dimarts, 28 de setembre de 2010

VAE VICTIS!

Aquestos dies estic experimentant el que és ser un ni-ni ja que a Xàbia s'ha acabat la temporada estival i encara em queda un mes per endavant fins que comence el curs. Continue posant el despertador pels matins per costum, perquè igual donaria que m'alçara a les huit, a les deu o a les dotze. Per tal de treure-li profit al dia intente recordar totes les coses que pense en fer quan estic en plena voràgine d'exàmens o mentre treballe a l'estiu. Tantes coses voldria fer quan no puc, i tantes que no vull quan puc. I mentre, m'invente feines. Hui per exemple he decidit acabar una tasca pendent des de juny. En acabar el curs vaig guardar tots els apunts de la carrera dins un bagul. Aleshores he decidit obrir-lo per ordenar-los i arxivar-los.

Òbric el bagul i comence a retirar estrats i més estrats de paper. Sembla més aviat un jaciment arqueològic, cada palada porta records que irònicament no recordava. I a cada muntó de paper vaig traient un any de la meua vida fins que com tot en esta vida, arribe a la fi. Als primers anys de carrera els tinc una especial estima, pot ser perquè són els més aseats o perquè varen ser per un altre jo que va desaparèixer sota el pes de la historia, mai millor dit, i del pragmatisme de nombrosos professors. Un jo més innocent, més ingenu fins i tot més bona persona, en definitiva, un desconegut. En aquestos no m'hi afanye tant, lentament vaig rememorant escenes d'un passat que ja no tornaran perquè aquests papers no parlen solament de dates o interpretacions històriques. De cada fibra del paper se'n desprèn molt més.Vaig repassant la prehistòria, la historia antiga, la medieval, la moderna fins que arribe a un grapat de papers desorganitzats i encara en brut d'aquella Historia Contemporània Universal que tant se'm va entravessar fins que vaig aconseguir agafar-li el ritme a la professora.

I entre les pàgines després de dies, setmanes i fins i tot mesos d'antics règims i revolucionaris francesos, arriben tots els obrerismes. Multitud de tendències i corrents que en el seu moment em ballaven al cap en un vals mal acompassat, sense ordre ni concert. Ludistes, cartistes, socialistes utòpics, marxistes, anarquistes, bakuninistes, comunistes, anarcocomunistes, socialistes, anarcosindicalistes, sindicalistes revolucionaris... i un fum de sigles, experiències i noms, la majoria d'ells personatges alemanys i russos de noms impronunciables. I jo tractant de memoritzar-los, construïa un marge de pedra seca, en el que al moment de caure un element s'ensorrava tot el conjunt. Fins que vaig trobar el morter que unia tota aquesta amalgama: tots aquests homes que van deixar suor, sang i llàgrimes, que no van dubtar a perdre jornals i treballs, que van discutir i barallar-se, tots tenien un objectiu comú. La industrialització havia suposat l'empitjorament de la vida de molts treballadors i el que pretenien era que l'estat garantira una sèrie de seguretats bàsiques per als obrers i les seues famílies.

Finalment després de molts esforços i treballs aconseguiren donar-nos tot un seguit de luxes que hui no apreciem: la seguretat social, les mesures de protecció, els salaris garantits, els jornals de base, els horaris definits, el dret de descans, el dret de vaga. Una victòria per a ells i per a nosaltres, màxims beneficiaris de la seua lluita. Ai!, però la nostra societat no haguera aconseguit ni una mínima part de les seues conquestes puix anem abocats a un individualisme autodestructiu en el que cadascú mira pel seu benestar i fent ulls cecs a aquella dita que diu: quan veges la barba de ton veí cremar, posa la teua a salvar. I així, mentre van segant-nos l'herba sota els peus i pixant-nos al damunt i dient-nos que plou anem lentament retrocedint en el temps, demostrant que la historia no es ni lineal ni evolutiva, que de vegades pot ser involutiva o regressiva. I allà on els nostres avantpassats van vèncer, nosaltres serem vençuts. I mentre torne a la tasca, recorde aquell gal apellat Brennus: Vae Victis!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada