dimarts, 28 de setembre de 2010

VAE VICTIS!

Aquestos dies estic experimentant el que és ser un ni-ni ja que a Xàbia s'ha acabat la temporada estival i encara em queda un mes per endavant fins que comence el curs. Continue posant el despertador pels matins per costum, perquè igual donaria que m'alçara a les huit, a les deu o a les dotze. Per tal de treure-li profit al dia intente recordar totes les coses que pense en fer quan estic en plena voràgine d'exàmens o mentre treballe a l'estiu. Tantes coses voldria fer quan no puc, i tantes que no vull quan puc. I mentre, m'invente feines. Hui per exemple he decidit acabar una tasca pendent des de juny. En acabar el curs vaig guardar tots els apunts de la carrera dins un bagul. Aleshores he decidit obrir-lo per ordenar-los i arxivar-los.

Òbric el bagul i comence a retirar estrats i més estrats de paper. Sembla més aviat un jaciment arqueològic, cada palada porta records que irònicament no recordava. I a cada muntó de paper vaig traient un any de la meua vida fins que com tot en esta vida, arribe a la fi. Als primers anys de carrera els tinc una especial estima, pot ser perquè són els més aseats o perquè varen ser per un altre jo que va desaparèixer sota el pes de la historia, mai millor dit, i del pragmatisme de nombrosos professors. Un jo més innocent, més ingenu fins i tot més bona persona, en definitiva, un desconegut. En aquestos no m'hi afanye tant, lentament vaig rememorant escenes d'un passat que ja no tornaran perquè aquests papers no parlen solament de dates o interpretacions històriques. De cada fibra del paper se'n desprèn molt més.Vaig repassant la prehistòria, la historia antiga, la medieval, la moderna fins que arribe a un grapat de papers desorganitzats i encara en brut d'aquella Historia Contemporània Universal que tant se'm va entravessar fins que vaig aconseguir agafar-li el ritme a la professora.

I entre les pàgines després de dies, setmanes i fins i tot mesos d'antics règims i revolucionaris francesos, arriben tots els obrerismes. Multitud de tendències i corrents que en el seu moment em ballaven al cap en un vals mal acompassat, sense ordre ni concert. Ludistes, cartistes, socialistes utòpics, marxistes, anarquistes, bakuninistes, comunistes, anarcocomunistes, socialistes, anarcosindicalistes, sindicalistes revolucionaris... i un fum de sigles, experiències i noms, la majoria d'ells personatges alemanys i russos de noms impronunciables. I jo tractant de memoritzar-los, construïa un marge de pedra seca, en el que al moment de caure un element s'ensorrava tot el conjunt. Fins que vaig trobar el morter que unia tota aquesta amalgama: tots aquests homes que van deixar suor, sang i llàgrimes, que no van dubtar a perdre jornals i treballs, que van discutir i barallar-se, tots tenien un objectiu comú. La industrialització havia suposat l'empitjorament de la vida de molts treballadors i el que pretenien era que l'estat garantira una sèrie de seguretats bàsiques per als obrers i les seues famílies.

Finalment després de molts esforços i treballs aconseguiren donar-nos tot un seguit de luxes que hui no apreciem: la seguretat social, les mesures de protecció, els salaris garantits, els jornals de base, els horaris definits, el dret de descans, el dret de vaga. Una victòria per a ells i per a nosaltres, màxims beneficiaris de la seua lluita. Ai!, però la nostra societat no haguera aconseguit ni una mínima part de les seues conquestes puix anem abocats a un individualisme autodestructiu en el que cadascú mira pel seu benestar i fent ulls cecs a aquella dita que diu: quan veges la barba de ton veí cremar, posa la teua a salvar. I així, mentre van segant-nos l'herba sota els peus i pixant-nos al damunt i dient-nos que plou anem lentament retrocedint en el temps, demostrant que la historia no es ni lineal ni evolutiva, que de vegades pot ser involutiva o regressiva. I allà on els nostres avantpassats van vèncer, nosaltres serem vençuts. I mentre torne a la tasca, recorde aquell gal apellat Brennus: Vae Victis!

diumenge, 26 de setembre de 2010

LA FAMIGLIA!!!

L'agost passat rebíem un nou membre a la família. El temps passa volant i ja fa més d'un mes que va nàixer Guillem. I com en tota família típica valenciana, catòlica més per costum que per convicció, tocava vestir-nos elegantment per anar de bateig. Jo sóc poc amic d'aquestos fastos però especialment no m'abellia assistir a la celebració, últimament he avorrit bodes, comunions, sopars de Nadal i altres per l'estil. A més, estic en contra d'una pràctica en la que el principal protagonista no té ninguna capacitat de decisió i que sols serveix per engreixar la llista de membres de l'Església catòlica, un club al qual ningú sap com ha entrat, i dimonis! qui sap com eixir-se'n! Però de vegades discutir amb la meua família és com discutir amb una pared, pots acabar fent-te molt de mal. Així que el millor es deixar-se portar per la corrent sense que t'arrossegue.



No hi havia més remei, agafar el cotxe i cap a Llutxent. Encara que ja havia pres la determinació de saltar-me la missa i passar directament al dinarot finalment vaig decidir que hi assistiria, com un exercici d'observació antropològica. Però, ai! que fàcil resulta planificar-se el futur i que difícil dur-lo a la pràctica. Baixava per la Plaça Major i l'edifici anava fent-se més i més gran. Oïa les campanes que revoltejaven amb deliri, gronxades per una mà furiosa. Al fons, les portes obertes de bat a bat, convidaven a entrar. Una cortina vermella separava el nàrtex de la nau central ocultant als no iniciats el significat de les cerimònies que en el seu interior estaven tenint lloc. Vaig arribar al portal de marbre i em vaig detindre. Un graó m'obligava a baixar, com si davallara a l'avern. De sobte, una flaire d'encens entrà per les meues fosses nassals sense ser convidada, travessà tota la laringe i s'escampà per tots els racons del meu cos fins arribar al cervell. Aquella olor m'atordia, m'impedia pensar racionalment. Deu ser així com capten la clientela fidel.



De peu a la portalada repasse mentalment els plans d'entrada a una església: entrar mig cos, ràpida mirada reconeixent l'edifici, marcar punts conflictius i presència de creus. Molt bé, podem sincronitzar rellotges i que comence l'operació. Faig una passa endavant i em dispose a entrar per la porta dreta, no m'agraden aquestes entrades laterals, considere que l'entrada per la nau central és més segura. Obre la porta i em gire arrere, per aquí no puc. Em dirigeix a l'esquerra,empente la porta amb temor, sembla segura, m'endinse més: creus, sang, espines, martiri, encens, xiquets plorant, cants sinistres. Se m'accelera el pols, respire molt ràpidament, una suor gelada em recorre el front. No puc, de vegades és més fàcil reconèixer una derrota a temps. Torne a la plaça: aire fresc, llum, claredat. No puc entrar aquesta vegada, un altre dia serà. Per això no m'agraden aquestes cerimònies. No podia haver nascut en una família anglicana?




Bé, almenys ho he intentat. Passem al pla B, canyes al bar.Vaja, el 50% de la meua família ha optat per
aquesta segona opció. De sobte les copes sobre la barra tremolen, un soroll ensordidor prové del carrer. Un terratrèmol? No, han començat de nou les campanes el seu cant. Toca córrer i situar-se el més pròxim a l'entrada de l'església. Aparentar que has estat és sinònim d'haver estat. Salutacions de rigor a la família i la traca de costum,

la nota distintiva valenciana. Poques vegades es reuneix el clan Canet al complet llevat del tradicional dinar de Reis i dels soterraments. Som una família dispersa al llarg de les comarques centrals i la reunió sempre és un gran esdeveniment encara que últimament m'és més un suplici que un divertiment aquesta reunió,i això se'm revetla com una galtada i que rumie durant tot el dinar .

 El dinar no és en un saló amb estovalles de colors coents i còmodes cadires; és en una cabila amb triadors i cadires plegables, però no anem a deixar que l'escenari li lleve ni una mica de grandiositat a l'ocasió. Tots entrajats de dalt a baix i abundant menjar disposat al llarg de la gran taula. I a pesar de tot el parament i d'estar rodejat de tota la

família no em sent gens a gust.



Tal vegada eixe és el vertader motiu pel qual no m'agraden aquestes celebracions, perquè hem sent rodejats d'estranys. Perquè últimament em limite a observar-los atentament, escoltar-los i rarament intercanviar alguna frase més o menys llarga. Cada vegada se'm fa més patent que amb tota aqu

esta gent sols compartisc ADN. Tal vegada tinguem un passat però dubte que tinguem un gran futur en comú. En aquestes ocasions trobe molt més a faltar els amics, que es troben sempre darrere el Benicadell, la meua autèntica família. Perquè com diu Raül, als amics un els tria però la família ve imposada, i no hi ha res com una família ben elegida

dijous, 23 de setembre de 2010

PRIMERA PRESA DE CONTACTE AMB ELS ADOLESCENTS.


Aquestos dies s'està celebrant a Xàbia la I Trobada per la Salut i com a voluntari de Creu Roja vaig estar ahir ajudant. Em va tocar estar a l'estand d'Oci i Temps Lliure i la tasca que havíem de fer la meua companya i jo era parlar-los als xiquets de 6è de Primària i xicons de 4t de l'E.S.O de la importància d'invertir el seu temps lliure en activitats productives, adequades i beneficioses per la seua salut. Havíem de preguntar-los a que dedicaven el seu temps lliure i que trobaven que li mancava a Xàbia per al seu temps lliure. I en últim lloc intentar convèncer-los que es feren voluntaris en qualsevol organització per tal de col·laborar en la millora de la societat.

Al principi pensava que la tasca seria més senzilla però una de les voluntàries va fer la gràcia de dir-me: "ei, estos podrien ser perfectament alumnes teus a partir de l'any vinent"; molt mal fet perquè ja em vaig bloquejar, no sabia que dir-los, rodejat de xiquets d'11 anys mirant-me expectants. El meu altre jo pensava molt més ràpid -va  digues qualsevol cosa, poden oldre la por i s'alimenten d'ella, no deixes que et devoren- i finalment amb l'ajuda de l'altra companya les paraules van eixir més fluidament. I he de reconèixer que em van sorprendre gratament els xiquets; saben el que volen i necessiten a la seua edat. Van reclamar una piscina municipal, parcs adaptats a la seua edat, pistes de patinatge (a Xàbia en teníem una fa molt anys, ara hi ha una  urbanització) i pistes ciclistes, una platja on es puga accedir amb animals. 
Com ja havia agafat més confiança els vaig desitjar que quan siguen majors d'edat mantinguen les seues idees tan clares i voten en conseqüència. I també els vaig dir que parlen amb els seus pares que a dia de hui són els que poden votar per tal que les coses puguen canviar a Xàbia (els polítics ja fan campanya doncs jo també).

Si els de 6è em feien por, imagineu els de 4t de l'E.S.O! Menys mal que entre uns grups i altres feren la inauguració i el veure tota la plana major de l'Ajuntament em va rebolicar les entranyes i em va indignar tant que va ser la força necessària per suportar la següent tempesta. I no podíem començar millor: els alumnes del Xàbia International. Quan em vaig veure passar un grupet d'angleses, totes molt mones, amb quatre o cinc capes de pintura a la cara, els ulls tot negres, el bolset penjant...vaig pensar que eren el típic grupet de cheerleaders de les series americanes. I efectivament, es comportaven com a tals. 
No entenien gens de valencià! Però el castellà també els venia justet entendre'l, de fet tenien a una d'intèrpret que anava traduint. Devien pensar que ningú entenia l'anglès per que a gosades que es van burlar de tots nosaltres, fins que els vaig informar que efectivament si entenc l'anglès i es van posar roges com a tomaques. I quan els vam dir que els voluntaris no cobrem, -Oh my God-! 
Quin descans quan se n'anaren, amb tot em vaig riure molt, per no plorar bàsicament.

