Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2012

ADÉU, 2012

Imatge
És el moment de fer la vista enrere i veure que m'ha deixat tot el 2012, quins propòsits he acomplert, quins s'han quedat per resoldre i quines coses he fet què ni tenia pensades.
Vaig visitar Berlín.


Vaig realitzar un somni, veure les portes de Babilònia.

Vaig muntar en monorraíl (monorraíl, monorraíl).


Vaig estar a la casa de Beethoven...

...i a la d'Engels.

Vaig estar purgant en una fàbrica fins que vaig perdre la por al futur.

He patit molt de fred.

He descobert un nou país (el 12è!), els Païssos Baixos i he vist un molí de vent i tulipes (de manera que ja he complert amb la quota d'estereotips).


Vaig estar en Aquisgrà i no vaig poder veure el tron de Carlemany (i mig any després encara estic indignat).

Vaig menjar peix per desdejunar 

Després de molts anys, he trobat l'ermita de Benitzaina de Xàbia 

I moltes altres coses: he après alemany, he après a fumar peix, he plantat molts arbres, m'he reconvertit professionalment, he conegut moltes persones i a mol…

LES RUNES DEL CASTELL

Imatge
El meu lloc preferit per reflexionar és en front de la mar, entre les ones, els vaixells i la remor de l'aigua colpejant les pedres. Però en absència de mar hi ha un lloc particularment especial per a mi, el castell del Xiu de Llutxent, un castellet (un albacar, parlant en propietat) oblidat pel temps, sense grans pretensions on mai van haver justes ni monarques, ni princeses segrestades ni bruixes segrestadores, tampoc s'hi prengueren grans decisions ni s'hi signaren importants tractats, però d'alguna manera el Castell Vell, com també és conegut (per oposició al Castell Nou o Palau-Castell) és entranyable. 
L'edifici està fet tabaco, per emprar un eufemisme, però conegut és per tots que el temps és implacable, el déu Cronos devora tota la seua progènie i el Castell no podia ser una excepció (tot i que l'oblit sempre ajuda) amb l'agreujant que aquest tipus de construccions no solien fer-se amb materials força resistents. A més, segurament els seus construc…

DOCTOR APOCALYPSE, I PRESUME

Imatge
He decidit llegir-me l'Apocalipsi per tal d'assabentar-me a que ve tanta escama amb la fi del món. No sé a quina droga li pegaven, però eixe relat sols podia haver eixit d'una comuna hippy. L'autor, Sant Joan, es justifica dient que va caure en èxtasi ("èxtasi") i que se li va aparèixer un àngel (els àngels no seran tan bones persones com diuen, encara no els he vist trucar a la porta i presentar-se com Déu mana, al seu lloc es presenten aquí i allà sense ser convidats i destorbant). L'àngel en qüestió li va manar que ho posés per escrit i ho enviés a set esglésies en concret, com les cadenes de correus que duen mala sort si no les reenvies. 
Així comença un seguit de palla escrita sense cap interès fins que comença l'apocalipsi en si. S'obre un portal tridimensional i d'allà dins comença a aparèixer personal: que si els quatre genets, que si les dotze tribus d'Israel, que si la tipeta del Neutrex, sembla no tindre final com un cotxe de p…

L'EMPERADOR I EL PIRATA

Conta Ciceró que anava Alexandre Magne conquerint terres quan va capturar un grup de pirates què assolien totes les embarcacions i sembraven el terror entre els comerciants. Alexandre, què en haver tingut a Aristòtil com a tutor tenia una certa inquietud per conèixer el món i les seues raons, li va preguntar al cap dels pirates: "Què et sembla tindre la mar sotmesa a pillatge?" I el pirata, que no se'n callava una, li va respondre: "El mateix que a tu tindre el món sencer. Solament que a mi, perquè treballe amb una vil galera, em diuen bandoler i a tu, per fer-ho amb tota una flota, t'anomenen emperador".
Últimament tinc la sensació què el món s'està esgarrant per tots els costats, com si estigués construit amb sucre i la pluja s'endugués els terrossos, antany sòlids i ara convertits en una pasta blanquinosa difícil de gestionar que s'esgola per una androna sense que ningú puga evitar-ho.  Deu ser eixa la modernitat líquida de la què parla Zigmunt Bauman. 
Tot s'està ensorrant poc a poc però de manera inexorable, els pilars què sostenien la civilització ara s'estan convertint en runes a les nostres esquenes. Em sent com qualsevol romà súbdit de Ròmul Augustul, sabedor de que la funció s'està acabant i que prompte llançaran el teló però al mateix temps com si faltés l'últim cop de gràcia què no es digna a arribar i amb l'angoixa d'ignorar que vindrà després? Un regne de bàrbars? Serà per a millor o per a pitjor? Una nova emissió? Amb els mateixos actors però distints personatges? El silenci més absolut? El no res? Pot ser l'home conscient de viur…

LA SEUA IMMACULADA CONSTITUCIÓ

Resulta que hui és festa i jo no m'enrecordava, com que visc en el dolce far niente tots els dies són festius. Però encara més, hui és el dia de la Immaculada Constitució (sic), ohhhhh i compleix ni més ni menys que 34 anys, un més que l'edat de Crist. D'aquí dos anys farà els mateixos anys que va durar la dictadura franquista i per a molts tertulians això és símptoma de maduresa democràtica. 
A banda del fet que jo aconsellaria a les cadenes de televisió posar càmeres en els bars i obtindria tertúlies més interessants, a banda d'això per a mi que una Constitució tinga més de 30 anys no és símptoma de maduresa, sinó d'anquilosament del sistema. A molts d'aquests tertulians de plató i demagògia barata se'ls omple la boca prenent com a model la constitució dels Estats Units d'Amèrica, què té 225 anys. On ells veuen solera jo vec un document que regula un país que cap dels seus ciutadans ha tingut la oportunitat de ratificar. Bé anem, llavors.
S'imagi…

LA NOSTRA PÀTRIA MEDITERRÀNIA

Imatge
Tal dia com hui de fa 90 anys va nàixer a Sueca Joan Fuster, per això, he volia reproduir algunes línies del seu llibre Diccionari per a ociosos, referents a l'entrada del mot mediterrani, eixe vague patriotisme marítim. 
Quan ja estava disposat a la feina, he recordat, però, que està prohibit, el copyright i eixes mamandurries. Així m'aconformaré en paraules volades què cauran d'aquí i allà esguitant-ho tot amb la prosa fusteriana. El suecà ens parla d'una mar què entre ona i ona podria parlar-nos de mil moments brillants de la història de la humanitat esdevinguts al Mare Nostrum i què al remat fomenten aquest patriotisme. Ens parla de Venus i d'Ulisses, de Sofia Loren i Sòcrates, de Napoleó i les Quatre Estacions, de Botticelli, dels Bòrgia, del Partenó, de Camús, de Salamina, de Virgili, de Miró, d'Èuclides, de les Termòpiles, de Virgili, de Sant Pau, de Venècia, de la Dama d'Elx, de Sant Agustí. Tots noms representants d'un geni forjat amb la calor…

LA PRESÓ D'URALITA

Imatge
De vegades el temps es calça patins de línia i corre com el vent de ponent. Ja fa més de dos anys discutia amb una professora del màster sobre la vocació laboral. Ella ens venia la burra què per a treballar de professor s'ha de tindre vocació. Jo li replicava que el treball solament era un mitjà per adquirir diners amb els quals satisfer totes eixes necessitats materials què ens hem dibuixat com a necessàries i per a pagar els impostos, naturalment.
Fa un any vaig aprendre com d'equivocat estava i diantre, que la professora tenia raó, però espere que no se n'assabente mai. No vull ser eixe seu antic alumne imaginari què es va trobar un dia en un pont de València i què li va servir per justificar tot el seu esquema de valors. De segur que em va llançar una maledicció, jo tenia un pla de vida ben muntat, una escala perfecta de graons ben segurs... uns mesos més tard estava sota un sostre d'uralita sostenint llargues converses existencials amb un braç mecànic, què al rem…

UNA MÀQUINA DEL TEMPS

Imatge
Tot i que l'estiu no té molta gana d'abandonar-nos, va apropant-se Nadal, llavors és un bon moment per començar a escriure la carta als Reis d'Orient. Un regal què volguera tindre és una petita màquina del temps, no importa si és una cadira plegable amb un para-sol multicolor o un Delorean del 82, però m'encantaria poder enderrocar la barrera del temps i avançar o retrocedir a voluntat.

