LA FAMIGLIA!!!

L'agost passat rebíem un nou membre a la família. El temps passa volant i ja fa més d'un mes que va nàixer Guillem. I com en tota família típica valenciana, catòlica més per costum que per convicció, tocava vestir-nos elegantment per anar de bateig. Jo sóc poc amic d'aquestos fastos però especialment no m'abellia assistir a la celebració, últimament he avorrit bodes, comunions, sopars de Nadal i altres per l'estil. A més, estic en contra d'una pràctica en la que el principal protagonista no té ninguna capacitat de decisió i que sols serveix per engreixar la llista de membres de l'Església catòlica, un club al qual ningú sap com ha entrat, i dimonis! qui sap com eixir-se'n! Però de vegades discutir amb la meua família és com discutir amb una pared, pots acabar fent-te molt de mal. Així que el millor es deixar-se portar per la corrent sense que t'arrossegue.



No hi havia més remei, agafar el cotxe i cap a Llutxent. Encara que ja havia pres la determinació de saltar-me la missa i passar directament al dinarot finalment vaig decidir que hi assistiria, com un exercici d'observació antropològica. Però, ai! que fàcil resulta planificar-se el futur i que difícil dur-lo a la pràctica. Baixava per la Plaça Major i l'edifici anava fent-se més i més gran. Oïa les campanes que revoltejaven amb deliri, gronxades per una mà furiosa. Al fons, les portes obertes de bat a bat, convidaven a entrar. Una cortina vermella separava el nàrtex de la nau central ocultant als no iniciats el significat de les cerimònies que en el seu interior estaven tenint lloc. Vaig arribar al portal de marbre i em vaig detindre. Un graó m'obligava a baixar, com si davallara a l'avern. De sobte, una flaire d'encens entrà per les meues fosses nassals sense ser convidada, travessà tota la laringe i s'escampà per tots els racons del meu cos fins arribar al cervell. Aquella olor m'atordia, m'impedia pensar racionalment. Deu ser així com capten la clientela fidel.



De peu a la portalada repasse mentalment els plans d'entrada a una església: entrar mig cos, ràpida mirada reconeixent l'edifici, marcar punts conflictius i presència de creus. Molt bé, podem sincronitzar rellotges i que comence l'operació. Faig una passa endavant i em dispose a entrar per la porta dreta, no m'agraden aquestes entrades laterals, considere que l'entrada per la nau central és més segura. Obre la porta i em gire arrere, per aquí no puc. Em dirigeix a l'esquerra,empente la porta amb temor, sembla segura, m'endinse més: creus, sang, espines, martiri, encens, xiquets plorant, cants sinistres. Se m'accelera el pols, respire molt ràpidament, una suor gelada em recorre el front. No puc, de vegades és més fàcil reconèixer una derrota a temps. Torne a la plaça: aire fresc, llum, claredat. No puc entrar aquesta vegada, un altre dia serà. Per això no m'agraden aquestes cerimònies. No podia haver nascut en una família anglicana?

Bé, almenys ho he intentat. Passem al pla B, canyes al bar.Vaja, el 50% de la meua família ha optat per

aquesta segona opció. De sobte les copes sobre la barra tremolen, un soroll ensordidor prové del carrer. Un terratrèmol? No, han començat de nou les campanes el seu cant. Toca córrer i situar-se el més pròxim a l'entrada de l'església. Aparentar que has estat és sinònim d'haver estat. Salutacions de rigor a la família i la traca de costum,

la nota distintiva valenciana. Poques vegades es reuneix el clan Canet al complet llevat del tradicional dinar de Reis i dels soterraments. Som una família dispersa al llarg de les comarques centrals i la reunió sempre és un gran esdeveniment encara que últimament m'és més un suplici que un divertiment aquesta reunió,i això se'm revetla com una galtada i que rumie durant tot el dinar .

 El dinar no és en un saló amb estovalles de colors coents i còmodes cadires; és en una cabila amb triadors i cadires plegables, però no anem a deixar que l'escenari li lleve ni una mica de grandiositat a l'ocasió. Tots entrajats de dalt a baix i abundant menjar disposat al llarg de la gran taula. I a pesar de tot el parament i d'estar rodejat de tota la

família no em sent gens a gust.

Tal vegada eixe és el vertader motiu pel qual no m'agraden aquestes celebracions, perquè hem sent rodejats d'estranys. Perquè últimament em limite a observar-los atentament, escoltar-los i rarament intercanviar alguna frase més o menys llarga. Cada vegada se'm fa més patent que amb tota aqu

esta gent sols compartisc ADN. Tal vegada tinguem un passat però dubte que tinguem un gran futur en comú. En aquestes ocasions trobe molt més a faltar els amics, que es troben sempre darrere el Benicadell, la meua autèntica família. Perquè com diu Raül, als amics un els tria però la família ve imposada, i no hi ha res com una família ben elegida