Després passaren els del Toni Llidó, però en general els de 4t de l'E.S.O. em van decebre. Per a ells el temps lliure és festa, festa i festa, se senten orgullosos d'acabar pel terra els caps de setmana i d'anar a urgències. I l'únic que se'm va ocórrer dir-los va ser: "si beveu tant no creixereu" En eixe moment els cabells se'm van fer blancs, les cames van perdre el seu vigor, la pell se'm va arruar i l'esquena se'm va corbar, havia envellit 50 anys en un moment. 

I pel que fa a les mancances de Xàbia, l'únic que desitgen és un centre comercial. Associen el temps lliure amb gastar-se els diners, no conceben l'oci gratuït. Érem així a la seua edat? 


I el més important, com m'ho faré per que s'interessen per la historia? d'aquí a uns mesos ja tindré les pràctiques i els hauré de tractar diàriament, mare de Déu!

diumenge, 19 de setembre de 2010

OBJECTES PERDUTS.

Sovint trobem a faltar un objecte i el busquem on pensàvem que l'havíem deixat. Normalment en un calaix que és on van a parar totes les coses inclassificables. Llavors obrim el calaix buscant allò que no trobem i amb estupefacció comprovem que no hi és. Multitud de pensaments travessen aleshores les nostres ments molt ràpidament:- si estava aquí? com puc acumular tants trastos? algun dia hauré d'ordenar aquest enrenou!.-
Tanquem el calaix i busquem en altres llocs: sota el llit, dins l'armari, a l'altell, i no apareix. Àdhuc considerem buscar-ho en els llocs més estranys i insospitables: sota el matalàs, dins la nevera, al rebost...

I arribats a aquest punt experimentem tot un ventall de sensacions. Neguem la pèrdua intentant reconstruir tots els fets que hi han conduït .Però no recuperem allò que hem perdut. A continuació arriba la ira, tractant de responsabilitzar algú de la desaparició, acusant de furt al candidat que tinga més paperetes. Però seguim sense trobar-ho. Li segueix la negociació entre la realitat del fet i el desig que el fet no fóra tal. I passem a la depressió, de sobte l'objecte ansiat és imprescindible en les nostres vides, quan en realitat no ho és, sinó hi haguérem posat més cura en no perdre-lo. Amb tot ens vejem incapaços de continuar sinó ho trobem, més per l'egoisme de la satisfacció que per necessitat,recuperar-ho es converteix de sobte en quelcom personal.

I finalment l'acceptació, l'última parada del viatge. Després de tot, som conscients que ja no ho trobarem i sols ens queda fer-ho millor la   pròxima vegada, posar més atenció en el que ens queda i esperar no perdre res més.

Així que, supera la pèrdua!

dissabte, 18 de setembre de 2010

DE TORNADA A VALÈNCIA.


Dijous dia 16 tenia la cita de matrícula. Vaig agafar l'Alsa i el viatge prometia ser tranquil: llegiria i tractaria de dormir. Però quan em disposava a començar una becadeta que alleugerara la travessia, l'autobús parà a Dénia. Allà pujaren un grup de xavalets de Madrid pijos i ocuparen tots els seients que tenia al davant, al darrere i al costat fins quedar completament envoltat per ells. I en aqueix moment començava la meua davallada als inferns: començaren a relatar-se en tò alt com havien sigut les seues vacas en Jávea, que si havien anat a Hacienda o a laSiesta, que si havien fet açò o allò. I jo mossegant-me la llengua per no dir-los: espereu que m'ho apunte a la meua llibreta de Coses que no m'interessen gens en absolut. En vaig girar cara la finestra, recolzant al damunt el cap i mentre em preguntava perquè no agafaven els seus cotxes, devia haver-me adormit perquè vaig despertar-me ja deixant enrere el castell de Cullera. Afortunadament els pijos dormien també i ja no tornaren a la seua xerrameca fins arribar a la ciutat.