Sempre he pensat que seria l'arma definitiva d'un historiador, la millor manera de respondre'ns tots els interrogants. Quan fem la història sempre tenim el mateix dubte: tot allò què dic és real? fou així? És com una espasa de Dàmocles que ens penja sobre el cap, ja que hi ha tantíssimes variables a considerar cada cop què formulem una pregunta al temps que mai la coneixerem amb certesa 
Per això m'agradaria poder visitar el passat. El futur no tant, perquè li llevaria la intriga al moment present, sense la qual no seria més que una sala d'espera diàfana i avorrida,…

LA FRONDA XABIERA

Imatge
El 1648 França es trobava immersa en plena guerra dels 30 anys. Aqueix conflicte què havia de decidir l'hegemonia sobre Europa, si la decadent monarquia hispànica o França, era pròxim a acabar-se, però és clar que ningú podia saber-ho, tal vegada Nostradamus si no dugués ja 90 anys mort. França es trobava en un moment delicat, recentment havien mort els seus principals líders, Lluís XIII i el Cardenal Richelieu, el mateix dels Mosqueperros i què era qui realment tallava el bacallar al palau reial (encara es trobava a París, Versalles arribaria unes dècades més tard). En aquest moment el poder residia llavors en un xiquet de 5 anys anomenat Lluís XIV, sa mare Ana d'Àustria i el privat de torn, el cardenal Mazarino. Les guerres són cares i a les monarquies europees amb els seus gusts cars no els sobraven els diners. Llavors el cardenal va decidir incrementar els impostos.
Vet aquí que el cardenal no va saber triar-se l'enemic i va tindre l'ocurrència d'exigir als fu…

UNA MAR DE (DES)PERSONES

La locomotora avançava imparable sobre el camí d'acer, creuant praderies, marjals i boscos frondosos, paisatges de tota classe i condició. Un nas s'abocà per una de les finestres, per tal d'ensumar la frescor de l'aire. El vent fresc penetrava furiós a través de la petita ranura que conformava la finestra i es barrejava dins d'aquella atmosfera carregada de fum de cigarrets i ànimes humanes què respiraven. Saturat de tanta frescor, el nas va retornar a la calidesa del vagó. Sobre el nas, uns ulls freds observaven tot allò què els envoltava, desenes de passatgers què viatjaven d'un indret a un altre carregats de valises farcides d'expectatives sobre el futur. Aquells viatgers, aquelles persones intentaven vèncer el tedi del viatge tan bonament com podien. Un home major contava històries antigues als més petits, un altre, recolzat sobre la pared del vagó, feia sonar amb la seua harmònica velles cançons del seu poble, en un altre racó dues dones xerraven sobr…

VEÏNS

Diu la dita que "Déu ens lliure d'un mal veí i d'un aprenent de violí". Antigament els veïns eren aquells què vivien en la casa del costat i d'enfront i amb els què hom podia establir una relació d'ajuda recíproca però des que la vida va evolucionar i la finca va substituir la casa els veïns han esdevingut uns professionals de l'innoble art de tocar els collons. Així el més normal és viure rodejat de persones, veïns, amb els quals la relació es basa en una sèrie de mínims socials: bon dia, bona vesprada i poc més. Aquells què tenen ascensor poden comentar obvietats meteorològiques: pareix que hui farà sol, pot ser que ploga...
Front a aquesta minva en les relacions veïnals, dècades d'expansió urbanística desaforada han suplit aquestes mancances per barandats fins com paper de fumar, a través dels quals la intimitat de la llar queda reduïda a una quimera. Qui no ha tingut una veïna que inverteix hores i hores en sintonitzar els circs mediàtics? I el v…

ERRORS

Quina força oculta ens condueix a fer un glop a un got de llet calenta i a cremar-nos la llengua? A intentar canviar la roda d'una bici amb coneixements nuls de mecànica? A sortir un dia de pluja sense paraigües? Són els petits errors de la vida què els cometem sabent per avançat que són errors. Pot ser al cometre'ls esperem un resultat diferent, però el cas és que continuen sent erros. Llavors em trobe aquesta frase de l'Oscar Wilde: Experiència és el nom què tothom dóna als seus errors. Hi ha frases que ens arriben quan més les necessitem o tal vegada ja estaven a l'aguait i les ignorem fins que les necessitem. 
Hi ha errors què simplement provoquen un dolor físic. Però d'altres deixen un buit interior dels quals hom pensa que mai podrà omplir però afortunadament els dies acaben i al trencar l'alba tot es veu des d'una òptica diferent. Són parts fonamentals de la vida, del procés d'aprenentatge, empirisme cavallers. Així s'aprèn què algunes situa…

