DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Els museus catedralicis, me’ls he imaginat des de fa temps com un dipòsit de vestits sacerdotals, relíquies i la custòdia del Corpus, tot art sacre embolcallat per una atmosfera d'encens i santedat que als entesos del teixit i la metal·listeria els deu paréixer interessants. Tanmateix, he de dir que el Museu de la Catedral de Pisa em va resultar curiós, en concret per una de les seues sales, en què el visitant se sorprendrà en trobar frases tretes de l’Alcorà amb lloances a Al·là. No, no es tracta de cap intent sincrètic d'acostar religions, es deu al fet que formen part del repertori decoratiu d’una série de peces provinents del món musulmà. Aquestes peces són un capitell una escultura de bronze.  Excitat per la troballa, vaig intentar esbrinar més detalls sobre els seus orígens al panell informatiu, ara bé la informació és molt neutra. Segons s'hi llig, són una mostra de les relacions que s’establiren entre la República de Pisa i l’Orient. Clar que, quin tipus de relació?

  Benidorm o t’encanta o l’odies o això diuen. A mi no m’entusiasma, em pareix una ciutat impersonal, de ningú, sense horaris, caòtica, un ressort de vacances. Un lloc sense ànima, en el qual cada cantó era fa una generació poc més que un secà. Passegem vora la mar un diumenge a la vesprada, l'endemà de cert festival de música i s’hi veuen els tres gèneres: marikongs, jubilats i britànics. Els primers van tots a la moda, és un col·lectiu en el qual costa encaixar perquè has d’estar a l’última última. Visten de manera molt heterogènia, curiosament, però tots destil·len el mateix aire de rebels conformistes, roba esgarrada, però de marca, peces associades a estrats socials baixos comprats en un Thara, ungles pintades de negre perquè la transgressió té un límit cromàtic. Caminen al llarg de la platja ensenyant el gènero , van a vore i ser vistos. Sent en una entrevista que este festival ajuda a la visibilitat del col·lectiu, tanmateix, en este col·lectiu es veu massa la G i la resta

Com una barca varada a la riba del riu, se'ns apareix l'església de Santa Maria  della  Spina, una petita joia del gòtic pisà. La seua presència és captivadora, especialment al capvespre quan la blancor del marbre es fon amb la llum del  tramonto  i deixa tot cobert amb una tonalitat rosàcia com de cotó de sucre. Fins i tot a l'hivern, estació trista per excel·lencia, no perd ni un bri del seu encant. El nom de Pisa va irremissiblement lligat al de la seua Torre, però aquest petit temple mereix una visita que, per una altra banda, no lleva gaire temps, atesa la seua escassa grandària i al fet que es troba ben a prop de la  Plaça  dels Miracles, epicentre turístic de la vila toscana. L'Arno és el principal riu que travessa la Toscana. Al llarg de 241 quilòmetres des del seu naixement en els Apenins fins a la seua desembocadura a la mar de Ligúria passa per importants ciutats com Arezzo, Florència o Pisa. No es coneix l'origen del seu nom  i  per això podem estar segu