dijous, 25 d’octubre de 2012

LA FRONDA XABIERA


El 1648 França es trobava immersa en plena guerra dels 30 anys. Aqueix conflicte què havia de decidir l'hegemonia sobre Europa, si la decadent monarquia hispànica o França, era pròxim a acabar-se, però és clar que ningú podia saber-ho, tal vegada Nostradamus si no dugués ja 90 anys mort. França es trobava en un moment delicat, recentment havien mort els seus principals líders, Lluís XIII i el Cardenal Richelieu, el mateix dels Mosqueperros i què era qui realment tallava el bacallar al palau reial (encara es trobava a París, Versalles arribaria unes dècades més tard). En aquest moment el poder residia llavors en un xiquet de 5 anys anomenat Lluís XIV, sa mare Ana d'Àustria i el privat de torn, el cardenal Mazarino. Les guerres són cares i a les monarquies europees amb els seus gusts cars no els sobraven els diners. Llavors el cardenal va decidir incrementar els impostos.

Vet aquí que el cardenal no va saber triar-se l'enemic i va tindre l'ocurrència d'exigir als funcionaris el salari de 4 anys per pagar la paulette, s'eximia de pagar tan alt impost als membres del Parlament de París, perquè Déu estreny però no ofega. La paulette era una mena d'impost o sanció què permetia als funcionaris deixar en herència el seu càrrec. Fins aquests extrems havia arribat la deixadesa dels borbons per la política què els funcionaris havien assolit un grau de poder què no estaven dispostos a deixar anar i menys per exigències d'un nou-vingut. Així que els funcionaris, quasi tots membres de la baixa noblesa, van recordar què tenien uns drets oblidats en el temps com era el dret a aprovar impostos en corts. Es reuniren a la cambra de Sant Lluís i redactaren un memorial de 27 articles per posar els punts sobre les ís i recordar-li al cardenal qui era i d'on venia. 

Com sovint ha ocorregut al llarg de la història, als francesos se'ls va anar la situació de les mans i una rabinada funcionarial acaba amb mig París reclamant el cap de Mazarino. La reina acovardida en principi accedí, però després d'una derrota de l'exèrcit hispànic va decidir, il·lusa ella, empresonar a alguns dels líders de l'avalot. Aquest acte enfurismà als parisiennes i és en aquest moment quan comença realment la revolta coneguda com la Fronda, i la reina pensava que ja ho havia vist tot. El moviment no tardà en escampar-se per tota França, fins i tot els nobles es revoltaren contra la reina i el cardenal. Mazarino acaba exiliant-se, encara que tornà més tard per a ser exiliat de nou. Tot per enfrontar-se als funcionaris. 

Me n'he recordat d'aquesta història en pensar en els funcionaris de Xàbia. Però no en un funcionari sensu stricto, segons el diccionari: "aquell qui exerceix una funció pública", per tant no parle ni de metges, ni de mestres, ni polícies sinó d'una cohort de protegits (m'agrada més com sona en castellà, "paniaguado") què hom no sap ben bé a que es dediquen però estan cobrant un jornal a perpetuïtat, perquè eixa és la gran creu d'Espanya, els funcionaris ho són a perpetuïtat. Tenen una actitud de perdonavides, acaben pensant-se què ells com Lluís XIV són l'estat, remuguen tot el que volen i més cada cop que han d'alçar el cul de la cadira i com s'avorreixen passen el dia parlant per telèfon, sense pagar ni un cèntim. A més, encara pitjor com que no tenen prou en no fer brot pel matí, per les vesprades es dediquen a treballar en negre en jardins, piscines, d'obres, sense declarar un cèntim i per suposat amb l'uniforme de l'ajuntament, perquè el seu profit arriba a extrems de no voler pagar-se ni la roba de treball. Representen una de les vessants més podrides del sistema perquè són col·locats pel polític de torn per a configurar-se així una xarxa clientelar què li garantisca el vot i el poder dins l'Ajuntament com si els temps del caciquisme no acabaren d'anar-se'n. Fa més ràbia pensar la quantitat de persones vàlides què ronden pel món buscant un treball miserable mentre els salaris públics se'n van amb persones què no saben ni posar en marxa un DVD. 


I com va acabar la Fronda? Malament, com tot bon moviment va acabar dividit i en arribar a la majoria d'edat Lluís XIV els posa a tots a ratlla, segons diuen traumatitzat per haver tingut que dormir una nit en un llit de palla després d'escapar de milacre de palau per l'atac dels frondistes. Encara havien de pasar uns cent anys més abans que a una altra generació de francesos se'ls pugés la mosca al nas i acabassen per tallar d'arrel el problema.



dimecres, 17 d’octubre de 2012

UNA MAR DE (DES)PERSONES

La locomotora avançava imparable sobre el camí d'acer, creuant praderies, marjals i boscos frondosos, paisatges de tota classe i condició. Un nas s'abocà per una de les finestres, per tal d'ensumar la frescor de l'aire. El vent fresc penetrava furiós a través de la petita ranura que conformava la finestra i es barrejava dins d'aquella atmosfera carregada de fum de cigarrets i ànimes humanes què respiraven. Saturat de tanta frescor, el nas va retornar a la calidesa del vagó. Sobre el nas, uns ulls freds observaven tot allò què els envoltava, desenes de passatgers què viatjaven d'un indret a un altre carregats de valises farcides d'expectatives sobre el futur. Aquells viatgers, aquelles persones intentaven vèncer el tedi del viatge tan bonament com podien. Un home major contava històries antigues als més petits, un altre, recolzat sobre la pared del vagó, feia sonar amb la seua harmònica velles cançons del seu poble, en un altre racó dues dones xerraven sobre les seues famílies, aquí i allà alguns llegien gruixuts llibres mentre aspiraven el tabac de les pipes, altres tricotaven vistosos teixits de llana, trobaríem també algú passant els ulls furibundament entre les línies d'un diari i maldant per les actuacions del govern de torn. 

Aquell nas ensumador i aquells ulls freds i curiosos no viatjaven sols, anaven acompanyats d'unes oïdes avesades a immiscir-se en qualsevol conversa a la què per suposat, no havien sigut convidades, una llengua mandrosa que descansava tranquil·lament en el seu refugi d'ivori, uns dits inquiets que feien colpets sobre les cames què hi tenien més avall, uns peus que ballaven al ritme d'un so imaginari i finalment un cervell què captava totes les informacions què anava recollint en aquell petit espai. Aquell múscul psíquic era capaç de reconèixer tot el que veia, tots els rostres i tots els gestos i desfragmentar-los en dades objectives, per al cervell tota aquella humanitat no era més què un conjunt d'àtoms dotats d'esperit. El cervell observava i jutjava tot a través dels seus fidels lloctinents, eixos ulls de mirada freda i color gris, el cervell condemnava tot aquell moviment i per tota reacció ordenava a la boca allargar-se en un somriure d'enigmàtica oriental.

La locomotora no es va detindre fins arribar-hi a una estació emmascarada pel fum i el rovell del ferro on es citaven tots els viatgers què arribaven, els què marxaven i totes els sentiments què carrejaven. Aquell cervell fred no va ordenar a les cames començar la marxa fins que el vagó no hagués quedat buit de tant d'àtom molest. Una vegada sol, aquell cervell què es trobava dins d'un ésser humanoide, perquè certament no podria emparentar-se amb el gènere humà car mancava de tota humanitat, aquell humanoide s'alçà, es cobrí el cap amb un barret a la moda, agafà un maletí de pell què havia estat tot el viatge descansant sobre el seient veí, i sortí del vehicle. En baixar els petits graons què conduïen fins l'andana, aquell nas ensumador va olorar de nou l'atmosfera, el ventijol fresc de la vesprada s'unia als vapors tòxics provinents del carbó cremat què posava en marxa els trens. Els ulls grisos, què certament a cada moment es tornaven més i més metàl·lics, recorrien tot ràpidament tot l'edifici captant informació: trobades, retrobades, acomiadaments, tristesa i felicitat s'unien sota aquella estació de sostre cristal·lí, llavors el sostre estava format per plaques de vidre per iniciativa d'algun arquitecte què havia volgut donar un toc més càlid a la construcció.