LES DUES BANDES DE L'ESPILL

Un gra. Dos grans. Tres grans. Milers de diminuts grans d'arena es fonen per formar una superfície cristal·lina, llisa, un vidre implacable, sempre cruel. Conformen un espill, un joc de reflexos i d'imatges contraposades de les què mai hom podrà estar completament segur de quina imatge és real i quina falsa.
Nosaltres, com a ésser humans (uns més que altres) projectem una imatge d'allò què voldríem ser, empentats per una societat hobbsiana què ens obliga a lluitar els uns contra els altres. Així, a banda de carregar amb les nostres ombres, també carreguem amb els esperits ansiats, allò que els alemanys, què tenen paraules per a tot, conjugarien amb el verb werden, el què es pretén ser.
Però vet aquí que els espills són capaços de recordar-nos quina és la nostra imatge real i vertadera,  una imatge silenciosa què ens jutja i ens diu: així eres. Els espills revelen tot allò què volem amagar i ens impedeix ocultar-nos de la realitat, perquè allà on hi anem, ens perseguirà.
O…

MOSQUITS

Mosquits. Bèsties voladores què pertorben la tranquil·litat de la nit, insectes amb ales què s'introdueixen per qualsevol escletxa, què roden al nostre voltant i esperen, com aquells què tenen tot el temps del món fins el moment propici. I quan ja has aconseguit conciliat la son...bzzzz...escoltes unes ales brunzint al teu voltant, un soroll dèbil què es capaç de fer-te estremir de dalt a baix. Aquest és el moment de començar un joc què a mi m'agrada anomenar: la caça del mosquit fill de puta.

Inspeccione cada centímetre de la paret cercant alguna taca negra. Aquesta part és més senzilla sobre murs llisos i pintats de blanc immaculat però resulta força difícil sobre eixa aberració francesa anomenada gotelé.  Quan ja tinc localitzada la presa ve la part més deliciosa i al mateix temps la més delicada: exterminar el mosquit fill de puta. És una sensació de benestar indescriptible, amb les restes del mosquit escampades sobre la paret hom pot tornar a tombar-se, dormir i tornar a…

CONVERSACIONS EN LA MARQUESINA

La filosofia va nàixer en l'antiga Grècia al voltant de l'àgora, centre neuràlgic de la vida grega on s'hi trobaven des del ric comerciant fins a l'estranger, l'esclau o la prostituta. Allà entre peristils, parades de menjar i el vaivé de la gent, sota el sol mediterrani i sobre el sòl polsós la humanitat va començar a plantejar-se moltes qüestions què li treien el son, qui som?, d'on venim?, cap a on anem?, per què la torrada sempre cau pel costat de la mantega?. Allí mateix què es plantejaven dubtes, també es resolien. Primer els sofistes i desprès els filòsofs de tota índole transmetien la seua saviesa.
Anant el temps l'àgora es convertí en el mercat però avui en dia és impossible enraonar entre tanta cridòria. Per això les marquesines de les parades d'autobús s'han convertit en la nova àgora. Aquí sota el sol mediterrani i la calor del paviment s'hi reuneixen des de l'estudiant al fatxenda què presumeix adossat en la platja, el pidolair…

LA LLUNA

Imatge
La lluna són dues banyes què em contemplen des de lluny. És el somriure de l'univers al planeta terra. Són les dents del gat de Chesire què s'acomiada d'Alícia. La lluna s'ha vestit d'argent i brilla, brilla molt. La lluna em persegueix, jo córrec tan ràpid com puc però ella sempre em dona alcanç i torna a mirar-me, compassivament, plàcida, enamorada. No em mires. Un conill dansa entre els cràters de la lluna i després s'asseu per picar arròs. La lluna són dues banyes, d'una vaca invisible que pasta pel firmament.  La lluna llueix sobre les teulades del cementeri, sembla trista. Què tens lluna? La lluna es va enamorar d'un pastor, però les llunes no poden enamorar-se dels humans, car els humans moren i les llunes no. La lluna va plorar molt i el seu príncep va demanar-li a son pare la joventut eterna, per tal de plaure sempre a la seua estimada. Llavors el déu va sumir el jove pastor en un somni profund del qual no va despertar i cada nit la lluna mira…

FA MOLTS ANYS

Aquests dies tenim a la uela per casa i res millor per aprofitar i escoltar eixes històries de després del sopar, històries què parlen d'uns temps no gaire llunyans però què semblen correspondre a èpoques remotes, uns dies en què les coses funcionaven de manera distinta i fins i tot la vida i la mort es vivien de manera diferent. Sovint acusem els nostres majors de no tindre memòria i és veritat que possiblement no recorden allò què han menjat o què han fet pel matí però en canvi tenen la capacitat de contar fil per agulla anècdotes del passat, amb un detallisme i un grau de realitat que ben bé podríem visionar-los, ja que pot ser la memòria a curt termini falla, però la memòria a llarg termini la tenen perfectament. 
Com a historiador m'agrada escoltar aquestes històries. La història oral és un patrimoni delicat què estem perdent. Recloem els ancians en estacionaments per a gent major, anomenats asils i ens oblidem d'ells perquè els contemplem com una càrrega. Passem per…

