dilluns, 31 de desembre de 2012

ADÉU, 2012

És el moment de fer la vista enrere i veure que m'ha deixat tot el 2012, quins propòsits he acomplert, quins s'han quedat per resoldre i quines coses he fet què ni tenia pensades.

Vaig visitar Berlín.



Vaig realitzar un somni, veure les portes de Babilònia.


Vaig muntar en monorraíl (monorraíl, monorraíl).



Vaig estar a la casa de Beethoven...


...i a la d'Engels.


Vaig estar purgant en una fàbrica fins que vaig perdre la por al futur.


He patit molt de fred.


He descobert un nou país (el 12è!), els Païssos Baixos i he vist un molí de vent i tulipes (de manera que ja he complert amb la quota d'estereotips).



Vaig estar en Aquisgrà i no vaig poder veure el tron de Carlemany (i mig any després encara estic indignat).


Vaig menjar peix per desdejunar 


Després de molts anys, he trobat l'ermita de Benitzaina de Xàbia 


I moltes altres coses: he après alemany, he après a fumar peix, he plantat molts arbres, m'he reconvertit professionalment, he conegut moltes persones i a moltes altres he dit adéu, també he tancat algunes portes que no em permetien continuar en davant. Per al 2013 ja tinc els meus propòsits i espere complir-los, professionals sobre tot i perspectives viatgeres (coneixeré el 13è país). Com a despropòsit m'agradaria controlar la humanitat, que és una cosa que tothom hauria de plantejar-se almenys una vegada en la vida. 

Però a pesar de tot, et dic adéu 2012 i espere que no ens tornem a trobar.





dijous, 27 de desembre de 2012

LES RUNES DEL CASTELL



El meu lloc preferit per reflexionar és en front de la mar, entre les ones, els vaixells i la remor de l'aigua colpejant les pedres. Però en absència de mar hi ha un lloc particularment especial per a mi, el castell del Xiu de Llutxent, un castellet (un albacar, parlant en propietat) oblidat pel temps, sense grans pretensions on mai van haver justes ni monarques, ni princeses segrestades ni bruixes segrestadores, tampoc s'hi prengueren grans decisions ni s'hi signaren importants tractats, però d'alguna manera el Castell Vell, com també és conegut (per oposició al Castell Nou o Palau-Castell) és entranyable. 

L'edifici està fet tabaco, per emprar un eufemisme, però conegut és per tots que el temps és implacable, el déu Cronos devora tota la seua progènie i el Castell no podia ser una excepció (tot i que l'oblit sempre ajuda) amb l'agreujant que aquest tipus de construccions no solien fer-se amb materials força resistents. A més, segurament els seus constructors, musulmans de Pinet, Benifat, Rafal, Benicava, Benitxellví, Osseta, Benifus, Benicalvell, Llutxent (poblacions la majoria ja esborrades per sempre) intuïen que els seus dies estaven acabant, puix el Castell fou construït entre 60 i 80 anys abans de l'arribada dels cristians. 

En l'actualitat són runes abandonades conquerides i preses per la naturalesa, pedres de morter que s'enderroquen lentament mentre prenen possessió les fulles i les arrels, però malgrat la deixadesa, m'agrada seure sobre un dels desmanegats llenços de la muralla, cara a cara amb el Benicadell, i sobre la vall dibuixada del riu Albaida apareixen aquí i allà Llutxent, Castelló de Rugat, Rugat, Montixelvo... esguitats sobre el mapa. L'espai és finit, no és la línia inabastable de l'horitzó marí, tanmateix d'alguna manera és esbalaïdor parar l'orella i tractar d'escoltar els ressons de veus del temps atrapades entre les esquerdes de les parets. Crits i converses llunyans que el vent vessa per tota la vall.

divendres, 21 de desembre de 2012

DOCTOR APOCALYPSE, I PRESUME


He decidit llegir-me l'Apocalipsi per tal d'assabentar-me a que ve tanta escama amb la fi del món. No sé a quina droga li pegaven, però eixe relat sols podia haver eixit d'una comuna hippy. L'autor, Sant Joan, es justifica dient que va caure en èxtasi ("èxtasi") i que se li va aparèixer un àngel (els àngels no seran tan bones persones com diuen, encara no els he vist trucar a la porta i presentar-se com Déu mana, al seu lloc es presenten aquí i allà sense ser convidats i destorbant). L'àngel en qüestió li va manar que ho posés per escrit i ho enviés a set esglésies en concret, com les cadenes de correus que duen mala sort si no les reenvies. 

Així comença un seguit de palla escrita sense cap interès fins que comença l'apocalipsi en si. S'obre un portal tridimensional i d'allà dins comença a aparèixer personal: que si els quatre genets, que si les dotze tribus d'Israel, que si la tipeta del Neutrex, sembla no tindre final com un cotxe de pallassos. I més gent vestida de blanc, clar si es llaven la roba amb Neutrex futura és comprensible. Per últim apareix un altre àngel i comença a repartir perfums a tort i a dret, més que un àngel sembla la venedora de l'Avon. Una vegada tots perfumats, 7 àngels toquen 7 trompetes, les quals desencadenen una sèrie de situacions dramàtiques a la vegada que destructives: incendis, aigua emmetzinada, estrels ferits...Per últims apareixen uns escorpins, als quals els àngels manen no matar a la humanitat, sinó torturar-la sense pietat durant 5 mesos, dia amunt, dia avall. 

Unes quantes plagues més tard apareix un altre àngel, pentinat amb un arc de Sant Martí (com el Curro de la Expo) i mana a Sant Joan menjar-se un llibre i mesurar un temple i després m'he perdut i parla de la destrucció de Jerusalem, com si no haguessen tingut prou les darreres dècades. Seguidament més bèsties que pugen i baixen sense ordre ni concert i això ja pareix un entremès sense guió. L'autor ja no sap continuar i fa aparèixer una dona vinguda del cel que es posa a parir al bell mig de tot. Però a la dona li furten el seu fill, com si fos l'Abigail i se'n va vagant pel desert 1260 dies exactes. A tot això un drac havia intentat menjar-se el seu fill (xiquet que ja no torna a aparèixer més). Els àngels, capitanejats per Sant Miquel, s'enfronten al drac, el qual resulta ser, en un gir dramàtic de l'argument, ser el mateix Satanàs.

Ja estan a punt de carregar-se'l, quan Satanàs demana l'ajuda d'una pantera amb potes d'ós i deu caps que apareix de dins la mar. La humanitat meravellada comença a adorar-los (me'ls imagine com en la pel·lícula dels Deu Manaments amb Charlton Herston, tots ballant al voltant de l'ídol fals) i per humanitat deu ser la poca humanitat que quedara en peu. Per completar el zoològic apareix un corder, "que parla com un drac" (sic) jo no sé a quants dracs haurà escoltat parlar Sant Joan però els que he escoltat jo emetien solament una sèrie de sons guturals. El corder en qüestió obliga a la humanitat a fer-li una estàtua al dimoni i després els marca a tots amb un segell de discoteca i els diu que aquells què no tinguen el segell moriran i no podran ni comprar ni vendre res (per aquest ordre: primer morir, després mercadejar).

Per completar el quadre ens faltava l'actuació musical, oferida pel corder i un grup de verges que ballen a l'estil Bollywood, mentre més àngels anuncien el dia del judici final i la desaparició de Babilònia  (de totes les escenes bizarres la més interessant és esta, perquè cap al segle I d.C Babilònia feia més de cinc segles que havia deixat de ser una ciutat important i s'havia convertit en un villorrio en mig del desert iraquià. Si hagués estat realment escrit al segle I, deurien parlar de Roma o Alexandria, a no ser que l'apocalipsi fóra redactat segles abans per una cultura diferent, xanxan... gir dramàtic d'esdeveniments).

Més escenes bizarres, àngels anunciadors, còlera divina, paràgrafs que s'empasten sense sentit, sospites que ens estan venent diversos relats en un, redundàncies, errades de guió, a una tal Babilònia la jutgen per prostitució, el dimoni és encadenat durant mil anys i torna a fer maldats (això deu ser cap a l'any 3012), després el dimoni es llançat a l'infern i la humanitat viu feliç en una nova Jerusalem. Fi.

Personalment no m'agrada aquest relat, hom espera de l'apocalipsi escenes èpiques, no una pel·lícula d'Almodovar. Es nota que l'autor no sap per on tirar en determinats punts i acabe sovint en atzucacs, dels quals surt amb la tècnica pueril de lo hizo un mago. En fi, posats a triar em quede amb el final d'una de les millors sèries que com tot el que ha produït occident, ha acabat per morir en una espiral de decadència:
-Preparaos para el fin, ...el fin de los precios altos.

diumenge, 16 de desembre de 2012

L'EMPERADOR I EL PIRATA

Conta Ciceró que anava Alexandre Magne conquerint terres quan va capturar un grup de pirates què assolien totes les embarcacions i sembraven el terror entre els comerciants. Alexandre, què en haver tingut a Aristòtil com a tutor tenia una certa inquietud per conèixer el món i les seues raons, li va preguntar al cap dels pirates:
"Què et sembla tindre la mar sotmesa a pillatge?"
I el pirata, que no se'n callava una, li va respondre:
"El mateix que a tu tindre el món sencer. Solament que a mi, perquè treballe amb una vil galera, em diuen bandoler i a tu, per fer-ho amb tota una flota, t'anomenen emperador".

dijous, 13 de desembre de 2012

Últimament tinc la sensació què el món s'està esgarrant per tots els costats, com si estigués construit amb sucre i la pluja s'endugués els terrossos, antany sòlids i ara convertits en una pasta blanquinosa difícil de gestionar que s'esgola per una androna sense que ningú puga evitar-ho. 
Deu ser eixa la modernitat líquida de la què parla Zigmunt Bauman. 

Tot s'està ensorrant poc a poc però de manera inexorable, els pilars què sostenien la civilització ara s'estan convertint en runes a les nostres esquenes. Em sent com qualsevol romà súbdit de Ròmul Augustul, sabedor de que la funció s'està acabant i que prompte llançaran el teló però al mateix temps com si faltés l'últim cop de gràcia què no es digna a arribar i amb l'angoixa d'ignorar que vindrà després? Un regne de bàrbars? Serà per a millor o per a pitjor? Una nova emissió? Amb els mateixos actors però distints personatges? El silenci més absolut? El no res? Pot ser l'home conscient de viure en el no res? A'vorem.

dijous, 6 de desembre de 2012

LA SEUA IMMACULADA CONSTITUCIÓ

Resulta que hui és festa i jo no m'enrecordava, com que visc en el dolce far niente tots els dies són festius. Però encara més, hui és el dia de la Immaculada Constitució (sic), ohhhhh i compleix ni més ni menys que 34 anys, un més que l'edat de Crist. D'aquí dos anys farà els mateixos anys que va durar la dictadura franquista i per a molts tertulians això és símptoma de maduresa democràtica. 

A banda del fet que jo aconsellaria a les cadenes de televisió posar càmeres en els bars i obtindria tertúlies més interessants, a banda d'això per a mi que una Constitució tinga més de 30 anys no és símptoma de maduresa, sinó d'anquilosament del sistema. A molts d'aquests tertulians de plató i demagògia barata se'ls omple la boca prenent com a model la constitució dels Estats Units d'Amèrica, què té 225 anys. On ells veuen solera jo vec un document que regula un país que cap dels seus ciutadans ha tingut la oportunitat de ratificar. Bé anem, llavors.

S'imagineu un país que es governés amb lleis del segle XVIII, creades per un grup d'oligarques amb sabates de tacó i perruques blanques? Gent que confiava cegament en el progrés, què considerava a la gent pobra persones sense dret de vot i de caràcter immadur i infantil, què negava el dret a la llibertat i a la igualtat a la població negra. A mi em faria feredat viure en un país així, per moltes esmenes i pedaços que tinga. Per eixa regla de tres els valencians ja teníem els Furs, sols havíem d'adaptar-lo un poc als temps i voilà una constitució de més de set-cents anys. Si de solera va l'assumpte.

Però per a mi el fet més escandalós és que jo en cap moment he tingut l'oportunitat de votar la constitució, ni jo ni la majoria de gent que conec. Fem un poc de matemàtiques, si la Constitució va ser votada el 1978 i la Llei electoral sols permetia votar als majors de 18 anys, llavors les persones més joves que pogueren votar-la tenen ara 52 anys. Sols els majors d'eixa edat pogueren votar. Molt bé, Espanya és un país envellit i bla bla bla, mirem ara quin percentatge del total de la població espanyola té més de 50 anys. Com podem aleshores esbrinar aquesta incògnita? Hem d'emprar una ferramenta màgica anomenada Institut Nacional d'Estadística. Així podem saber que a data de 2011 la població espanyola era de 47.190.493 dels quals 16.433.716 tenen més de 50 anys. Ara per a descobrir eixe percentatge faré ús de les meus minsos coneixements matemàtics, seguint la regla de tres, aquest percentatge és que tan sols un 34% de la població actual va tindre dret a votar la constitució. Aquest pecentatge hauria de ser menor, perquè també he inclòs persones que tenen entre 50 i 52 anys, així com persones majors de 50 anys què obtingueren la ciutadania espanyola en una data posterior. 

La conclusió és que mentre l'establishment polític i intel·lectual s'esquinça les vestidures per la poca participació ciutadana, la realitat és que vivim en una gerontocràcia i en un sistema que és seu, no nostres. 

Anuari de l'INE on es poden consultar-se les xifres de les què he parlat:  
http://www.ine.es/prodyser/pubweb/anuario12/anu12_02demog.pdf

divendres, 23 de novembre de 2012

LA NOSTRA PÀTRIA MEDITERRÀNIA



Tal dia com hui de fa 90 anys va nàixer a Sueca Joan Fuster, per això, he volia reproduir algunes línies del seu llibre Diccionari per a ociosos, referents a l'entrada del mot mediterrani, eixe vague patriotisme marítim. 

Quan ja estava disposat a la feina, he recordat, però, que està prohibit, el copyright i eixes mamandurries. Així m'aconformaré en paraules volades què cauran d'aquí i allà esguitant-ho tot amb la prosa fusteriana. El suecà ens parla d'una mar què entre ona i ona podria parlar-nos de mil moments brillants de la història de la humanitat esdevinguts al Mare Nostrum i què al remat fomenten aquest patriotisme. Ens parla de Venus i d'Ulisses, de Sofia Loren i Sòcrates, de Napoleó i les Quatre Estacions, de Botticelli, dels Bòrgia, del Partenó, de Camús, de Salamina, de Virgili, de Miró, d'Èuclides, de les Termòpiles, de Virgili, de Sant Pau, de Venècia, de la Dama d'Elx, de Sant Agustí. Tots noms representants d'un geni forjat amb la calor, la sal i la llum de la Mediterrània. Fora millor ampliar la llista i parlar també de Gaudí, de Picasso, d'Atenes, de Lluís Vives, de Tomàs d'Aquino, de Maquiavel, de Plató, del Renaixement, de Troia, del David, de la Bíblia, d'Hannibal, de Séneca, de Cèsar, d'Ausias March, del Tirant, d'Alexandria, d'Averroes, de Ramón Llull, del pare Gassendi, de Leonardo, de Pompeia, d'August, d'Aristòtil, de la Divina Comèdia, dels fenicis, de Constantinoble, de Muhammad Alí Paixà... la llista no acabaria mai. 

Encara que fa molts segles que  la conca mediterrània ha deixat de monopolitzar les inicials virtuts creadores, [...] ho podem afirmar sense embuts: la resta del món, en el fons, no és sinó colònia mediterrània. Malgrat això, certes humanitats ens obsequien amb certa disciplència. La mediterrània ha donat a la humanitat moltes llums, ha mostrat tindre un gran ingeni, però això no és més que l'obra de nosaltres, els mediterranis, una colla d'envejosos, pagans, inclinats a l'obscenitat jocunda, racionalistes, avars, xerraires, alegres i llibertins, litigants, dividits en petites tribus inconciliables [...] fem olor d'oli fregit i -vergonya de vergonyes- d'all, som uns histrions insuportables, tenim una aparença totalment plebea -segons com, excessivament aristocràcia- i a penes amaguem el bandoler què tots portem dins. 

I això que a Fuster no li ha tocat viure aquests dies, sinó hagués afegit: corruptes, lladres, revoltats, mafiosos, terroristes, malfaeners...Però tan se dona que opinen de nosaltres: un estranger- un bàrbar- mai no té raó: tindrà més diners, és universitats, més màquines, més menjar; però en tant que bàrbar poc o molt redimit, mai no té raó contra nosaltres. Que hi farem!

Perquè malgrat ens miren per damunt del muscle, cada any arriben a les nostres costes en peregrinatge per intentar bronzejar-se i acabar rojos com gambes. Fins i tot alguns esperits nòrdics no serien el mateix si no haguessen passat per la Mediterrània: Goethe, Stendhal, Chopin. Byron, Shelley...

Nosaltres som així i s'ha acabat.

diumenge, 18 de novembre de 2012

LA PRESÓ D'URALITA



De vegades el temps es calça patins de línia i corre com el vent de ponent. Ja fa més de dos anys discutia amb una professora del màster sobre la vocació laboral. Ella ens venia la burra què per a treballar de professor s'ha de tindre vocació. Jo li replicava que el treball solament era un mitjà per adquirir diners amb els quals satisfer totes eixes necessitats materials què ens hem dibuixat com a necessàries i per a pagar els impostos, naturalment.

Fa un any vaig aprendre com d'equivocat estava i diantre, que la professora tenia raó, però espere que no se n'assabente mai. No vull ser eixe seu antic alumne imaginari què es va trobar un dia en un pont de València i què li va servir per justificar tot el seu esquema de valors. De segur que em va llançar una maledicció, jo tenia un pla de vida ben muntat, una escala perfecta de graons ben segurs... uns mesos més tard estava sota un sostre d'uralita sostenint llargues converses existencials amb un braç mecànic, què al remat va ser un dels pocs què realment m'entenia.

Duia tres setmanes en Alemanya i ja tenia treball, a més l'entrevista l'havia superada en anglès. Era com entrar tard al casino i cantar bingo en cinc minuts. Què féiem en aquella fàbrica perduda al bell mig de la vall del Ruhr? Bé, ho he explicat tantes vegades què ja em costa repetir-me, llavors diré que fabricàvem somnis, de textura metàl·lica, fets amb bronze i níquel. Ningú pot imaginar-se com embruta i la pudor que fan els somnis.

Al principi jo era poc més que ningú; la piràmide de càrrecs l'encapçalava el cap, després una sèrie de persones què no sé ben bé a que es dedicaven, les secretàries, els treballadors, les plantes, la màquina de café i per últim jo. És clar és molt difícil competir amb una màquina de café, especialment d'eixes que igual fan un cafè, un té o una sopa de verdures. Podien passar hores i hores i ningú era capaç de manar-me cap tasca, així que m'amagava per tal que no em veiés el cap. Arribà un moment en el què pensava que havia mort i era un fantasma purgant algun crim, passaven els dies i jo no existia o millor dit solament existia fora d'aquell recinte, era un esperit, absort en el meu món de fantasia. Hi vaig aprendre però, que quan el cos es troba encadenat, la ment pot recórrer distàncies inimaginables, vagar pel món i pel passat i permetre't ser lliure entre quatre parets d'uralita.

Tot començà a millorar, paradoxalment en el moment en què em vaig rendir. Un dia qualsevol, la gespa del jardí estava coberta de blanc i el cel s'havia pintat de gris, el sol havia desaparegut en combat, els corbs grallaven i jo vaig tindre una epifania. Vaig decidir que ja no volia seguir treballant allí, que allò era un infern en el què jo mateix em tancava, que no m'importava que em fessen fora. Des d'ençà, tot començà a anar com la seda. Quan hom perd la por és quan realment les coses comencen a canviar, quan és més senzill sentir-se còmode en el món. La por és un dels grans frens de la humanitat i un dels principals coartadors de la llibertat. Així vaig suportar 6 mesos més i vaig veure una desfilada de treballadors què se n'anaven fora. Jo vaig tindre el privilegi de dir "fins aquí he arribat, esta experiència ja no pot ensenyar-me res més" i ser jo mateixa qui s'acomiadés.

El més dur de tot, però era el pas de les hores. La ment em jugava males passades i alguns dies, quan pensava que devien haver passat dues hores, solament havien transcorregut vint minuts. Tanmateix, fins i tot això començà a canviar quan vaig aprendre que la ment no és solament un magatzem de dades. Imaginava històries, fins i tot algunes les posava per escrit però els papers acabaven tan emmascarats pel sutge del níquel què són illegibles. Feia viatges introspectius i retrospectius, tenia epifanies, cantava. A un alemany li vaig ensenyar a cantar la cucaracha, d'un altre vaig aprendre algunes paraules en romanés. Reflexionava. Vaig arribar a comprendre millor la societat alemanya i què l'herba a cal veí no és sempre més verda.

Però el que més vaig aprendre d'una presó d'uralita és que mai més em tancaré en una presó d'uralita.

divendres, 2 de novembre de 2012

UNA MÀQUINA DEL TEMPS




Tot i que l'estiu no té molta gana d'abandonar-nos, va apropant-se Nadal, llavors és un bon moment per començar a escriure la carta als Reis d'Orient. Un regal què volguera tindre és una petita màquina del temps, no importa si és una cadira plegable amb un para-sol multicolor o un Delorean del 82, però m'encantaria poder enderrocar la barrera del temps i avançar o retrocedir a voluntat.

Sempre he pensat que seria l'arma definitiva d'un historiador, la millor manera de respondre'ns tots els interrogants. Quan fem la història sempre tenim el mateix dubte: tot allò què dic és real? fou així? És com una espasa de Dàmocles que ens penja sobre el cap, ja que hi ha tantíssimes variables a considerar cada cop què formulem una pregunta al temps que mai la coneixerem amb certesa 

Per això m'agradaria poder visitar el passat. El futur no tant, perquè li llevaria la intriga al moment present, sense la qual no seria més que una sala d'espera diàfana i avorrida, a més a més hauríem de carregar amb l'afligiment d'una possible decepció de les coses què ens esperen. Així que el futur no m'interessa. Em captiva el passat, perquè és el rastre de les coses què ja hem viscut i no recordem, són les petjades de les nostres sabates sobre la terra enfangada què ens diuen per quin camí hem vingut. Són les marques dels nostres dits greixosos què ens diuen quines portes hem obert, quins llibres hem llegit, quines coses hem tocat. 

Seria meravellós poder observar a través d'una espitllera els esdeveniments passats. Poder contemplar els grecs enderrocant les inexpugnables muralles de Troya. Els romans plorant la pèrdua del seu imperi o altres tants regnes de noms desconeguts, oblidats o impronunciables. La humanitat esbalaïda davant dels progressos de la ciència en descobrir la gravetat, l'evolució, l'electricitat, els primers ferrocarrils marxant a través de les planures, milers d'éssers humans en continu moviment, d'aquí cap allà, poblant tot el planeta frenèticament, creuant oceans, deserts i selves, arrossegats sempre per l'ambició i la fam.

Mes quedar-se observant no seria suficient. Per què no interactuar amb el passat? Passejar sota els pòrtics de l'àgora d'Atenes una xafogosa vesprada d'estiu i trobar-se de sobte amb Sòcrates, duent un cresol a la mà i que et pregunte si has vist algun home savi. Presenciar com un obrer babiloni esculpeix sobre una estela de diorita les lleis d'un tal Hammurabi i dir-li: escolta esborra això d'ull per ull, altrament condemnes la humanitat a quedar-se cega. Com de genial seria creuar la frondosa selva mexicana solament per advertir Moctezuma que vaja alerta amb eixos déus barbats acabats d'arribar de l'altre extrem de la mar, perquè no són més que uns impostors i entabanadors. Intercedir davant de milers de persones condemnades a vagar per la terra pel caprici d'uns quants fanàtics.

Seria possible recórrer les pàgines del llibre del passat tractant d'esmenar totes les errades de la humanitat? En principi seria esgotador, encara que al mateix temps gratificant, poder regalar als éssers humans un futur millor. Tot i que segurament cada modificació dels actes passats donaria peu a altres actes nous, probablement noves injustícies. A la fi modificar el passat seria com arrancar-li una nota a una peça musical. Escalabraríem tota la composició.

Bé, tal vegada els homes no estiguen destinats a modificar les seues empremtes i tal vegada així fora millor. Aleshores solament demane una màquina del temps què em permeta observar el passat com un esperit intangible, què ningú pogués veure però que al mateix temps fos omniscient, poden escodrinyar totes les ments humanes per a finalment, poder desentranyar eixos misteris del passat, grans i petits què a molts ens lleven la son.

dijous, 25 d’octubre de 2012

LA FRONDA XABIERA


El 1648 França es trobava immersa en plena guerra dels 30 anys. Aqueix conflicte què havia de decidir l'hegemonia sobre Europa, si la decadent monarquia hispànica o França, era pròxim a acabar-se, però és clar que ningú podia saber-ho, tal vegada Nostradamus si no dugués ja 90 anys mort. França es trobava en un moment delicat, recentment havien mort els seus principals líders, Lluís XIII i el Cardenal Richelieu, el mateix dels Mosqueperros i què era qui realment tallava el bacallar al palau reial (encara es trobava a París, Versalles arribaria unes dècades més tard). En aquest moment el poder residia llavors en un xiquet de 5 anys anomenat Lluís XIV, sa mare Ana d'Àustria i el privat de torn, el cardenal Mazarino. Les guerres són cares i a les monarquies europees amb els seus gusts cars no els sobraven els diners. Llavors el cardenal va decidir incrementar els impostos.

Vet aquí que el cardenal no va saber triar-se l'enemic i va tindre l'ocurrència d'exigir als funcionaris el salari de 4 anys per pagar la paulette, s'eximia de pagar tan alt impost als membres del Parlament de París, perquè Déu estreny però no ofega. La paulette era una mena d'impost o sanció què permetia als funcionaris deixar en herència el seu càrrec. Fins aquests extrems havia arribat la deixadesa dels borbons per la política què els funcionaris havien assolit un grau de poder què no estaven dispostos a deixar anar i menys per exigències d'un nou-vingut. Així que els funcionaris, quasi tots membres de la baixa noblesa, van recordar què tenien uns drets oblidats en el temps com era el dret a aprovar impostos en corts. Es reuniren a la cambra de Sant Lluís i redactaren un memorial de 27 articles per posar els punts sobre les ís i recordar-li al cardenal qui era i d'on venia. 

Com sovint ha ocorregut al llarg de la història, als francesos se'ls va anar la situació de les mans i una rabinada funcionarial acaba amb mig París reclamant el cap de Mazarino. La reina acovardida en principi accedí, però després d'una derrota de l'exèrcit hispànic va decidir, il·lusa ella, empresonar a alguns dels líders de l'avalot. Aquest acte enfurismà als parisiennes i és en aquest moment quan comença realment la revolta coneguda com la Fronda, i la reina pensava que ja ho havia vist tot. El moviment no tardà en escampar-se per tota França, fins i tot els nobles es revoltaren contra la reina i el cardenal. Mazarino acaba exiliant-se, encara que tornà més tard per a ser exiliat de nou. Tot per enfrontar-se als funcionaris. 

Me n'he recordat d'aquesta història en pensar en els funcionaris de Xàbia. Però no en un funcionari sensu stricto, segons el diccionari: "aquell qui exerceix una funció pública", per tant no parle ni de metges, ni de mestres, ni polícies sinó d'una cohort de protegits (m'agrada més com sona en castellà, "paniaguado") què hom no sap ben bé a que es dediquen però estan cobrant un jornal a perpetuïtat, perquè eixa és la gran creu d'Espanya, els funcionaris ho són a perpetuïtat. Tenen una actitud de perdonavides, acaben pensant-se què ells com Lluís XIV són l'estat, remuguen tot el que volen i més cada cop que han d'alçar el cul de la cadira i com s'avorreixen passen el dia parlant per telèfon, sense pagar ni un cèntim. A més, encara pitjor com que no tenen prou en no fer brot pel matí, per les vesprades es dediquen a treballar en negre en jardins, piscines, d'obres, sense declarar un cèntim i per suposat amb l'uniforme de l'ajuntament, perquè el seu profit arriba a extrems de no voler pagar-se ni la roba de treball. Representen una de les vessants més podrides del sistema perquè són col·locats pel polític de torn per a configurar-se així una xarxa clientelar què li garantisca el vot i el poder dins l'Ajuntament com si els temps del caciquisme no acabaren d'anar-se'n. Fa més ràbia pensar la quantitat de persones vàlides què ronden pel món buscant un treball miserable mentre els salaris públics se'n van amb persones què no saben ni posar en marxa un DVD. 


I com va acabar la Fronda? Malament, com tot bon moviment va acabar dividit i en arribar a la majoria d'edat Lluís XIV els posa a tots a ratlla, segons diuen traumatitzat per haver tingut que dormir una nit en un llit de palla després d'escapar de milacre de palau per l'atac dels frondistes. Encara havien de pasar uns cent anys més abans que a una altra generació de francesos se'ls pugés la mosca al nas i acabassen per tallar d'arrel el problema.



dimecres, 17 d’octubre de 2012

UNA MAR DE (DES)PERSONES

La locomotora avançava imparable sobre el camí d'acer, creuant praderies, marjals i boscos frondosos, paisatges de tota classe i condició. Un nas s'abocà per una de les finestres, per tal d'ensumar la frescor de l'aire. El vent fresc penetrava furiós a través de la petita ranura que conformava la finestra i es barrejava dins d'aquella atmosfera carregada de fum de cigarrets i ànimes humanes què respiraven. Saturat de tanta frescor, el nas va retornar a la calidesa del vagó. Sobre el nas, uns ulls freds observaven tot allò què els envoltava, desenes de passatgers què viatjaven d'un indret a un altre carregats de valises farcides d'expectatives sobre el futur. Aquells viatgers, aquelles persones intentaven vèncer el tedi del viatge tan bonament com podien. Un home major contava històries antigues als més petits, un altre, recolzat sobre la pared del vagó, feia sonar amb la seua harmònica velles cançons del seu poble, en un altre racó dues dones xerraven sobre les seues famílies, aquí i allà alguns llegien gruixuts llibres mentre aspiraven el tabac de les pipes, altres tricotaven vistosos teixits de llana, trobaríem també algú passant els ulls furibundament entre les línies d'un diari i maldant per les actuacions del govern de torn. 

Aquell nas ensumador i aquells ulls freds i curiosos no viatjaven sols, anaven acompanyats d'unes oïdes avesades a immiscir-se en qualsevol conversa a la què per suposat, no havien sigut convidades, una llengua mandrosa que descansava tranquil·lament en el seu refugi d'ivori, uns dits inquiets que feien colpets sobre les cames què hi tenien més avall, uns peus que ballaven al ritme d'un so imaginari i finalment un cervell què captava totes les informacions què anava recollint en aquell petit espai. Aquell múscul psíquic era capaç de reconèixer tot el que veia, tots els rostres i tots els gestos i desfragmentar-los en dades objectives, per al cervell tota aquella humanitat no era més què un conjunt d'àtoms dotats d'esperit. El cervell observava i jutjava tot a través dels seus fidels lloctinents, eixos ulls de mirada freda i color gris, el cervell condemnava tot aquell moviment i per tota reacció ordenava a la boca allargar-se en un somriure d'enigmàtica oriental.

La locomotora no es va detindre fins arribar-hi a una estació emmascarada pel fum i el rovell del ferro on es citaven tots els viatgers què arribaven, els què marxaven i totes els sentiments què carrejaven. Aquell cervell fred no va ordenar a les cames començar la marxa fins que el vagó no hagués quedat buit de tant d'àtom molest. Una vegada sol, aquell cervell què es trobava dins d'un ésser humanoide, perquè certament no podria emparentar-se amb el gènere humà car mancava de tota humanitat, aquell humanoide s'alçà, es cobrí el cap amb un barret a la moda, agafà un maletí de pell què havia estat tot el viatge descansant sobre el seient veí, i sortí del vehicle. En baixar els petits graons què conduïen fins l'andana, aquell nas ensumador va olorar de nou l'atmosfera, el ventijol fresc de la vesprada s'unia als vapors tòxics provinents del carbó cremat què posava en marxa els trens. Els ulls grisos, què certament a cada moment es tornaven més i més metàl·lics, recorrien tot ràpidament tot l'edifici captant informació: trobades, retrobades, acomiadaments, tristesa i felicitat s'unien sota aquella estació de sostre cristal·lí, llavors el sostre estava format per plaques de vidre per iniciativa d'algun arquitecte què havia volgut donar un toc més càlid a la construcció.

Tantes escenes i totes igualment emotives no podien deixar ningú indiferent, però aquell humanoide solitari era conduït per un cervell desnaturalitzat què en observar-ho tot era incapaç de sentir-se afeblit per tanta calidesa, tot ho observava com un conjunt de dades què s'interrelacionaven entre elles per formar elements, els quals havien de ser en alguna estadística beneficiosos, en cas contrari no eren més que substància residual, números fallits què havien de ser esborrats i reprogramats. L'ésser humanoide va baixar del tren i es va encaminar cap a la sortida, mentre s'aproximava a l'entrada, el nombre de persones s'incrementava i en un acte reflex, va prendre el maletí què duia a la seua falda i el va protegir rodejant-lo amb els seus braços i va continuar caminant, obrint-se camí entre aquelles vides ignorades. Mentre caminava entre braços, cames, riures i plors, en cap moment va ser realment conscient què entre els seus braços portava la condemnació eterna d'aquelles persones, car no eren més què àtoms, nombres fallits què no s'avinençaven a l'estadística, ni responien a les lleis de la suma o la multiplicació, que feien trontollar les lleis de l'aritmètica, què amb el seu esperit imprevisible feien perillar les sacrosantes lleis de l'economia.

dissabte, 6 d’octubre de 2012

VEÏNS


Diu la dita que "Déu ens lliure d'un mal veí i d'un aprenent de violí". Antigament els veïns eren aquells què vivien en la casa del costat i d'enfront i amb els què hom podia establir una relació d'ajuda recíproca però des que la vida va evolucionar i la finca va substituir la casa els veïns han esdevingut uns professionals de l'innoble art de tocar els collons. Així el més normal és viure rodejat de persones, veïns, amb els quals la relació es basa en una sèrie de mínims socials: bon dia, bona vesprada i poc més. Aquells què tenen ascensor poden comentar obvietats meteorològiques: pareix que hui farà sol, pot ser que ploga...

Front a aquesta minva en les relacions veïnals, dècades d'expansió urbanística desaforada han suplit aquestes mancances per barandats fins com paper de fumar, a través dels quals la intimitat de la llar queda reduïda a una quimera. Qui no ha tingut una veïna que inverteix hores i hores en sintonitzar els circs mediàtics? I el veï de la canica? Eixe ve de sèrie en qualsevol construcció, juntament amb aquell que arrossega mobles a mitja nit. 

Llavors, he decidit elaborar una petita llista enumerant les molèsties veïnals què més m'han costat de suportar. Són petits plaers què podem permetre'ns les persones parades o sense cap oficini ni benefici, és això o llançar pedrades als gossos. 

-Discussions matrimonials: era una càlida vesprada de tardor en València fa 7 anys quan per primera vegada vam escoltar els veïns discutint i traient la fel per la boca. En aquells moments, la innocència, la creença en la bondat innata de la gent, fa que un mateix es preocupe. Per què discutiran? Serà per alguna qüestió greu? A saber, cinc anys després apostaven per la victòria d'un dels dos cònjuges o animant-los, tot això mentre es feia el sopar, hora què semblava la predilecta per discutir. Conformaven un d'aquests típics matrimonis què continuen junts per costum i han de descarregar la seua insatisfacció contra un altre. En època d'exàmens resultava realment molest, sobretot perquè era un moment en el què fins i tot el vol d'una mosca podia llançar pel terra una vesprada d'estudi aplicat.

-No hi ha res més comprometedor (o afrontador) que una parella discutint. No? segur? Perquè després de les batalles venen les reconciliacions i la sonata de somiers. Aquell si que era moment d'amagar-se, cridar, pujar el volum de la tele, la ràdio, ballar flamenc si feia falta fins què passés el perill, els somiers, els crits i després l'inexplicable passeig post coital amb sabates de tacó per tota la casa. Afortunadament l'epicentre d'aquell grotesc espectacle no venia de baix, sinó de dalt. És a dir, en aquella comunitat les competències es trobaven diferides, uns es barallaven, els altres es reconciliaven i als del mig ens tocava suportar-ho tot. Realment mai vaig saber qui vivia al pis de dalt, ni ganes em sobraven. L'única dona què coneixia de dalt semblava haver-se menjat una altra dona i no vaig voler indagar més en l'assumpte. No tot en la vida té explicació.

-Diversitat cultural: Un altre veí típic és aquell partidari de la cultura lliure i quan escolta música li agrada que la música l'escolte tot el barri. La qüestió adquireix tints melodramàtics quan la música en qüestió és el reggeaton, la bachata i altres melodies d'igual caire. Un plàcid matí de cap de setmana quan hom pot dormir més, sempre era cruelment interromput per una música estrident i una lletra què intercala paraules com "gata" amb relacions sexuals promiscues. El destí és molt cruel i anys més tard, en Alemanya ja, vaig descobrir que eixa música es capaç de resistir climes extrems i també en el país teutònic s'escolta aquesta melodia diabòlica.

-Sense abandonar el fèrtil camp de la música, el qual dona per a moltes tortures diverses, igual que el reggeaton podem trobar la música comercial d'emissores de l'estil de 40 principales, les 24 hores del dia, una ràdio què ningú sabia d'on eixia però estava tot el sant dia en marxa. Les mateixes dotze cançons repetint-se en una gramola infernal. Després de moltes especulacions i elucubracions vam deduir que aquell soroll provenia del pis de dalt. Però què hi havia dalt? Jo en principi m'imaginava un/a adolescent indignat perennement amb la humanitat, com de normal, sintonitzant eixa emissora per pura maldat. Després es va parlar sobre si a dalt hi havia una consulta mèdica, algun tipus de dentista o algun ofici semblant. S'hi va organitzar una missió d'exploració al pis de dalt, amb qualsevol pretext. Jo vaig proposar de cuinar galetes i pujar-les, però per a variar, les meues idees van ser acusades d'irrealitzables, si però almenys són originals. Mai sabrem si allà dalt vivia un dentista o un psicòpata.

-Si el veí de dalt ens torturava a través de les oïdes, el de baix ho feia per la via olfactiva. Primerament, viure dalt d'un bar no mole si no vius en Nova York. Si vius en València el més probable és que el bar s'anomene "Extremeño" i què els fregits siguen el principal i únic element de la carta: sardines, croquetes, creïlles, calamars, qualsevol cosa susceptible de ser fregida i refregida en un oli fet amb les primeres oliveres què dugueren els fenicis, tot era fregit i l'olor em vetlava de nit, mentre què els diversos sorolls què poden emergir d'una cuina em bressolaven. Res millor que alçar-se amb l'oloreta de la sèpia a la planxa i una gimcana esquivant panderoles per començar el dia amb energia.

-Per fi els últims veïns què he tingut, una família què parlava una llengua exòtica i no era francès, però els agradava molt parlar, discutir i fer balls africans a les tantes de la nit. A més tenien un bebè i un gos, això si, no tenien cap canica i si discutien ho devien fer en llengua afar, aleshores no ho sabria a ciència certa, pot ser parlaven molt efusivament, almenys no tenien cap mare en el pis d'enfront de guàrdia, controlant tots els meus moviments, com certa veïna...

diumenge, 30 de setembre de 2012

ERRORS

Quina força oculta ens condueix a fer un glop a un got de llet calenta i a cremar-nos la llengua? A intentar canviar la roda d'una bici amb coneixements nuls de mecànica? A sortir un dia de pluja sense paraigües? Són els petits errors de la vida què els cometem sabent per avançat que són errors. Pot ser al cometre'ls esperem un resultat diferent, però el cas és que continuen sent erros. Llavors em trobe aquesta frase de l'Oscar Wilde: Experiència és el nom què tothom dóna als seus errors. Hi ha frases que ens arriben quan més les necessitem o tal vegada ja estaven a l'aguait i les ignorem fins que les necessitem. 

Hi ha errors què simplement provoquen un dolor físic. Però d'altres deixen un buit interior dels quals hom pensa que mai podrà omplir però afortunadament els dies acaben i al trencar l'alba tot es veu des d'una òptica diferent. Són parts fonamentals de la vida, del procés d'aprenentatge, empirisme cavallers. Així s'aprèn què algunes situacions de la vida s'assemblen molt a l'anar a la mar. Algunes gents s'hi llancen directament, sense pensar-s'ho dues vegades. D'altres prefereixen tombar-se al sol i esperar a què la pròpia mar vinga empentada per les ones. La postura mitja consisteix a entrar a poc a poc, primer els peus, després els genolls i sentir com va pujant perillosament el nivell de l'aigua amb la seua frescor invasiva fins arribar al coll i finalment cobrir la totalitat del cap.

Cadascú afronta les situacions de la vida com vol o com bonament pot. Els errors són eixe filet d'aigua, en sentir la gelor, en cometre un error, el primer impuls és el de tornar enrere, cap a la seguretat de la terra ferma. Però per algun motiu necessitem continuar entrant perquè el filet és la condició sine qua non per accedir al gaudi. Una mena de purgatori terrenal.

Per això hem de continuar cometent errors. Per això tenim una atracció cap als errors, per això els cometem sabent per endavant que són errors. Són el motor què ens fa avançar, són l'aigua gelada, el primer glop què abraseix la llengua, el primer bac...

Per als què som poc perspicaços, hom hauria d'inventar un departament de qualitat què avalués el procés, classificant els diferents imputs com a encerts o errades. I al dia següent toca tornar a cometre erros i aprendre'n.

dijous, 20 de setembre de 2012

LES DUES BANDES DE L'ESPILL

Un gra. Dos grans. Tres grans. Milers de diminuts grans d'arena es fonen per formar una superfície cristal·lina, llisa, un vidre implacable, sempre cruel. Conformen un espill, un joc de reflexos i d'imatges contraposades de les què mai hom podrà estar completament segur de quina imatge és real i quina falsa.

Nosaltres, com a ésser humans (uns més que altres) projectem una imatge d'allò què voldríem ser, empentats per una societat hobbsiana què ens obliga a lluitar els uns contra els altres. Així, a banda de carregar amb les nostres ombres, també carreguem amb els esperits ansiats, allò que els alemanys, què tenen paraules per a tot, conjugarien amb el verb werden, el què es pretén ser.

Però vet aquí que els espills són capaços de recordar-nos quina és la nostra imatge real i vertadera,  una imatge silenciosa què ens jutja i ens diu: així eres. Els espills revelen tot allò què volem amagar i ens impedeix ocultar-nos de la realitat, perquè allà on hi anem, ens perseguirà.

Onsevulla que correm allí apareixerà el nostre jo autèntic: sobre les aigües de la mediterrània, sobre una indiscreta finestra al bell mig del carrer, sobre un bassal format per la deposició de petites gotes de pluja què són al mateix temps petits espills. Ens hi veiem sobre un glaçó de gel al fons d'un got, sobre unes pupil·les desconegudes en una mirada què ens creuem en una cantonada. Apareixerem també sobre les riques superfícies daurades o argentades d'objectes exposats en un aparador o sobre el metall brut d'una ferreria plena de fum.

Com serà la vida a l'altra banda de l'espill? Jo crec que allà darrere les persones, els nostres jo a l'inrevés, caminen pel món representats tal i com són, amb la veritat com a gaiato. Però ells es miren a l'espill i el què veuen és molt distint, veuen les coses tal i com els agradaria que foren, com a persones felices què acompleixen els seus desitjos i anhels. Perquè la veritat és que quan nosaltres mirem dins d'un espill veiem els nostres reflexos tal i com són i quan ells hi miren ens veuen a nosaltres tal i com pretenem ser.

dijous, 13 de setembre de 2012

MOSQUITS

Mosquits. Bèsties voladores què pertorben la tranquil·litat de la nit, insectes amb ales què s'introdueixen per qualsevol escletxa, què roden al nostre voltant i esperen, com aquells què tenen tot el temps del món fins el moment propici. I quan ja has aconseguit conciliat la son...bzzzz...escoltes unes ales brunzint al teu voltant, un soroll dèbil què es capaç de fer-te estremir de dalt a baix. Aquest és el moment de començar un joc què a mi m'agrada anomenar: la caça del mosquit fill de puta.


Inspeccione cada centímetre de la paret cercant alguna taca negra. Aquesta part és més senzilla sobre murs llisos i pintats de blanc immaculat però resulta força difícil sobre eixa aberració francesa anomenada gotelé.  Quan ja tinc localitzada la presa ve la part més deliciosa i al mateix temps la més delicada: exterminar el mosquit fill de puta. És una sensació de benestar indescriptible, amb les restes del mosquit escampades sobre la paret hom pot tornar a tombar-se, dormir i tornar al món oníric. Però menys d'una hora més tard...bzzzz.


Serà el mateix mosquit què ha ressuscitat? Quantes vides té un mosquit? Serà un familiar desconegut què arriba cercant venjança com en una telenovel·la? No hi ha moment per dubtar, hi ha que posar en marxa de nou l'operatiu. Una nova víctima més per sumar a la llista esperant que ara siga la definitiva. Tanque els ulls i...bzzzz ...La situació ja comença a prendre un aire a trilogia de terror dels anys 80. Comence a considerar la possibilitat que tot siga producte de la meua imaginació, com si fos el protagonista d'un relat de Poe. O i solament o  la naturalesa m'està enviant un missatge, tal vegada la solució als problemes no siga estampar-los sobre el capçal o estavellar-los sobre el barandat, sinó que pot haver-hi una altra solució.

Llavors quina serà la solució? Establir una mena d'entente cordiale amb ells? Encara que deuria d'aprendre eixe sistema de brunzits que anomenen idioma, més o menys com l'alemany. Deuríem arribar a una simbiosi en la què ells m'absorbirien la sang i jo no obtindria res, més o menys com l'estat modern però amb menor burocràcia. Pot ser que la naturalesa a través dels mosquits ens està dient que simplement existeixen coses què no aporten res i contra les quals no podem lluitar, hem d'acceptar-ho i quan no podem més, optar pel napalm. Si, el napalm ho soluciona tot.

divendres, 7 de setembre de 2012

CONVERSACIONS EN LA MARQUESINA

La filosofia va nàixer en l'antiga Grècia al voltant de l'àgora, centre neuràlgic de la vida grega on s'hi trobaven des del ric comerciant fins a l'estranger, l'esclau o la prostituta. Allà entre peristils, parades de menjar i el vaivé de la gent, sota el sol mediterrani i sobre el sòl polsós la humanitat va començar a plantejar-se moltes qüestions què li treien el son, qui som?, d'on venim?, cap a on anem?, per què la torrada sempre cau pel costat de la mantega?. Allí mateix què es plantejaven dubtes, també es resolien. Primer els sofistes i desprès els filòsofs de tota índole transmetien la seua saviesa.

Anant el temps l'àgora es convertí en el mercat però avui en dia és impossible enraonar entre tanta cridòria. Per això les marquesines de les parades d'autobús s'han convertit en la nova àgora. Aquí sota el sol mediterrani i la calor del paviment s'hi reuneixen des de l'estudiant al fatxenda què presumeix adossat en la platja, el pidolaire què demana diners per tabac o la senyora major amb els cabells acabats de sortir de la perruqueria. S'hi parla del temps o sobre la ineptitud de la companyia d'autobusos, però al mateix temps la confiança fa derivar la conversa cap a altres temes, ja siga el tren Gandia-Dénia, el balafiament de la Generalitat Valenciana, el complot contra el corredor mediterrani, etc.. La conversa passa ràpidament de la banalitat a la preocupació pel funcionament de la polis.

D'altres vegades però, el tema gira de manera huracanada al voltant d'una sèrie de temes, els quals hom difícilment pot filar si no disposa de la traça de Penèlope. Així caminava jo despreocupadament cap a la parada de l'autobús quan un senyor de baixa estatura m'inquirí sobre com prendre el cotxe de línia cap a Dénia. Després d'explicar-ho per enèsima vegada, i ja va sent hora que Alsa hem pague per tasques d'informació, em vaig encaminar pel carrer Sant Vicent de la Rodeta per abastir-me de l'esmorzar. En tornar el senyor d'adès es trobava dins d'una entretinguda conversa amb un altre senyor què acaba de fer acte de presència. M'hi vaig apropar: ja estic aquí. I el senyor baixet deia: yo he tenido 7 amantes latinas, una por cada país de América Latina. A mi no m'eixien els comptes, a no ser: Nova Espanya, Perú, la Plata, Capitania de Xile, Florida, les illes del Carib i acceptem les Filipines com animal de companyia. A no ser que parlàrem de l'Amèrica Colonial.

De sobte la conversa giravoltava sobre si les monges podrien ser considerats éssers sexuals o no. El senyor nouvingut va afegir: hombre, si los curas pueden, ¿por qué no las monjas? El senyor primer, a qui anomenarem Nicasio per abreviar, va dir: los curas son todos maricones o pederastas. Acte seguit em va clavar la seua mirada: ¿tu no serás cura no? He de reconèixer que vaig estar temptat de respondre afirmativament, sols pel plaer de veure la contracció avergonyida dels seus rostres, però va acabar imposant-se el meu sentit de neutralitat: no, no, de ninguna manera. Continuaren parlant sobre les bondats del matrimoni fins que Nicasio em va dir: te voy a dar un consejo, un polvo pagau es el más barato. No sabia d'on era Nicasio, però pel seu ús i abús del leísme devia de provindre de la rància Castella, concretament de Talavera de la Reina, com 

Després van continuar parlant sobre la potència sexual de cadascun mentre jo mirava el rellotge compulsivament: no vindrà l'autobús ja? Com caiguda del cel, arribà una senyora carregada amb tres xiquets, tots tres vestits iguals, amb el seu polo i els seus mocassins. Per què vestiran a tots els seus fills iguals? No poden reconèixer-los per l'olor com la resta d'animals? Amb un buenas tardes escopit, la senyora estranya ens deixà la crialla i desaparegué corrents cap a l'estació. Convertits en improvisats cangurs, afortunadament la conversa es desvià dels terrenys voluptuosos. Anaven tots al seu bungalou de Dénia (bungalop en valencià de poble): vosotros no tenéis un bungalow? ens va preguntar qui pareixia ser el líder de la conillada. Nicasio tenia un mercedes i molts quilòmetres a l'espatlla, havia estat en Alemanya i en Rússia, però per un motiu mai explicat, prenia l'autobús.

Un dels xiquets jugava amb una navalla, la típica navalla què tenen els xiquets de classe mitja-alta. Anda, como McGivver, va dir Nicasio. ¿Quién es Mc.Givver? va preguntar. Els xiquets de hui no tenen cap tipus de cultura. Seguidament Nicasio els va preguntar si on vivien ells hi havia xiques què anaven en bicicleta vestides amb pantalonets curts. Li vaig mirar a l'esquena, per veure una closca de tortuga què expliqués tanta verdor però no hi tenia res, pot ser anava de paisà. Quan tornà la senyora irresponsable, Nicasio i el seu amic començaren a parlar de cotxes i d'emigrants en Alemanya però la conversa es va tornar d'allò més avorrida. Em va parèixer què hi feien una comparança entre els ferraris i les xiques de cabaret, però arribà l'autobús per rescatar-nos de tanta filosofia.


dimecres, 22 d’agost de 2012

LA LLUNA



La lluna són dues banyes què em contemplen des de lluny. És el somriure de l'univers al planeta terra. Són les dents del gat de Chesire què s'acomiada d'Alícia. La lluna s'ha vestit d'argent i brilla, brilla molt. La lluna em persegueix, jo córrec tan ràpid com puc però ella sempre em dona alcanç i torna a mirar-me, compassivament, plàcida, enamorada. No em mires. Un conill dansa entre els cràters de la lluna i després s'asseu per picar arròs. La lluna són dues banyes, d'una vaca invisible que pasta pel firmament.  La lluna llueix sobre les teulades del cementeri, sembla trista. Què tens lluna? La lluna es va enamorar d'un pastor, però les llunes no poden enamorar-se dels humans, car els humans moren i les llunes no. La lluna va plorar molt i el seu príncep va demanar-li a son pare la joventut eterna, per tal de plaure sempre a la seua estimada. Llavors el déu va sumir el jove pastor en un somni profund del qual no va despertar i cada nit la lluna mira i busca per la Terra on dorm el seu jove amant mentre li canta una cançó. La lluna no em mira mi, ni et mira a tu, mira el seu pastor què jau prop de la mar, bressolat per les ones salades, esperant que algun dia desperte.

diumenge, 19 d’agost de 2012

FA MOLTS ANYS

Aquests dies tenim a la uela per casa i res millor per aprofitar i escoltar eixes històries de després del sopar, històries què parlen d'uns temps no gaire llunyans però què semblen correspondre a èpoques remotes, uns dies en què les coses funcionaven de manera distinta i fins i tot la vida i la mort es vivien de manera diferent. Sovint acusem els nostres majors de no tindre memòria i és veritat que possiblement no recorden allò què han menjat o què han fet pel matí però en canvi tenen la capacitat de contar fil per agulla anècdotes del passat, amb un detallisme i un grau de realitat que ben bé podríem visionar-los, ja que pot ser la memòria a curt termini falla, però la memòria a llarg termini la tenen perfectament. 

Com a historiador m'agrada escoltar aquestes històries. La història oral és un patrimoni delicat què estem perdent. Recloem els ancians en estacionaments per a gent major, anomenats asils i ens oblidem d'ells perquè els contemplem com una càrrega. Passem per alt que ells han viscut una monarquia, dues dictadures militars, una república i una guerra i moltíssims canvis socials què els fan supervivents d'un dels períodes més traumàtics de la història europea i per això han de ser escoltats, per tal de no oblidar els horrors de la guerra i les dictadures.

En una d'aquestes històries, era un dia de finals d'hivern de 1941. Encara no feia ni dos anys que València s'havia rendit i que havia acabat la guerra. Europa es trobava en plena guerra entre el feixisme i les democràcies liberals aliades conjunturalment amb el comunisme soviètic. Les fronteres estaven tancades a calç i a pedra i els països sobrevivien com bonament podien. El desgel d'eixes neus que rarament es deixen veure últimament, començaven a omplir els rius fins als límits del vessament. Els camps començaven a cobrir-se de verd i la família de ma uela, vinaters del poble de Llutxent i a més comunistes, coneguts com els Colaus, es dedicava a la seua tasca, tracalejant cuiros de vi, algú treballava a la taula de comptes i diners, taula que encara conservem a casa. Els xiquets jugaven entre les cames dels majors, que de tant en tant els mormolaven per tal que deixaren de fer pena al treball. En mig del joc el germà de ma uela de 3 anys, Vicentet va començar a queixar-se de la gola. 

Com que la molèstia en lloc d'anar a menys, s'incrementava, varen cridar al metge, a Don Enrique. El metge no es sap perquè, no va fer una bona diagnosi, tal vegada perquè estava preparant-se per a muntar a les falles de València o perquè havia d'estalviar medicaments en aquell context bèl·lic. Ell va sentenciar que no era res greu i que un xiquet d'eixa edat no podia saber que podia tindre. El xiquet no tenia un mal de gola comú, sinó que com va acceptar a la fi el galé, tenia el mal del crup o síndrome de croup, una malaltia de l'aparell respiratori què afecta la laringe, la tràquea i els bronquis. Una malaltia que hui en dia no és damnosa però que en aquell temps assotava les poblacions camperoles. Tots sabien que tenia però el metge es negava a actuar en conseqüència.

Era la vespra de falles quan el metge se n'anà a València, però abans deixà a la seua germana, la comadrona o llevadora, una injecció de penincil·lina per si de cas tornaren a cridar de Ca Vicentet. El metge s'havia rentat les mans i el xiquet moria sense remei quan de nou cridaren al metge. Acudí la seua germana amb la injecció preparada i la rebé la rebesàvia, Na Teresa Català Codina (és curiós com, a mesura que passen les generacions deixem de compartir cognoms amb els nostres avantpassats) li digué: diga-li al seu germà que ara es pose la injecció a l'ouera. Perquè efectivament, ja era massa tard per a un remei que un dia abans li hagués salvat la vida. 

Els pares ploraven al corral mentre era l'àvia la què acompanyava al xiquet en el viatge final, aquella àvia què devia ser molt forta, car havia perdut ja dos fills, un en la guerra i l'altra morta de pulmonia després d'anar a rentar la roba al llavador amb l'aigua freda de l'hivern. Amb la veu escanyada, característica d'aquesta malaltia, el xiquet demanava pa per menjar, perquè tenia fam i va repetir que volia pa mentre la seua veu anava apagant-se com una espelma quan tota la cera s'ha fos  i aquella vespra de Sant Josep va morir. Al sendemà la família no va poder prendre més venjança cap a un metge tan tranquil, que esborrar-se de la seua llista de clients, car en aquells temps no existia la seguretat social i tots els metges eren pagant.

Deu mesos més tard, els besavis tingueren un altre fill, el qual batejaren amb el mateix nom del germà mort. Va ser uns dies després de fer la comunió quan el fantasma del crup tornà a aparèixer per casa. Novament el malson, un mal de gola què podia ser mortal. Afortunadament ja havia passat una dècada i l'Espanya del 1951, encara que pobra i endarrerida començava a alçar-se, malgrat tots aquells que volien mantindre les seues gents en la pobresa i la ignorància.

diumenge, 5 d’agost de 2012

LA DICTADURA DE HUME

Hui vull parlar de l'empirisme, una doctrina filosòfica segons la qual, la principal font de coneixement és l'experiència, predominant sobre la simple contemplació de la veritat què representaria el coneixement teòric. Aquesta idea què és present des de l'antiguitat clàssica, arriba al seu esplendor al segle XVII en plena revolució científica. He triat el nom de David Hume perquè és el primer què m'ha aparegut al google images quan he teclejat la paraula "empirisme". Si ho hagués buscat en castellà m'hagués sorgit l'anglès John Locke, en canvi en alemany el cap de turc seria Sir Roger Bacon. 

Què m'han fet tota aquesta colla de bergants? No tinc res en contra seua, fa uns anys em vaig reconciliar amb el segle XVII, excepte amb Descartes què el tinc travessat, però últimament tinc la sensació que el seu axioma de l'experiència sobre tot comença a ser un obstacle en la meua vida laboral. Les últimes setmanes en Alemanya les vaig dedicar a enviar currícula per aconseguir un treball més qualificat concorde amb els sis anys de joventut què vaig perdre entre llibres, treballs i exàmens. Un treball què fos eixe ascensor professional que tots necessitem per tal deixar de ser l'ésser inútil en què m'havia convertit. Però una vegada i una altra ensopegava contra la mateixa pared, tots em demanaven la lluna en un cove: diversos màsters (com si els vengueren a 2x1), nivell d'alemany a nivell nadiu (ni que pretenguera parlar millor que la Merkel) i per suposat entre 2 i 4 anys d'experiència professional, això si tot a canvi de 4 pessetes que un no és immigrant si té un salari digne. 

Ara bé el problema estreba en que aquesta situació no és aïllada, el mateix problema persisteix a totes bandes. Tots volen experiència però ningú està disposat a donar-la, això equival a perdre molt de temps i ja ho sabem Die Zeit ist Geld! (el temps és or) frase que es troba molt enquistada en la ment col·lectiva alemanya. Llavors arribem a allò què es coneix com a dial·lel, conegut popularment com a peix què es menja la cua, una tautologia, un cercle viciós difícil de trencar. Podria un fuster fer un moble si mai n'hagués fet un? podria un mecànic reparar un cotxe si mai n'hagués reparat un? Doncs en el món en el què vivim hi ha molta gent què pensa que si, la gent naix amb experiència o amb una flor al cul, el que li siga de més profit.

Crec que hi ha algun país màgic en el qual l'experiència la regalen, més encara no he descobert en quin indret trobar-lo, no sé si està al final del camí de rajoles grogues, de l'arc de Sant Martí o s'arriba a través de la ingesta d'algun tipus de psicotròpic. Altrament sospite que eixe país s'anomena Espanya i de cognom Trànsit d'Influències. O siga que tot es redueix a l'axioma "qui té padrins es bateja".

