DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

  La novel·la Anna Karènina de Lev Tolstoi comença amb una frase lapidària: Totes les famílies felices es pareixen les unes a les altres, però cada família infeliç ho és a la seua manera. Bé que Tolstoi criticava la societat burgesa que li tocà viure, trobe que és una sentència que no passarà de moda. Cada volta que els astres s'alineen i les obligacions de la vida adulta permeten de poder trobar els pocs amics que queden, comentem sobre les nostres vides i una volta que ens desprenem del pudor de la distància i recuperem la confiança que un dia tinguérem, emergeixen els problemes que cadascú portem darrere com a maletes i m'adone de la vigència de Tolstoi. Tots tenim problemes, fins i tot aquells que s'entesten a reprimir-los i amagar-los fins a més avall dels peus i poder caminar d'ells. Tinc la teoria que moltes problemàtiques se'n deriven de l'entorn familiar que també és aquell del qual difícilment podem escapar. La qüestió és que  estos  conflictes que mai

La paraula pare en persa és پدر (padar) i en trobarem a balquena, de cognats entre les llengües indoeuropees. Així per exemple, el llatí pater   ha donat el valencià pare, l’occità paire , el castellà i l’italià padre , el sicilià patri , el portugués i l’aragonés pai o el francés père . Per no parlar de tots els derivats com ara pàtria, patriota, patrimoni, patriarcat, paternalisme...Al cap i a la fi el pater era l'element central de la societat romana, fins i tot el principal déu de Roma, Júpiter signifca pare. Dins de les llengües germàniques comptem amb l’anglés father , el neerlandés vader , l’alemany Vater , el suec far , que és el resultat de la contracció de fader i l’ídix פֿאָטער [foter]. Si passem a altres branques com ara les llengües godèiliques, veiem el gaèlic escocés athair i en el grec πατέρας o l’hindi पितृ [pítr] Pel que fa a les llengües eslaves, a partir d’ací trobem un segon bloc de paraules derivades de l’indoeuropeu, ara de átta i que té origen e

  Com cada any per Pasqua, han muntat la fira del llibre a la platja. Dir-ne fira del llibre és molt agosarat, es tracta més aïna d'una exhibició de les llibreries locals que duen al passeig marítim la seua  col·lecció  de best-sellers perquè els turistes tinguen a bé comprar-los i llegir-los. Enguany a més a més, les parades s'han reduït a dos, el panorama literari no  dona  per a més, ni tan sols són llibreries en sentit estricte, són papereries que a més venen llibres, com venen premsa, còmics, revistes, etc. És a dir que voler trobar llibres especialitzats és difícil. Aprofitant  este  tema, una cosa que m'ha cridat l'atenció és que cada volta hi ha més gent de la comarca que escriu i que publica llibres. Però, la tristor és que en la majoria dels casos opten per fer-ho en castellà i trobes barreges com receptaris de cuina local que intercalen tot de valencianades mentre s'expressen en la llengua de Cervantes. Un poc coent, al meu gust. Per una  banda,  es pot e

 A la comarca de l'Alt Palància hi ha  un topònim ben curiós perquè conté en ell dos noms d'edificis religiosos diferents: Algímia d'Almonesir. Algímia és una població de vora 250 habitants que pren el seu cognom de la vall d'Almonesir que al seu torn l'agarra del castell homònim i per a no confondre-la amb Algímia d'Alfara, al Camp de Morvedre .                                            Si analitzem ambdós elements per separat, trobem que, en primer lloc, Algímia  ve de l'àrab جمع (jama') que vol dir lloc de reunió i que normalment s'aplica a la mesquita on té lloc l'oració del divendres, que és la principal de l'islam, i on es reuneixen els fidels. L'altra mesquita té el nom de  مسجد [masdjid] i que ve del verb  سجد [sadjada] que vol dir agenollar-se. En valencià aljama ha pres històricament el significat de comunitat de musulmans o de jueus.  Pot ser que en Algímia es trobara la mesquita més important de la vall d'Almonasir i que

 M'agradaria escriure que tinc ganes que arriben les vacances de Pasqua per a descansar o voldria parlar sobre les impressions d'un viatge al Marroc, de com se'm tiren sempre damunt les avaluacions i que em sentia més optimista sobre el futur. Però esta setmana la meua vida s'ha reduït a anar del treball a l'hospital i de l'hospital ja tard, cap a casa i amb molta faena pendent per a fer i amb el temor que esta nova situació s'allargarà durant molt de temps. També em sent pressionat per molts costats i ja no sent ni la meua pròpia veu, així que em sent esgotat anímicament i física i la perspectiva de tindre temps lliure s'ha esvait. I de sobte, el temps que havia d'arribar, ha arribat.

  L'altre dia en una conversa va eixir el comentari següent: és que hui en dia tots tenen  alguna cosa  en referència al nombre de problemes que van eixint als centres educatius i d'ací se'n deriven tres idees: a) Som una societat més delicada o obsessionada en la diagnosi i la patologització. b) Abans hi havia els mateixos problemes d'al·lèrgies o trastorns cognitius, però com que no es coneixien, no preocupaven. c) Els ritmes de producció actuals estan accelerant la seua proliferació degut a un empitjorament de les condicions ambientals. Jo trobe que és una barreja dels tres elements.  Antigament,  no es coneixien molts dels problemes actuals i quan la gent els patia, ho feia en silenci o morien jóvens o d'alguna qüestió desconeguda i fins i tot no arribaven a reproduir-se, amb la qual cosa no arribaven a la següent generació. Al mateix temps la vida actual i l'ús de substàncies ens afecta a la nostra salut i la necessitat d'etiquetar-nos en una societat d

En la llengua persa taula es diu میز [miz] nom que de seguida podem relacionar amb el castellà, l'aragonés i el portugués mesa o el romanés  masă  encara que són un fals cognat. El mot persa prové d'una paraula indoeuropea relacionada amb fer un sacrifici, és a dir que seria una taula sacrificial i el podem trobar amb el mateix significat en l'hindi मेज़ [miz] i en el suahili meza.  Pel que fa al castellà/ portugués/ aragonés/ romanés deriva del llatí mensa  que també tenia el sentit de taula sacrificial, però que en este cas se'n deriva de metior mesura.  I la nostra taula? És un altre derivat llatí, de tabula encara que no hi ha un consens sobre de quina llengua prové. En canvi, és més prolífic perquè apareix en francés table, i d'ací l'anglés table, en l'italià tavola i el sicilià tàvula , en l'occità taula o l'àrab طَاوِلَة [Taawila] un manlleu d'alguna llengua llatina. 

Tots els canvis econòmics i socials, i de retruc, culturals encara que menys explorats, associats a allò que anomenem revolució industrial van transformar el món per a sempre i el feren irreconeixible i d'aleshores ençà, encara lidiem amb els seus efectes com un trauma no resolt. En la segona meitat del segle XIX la població europea començà a créixer, disminuí la mortalitat mentre que la natalitat es mantenia elevada i tota eixa teoria. La mecanització i la revolució liberal expulsaren molta gent del camp i la incipient indústria urbana absorbí la mà d'obra excedentària. Tanmateix, les ciutats no podien acollir eixa població al mateix ritme i començaren a créixer de manera desordenada fora de les muralles i al voltant de fàbriques i vies de tren. Abans hauria dit que les ciutats medievals havien crescut amb eixe caos, però després de  dos  assignatures d'art medieval, he de reconéixer que la ciutat seguia uns patrons més lògics que l'ordenament posterior. S'enderroq

Pel meu aniversari em van regalar un llibre de receptes de rebosteria, però un llibre professional, no d'eixos amb receptes i prou, sinó un que t'explica científicament  el perquè  de les mescles, les temperatures, les mesures, quin és el paper de cada ingredient en el producte final, etc. I jo, optimista he començat per un pastís força complicat, el de la Selva Negra, perquè implica dominar una  série  de tècniques com el bescuit sense  llevat , el glaçat, la  ganache ,  etc.  que bé em costen, bé no acabe de fer-me amb elles. El resultat és imaginable, a banda de l'esgotament mental i una cuina com la de la  Pelopony , una presentació i una execució horribles. La qüestió és que passat el disgust, he arribat a la conclusió que primer hauria de treballar els diferents procediments per separat i una volta les domine o no em resulten complicades de fer, ja les puc posar totes juntes per a elaborar una recepta complexa. Com que a tot se li pot traure un ensenyament per al dia

  1. Comence l'any amb una relectura, la del Guepard ( il   Gattopardo , 1958) del palermità Giuseppe Tomasi di Lampedusa (1896-1957). La història del liberalisme en terres sicilianes, de la mort de l'Antic Règim i de l'adveniment d'una nova societat burgesa  en la qual  tot havia canviat, però tot  continuava  igual. 2. La Casa del mar  celest  ( The   House   in   the   Cerulean   Sea , 2020) del nord-americà T.J .Klune  (1982) funciona com un hospici per a criatures màgiques que no poden viure en la societat civil. Fins  allà  envien un inspector de l'estat per a comprovar que el seu director estiga fent la faena que toca i això és l'excusa per a parlar-nos d'acceptació, de diversitat sexual i de prejudicis. Una de les coses que més m'ha agradat és la relació que s'estableix entre el director i l'inspector, una relació  romántica  i sexual normalitzada, sense que la relació en  sí  esdevinga el centre de la trama per a dir: mira, estem normali