diré que és un vell rocker, ronda la cinquantena, du els cabells llargs arreplegats en cua de cavall i du samarretes de bandes de rock. A més duia un barret de vaquer.  La seua dona en canvi, és menuda i li agraden més les motos. Em recorden a una parella d'amics de la facultat. De fet qualsevol persona aquí en Alemaya em recorda a algú que ja he conegut per terres valencianes.  Conformen un matrimoni interessant perquè ell és del Münsterlad, de l'Alemanya Occidental i ella és de Leipzig, de l'Alemanya oriental. A la fi vaig decidir deixar de pensar i veure en que acabava el cap de setmana, pot ser em divertiria i tot.

Camí de Borken, que es troba a uns 100km al nord-oest de Schwerte (la meua base d'operacions), ens introduirem en una Bahn alemanya, de les autèntiques, de les que no tenen límit de velocitat. Perquè últimament estan posant-los límits, sobre tot a les que circumden àrees urbanes, així que encara no havia tingut l'oportunitat de viatjar per una Bahn. 120, 150, 170km per hora, velocitat de creuer vertiginosa, adrenalina disparant-se, empar a tots el déus del cel, grapats de vehicles que anaven a la mateixa velocitat. Em sentia com un petit lleó enmig d'una estampida de nyus en un congost de la sabana africana. 

Ruta Schwerte (B) Borken (A)

O per ser més exactes, enmig d'una estampida de búfals en l'Oest llunyà. El cotxe, conduït per un vaquer, s'enfilava en direcció a l'oest mentre en la ràdio sonava I'm on the highway to hell d'AC/DC. Allò ja no era la civilitzada alemanya, aquell paratge s'havia convertit en la ruta 66 camí d'Arizona. Anàvem cap al Salvatge Oest, la Frontera. 



1 comentari:

  1. Molt xulo!!!!! M'he rist molt. Besets, Aitor.

    PD: Soc Tere.

    ResponElimina