Quan vaig baixar de l'autobús vaig pensar -bé, de nou a València- intentant no recordar com vaig prometre feia escassament dos mesos que mai més no tornaria a viure a la ciutat. Havia deixat Xàbia amb el sol fora i allà el cel estava cobert per una barreja de núvols i contaminació. I si hem de ser francs, a la ciutat de València no li senten bé els dies grisos. No té eixe aire entre malenconiós i romàntic que pot tindre el cel de la Marina en dies ennuvolats; no, la ciutat era encara més lletja i la gent que caminava pels carrers estava de pitjor humor. Devia haver-se avançat la tardor perquè les voreres ja començaven a cobrir-se de fullam ataronjat i marró. Però al mateix temps feia molta calor, perquè València és una ciutat molt humida. Devia avançar xafant fulles que es trobaven barrejades amb la runa dels carrers (d'aquells carrers que no tenen la "sort" d'acollir el circuit de F-1 o del'America'sCup). Recorde que en època del Sharq Al-Àndalus els àrabs denominaren la ciutat també amb el nom de Medina al-Turab (la ciutat de la pols o del fang) per ressaltar l'estat d'abandó en el que es trobava i estat al qual la condemnen sempre els seus habitants.




Vaig arribar abans d'hora i vaig buscar amb Pilar una cafeteria per prendre alguna cosa. Ens costà prou trobar-ne alguna que semblara acollidora, que no fera excessivament olor a bar i que estiguera pròxima a Magisteri. Com trobarem a faltar aquest any trobarem la facultat de Geografia i Historia, tota flanquejada per cafeteries. No podrem dedicar-li al cafè les hores que li dedicarem en cinquè encara que els horaris no es presten molt. I parlant d'horaris, vaig llegir i rellegir el nom de les assignatures i no aconseguia esbrinar de que podrien tractar-se: complement per a la formació disciplinar? Aprenentatge i desenvolupament de la personalitat?? Contextos educatius??? Mare de Déu, aquest any serà temporada per plantar carabasses.

Per a poder entrar a la facultat de Magisteri havia de salvar l'obstacle de dues xiques amb carpetes a la mà que flanquejaven les portes i interrogaven tot aquell que gosara travessar aquell llindar. Semblaven la llegendària Esfinx que es trobava a les portes de la ciutat de Tebes plantejant endevinalles a tots els caminants i viatgers. Finalment vaig poder matricular-me a l'hora prevista, fins i tot era la secretaria qui escrivia a l'ordinador mentre jo li dictava. El mateix feien la resta de secretaris i secretaries. Devien estar celebrant alguna Saturnalia i per això canviaven el seu paper d'amos pel d'esclaus.

Després de dinar vaig agafar el tren direcció a Gandia. Mentre els vagons sortien de l'estació del Nord vaig assumir resignadament que passaria un altre any de nou a València. Per descomptat que no és recomanable jurar-se fer o no fer alguna cosa perquè generalment qui ho fa acaba tragant-se les seues paraules com m'ha passat a mi. Però bé,Ciutat, jo no t'agrade ni tu m'agrades però anem a intentar que aquesta experiència siga el menys dolorosa possible i a veure si amb un poc de sort quan acabe Rita ja no està a l'Ajuntament!

dimecres, 15 de setembre de 2010

EL PROCÉS DE MASTERITZACIÓ.


