dilluns, 29 de setembre de 2014

VOLUPTUOSITATS

L'altre dia anava caminant pel carrer i em vaig trobar amb un local d'eixos que es dediquen a organitzar festes d'aniversari per a xiquets. El primer que vaig pensar fou que la música no era apropiada per a una festa així i tot just abans de decidir si m'estava fent vell o sols conservador, un record em va assaltar la ment. Un record que els mecanismes de la memòria havien reprimit i que ara brollava, lliure. Com havia pogut oblidar eixes escenes? Són una mina d'anècdotes.

Fem un curt salt enrere en el temps, uns tres mesos enrere. Era principis de juny i ja es notava que l'hivern estava per començar el seu regnat del terror. M'havien convidat a una festa d'aniversari infantil. El local estava a la vora de la panamericana, entre les arenes del desert limeny i un motel de carretera sòrdid, d'eixos als quals la gent va a fer això i altres coses.

Els xiquets esperaven, expectants, l'arribada de l'animació. Oh no, pallassos no- vaig pensar- els pallassos no són graciosos. Són grotescs i sinistres, però gràcia no en fan ni un brou. El cel havia escoltat les meues pregàries. No hi hauria pallassos. Al seu lloc va aparéixer una jove alta, amb els cabells rossos tintats i unes botes de cuir que li arribaven fins als genolls. Es cobria solament amb una gavardina de buscona. Allò no podia ser real. Vaig mirar les cares dels pares, esperant que algú diguera: eh, no, la despedida de solter és en el local del costat. Però els pares aplaudien amb la mateixa emoció que els xiquets. De fet, era la primera festa infantil en què veia pares. Tot quadrava.

Eixa setmana havia arribat de visita un amic un lígur, amic de la família amb què vivia. L'home estava encara en eixa fase de xoc per la qual tots passen en arribar al Perú. Eixa etapa en què tot et sorprén i no saps si el que estàs presenciant és real o producte del jet lag. Es va apropar a mi i em va proposar una aposta. Què duria sota la gavardina? Es barallaven dues hipòtesis. La més arriscada, sota la gavardina anava nueta o solament duria un bikini minúscul. Estava difícil.

La música lleugera començà i es va llevar la gavardina seductorament. I jo encara esperava que algú li diguera que s'havia equivocat de festa. Però els pares aplaudien com a bonobos. Vull pensar que la xica ho feia per a pagar-se els estudis d'infermeria. La sorpresa es desvetlà. Anava vestida amb un vestit de lluentons argentats, tan cenyit al cos que cada vegada que respirava, les costures pugnaven per no cedir i esgarrar-se. El vestit, rinxo-figa, deixava totes les cuixes a l'aire i un escot carregat. Els xiquets, d'entre 6 i 8 anys, acabaven de descobrir la sexualitat. La xica va prendre un micròfon i, al so de la música, pegava palmes i botava amunt i arrere. I els pares, flipant, clar.

A continuació, per animar l'esperpent, aparegueren dues mascotes. Un lleó i una espècie de rèptil, una cobra en concret. La cobra no duia molt ben enganxat el cap i li feia voltes constantment. Però els xiquets ja no s'escarotaven de res. Eixos dos animals procedeixen d'un programa televisiu anomenat Esto es guerra, un programa molt popular entre els xiquets del Perú. Quants quaderns no hauré corregit jo amb adhesius de ties en bikini i tios mig nuets! Quins records.

La qüestió és que el programa explota l'ancestral lluita de sexes, amb dos equipis en disputa: el dels lleons i el de les cobres. Els dos equips s'enfronten en diferents proves: els xics es lleven la samarreta a la mínima, les xiques es barallen en una piscina de fang. Eixes coses. És el que m'han contat. Jo no he vist mai eixe programa. ÉS VERITAT. No tenia tele i puc demostrar-ho!

Tornant a l'aniversari, els xiquets es van dividir en equips: xiquets i xiquetes. Aquí separen els xiquets per a tot. Com a mètode per evitar embarassos adolescents el trobe inútil, amb tanta sexualitat que es respira en l'aire, és com predicar en un desert. A falta de piscines de fang, la presentadora els feia preguntes o els feia ballar perreo. Quan un xiquet encertava, i era descarat com el xiquet de l'aniversari encertava sempre, la presentadora saltava extasiada i aplaudia. Però més extasiats estaven els pares. Mentrestant la cobra i el lleó també ballaven perreo, o el lleó es refregava contra la presentadora, o la cobra i el lleó simulaven fer l'acte sexual. Eixe entreteniment.

A la primera oportunitat vaig fugir d'allà i no sé si finalment la presentadora es va quedar despullada. Un misteri més per a la història.

Per acabar aquí teniu un fragment del programa esmentat. Probablement pensareu que perdreu 18 minuts de la vostra vida, però mireu-ho com una classe magistral de filosofia del pensament.


           

Quanta faena té encara el femenisme per davant i pensar que aquí, per alguns, el femenisme consisteix en dir tothom i totdon.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada