dilluns, 29 de setembre de 2014

VOLUPTUOSITATS

L'altre dia anava caminant pel carrer i em vaig trobar amb un local d'eixos que es dediquen a organitzar festes d'aniversari per a xiquets. El primer que vaig pensar fou que la música no era apropiada per a una festa així i tot just abans de decidir si m'estava fent vell o sols conservador, un record em va assaltar la ment. Un record que els mecanismes de la memòria havien reprimit i que ara brollava, lliure. Com havia pogut oblidar eixes escenes? Són una mina d'anècdotes.

Fem un curt salt enrere en el temps, uns tres mesos enrere. Era principis de juny i ja es notava que l'hivern estava per començar el seu regnat del terror. M'havien convidat a una festa d'aniversari infantil. El local estava a la vora de la panamericana, entre les arenes del desert limeny i un motel de carretera sòrdid, d'eixos als quals la gent va a fer això i altres coses.

Els xiquets esperaven, expectants, l'arribada de l'animació. Oh no, pallassos no- vaig pensar- els pallassos no són graciosos. Són grotescs i sinistres, però gràcia no en fan ni un brou. El cel havia escoltat les meues pregàries. No hi hauria pallassos. Al seu lloc va aparéixer una jove alta, amb els cabells rossos tintats i unes botes de cuir que li arribaven fins als genolls. Es cobria solament amb una gavardina de buscona. Allò no podia ser real. Vaig mirar les cares dels pares, esperant que algú diguera: eh, no, la despedida de solter és en el local del costat. Però els pares aplaudien amb la mateixa emoció que els xiquets. De fet, era la primera festa infantil en què veia pares. Tot quadrava.

Eixa setmana havia arribat de visita un amic un lígur, amic de la família amb què vivia. L'home estava encara en eixa fase de xoc per la qual tots passen en arribar al Perú. Eixa etapa en què tot et sorprén i no saps si el que estàs presenciant és real o producte del jet lag. Es va apropar a mi i em va proposar una aposta. Què duria sota la gavardina? Es barallaven dues hipòtesis. La més arriscada, sota la gavardina anava nueta o solament duria un bikini minúscul. Estava difícil.

La música lleugera començà i es va llevar la gavardina seductorament. I jo encara esperava que algú li diguera que s'havia equivocat de festa. Però els pares aplaudien com a bonobos. Vull pensar que la xica ho feia per a pagar-se els estudis d'infermeria. La sorpresa es desvetlà. Anava vestida amb un vestit de lluentons argentats, tan cenyit al cos que cada vegada que respirava, les costures pugnaven per no cedir i esgarrar-se. El vestit, rinxo-figa, deixava totes les cuixes a l'aire i un escot carregat. Els xiquets, d'entre 6 i 8 anys, acabaven de descobrir la sexualitat. La xica va prendre un micròfon i, al so de la música, pegava palmes i botava amunt i arrere. I els pares, flipant, clar.

A continuació, per animar l'esperpent, aparegueren dues mascotes. Un lleó i una espècie de rèptil, una cobra en concret. La cobra no duia molt ben enganxat el cap i li feia voltes constantment. Però els xiquets ja no s'escarotaven de res. Eixos dos animals procedeixen d'un programa televisiu anomenat Esto es guerra, un programa molt popular entre els xiquets del Perú. Quants quaderns no hauré corregit jo amb adhesius de ties en bikini i tios mig nuets! Quins records.

La qüestió és que el programa explota l'ancestral lluita de sexes, amb dos equipis en disputa: el dels lleons i el de les cobres. Els dos equips s'enfronten en diferents proves: els xics es lleven la samarreta a la mínima, les xiques es barallen en una piscina de fang. Eixes coses. És el que m'han contat. Jo no he vist mai eixe programa. ÉS VERITAT. No tenia tele i puc demostrar-ho!

Tornant a l'aniversari, els xiquets es van dividir en equips: xiquets i xiquetes. Aquí separen els xiquets per a tot. Com a mètode per evitar embarassos adolescents el trobe inútil, amb tanta sexualitat que es respira en l'aire, és com predicar en un desert. A falta de piscines de fang, la presentadora els feia preguntes o els feia ballar perreo. Quan un xiquet encertava, i era descarat com el xiquet de l'aniversari encertava sempre, la presentadora saltava extasiada i aplaudia. Però més extasiats estaven els pares. Mentrestant la cobra i el lleó també ballaven perreo, o el lleó es refregava contra la presentadora, o la cobra i el lleó simulaven fer l'acte sexual. Eixe entreteniment.