14 de setembre, m'alce prompte i encenc el portàtil. Mentre es carrega l'equip em prepare el desdejuni. M'assec a l'escriptori i prem la icona del Google Chrome. Amb certa impaciència (amb la impaciència que caracteritza la meua relació amb la informàtica) espere a que s'obriga i a que es digne a carregar-se.Busque en la memòria web la pàgina del Màster de Secundària de la Universitat de València. Pel matí anava a estar la resolució d'admesos. I quan per fi entra a la pàgina, la meua expectació es converteix en decepció al contemplar que l'última actualització es corresponia al dia anterior. Bé- pense- tal vegada és massa prompte, els responsables de penjar la resolució deuen haver acabat d'arribar, estaran contant-se que coses havien fet la nit anterior mentre es fan el cafè, després d'esmorzar tal vegada ja estiguen. I així mentre especulava anava desdejunant. A cada cullerada m'anava empassant el disgust.

Una hora més tard torne a entrar. Res nou, excepte que havien canviat l'avís de la publicació de resolucions. Estarien a partir de les 14:00 de la vesprada, i "per la vesprada" apareixia subratllat. El matí va transcórrer molt lentament, de fet vaig eixir de casa per veure si així el temps passava més ràpid. Vaig decidir anar a buscar a la seua feina un amic amb qui fer-me el cafè, però no estava, així que vaig tornar a casa a tractar de menjar-me la impaciència. Es van fer les 13:00, -per fi, d'aquí a una hora estarà penjada!- però l'hora, entremaliada va decidir jugar a ser més que una hora , i així cada segon esdevingué minut i cada minut tenia l'aspecte d'una hora. I el temps no passava, l'hora del despertador semblava haver-se detinguda, congelada, petrificada, paralitzada. Era exasperant!

I per fi tocaren les 14:00, amb més impaciència que pel matí vaig entrar, de fet ja tenia la pàgina oberta i sols havia de prémer el botó de recarregar. I al recarregar de nou la decepció. Allà no hi havia cap novetat visible. De nou vaig rellegir la nota on anunciaven la publicació i ràpidament vaig detectar un canvi: penjarien la resolució al llarg de la vesprada! Vaig maldar els funcionaris amb tots els exabruptes que coneixia. Com podien ser tan cabrons? Com que no tenia sentit passar-se la vesprada encadenat a l'ordinador me'n vaig anar,  tractant passar tot el temps que poguera  fora de casa. A les 20:00 vaig tornar, ja estava per tancar-se el dia, allò ja no podia considerar-se  vesprada, havia d'estar penjada si o si. Ara, amb més incredulitat i autoconvencent-me que no hi hauria res penjat vaig repetir el procés. I efectivament, niente, no res. De nou la decepció, la rabia contra allò que hom no pot controlar. Em vaig passar tota la nit entrant cada x temps, però allò no tenia sentit. Es feren les 21:00, les 22:00, les 23:00. Els funcionaris, eixos monstres que s'alimenten de la decepció i la desesperació, que tenen un orgasme cada vegada que et diuen que et falta aquest o aquell paper, els cerbers d'aquesta dictadura anomenada burocràcia. Com deia, els funcionaris feia ja hores que havien acabat de treballar, la secretaria del centre estaria abandonada, envaïda per les ombres de la nit. I es feren les 00:00 i ja no era ni el dia 14, era el dia 15. A les 00:30 vaig entrar per última vegada i res, però l'anunci continuava repetint que estaria penjada al llarg de la vesprada. No tenia una altra opció que tragar-me tot l'odi que sentia cap als funcionaris de la universitat i els seus avantpassats, remontant-nos algunes generacions enrere. Vaig decidir que el millor era anar-se'n a dormir.

15 de setembre, repetisc el procés del dia anterior com si fora el protagonista d'Atrapat en el temps. I per fi, habemus papam. Allà estava penjada la resolució, i m'he sentit com Indiana Jones al trobar un tresor, embolcallat per un feix de llum i sense treure-li la vista del damunt, no fora que s'esvaira. Per fi, s'ha acabat aquest suplici, ara sols falta la matricula per a completar el meu procès de masterització.

Per cert que la resolució apareix penjada amb data de 14 de setembre, menuda barra!