UNA MAR DE (DES)PERSONES

La locomotora avançava imparable sobre el camí d'acer, creuant praderies, marjals i boscos frondosos, paisatges de tota classe i condició. Un nas s'abocà per una de les finestres, per tal d'ensumar la frescor de l'aire. El vent fresc penetrava furiós a través de la petita ranura que conformava la finestra i es barrejava dins d'aquella atmosfera carregada de fum de cigarrets i ànimes humanes què respiraven. Saturat de tanta frescor, el nas va retornar a la calidesa del vagó. Sobre el nas, uns ulls freds observaven tot allò què els envoltava, desenes de passatgers què viatjaven d'un indret a un altre carregats de valises farcides d'expectatives sobre el futur. Aquells viatgers, aquelles persones intentaven vèncer el tedi del viatge tan bonament com podien. Un home major contava històries antigues als més petits, un altre, recolzat sobre la pared del vagó, feia sonar amb la seua harmònica velles cançons del seu poble, en un altre racó dues dones xerraven sobre les seues famílies, aquí i allà alguns llegien gruixuts llibres mentre aspiraven el tabac de les pipes, altres tricotaven vistosos teixits de llana, trobaríem també algú passant els ulls furibundament entre les línies d'un diari i maldant per les actuacions del govern de torn. 

Aquell nas ensumador i aquells ulls freds i curiosos no viatjaven sols, anaven acompanyats d'unes oïdes avesades a immiscir-se en qualsevol conversa a la què per suposat, no havien sigut convidades, una llengua mandrosa que descansava tranquil·lament en el seu refugi d'ivori, uns dits inquiets que feien colpets sobre les cames què hi tenien més avall, uns peus que ballaven al ritme d'un so imaginari i finalment un cervell què captava totes les informacions què anava recollint en aquell petit espai. Aquell múscul psíquic era capaç de reconèixer tot el que veia, tots els rostres i tots els gestos i desfragmentar-los en dades objectives, per al cervell tota aquella humanitat no era més què un conjunt d'àtoms dotats d'esperit. El cervell observava i jutjava tot a través dels seus fidels lloctinents, eixos ulls de mirada freda i color gris, el cervell condemnava tot aquell moviment i per tota reacció ordenava a la boca allargar-se en un somriure d'enigmàtica oriental.

La locomotora no es va detindre fins arribar-hi a una estació emmascarada pel fum i el rovell del ferro on es citaven tots els viatgers què arribaven, els què marxaven i totes els sentiments què carrejaven. Aquell cervell fred no va ordenar a les cames començar la marxa fins que el vagó no hagués quedat buit de tant d'àtom molest. Una vegada sol, aquell cervell què es trobava dins d'un ésser humanoide, perquè certament no podria emparentar-se amb el gènere humà car mancava de tota humanitat, aquell humanoide s'alçà, es cobrí el cap amb un barret a la moda, agafà un maletí de pell què havia estat tot el viatge descansant sobre el seient veí, i sortí del vehicle. En baixar els petits graons què conduïen fins l'andana, aquell nas ensumador va olorar de nou l'atmosfera, el ventijol fresc de la vesprada s'unia als vapors tòxics provinents del carbó cremat què posava en marxa els trens. Els ulls grisos, què certament a cada moment es tornaven més i més metàl·lics, recorrien tot ràpidament tot l'edifici captant informació: trobades, retrobades, acomiadaments, tristesa i felicitat s'unien sota aquella estació de sostre cristal·lí, llavors el sostre estava format per plaques de vidre per iniciativa d'algun arquitecte què havia volgut donar un toc més càlid a la construcció.

Tantes escenes i totes igualment emotives no podien deixar ningú indiferent, però aquell humanoide solitari era conduït per un cervell desnaturalitzat què en observar-ho tot era incapaç de sentir-se afeblit per tanta calidesa, tot ho observava com un conjunt de dades què s'interrelacionaven entre elles per formar elements, els quals havien de ser en alguna estadística beneficiosos, en cas contrari no eren més que substància residual, números fallits què havien de ser esborrats i reprogramats. L'ésser humanoide va baixar del tren i es va encaminar cap a la sortida, mentre s'aproximava a l'entrada, el nombre de persones s'incrementava i en un acte reflex, va prendre el maletí què duia a la seua falda i el va protegir rodejant-lo amb els seus braços i va continuar caminant, obrint-se camí entre aquelles vides ignorades. Mentre caminava entre braços, cames, riures i plors, en cap moment va ser realment conscient què entre els seus braços portava la condemnació eterna d'aquelles persones, car no eren més què àtoms, nombres fallits què no s'avinençaven a l'estadística, ni responien a les lleis de la suma o la multiplicació, que feien trontollar les lleis de l'aritmètica, què amb el seu esperit imprevisible feien perillar les sacrosantes lleis de l'economia.