A la primera oportunitat vaig fugir d'allà i no sé si finalment la presentadora es va quedar despullada. Un misteri més per a la història.

Per acabar aquí teniu un fragment del programa esmentat. Probablement pensareu que perdreu 18 minuts de la vostra vida, però mireu-ho com una classe magistral de filosofia del pensament.


           

Quanta faena té encara el femenisme per davant i pensar que aquí, per alguns, el femenisme consisteix en dir tothom i totdon.

dijous, 25 de setembre de 2014

DES DE LA BARRA

S'aprén molt més de l'antropologia humana des de darrere d'una barra que anant-se'n a una tribu perduda en mig de l'Àfrica. Fa el mateix que vengues alcohol o que regales mapes, eixa teoria la vaig crear en Escòcia i encara té vigència.

Després d'un estiu barallant-me amb la humanitat, he pogut establir unes categories sobre la fauna turística que ens visita.

-Els esportistes: sempre venen a primera hora del matí, buscant mapes de bicis o camins o aprofitar-se de l'ombra i l'aire condicionat.

-Els cuitosos: és una espècie que està a l'aguait molt abans que obrigues la porta. Esperen amb ànsia aconseguir mapes i altres coses gratis, però mai els detectaràs fins que no siga massa tard i ja els tingues dins. No importa si deixes la persiana a la meitat, són bons jugadors de limbo.

-Els jubilats: és una espècie molt comuna a les costes valencianes. De sang gelada, necessiten passar-se entre 8 i 12 hores diàries al sol. De tant en tant busquen ombra i tu eres l'objectiu. El pretexte? Queixar-se de què els polítics són uns lladres, que tot està molt car i que els joves de hui en dia no respecten a ningú. O demanar-te l'horari d'autobusos. Els pots reconéixer pels banyadors pujats a l'alçada de les aixelles i la seua gorra del banc.

-Els middle-class, coneguts popularment com a dame dame dame, normalment es mouen en grups familiars i consideren que pel simple fet d'abandonar el seu apartament dels afores de la ciutat i arrossegar-se fins a la platja, ja han fet més que suficient per alçar l'economia del país. Amb el deure complert, esperen que tot siga gratuït, entren i et demanen todo lo que sea gratis, no estan els temps com per a subtilitats.

-Els francesos: també es mouen en manades, però en grups més grans i ho volen saber absolutament tot de tot ens uns 500 km a la redona. Ai de tu si t'oblides d'informar-los sobre algun esdeveniment-excursió-festa popular-coses gratis. A més tenen l'estranya creença que aquí tenim tots els dies bous i focs artificials i en definitiva busquen l'Espanya exòtica de Merimé que el Magreb, per la situació en què estan, no pot donar-los. 

-Els russos: són una espècie relativament nova. Es caracteritzen per ser repugnament rics i tindre un pèssim gust en el vestit. Es vesteixen amb l'estil Paco: adoren els estampats, els motius felins i l'or i dur la panxa l'aire. Normalment tracten la gent a patades i amb desconfiança, com si tots fórem de la màfia. Busquen també l'Espanya exòtica, amb la diferència que si ells diuen que volen veure flamenco, tu puges a la taula i balles.

-Els alemanys: els meus preferits. Arriben solament quan ho necessiten, tenen dubtes concrets i s'ofereixen a pagar el que s'enduen i deixant l'oficina impecable. 

-Els holandesos són com els alemanys, però parlen anglés engolat i sempre pregunten per coses que involucren bicis.


Finalment tindríem els anglesos, que no tenen una característica definitòria, podrien distribuir-se en cadascuna de les categories.

dimarts, 16 de setembre de 2014

COSES DE L'OFICI

Per fi, després de dos mesos, em canvien d'oficina, em sent com la Ventafocs, si sapigués la cançó, la cantaria (en moments així es troba a faltar que la pel·lícula no tinga una banda sonora potent). És com si m'hagueren tret d'una caseta per a les eines de jardineria i m'hagueren enviat al Palau de Versalles. Tot és una porta, pareix la casa de Barbasul!. I tinc despatxos i taules! Hauré de seure cada mitja hora en una taula diferent.