Tantes escenes i totes igualment emotives no podien deixar ningú indiferent, però aquell humanoide solitari era conduït per un cervell desnaturalitzat què en observar-ho tot era incapaç de sentir-se afeblit per tanta calidesa, tot ho observava com un conjunt de dades què s'interrelacionaven entre elles per formar elements, els quals havien de ser en alguna estadística beneficiosos, en cas contrari no eren més que substància residual, números fallits què havien de ser esborrats i reprogramats. L'ésser humanoide va baixar del tren i es va encaminar cap a la sortida, mentre s'aproximava a l'entrada, el nombre de persones s'incrementava i en un acte reflex, va prendre el maletí què duia a la seua falda i el va protegir rodejant-lo amb els seus braços i va continuar caminant, obrint-se camí entre aquelles vides ignorades. Mentre caminava entre braços, cames, riures i plors, en cap moment va ser realment conscient què entre els seus braços portava la condemnació eterna d'aquelles persones, car no eren més què àtoms, nombres fallits què no s'avinençaven a l'estadística, ni responien a les lleis de la suma o la multiplicació, que feien trontollar les lleis de l'aritmètica, què amb el seu esperit imprevisible feien perillar les sacrosantes lleis de l'economia.

dissabte, 6 d’octubre de 2012

VEÏNS


Diu la dita que "Déu ens lliure d'un mal veí i d'un aprenent de violí". Antigament els veïns eren aquells què vivien en la casa del costat i d'enfront i amb els què hom podia establir una relació d'ajuda recíproca però des que la vida va evolucionar i la finca va substituir la casa els veïns han esdevingut uns professionals de l'innoble art de tocar els collons. Així el més normal és viure rodejat de persones, veïns, amb els quals la relació es basa en una sèrie de mínims socials: bon dia, bona vesprada i poc més. Aquells què tenen ascensor poden comentar obvietats meteorològiques: pareix que hui farà sol, pot ser que ploga...

Front a aquesta minva en les relacions veïnals, dècades d'expansió urbanística desaforada han suplit aquestes mancances per barandats fins com paper de fumar, a través dels quals la intimitat de la llar queda reduïda a una quimera. Qui no ha tingut una veïna que inverteix hores i hores en sintonitzar els circs mediàtics? I el veï de la canica? Eixe ve de sèrie en qualsevol construcció, juntament amb aquell que arrossega mobles a mitja nit. 

Llavors, he decidit elaborar una petita llista enumerant les molèsties veïnals què més m'han costat de suportar. Són petits plaers què podem permetre'ns les persones parades o sense cap oficini ni benefici, és això o llançar pedrades als gossos. 

-Discussions matrimonials: era una càlida vesprada de tardor en València fa 7 anys quan per primera vegada vam escoltar els veïns discutint i traient la fel per la boca. En aquells moments, la innocència, la creença en la bondat innata de la gent, fa que un mateix es preocupe. Per què discutiran? Serà per alguna qüestió greu? A saber, cinc anys després apostaven per la victòria d'un dels dos cònjuges o animant-los, tot això mentre es feia el sopar, hora què semblava la predilecta per discutir. Conformaven un d'aquests típics matrimonis què continuen junts per costum i han de descarregar la seua insatisfacció contra un altre. En època d'exàmens resultava realment molest, sobretot perquè era un moment en el què fins i tot el vol d'una mosca podia llançar pel terra una vesprada d'estudi aplicat.