També és qüestió de sort o de mala sort, de la mala sort d'haver nascut en una mala època. Hi havia una generació que ho va tindre tot, la que es coneix comunament com a generació del baby boom, nascuda en els darrers lustres que seguiren a la segona guerra mundial, es trobà en un continent en recuperació econòmica, tingueren moltíssimes facilitats i són aquells que detenen el poder, aquells que no deixen a les generacions de darrere pujar per no tindre l'experiència suficient, és la generació que ha convertit la democràcia en una dictadura financera, han pervertit la socialdemocràcia per a imposar els seus dogmes neoliberals, han condemnat mitja humanitat a morir de fam i de malalties per nodrir les indústries del gran capital, han destruït el medi ambient per explotar el món i són aquells que exigeixen als de darrere experiència. Experiència en què? En pervertir una utopia? tampoc ho faríem molt pitjor.

L'experiència no s'adquireix amb costosos màsters ni treballant gratis en empreses un nombre determinat d'anys, tampoc s'adquireix per haver nascut en una família adinerada ni per ser "fill de". Al final haurem d'inventar el nostre propi món amb casinos i meuques i on ells no tindran cabuda. O serà el propi temps qui pose les coses al seu lloc, quan s'hagen de jubilar i els que venim darrere per treballar haurem de fer-ho en negre, sense cotitzar. Ah però per això estan les asseguradores privades! Si, però dubte que puguen assumir les prestacions de tots els babyboomers, de poder fer-ho faria anys que haurien dinamitat l'estat de benestar.

Mentre arriba eixe gloriós dia en que els empiristes siguen derrocats i recuperem el nostre lloc haurem de subsistir a base d'eixe art patri què han sigut les economies submergides.

diumenge, 29 de juliol de 2012

EL BLUF DE COLÒNIA



Bluf, de l'anglès bluff; acció de fer veure que una cosa és molt important o més valuosa que no és.



Encara no has anat a Colònia? Quan penses anar a Colònia? Colònia és un must d'Alemanya... aquestes i altres coses semblants em deia molta gent, germànica i no, cada cop que em preguntaven si ja havia anat a la ciutat del Rin i sempre anava endarrerint el moment, temorós de que les expectatives no foren satisfetes.  A la fi el temps s'acabà i  em va semblar una bonica manera de tancar el periple teutònic. Però he de dir que la ciutat no estava a l'altura de tot el que m'havien contat ni les excel·lències que m'havien cantat es corresponien amb la realitat. En el seu lloc em vaig trobar una ciutat bruta, grisa i massificada. El que em succeí és allò què es coneix com la síndrome de París.


Què no em va agradar exactament? Crec que en primer lloc la manca de sorpresa, és a dir si Colònia és la primera ciutat d'aquesta banda d'Alemanya què es visita deu ser bellíssima, però després de visitar unes quantes sempre hi ha la sensació d'estar visitant la mateixa ciutat, amb els mateixos carrers d'atovons i cases blanques amb l'embigat a cara vista, les façanes de caràcter hanseàtic, les cales prop del Rin, el port fluvial, els edificis reconstruïts, etc...


Un altre aspecte que no em va agradar fou la massificació, hordes de turistes, majoritàriament japonesos, desplaçant-se com nòmades famolencs amb càmeres reflex penjades al coll, empentant tothom. Per exemple la catedral és grandíssima, la segona catedral gòtica més gran, però l'elevat nombre de gents dins l'edifici li lleva l'encant, la relació personal amb la divinitat, la solemnitat, la humiliació del visitant davant el poder de déu i la seua església, la pau, el silenci, la foscor, el recolliment són assassinat per les llums dels flaixos, la xerrameca dels turistes avorrits, els guies que alcen la veu per damunt de l'aldarull, els xiquets cansats què ploren perquè es veuen arrossegats a quelcom que no els agrada, els sacerdots què actuen de goril·la de discoteca escridassant i expulsant la gent del temple a les hores litúrgiques.


Un tercer aspecte és la destrucció de la morfologia urbana. No sé ben bé que  tenen en ment les autoritats de la ciutat, espere que no patisquen de valencianitis i pretenguen fer una ciutat moderna i cosmopolita, millor dit allò que siga que entenguen per modern i cosmopolita, a costa de destruir la imatge tradicional de la ciutat. No s'enten perquè en un lloc tan turístic hi ha centenars d'obres públiques per tot arreu, carrers alçats, trànsit desviat, voreres desaparegudes, tot ad maiorem gloriam del bimil·lenari de la ciutat què es celebrará pròximament. No s'entén que fa una plaça d'estil castellà al bell mig de la ciutat exposta al vent i el fred. O un pont de Calatrava que es reconeix perquè aquest arquitecte ho fa tot de la mateixa manera: blanc i corb.


O tal vegada el problema va ser el fet de veure-la amb els ull de la decepció. Perquè la visita a Colònia incloïa també Aquisgrà, la capital de Carlemany, una ciutat amb gran poder d'evocació, amb la seua catedral i el tron de l'emperador, un lloc que volia visitar des que va començar a interessar-me la història i la major de les decepcions va vindre quan no vaig poder entrar-hi perquè s'hi estava celebrant una missa, deien i a eixa missa li seguien unes quantes més fins la vesprada, quan ja estava oberta al públic. Vaig maldar tota la jerarquia catòlica fins el Papa, a sant de què fer 7 misses seguides un dissabte de matí? Que no hi ha més esglésies a la ciutat? O serà que en la catedral Déu fa més miracles?


Així que després d'aquell somni punxat ja no tenia cap gana de visitar Colònia. Però si he de dir que la vista de la ciutat en la llunyania baixant des de les muntanyes d'Eiffel, en el camí d'Aquisgrà a Colònia, amb la catedral omnipresent com una flama què crema enmig de la ciutat és espectacular. La vitalitat mediterrània que hi ha també és un atractiu així com l'església de Santa Maria del Capitoli, un petit monestir fundat al segle VII allà on antigament havia estat el Capitoli de la ciutat romana i construït en estil romànic al segle XII imitant la Capella Palatina d'Aquisgrà. A diferència de la catedral, aquí la població de turistes oscil·la entre cap i un parell, tota l'església per al visitant. 


També val la pena visitar-hi l'església de Sant Albà, un edifici medieval d'estil romànic, destruït en la segona guerra mundial i del qual solament queden les parets i algunes voltes. És interessant per mostrar-nos en quin estat van quedar la majoria d'edificis acabada la guerra i per valorar la tasca de recuperació que s'hi va fer posteriorment. 


Com a curiositats de la ciutat, la paraula colònia va donar nom a l'aigua olorosa que s'hi fabricava a la ciutat. La mare de l'emperador Neró va nàixer aquí també, de fet es rebatejà en honor seu amb el nom de Colonia Agrippina. Gràcies a les excavacions arqueològiques que es feren a l'antic palau del Pretor es descobrí que la vall del Rin tenia una gran activitat sísmica fa 2000 anys. La catedral de Colònia comença a construir-se el 1248 i no fou acabada fins el 1880, fou l'edifici més alt del món fins 1884, quan es construí el Washington Memorial. En la catedral s'hi pot visitar el sarcòfag on hi ha les restes dels Reis Mags, furtats per l'emperador Frederic Barbarroja de la catedral de Milà al segle XII.


dimecres, 25 de juliol de 2012

RETALLS DEL DIARI

Des que he tornat d'Alemanya i després de desfer tot l'equipatge, la meua habitació ha adquirit una imatge barroca. No l'he pintat de daurat ni l'he decorada amb quadres de Rubens o Ribera ni molt més lluny,  entre el barroquisme i el xonisme hi ha una línia molt fina, simplement que emprant un terme de la història de l'art, la meua habitació té ara mateixa horror vacui (horror al buit, per als estudiants de la LOGSE), no queda pràcticament un centímetre d'espai buit. Així les coses toca fer neteja i començar a desprendre's de moltes coses, no podem acumular els objectes materials eternament, és un luxe que solament les persones amb la síndrome de Diògenes es poden permetre i a certes edats no està ben vist.

Rebuscar entre els armaris i els calaixos és una experiència gratificant, més encara per als que som historiadors, podem trobar-nos moltes coses què ja pensàvem perdudes. Algunes poden ser sorpreses desagradables, com un parell de caixes farcides amb apunts de la carrera encara, dos anys després, pendents d'arxivar. D'altres són agradables, com una bossa amb pessetes que encara no s'han canviat, he tingut una dècada molt ocupada per anar al banc. Altres són estranyes i ens fan veure com el temps passa inexorablement, de manera cruel, enduent-s'ho tot per davant.

D'aquesta tercera categoria he trobat una carpeta amb retalls del diari, una petita hemeroteca conformada per articles que van entre el 2003 i el 2007, un lustre què foren els últims anys daurats, quan la crisi encara no havia arribat per quedar-se. Molts retalls daten d'una època en la què desitjava estudiar Història i m'interessava àvidament per qualsevol article què trobés al diari. D'altres són sobre Xàbia i la temuda ampliació del port esportiu, quan pensava què els moviments ciutadans encara podien canviar el món en el què vivim. Vaig agafar tots els retalls i els vaig llançar al fem.

D'alguna manera aquells pedaços de paper eren com un espill en el què podia mirar-me, però no em va agradar el que vaig veure. Em mostraven una imatge de mi ingènua i sense malícia que no m'agradava, em fan recordar altres temps. Així que els vaig llançar.  Si ja ho sé, els hagués tingut que cremar a la xemeneia, mentre el sol arribava a l'ocàs i de fons sonaven les notes punyents i llastimoses d'un violí provinent d'una vella i marcida gramola. En el seu lloc les vaig posar en una bossa del masymas i les vaig botar al contenidor pertinent.

Que va ser llavors d'aquell jo? Supose que com el Càndid de Voltaire, es va trobar amb la crua realitat, va vindre la crisi i com si hagués algú obert el tap d'una banyera, tot se n'anà pel desaigüe en un ràpid remolí quedant solament eixe xarrup desagradable que fan els desaigües en acabar la seua feina.