A penes entre, no tinc temps per a familiaritzar-me amb el lloc perquè ja tinc gent esperant. L'ànsia d'aconseguir mapes gratuïts. Qualsevol diria que tenim la font de l'eterna joventut o que regalem diners. Aquesta vegada però, no volen mapes. Són francesos i necessiten posar una denúncia. I és que els d'eixa oficina en concret també hem de fer d'intèrprets en casos com aquest davant dels cossos policials (cursos d'anglés del CCC per a tots, ja). Així que bàsicament, els francesos havien de dir que els passava i jo contar-li-ho al Ranger de Texas.

A priori la situació em ve bé, així practique de cara al rèptil francés i canvie un poc de situació, perquè, a hores d'ara, com no em pregunten a l'oral: què es pot fer en Xàbia i als voltants, l'hem cagat, llaurador. Però m'imposa, ja sabeu allò de traduttore traditore. Sota pressió, la meua comprensió oral minva com la lluna a la fi del Ramadà. Per exemple, podrien dir-me que els han entrat a furtar i jo entendre que són membres de la guerrilla paramilitar de Nicaragua. Em tocaria anar a visitar-los a Picassent per a no sentir-me mal.

El denunciat en qüestió era una versió gal·la del Doc de Back to the Future que parla amb accent bretó i fa una olor que tarde a identificar com la que feia el pati de la cafeteria de la facultat. Em diu que li han entrat a furtar. Sabíeu que en francés lladre es diu cambrioler. Jo, perquè ho vaig sentir la setmana passada, si no, en sentir-ho, hagués pensat que estava parlant-me d'uns trapezistes (oh no, la malvada banda del circ ataca de nou). La qüestió és que s'havien deixat la porta de casa amb el pany sense rodar i que sobre la taula del menjador s'havien deixat sengles bosses amb els diners en efectiu, les carteres, les targetes, els passaports, tota la documentació de valor. Em diu que el mòbil no li'l van furtar i me n'ensenya un de l'any de la polca. Normal. Com no el volgueren gastar d'arma blanca a saber per a què volien eixa pedra. L'home duia un paper amb tot apuntat, com si fos la llista de boda i jo vaig poder repassar tot el vocabulari de la roba i els complements. El problema va vindre a l'hora de dir els noms de les marques. Jo ho deia tal com s'escriu, per a què el Ranger ho pugués escriure i l'home no volia, havia de dir-ho tal com sona.

A la fi ho vam poder arreglar i jo vaig poder tornar a la rutina. Per un moment em vaig sentir com en episodi de CSI Miami, però amb menys palmeres i menys voluptuositat. Tanmateix el món del crim i els baixos fons no és per a mi. M'estime més la nova oficina des de la qual, es veu la mar. Des de l'altra oficina l'únic que es veu és el passeig. No m'agrada perquè quan pega el sol t'enlluerna i tampoc pots estar amb les ulleres de sol posades, a no ser que vulgues semblar el propietari d'una discoteca que es dedica al tràfic d'estupefaents. Inconvenients de l'ofici.


dilluns, 8 de setembre de 2014

DE LES LLENGÜES D'ESCÒCIA (II)

Aquí la segona entrada sobre les llengües d'Albió.

Viatjant per Europa es percep que no hi ha països que siguen- almenys de facto- monolingües, descomptant Islàndia, Liechtenstein o San Marino. En Europa es parlen entre 150 i 200 llengües (val a dir que és el continent més pobre, lingüísticament parlant) però moltes d'elles paguen el pecat de viure a l'ombra d'una llengua de major presència i han de carregar l'etiqueta de dialectes. És el cas del való, el venecià, el ripuari o el franco-provençal, entre molts altres. Davant aquesta situació, el seu destí és la mort. Aquest és el cas de l'escocés o scots. 

Cap al segle V l'illa de Bretanya és envaïda per tribus d'angles, saxons i juts provinents de les terres baixes d'Alemanya i l'actual Dinamarca. Entre el sud d'Escòcia i el nord d'Anglaterra els angles formaren el regne de Bernícia. Cap al segle IX el regne del angles cau en l'esfera d'influència del regne de Wessex i més tard d'Anglaterra i l'arribada dels vikings al segle X interromp la relació entre les terres angles del nord i les del sud, fet que serà clau en la futura evolució dels territoris.

Els angles del nord crearen un regne al voltant d'Edimburg, l'embrió d'Escòcia. Compartien la llengua amb els angles del sud, fins que al segle XII els normands conqueriren Anglaterra. Els normands, antics víkings assentats al nord de l'actual França, parlaven francès i la convertiren en la llengua de la cancelleria, relegant l'anglés antic a ser la llengua del poble. A més aquest anglés començà a veure's tan influït pel francès, que ja tenia poc a veure amb l'inglis del nord, que havia evolucionat cap a l'escocés.

La llengua dels angles, ara escocés, es convertí en la llengua de la cancelleria a partir del regnat del rei David I. Aquest rei també afavorí la colonització de les terres del sud i de la costa oriental per escocesos del sud, anglesos, francesos, alemanys, alemanys del nord i holandesos. Tots empraven l'escocés com a llengua franca. Totes aquestes llengües també influiren en la llengua escocesa i deixaren la seua empremta, a banda de les relacions comercials que s'establiren amb la Mar del Nord i la Mar Bàltica. La llengua dels víkings i el llatí eclesiàstic també feren el seu paper. Sense oblidar el gaèlic, a qui devem l'existència del present continu, temps que no existeix ni en l'alemany ni en l'holandès (les llengües més properes a l'anglés i l'escocés).

Tenim el testimoni d'un ambaixador dels reis catòlics en Escòcia, Don Pedro de Ayala, que deia: "l'escocés és tan diferent de l'anglés com ho és l'aragonés del castellà".

El segle XVI suposa un punt d'inflexió en la història d'Europa, es produeix un canvi en les relacions de poder continentals, regnes com Castella, Anglaterra i França prenen el testimoni en detriment d'altres monarquies. I en aquest context difícil, tres fets foren fonamentals en el declivi de l'escocés com a llengua d'Estat.

En primer lloc, la impremta. La impremta suposa l'entrada de la cultura en el món del capitalisme, des d'ençà la cultura ha de tindre un benefici econòmic i així, els llibres s'imprimeixen en les llengües amb un major potencial de parlants, és a dir, amb un major potencial de rendiment econòmic. Els impressors s'excusaven en l'alta intel·ligibilitat entre escocés i anglés per a imprimir únicament en anglès.

En segon lloc, la Reforma religiosa. En l'expansió de les idees reformistes fou fonamental la impremta, llavors si els llibres s'imprimien en anglés, no és gens difícil d'imaginar que la llengua del reformisme escocés anava a ser l'anglés, sobretot des que el rei Jacob I autoritzà la traducció de la Bíblia únicament a la llengua anglesa. Els escocesos es mostraren obertament hostils a l'absolutisme dels Estuard i a la introducció de l'anglicanisme en Escòcia, però respecte de la predicació en anglès, no digueren res.

I en tercer lloc arribem a la unió dinàstica, quan la reina anglesa Isabel deixà en herència el regne al seu nebot Jacob VI, rei d'Escòcia. Els anglesos no anaven a acceptar ser governats des d'Edimburg i forçaren el trasllat del monarca a Londres a canvi de reconéixer-lo com a rei. Això suposà l'eclipsi d'Edimburg com a centre polític fàctic. 

Paral·lelament, entre la societat escocesa començà a contemplar-se l'escocés com una llengua barroera, més pròpia de camperols, destinada a la comèdia i la poesia folclòrica. I passà el que havia de passar quan una llengua perd la confiança i el suport dels grups més influents de la societat, quan arribà el segle XVIII l'escocés ja era considerat un dialecte de l'anglés, un anglés mal parlat que no tenia lloc a l'escola. De fet, fins als anys 70, abans que es prohibiren els càstics corporals en el sistema educatiu britànic, els professors pegaven els alumnes que eren sorpresos parlant escocés.

En l'actualitat es calcula que hi ha un milió i mig de parlants, malgrat que molts d'ells barregen l'escocés amb l'anglés escocés i l'anglés estàndard. També s'ensenya a les escoles, però no és la llengua vehicular de l'ensenyament, és una assignatura més. Alguns grups pressionen per donar-li oficialitat a la llengua, estatut que ja gaudeix el gaèlic escocès, i crear una forma estandarditzada. El problema és que hi ha gent que considera que un escocés estàndard és artificial, com si totes les llengües estandarditzades no ho foren.

Finalment deixe com a exemple l'Article I de la Declaració dels Drets Humans en escocés: Aw human sowels is born free and equal in dignity and richts. They are tochered wi mense and conscience and shuld guide theirsels ane til ither in a speririt o britherheid.