FELIÇOCRÀCIA

 La novel·la Anna Karènina de Lev Tolstoi comença amb una frase lapidària: Totes les famílies felices es pareixen les unes a les altres, però cada família infeliç ho és a la seua manera. Bé que Tolstoi criticava la societat burgesa que li tocà viure, trobe que és una sentència que no passarà de moda. Cada volta que els astres s'alineen i les obligacions de la vida adulta permeten de poder trobar els pocs amics que queden, comentem sobre les nostres vides i una volta que ens desprenem del pudor de la distància i recuperem la confiança que un dia tinguérem, emergeixen els problemes que cadascú portem darrere com a maletes i m'adone de la vigència de Tolstoi.

Tots tenim problemes, fins i tot aquells que s'entesten a reprimir-los i amagar-los fins a més avall dels peus i poder caminar d'ells. Tinc la teoria que moltes problemàtiques se'n deriven de l'entorn familiar que també és aquell del qual difícilment podem escapar. La qüestió és que estos conflictes que mai es resolen i acaben essent latents són els nostres polissons i amb ells anem circulant pel planeta fins que morirem o contagiem la següent generació. No sé si caldria parlar d'un mal atàvic que es perd en la nit dels temps o són tot conflictes originats en el si d'una societat tardofranquista que era incapaç de resoldre les seues contradiccions. O una barreja de tot, vull confiar i en certa manera em consola, l'opinió de Tolstoi, que sempre ha sigut així.

Ara, en la nostra societat en què ser feliç és una obligació caldria plantejar-se si cal ser feliços. Vivim en una dictadura de la felicitat? Contínuament hem d'avaluar-nos si hem assolit el grau de felicitat desitjable i el sistema ens condiciona a eliminar del nostre voltant tot allò que ens fa mal, com anar segant herba de manera indiscriminada. Però trobe que esta actitud és més aïna infantil i que la feliçocràcia ens espitja contínuament a fer ulls clucs als problemes, i a narcotitzar-nos amb la idea que hem d'envoltar-nos solament de persones que ens aporten coses positives. Com si les persones estigueren aquí únicament per a servir-nos a un propòsit. No caldria aprendre a conviure també amb la infelicitat malgrat no ser un estat desitjable?