Però va ser curiós poder traure el nas per aquella finestra retrospectiva i veure un passat no massa llunyà, aquell en què anàvem a menjar-nos el món, en el què vivíem rodejats de riqueses, xampany, caviar, seda, cuir, cristalls de Bohèmia i eixes coses altres coses que tenen un gran valor extrínsec. València ja no era aquell país bàrbar fet a cop de conquesta, bastit amb la sang vessada dels ocupats, construït sobre la suor i les llàgrimes dels desarrapats, aquell Far West al què hom venia a morir exposant a pirates, roders i indígenes sublevats. Ara érem un país refinat, com Mónaco o Dubai. Lo queremos todo deia el president Camps en un d'eixos articles què apareixen al darrere d'una notícia sobre l'almoina de València.

I un dia ens despertàrem amb ressaca i ens veiérem en l'espill de la realitat. Érem els rics que tan bé reflecteix Blasco Ibáñez a Arrós i Tartana. Érem doña Manuela, sempre a l'última, sempre en tots els saraus, menjant arròs amb la coberteria d'argent, sense diners, sempre entrampats i acabàrem com Doña Manuela, prostituint-nos per poder mantindre un nivell de vida que ni necessitàvem ni ens pertocava. Un dia ens desertàrem i ens adonàrem que encara érem el pirata, el roder, el colon salvatge, el moro i tot allò que hem volgut oblidar que érem.

Ara pot ser no ens adonem, però algun dia si acaba la crisi i fem la vista enrere de tot el camí recorregut veurem com hem canviat en el darrer lustre, com ens ha canviat la crisi, com ens ha llevat la inocència de veure com realment funciona el món, veurem com confiàvem cegament en eixos valors de la revolució francesa que ens parlaven de drets humans inalienables, de llibertat, d'igualtat, de fraternitat i observarem com en els darrers anys el món ha revelat la seua imatge real, una imatge selvàtica i poblada de feres carronyeres que s'alimenten sense pietat dels seus iguals, llops antropòfags que defensava Rousseau, la supervivència del més fort segons certes interpretacions del darwinisme. 

Per això a tants molesta la història, perquè de vegades el que trobem del passat ens fa enrogir de vergonya.

diumenge, 22 de juliol de 2012

XANTEN, PASSEJANT ENTRE RUNES

Temple del Port de Colonia Ulpia Traiana.
Xanten, la Pompeia del Rin, no ho diuen els llibres però ho dic jo, encara que aquest adjectiu escarotaria qualsevol italià. Xanten, la ciutat on fou martiritzat i soterrat Sant Víctor i que acabà donant el seu nom a aquell llogaret entre runes de pedra, columnes i marbre, Xanten que ve de l'expressió ad Sanctos en referència al sant que hi ha soterrat en la catedral, segons proclamaven els seus orgullosos habitants. De Xanten també prové l'heroi germànic Sigfrid, fill del rei de Xanten, caçador de dracs, vencedor dels Nibelungs i que es feu quasi immortal per banyar-se en la sang d'un drac, a excepció d'una part de la seua espatlla què era el seu punt dèbil, tot això ens conta l'epopeia germànica El Cant dels Nibelungs.

Catedral de Xanten

Així aquesta petita ciutat de 20.000 habitants exsuda història en cada cantonada i en cada mur. Desafortunadament anar i tornar em va costar 6 hores de tren així que en arribar-hi em vaig trobar en la disjuntiva d'elegir entre la ciutat, la part medieval o el parc arqueològic, la part romana. Em vaig decantar pels romans i espere poder tornar algun dia a descobrir la part medieval, la de les llegendes.



L'any 15 abans de Crist els romans devien haver-se perdut per aquestes terres i van muntar un campament militar anomenat Castra Vetera què tenia la missió de protegir Roma ara i sempre de l'invasor, així el Rin es configurà com una frontera natural entre el món civilitzat i el món bàrbar. L'any 70 després de Crist els bàrbars estaven un poc fins als nassos de tanta invasió i aculturació, una cosa era parlar llatí i adorar uns déus cap calents, però haver de dur peplum i sandàlies en aquelles terres fredes devia ser molt dur  i es van revoltar contra els fills de Ròmul. Aconseguiren algunes victòries i aquest campament romà fou destruït, però la Roma del segle I era una locomotora que s'ho enduia tot per davant, així recuperaren el terreny perdut però com vaig explicar en la Batalla del Bosc de Teutoburg (http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=6644055191218862788#editor/target=post;postID=811518080507354317ja no van continuar expandint-se per la Germània. 

Porta de Colonia Ulpia Traiana


Així sobre les runes del primer campament fundaren un de nou, Castra Vetera II (no es calfaren molt el nom) que arribà a acollir entre 15.000 i 20.000 habitants, legionaris i tot el que els acompanyava: famílies, taverners, artesans, prostitutes, esclaus. Anys més tard l'emperador Trajà concedí al campament l'estatut de colònia i en el seu honor rebatejaren la ciutat com a Colonia Ulpia Traiana. Una colònia era una part de Roma en territori fora d'Itàlia, el seus habitants gaudien de la ciutadania romana però tenien una relació de major dependència amb Roma. 

Estel·la funerària del cementeri de C.U.T, policromada com eren realment.



Al segle III el model econòmic, polític i social romà va viure una forta crisi per una conjunció de diversos factors que anaven retroalimentant-se i agreujant al seu torn altres, posant-se així en evidència les mancances de la locomotora romana, dissenyada per a l'expansió territorial. Aquest apunt ve perquè és freqüent llegir que la crisi de Roma es deu a la invasió bàrbara i a l'auge del cristianisme, però a banda del reduccionisme explicatiu, aquests fenòmens foren més conseqüències de la crisi que causes.

Almàssera i molí de Colonia Ulpia Traiana


Amb el regnat de Constantí el Gran es visqué una recuperació aparent, Roma semblava haver eixit del malson, la tempesta havia passat. L'optimisme portà a reconstruir la ciutat, ara anomenada Tricensimae, més ja no era aquella ciutat que rivalitzava en esplendor amb ciutats com Tréveris o Colònia sinó un petit llogaret fortificat. La troika constantina més que dur a la recuperació precipità Roma a la seua crisi final, a la fi aquella recuperació aparent no havia sigut més que l'ull de l'huracà. (Aprofitant que el Rin passa per Colònia, quants paral·lelismes podríem  traure de la història: malgrat saber que el gros de les riqueses es trobava en les vilae del camp, com que era més fàcil aplicar impostos als habitants de les ciutats, per la facilitat dels recomptes estadístics, foren les classes populars urbanes les que suportaren les majors càrregues fiscals mentre que les grans fortunes continuaven fugint al camp conscients de la senzillesa de poder defraudar la hisenda en l'àmbit rural, les ciutats acabaren despoblant-se. Aquella civilització de ciutats s'ensorrà, Europa entrà en un procés de ruralització què no es revertiria fins els segles XIII-XIV i per supost la crisi no acabà sinó que s'agreujà).

Museu Arqueològic Romà de Xanten


Al segle V lla ciutat fou definitivament abandonada a les mans dels francs i afortunadament  ja no fou més ocupada. Dic afortunadament perquè les ciutats que des d'aquell temps continuen ocupades ja no conserven molt d'aquella època, com València, Barcelona o Sevilla, mentre que les ciutats completament despoblades es congelen en el temps i hui podem gaudir de com era una ciutat romana (la Xanten actual es troba unes metres dellà de les runes). La ciutat com moltes vegades es convertí en la pedrera de la regió i molts capitells, làpides, columnes, carreus de marbre es poden veure en la catedrals i les cases antigues de la ciutat. La ciutat de Trajà quedà dormida en el temps.

Amfiteatre romà

Irònicament mentre els bombardejos aliats de 1944 es carregaren el 85% del patrimoni de Xanten també permeteren a Colonia Ulpia Traiana sortir de la seua letargia mil·lenària i acabada la guerra començà un pla de musealitzar les runes que va culminar l'any 1975 amb la creació del Parc Arqueològic, una recreació de la ciutat romana que és una passada. Com que els edificis són de nova planta es poden palpar, tocar, xafar i d'aquesta manera es viuen més, hom pot tindre la sensació de transportar-se a aquella època en passejar pels carrers, les portes, el temple del port, la casa romana, el teatre, l'almàssera. És una bona manera per aprendre la civilització romana. Una de les coses que més em cridà l'atenció fou que el parc està replet d'arbustos i no per emular un laberint de plantes, sinó que les línies d'arbustos simulen la planta dels carrers i els habitatges, així tenim un espai verd i reversible, sense danyar les estructures soterrades. També hi ha un Museu on s'exposen tots els materials trobats a les excavacions fetes.

Frigidarium de les termes de la casa d'hostes

Si he de ressenyar algun aspecte negatiu he de dir que el dia què vaig arribar es celebrava una fira medieval. Si, una d'eixes fires en les què el personal es disfressa, hi ha paradetes amb sostre de tela què venen kebabs, polseres de pedres de colors, sabons i plantes medicinals per curar hemorroides, si d'eixes que de medieval tenen el nom i prou. Justament la fira estava situada en mig del camí què du de Xanten al Parc i a més es cel·lebrava un concert de bandes de música cèltica, per a fer-ho tot més medieval. En intentar creuar un paio vestit amb pells d'ós i una porra, supose que imitaria un bàrbar, volia cobrar-me 10 euros per entrar-hi. 10 euros! mira, vaig pensar, aquesta parafernàlia ja té quelcom més de medieval, un impost abusiu sobre el dret de pas. Aquell bàrbar em va dir que si anés disfressat a la manera medieval podria passar gratis. Però si acaba de passar un que semblava eixit de la guerra d'independència americana, quina disfressa medieval és eixa? vaig protestar. Nein, nein, sacrifica diners o la teua dignitat però si no, no passes. Doncs no vaig pagar, faltaria més, encara que vaig haver de fer una volta gran com d'un quilòmetre travessant el típic barri residencial de jardins perfectes, banderes alemanyes què onegen als pals i famílies felices i exposant-me a ser acusat de rondaire (en realitat ser acusat de rondaire d'intencions perverses en un barri residencial no és molt difícil, solament en passejar-se sense ser resident hom pot sentir desenes d'ulls acusadors darrere de les persianes) però vaig poder arribar al parc sense sucumbir a eixa càrrega feudal.


Pensava que un campament bàrbar es trobava assetjant la ciutat, però era molt pitjor, una fira "medieval".

A més Xanten es troba solament a 25 km de Weeze, l'aeroport de Ryanair, no hi ha excusa per no anar-hi.