-No hi ha res més comprometedor (o afrontador) que una parella discutint. No? segur? Perquè després de les batalles venen les reconciliacions i la sonata de somiers. Aquell si que era moment d'amagar-se, cridar, pujar el volum de la tele, la ràdio, ballar flamenc si feia falta fins què passés el perill, els somiers, els crits i després l'inexplicable passeig post coital amb sabates de tacó per tota la casa. Afortunadament l'epicentre d'aquell grotesc espectacle no venia de baix, sinó de dalt. És a dir, en aquella comunitat les competències es trobaven diferides, uns es barallaven, els altres es reconciliaven i als del mig ens tocava suportar-ho tot. Realment mai vaig saber qui vivia al pis de dalt, ni ganes em sobraven. L'única dona què coneixia de dalt semblava haver-se menjat una altra dona i no vaig voler indagar més en l'assumpte. No tot en la vida té explicació.

-Diversitat cultural: Un altre veí típic és aquell partidari de la cultura lliure i quan escolta música li agrada que la música l'escolte tot el barri. La qüestió adquireix tints melodramàtics quan la música en qüestió és el reggeaton, la bachata i altres melodies d'igual caire. Un plàcid matí de cap de setmana quan hom pot dormir més, sempre era cruelment interromput per una música estrident i una lletra què intercala paraules com "gata" amb relacions sexuals promiscues. El destí és molt cruel i anys més tard, en Alemanya ja, vaig descobrir que eixa música es capaç de resistir climes extrems i també en el país teutònic s'escolta aquesta melodia diabòlica.

-Sense abandonar el fèrtil camp de la música, el qual dona per a moltes tortures diverses, igual que el reggeaton podem trobar la música comercial d'emissores de l'estil de 40 principales, les 24 hores del dia, una ràdio què ningú sabia d'on eixia però estava tot el sant dia en marxa. Les mateixes dotze cançons repetint-se en una gramola infernal. Després de moltes especulacions i elucubracions vam deduir que aquell soroll provenia del pis de dalt. Però què hi havia dalt? Jo en principi m'imaginava un/a adolescent indignat perennement amb la humanitat, com de normal, sintonitzant eixa emissora per pura maldat. Després es va parlar sobre si a dalt hi havia una consulta mèdica, algun tipus de dentista o algun ofici semblant. S'hi va organitzar una missió d'exploració al pis de dalt, amb qualsevol pretext. Jo vaig proposar de cuinar galetes i pujar-les, però per a variar, les meues idees van ser acusades d'irrealitzables, si però almenys són originals. Mai sabrem si allà dalt vivia un dentista o un psicòpata.

-Si el veí de dalt ens torturava a través de les oïdes, el de baix ho feia per la via olfactiva. Primerament, viure dalt d'un bar no mole si no vius en Nova York. Si vius en València el més probable és que el bar s'anomene "Extremeño" i què els fregits siguen el principal i únic element de la carta: sardines, croquetes, creïlles, calamars, qualsevol cosa susceptible de ser fregida i refregida en un oli fet amb les primeres oliveres què dugueren els fenicis, tot era fregit i l'olor em vetlava de nit, mentre què els diversos sorolls què poden emergir d'una cuina em bressolaven. Res millor que alçar-se amb l'oloreta de la sèpia a la planxa i una gimcana esquivant panderoles per començar el dia amb energia.

-Per fi els últims veïns què he tingut, una família què parlava una llengua exòtica i no era francès, però els agradava molt parlar, discutir i fer balls africans a les tantes de la nit. A més tenien un bebè i un gos, això si, no tenien cap canica i si discutien ho devien fer en llengua afar, aleshores no ho sabria a ciència certa, pot ser parlaven molt efusivament, almenys no tenien cap mare en el pis d'enfront de guàrdia, controlant tots els meus moviments, com certa veïna...