LA DICTADURA DE HUME

Hui vull parlar de l'empirisme, una doctrina filosòfica segons la qual, la principal font de coneixement és l'experiència, predominant sobre la simple contemplació de la veritat què representaria el coneixement teòric. Aquesta idea què és present des de l'antiguitat clàssica, arriba al seu esplendor al segle XVII en plena revolució científica. He triat el nom de David Hume perquè és el primer què m'ha aparegut al google images quan he teclejat la paraula "empirisme". Si ho hagués buscat en castellà m'hagués sorgit l'anglès John Locke, en canvi en alemany el cap de turc seria Sir Roger Bacon. 
Què m'han fet tota aquesta colla de bergants? No tinc res en contra seua, fa uns anys em vaig reconciliar amb el segle XVII, excepte amb Descartes què el tinc travessat, però últimament tinc la sensació que el seu axioma de l'experiència sobre tot comença a ser un obstacle en la meua vida laboral. Les últimes setmanes en Alemanya les vaig dedicar a envia…

EL BLUF DE COLÒNIA

Imatge
Bluf, de l'anglès bluff; acció de fer veure que una cosa és molt important o més valuosa que no és.


Encara no has anat a Colònia? Quan penses anar a Colònia? Colònia és un must d'Alemanya... aquestes i altres coses semblants em deia molta gent, germànica i no, cada cop que em preguntaven si ja havia anat a la ciutat del Rin i sempre anava endarrerint el moment, temorós de que les expectatives no foren satisfetes.  A la fi el temps s'acabà i  em va semblar una bonica manera de tancar el periple teutònic. Però he de dir que la ciutat no estava a l'altura de tot el que m'havien contat ni les excel·lències que m'havien cantat es corresponien amb la realitat. En el seu lloc em vaig trobar una ciutat bruta, grisa i massificada. El que em succeí és allò què es coneix com la síndrome de París.

Què no em va agradar exactament? Crec que en primer lloc la manca de sorpresa, és a dir si Colònia és la primera ciutat d'aquesta banda d'Alemanya què es visita deu ser be…

RETALLS DEL DIARI

Des que he tornat d'Alemanya i després de desfer tot l'equipatge, la meua habitació ha adquirit una imatge barroca. No l'he pintat de daurat ni l'he decorada amb quadres de Rubens o Ribera ni molt més lluny,  entre el barroquisme i el xonisme hi ha una línia molt fina, simplement que emprant un terme de la història de l'art, la meua habitació té ara mateixa horror vacui (horror al buit, per als estudiants de la LOGSE), no queda pràcticament un centímetre d'espai buit. Així les coses toca fer neteja i començar a desprendre's de moltes coses, no podem acumular els objectes materials eternament, és un luxe que solament les persones amb la síndrome de Diògenes es poden permetre i a certes edats no està ben vist.
Rebuscar entre els armaris i els calaixos és una experiència gratificant, més encara per als que som historiadors, podem trobar-nos moltes coses què ja pensàvem perdudes. Algunes poden ser sorpreses desagradables, com un parell de caixes farcides amb a…

XANTEN, PASSEJANT ENTRE RUNES

Imatge
Xanten, la Pompeia del Rin, no ho diuen els llibres però ho dic jo, encara que aquest adjectiu escarotaria qualsevol italià. Xanten, la ciutat on fou martiritzat i soterrat Sant Víctor i que acabà donant el seu nom a aquell llogaret entre runes de pedra, columnes i marbre, Xanten que ve de l'expressió ad Sanctos en referència al sant que hi ha soterrat en la catedral, segons proclamaven els seus orgullosos habitants. De Xanten també prové l'heroi germànic Sigfrid, fill del rei de Xanten, caçador de dracs, vencedor dels Nibelungs i que es feu quasi immortal per banyar-se en la sang d'un drac, a excepció d'una part de la seua espatlla què era el seu punt dèbil, tot això ens conta l'epopeia germànica El Cant dels Nibelungs.

Així aquesta petita ciutat de 20.000 habitants exsuda història en cada cantonada i en cada mur. Desafortunadament anar i tornar em va costar 6 hores de tren així que en arribar-hi em vaig trobar en la disjuntiva d'elegir entre la ciutat, la pa…