dimarts, 16 de setembre de 2014

COSES DE L'OFICI

Per fi, després de dos mesos, em canvien d'oficina, em sent com la Ventafocs, si sapigués la cançó, la cantaria (en moments així es troba a faltar que la pel·lícula no tinga una banda sonora potent). És com si m'hagueren tret d'una caseta per a les eines de jardineria i m'hagueren enviat al Palau de Versalles. Tot és una porta, pareix la casa de Barbasul!. I tinc despatxos i taules! Hauré de seure cada mitja hora en una taula diferent.

A penes entre, no tinc temps per a familiaritzar-me amb el lloc perquè ja tinc gent esperant. L'ànsia d'aconseguir mapes gratuïts. Qualsevol diria que tenim la font de l'eterna joventut o que regalem diners. Aquesta vegada però, no volen mapes. Són francesos i necessiten posar una denúncia. I és que els d'eixa oficina en concret també hem de fer d'intèrprets en casos com aquest davant dels cossos policials (cursos d'anglés del CCC per a tots, ja). Així que bàsicament, els francesos havien de dir que els passava i jo contar-li-ho al Ranger de Texas.

A priori la situació em ve bé, així practique de cara al rèptil francés i canvie un poc de situació, perquè, a hores d'ara, com no em pregunten a l'oral: què es pot fer en Xàbia i als voltants, l'hem cagat, llaurador. Però m'imposa, ja sabeu allò de traduttore traditore. Sota pressió, la meua comprensió oral minva com la lluna a la fi del Ramadà. Per exemple, podrien dir-me que els han entrat a furtar i jo entendre que són membres de la guerrilla paramilitar de Nicaragua. Em tocaria anar a visitar-los a Picassent per a no sentir-me mal.

El denunciat en qüestió era una versió gal·la del Doc de Back to the Future que parla amb accent bretó i fa una olor que tarde a identificar com la que feia el pati de la cafeteria de la facultat. Em diu que li han entrat a furtar. Sabíeu que en francés lladre es diu cambrioler. Jo, perquè ho vaig sentir la setmana passada, si no, en sentir-ho, hagués pensat que estava parlant-me d'uns trapezistes (oh no, la malvada banda del circ ataca de nou). La qüestió és que s'havien deixat la porta de casa amb el pany sense rodar i que sobre la taula del menjador s'havien deixat sengles bosses amb els diners en efectiu, les carteres, les targetes, els passaports, tota la documentació de valor. Em diu que el mòbil no li'l van furtar i me n'ensenya un de l'any de la polca. Normal. Com no el volgueren gastar d'arma blanca a saber per a què volien eixa pedra. L'home duia un paper amb tot apuntat, com si fos la llista de boda i jo vaig poder repassar tot el vocabulari de la roba i els complements. El problema va vindre a l'hora de dir els noms de les marques. Jo ho deia tal com s'escriu, per a què el Ranger ho pugués escriure i l'home no volia, havia de dir-ho tal com sona.

A la fi ho vam poder arreglar i jo vaig poder tornar a la rutina. Per un moment em vaig sentir com en episodi de CSI Miami, però amb menys palmeres i menys voluptuositat. Tanmateix el món del crim i els baixos fons no és per a mi. M'estime més la nova oficina des de la qual, es veu la mar. Des de l'altra oficina l'únic que es veu és el passeig. No m'agrada perquè quan pega el sol t'enlluerna i tampoc pots estar amb les ulleres de sol posades, a no ser que vulgues semblar el propietari d'una discoteca que es dedica al tràfic d'estupefaents. Inconvenients de l'ofici.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada