dissabte, 29 de març de 2014

HUAMANTANGA

El mercat de Huamantanga no és un lloc apte per a estómacs sensibles. En una jornada de compres, hom pot trobar aquí una dona de pits grossos donant menjar la seua filla, rodejada de bananes mentre dos gats es barallen per la pell d'un plàtan podrit. Allà un home esbocina un tros de carn i esguita de roig les manises de la paret amb cada colp. Als seus peus, un gos assedegat beu d'una bassa d'aigua i sang. Sobre el taulell, un cap de bou escorxat ens mira amb ulls tendres i pupil·les mortes. Una venedora s'entretén llevant-li del cap els polls a la seua filla al mateix temps que despatxa a la clientela hortalisses. D'uns ganxos pengen sengles gallines, obertes per la meitat i mostrant-nos els seus òrgans. Una lliçó d'anatomia. Més endavant, un gos devorat per la sarna lluita per sobreviure, alenant amb dificultat sota una taula en què hi ha caps de porc. Unes mosques furioses sobrevolen uns peixos sense vida, un colom vola rasant un perol de chicha, un home dormita entre sacs d'arròs, un altre es menja un plat de fesols i lluita contra les mosques que també volen tastar-ne. Dues dones regategen el preu d'un vestit i al seu darrere passegen uns transsexulas menjant-se un gelat de manera grotesca. Alguns dels comerciants eixen de les parades per xiular a les dames. Xiquets i animals comparteixen polls en harmonia. Per tot arreu hòmens i dones lluiten per arrapar uns sols i aconseguir una pròrroga de 24 hores més de vida, sense dies lliures, sense vacances, sense baixes, sense atur, sense segur, des que el sol apareix pels Andes, fins que es pon pel Pacífic.

I de fons, per la megafonia i massacrant el personal, un predicador ens parla del pecat d'Adam, del fill de Déu fet home, de la redempció i del perdó, del castic dels no creients, d'una vida millor en el paradís i d'una existència miserable en l'avern, entre calderes de foc i olor de sofre. Pot ser, en un altre lloc de la terra les seues paraules esgarrifarien, però en Huamantanga qualsevol vida fora d'allà sembla molt millor.

SURREALISMES

Perú és la terra del surrealisme. En algun moment la realitat va decidir immolar-se al sol i en el seu lloc quedà un solatge de situacions difícils de creure i encara més d'imaginar, però que a la força adquireixen versemblança. De fet, a mi ja no em sorprendria prendre un dia el colectivo i que el conduïra una llama.

Una nit en el balneari els pitucos celebraven un luau, que és una mena de festa hawaiana amb dones ja entrades en anys vestides amb faldes de palla i tota la molla exposada, jugant a ser deeses del Pacífic. El cas és que jo em trobava en semblant situació venent pizzes en la platja. Com que els peruans no saben el que són els horaris de menjar, durant tota la festa anaven eixint i demanant pizzes com si foren coques. Almenys vaig conéixer tots els pitucos del barri, cal anar fent contactes. Després de tota la nit, em manumitiren. Ja me n'anava a casa però, quan m'agafà per davant un senyor d'eixos que no saben beure. Es dirigia a mi en la llengua de Shakespeare, segurament perquè tinc pinta de güero, anava repetint frases que havia prés en els seus temps d'emigrant als Estats Units.

Una vegada acabà el repertori de frases conversacionals, es posà a filosofar, com si fóra Sòcrates ressuscitat d'entre els morts. Mi papá siempre me desía, Julio tu conseguirás todo lo que te propongas. Y ¿sabes qué? yo consigo todo lo que me propongo. ¿Sabes por qué? Allò no era cap pregunta retòrica: ¿ porqué tu papá te lo dijo? Els ulls de Julio s'obriren com a plats, o tal vegada foren les seues pupil·les dilatades. ¿Cómo lo has sabido? Jo intentaba escórrer-me d'allà però ell em subjectava amb fermesa. A tot açò entre la seua cara i la meua a penes cabia un pè, llavors cada vegada que em parlava em llançava el seu alé de cervesa barata.

¿No me crees?- No lo pongo en duda, li vaig respondre, mentre tractava de posar distància i recuperar espai. Ahora voy a mover esas islas de ahí, con el poder de mi mente, ¿sabes por qué?- ¿Porqué tienes poderes mágicos?- ¿Cómo voy a tener poderes?  la magia no existe, no, las moveré porqué yo siempre consigo lo que quiero. ¿Te lo crees?- ¿Puedo irme?, li vaig dir jo amb veu llastimosa.

De sobte m'abraça i em diu: aquí estoy para todo lo que necsesites, eres un buen amigo.
Pero si no nos conocemos de nada, no sé ni quien es usted.
Em torna a abraçar: my name is Julio, nice to meet you.
Estava dins d'un bucle, una barreja entre una història kafkiana i una altra del país de les meravelles. Afortunadament passà un amic i em rescatà com si fóra un cavaller errant. Eixe tal Julio és una persona prou sensata quan va sobri, però quan beu es transforma com molts, el problema és que aquí les borratxeres les agafen amb dues cerveses.

divendres, 21 de març de 2014

UNA NOVA VISIÓ DE LA PREHISTÒRIA

Darreres investigacions arqueològiques han posat noves llums sobre la disciplina prehistòrica. Resulta que en el Paleolític, conegut també com a Paleoñifilo, Papuelítico, Pañuelítico o Pamaeleéfico, els hòmens i les dones casaban animales. Segurament s'adonarien que organitzar events era molt més rendible i net que anar pels boscos perseguint mamuts. Aquests primers humans tenien una marxa vípera i fabricaban cabañas però preferian vivir en cuevas abrigadas, amb raó diuen que les manies no les curen els metges. Amb el pas del temps i quan no quedaren animals per casar, van recovertir el mode de producció i es decidiren a cultivar piedras, serà per això que pels volts del neolític decidiren provar més sort conreant altres coses. Quan morien els soterraven en cápsulas, ben conegudes són les de la cultura de la càpsula campaniforme. Però no penseu que durant aquesta etapa sols hi havia Homo Sapiens, no, els éssers humans visqueren un procés evolutiu conegut com a ovipación en el qual, els humans hevolusionaron des dels primats. Finalment el fet més destacable és que inventaron el juego y así pudieron llegar a América. Suposem que pel camí fundaren Las Vegas.

DES DE L'ALTRA BANDA DE L'ESPILL

Quan anava a cinqué de primària, la meua classe tenia fama de ser una de les pitjors de l'escola i eixa fama ens va perseguir tot el que ens hi quedà. Aquests dies estic recordant aquells, en veure en els meus alumnes actituds i gestos d'aquells alumnes del passat. S'alcen de la taula a tota hora, xarren, es barallen, es llancen objectes i parlen sense parar, excepte quan els pregunte, en eixe moment pareixen tombes. Hi ha dies que arribe a casa com si m'hagueren absorbit tota l'energia i quasi afònic. Com que no hi ha llibres per a tots i de noves tecnologies ni parlar-ne, el mètode docent continua encara fidel a la tradició escolàstica europea. Jo dicte i ells copien, repetisc quaranta voltes la mateixa frase i ells són petites màquines enregistradores que al remat sols els interessa la nota: a Fulaneta li has posat un 15 i a mi un 20.

Això pel que fa a la primària, en secundària em fa l'efecte d'entrar a un hivernacle, ple de plantes en estat vegetatiu i fent la fotosíntesi. Igual tenen que els expliques la caiguda de l'imperi Roma com la vida i miracles de Sara Montiel, mentre els digues quin és el títol i quin el subtítol per tal que puguen escriure-ho guapet.
Després hi ha primer de secundària, la frontera entre dos mons.

Tot plegat em quede amb la secundària. En primer lloc perquè no tinc gràcia per als xiquets, tendisc a tractar-los com adults. En segon lloc perquè la meua especialitat és la secundària, és a dir, en el supermàster de l'univers no m'ensenyaren a treballar amb xiquets. I en tercer lloc perquè en secundària puc donar història, mentre que en la primària he de conformar-me amb una mena de coneixement del medi. A més a més la primària afegeix una dificultat extra, els xiquets inclusius, alumnes amb deficiències de l'aprenentatge, que necessitarien una atenció especial i que en el seu lloc estan obligats a nadar en la mar oberta sense saber-ne.

En global poden arribar a desesperar, però a la fi tot queda compensat perquè són graciosos i donen molta estima, molts d'ells han tingut infanteses més pròpies de les novel.les de Dickens i vénen de famílies desestructurades, en un ambient desfavorable i una societat que encara és molt classista i racista. Per això vaig decidir enrolar-me en aquesta aventura, per a créixer a escala personal i perquè crec que l'educació encara representa oportunitats de futur i marca la diferència entre un destí i un altre.

Així aquests dies m'apiade dels meus mestres i admire que no acabaren reclosos en institucions psiquiàtriques.

dissabte, 15 de març de 2014

VIVNT AMB UN POLTERGEIST

Crec que la casa on visc està construïda sobre un cementeri d'indis americans i no li agrada que hi visca. M'ho fa saber, subtilment, de diverses maneres. Per exemple, una nit mentre dormia, vaig escoltar un soroll sec i en despertar-me vaig veure un prestatge, en el qual tenia els llibres d'escola, que s'havia doblat pel pes i havien caigut tots els llibres en terra. Un accident domèstic normal, vaig pensar. Si m'hagueren caigut al cap, me l'hagueren obert com un meló d'Alger maür.

Uns dies més tard va ploure, fet insòlit aquí. A conseqüència de l'aigua, la rentadora es va pegar foc. Jo estava dormint quan em despertà, de nou, un soroll sec i l'olor de cremat. Val a dir que la meua habitació dóna a la galeria, on hi ha la rentadora. Un altre accident domestic normal, vaig pensar.

La meua habitació és una antiga cambra de servei, per tant està separada de la casa per un pati. Part del pati té el desllunat cobert amb una uralita, doncs bé, al tercer dia i com a conseqüència també de la pluja, s'enfonsà part de la uralita, la que estava tot just davant la meua porta. En caure la uralita, arrossegà els rajols que l'arrossegaven. Novament, si m'haguera caigut al cap, allí m'haguera quedat. Un altre accident domèstic normal, vaig pensar.

A partir del quart ja he començat a pensar que passa alguna cosa estranya. Una vesprada de dissabte estava tan tranquil treballant amb l'ordinador quan vaig notar una presència al peu descalç, perquè és estiu i vaig descalç i amb sandàlies, el cas és que vaig pensar que era el gos de la família, que té el costum de passar-se la vesprada sota la taula. No sé com em vaig girar i em vaig veure el gos damunt del sofà. Un tremolí em va recórrer el cos. Que no siga un ratolí, que no siga un ratolí, vaig pregar, perquè també n'hem tingut a casa. Efectivament no era un ratolí, era un escorpí groc d'uns 10 centímetres. Sense pensar-ho li vaig pegar una patada i amb prou sort no em va picar. L'escorpí continua en algun lloc de la casa, sospite que sota el sofà, ara em fa feredat caminar amb sandàlies i ho revise tot bé abans de seure.

La nit següent va tornar a ploure i això ja és un fenomen paranormal. La pluja d'aquí, a banda d'escassa és molt poca, un plugim que pareix més una rosada. Però eixa nit la pluja ja era substanciosa, com la de la Marina. Clar, les cases no estan preparades per a eixe volum d'aigua i se'm va fer una gotera damunt del llit. Mentre dormia, vaig sentir les gotes que queien sobre mi, com una tortura xina. A l'habitació no hi ha suficient espai com per a col.locar el llit en un lloc estratègic, apartat de la trajectòria de la gotera.  Ja comença a tocar-me els nassos tant d'accident domèstic.

Al sendemà i pel pes de l'aigua, va caure la resta d'uralita que havia sobreviscut. A banda de què el poltergeist intente matar-me, em molesta més la faena que em fa fer. Després d'un matí sencer treballant, l'últim que m'abelleix és arribar a casa i posar-me a llevar rajols del mig.

Eixa mateixa vesprada, en encendre la llum de la meua habitació, els ploms van saltar i de nou l'olor de cremat ho envaïa tot. Sembla que el poltergeist ja ha mostrat tots els seus recursos i va repetint-se ja, però si  vol dir-me alguna cosa, que m'ho escriga en una noteta i me la deixe damunt la taula com fan les persones i els ectoplasmes civilitzats. Ara em falta un terratrèmol gran i que m'entre una serp dins de casa i davant eixa eventualitat correré i no pararé fins arribar a Lima.

ODISSEA EN LIMA

Després de tres setmanes sense eixir del cau i amb el curs ja començat i tot arranjat, ja era hora de conéixer un poc més del país. Ens n’anem a Lima!!!! Pugem al taxi, un cotxe de principis dels 80, i en intentar fer contacte, no va fer cap resposta. No patiu!- va dir el nostre taxista- que li costa un poc.  Després d’un parell d’intents més el cotxe continuava sense arrancar així que baixem del carro i entre tots i esquivant els gossos del carrer, l’empentem fins a la carretera. Eixim a la Panamericana ara si, ens n’anem a Lima!!! 

El cotxe fa mal contacte a causa de la pluja que vam tindre uns dies abans, així que el taxista decideix parar en Los Olivos per a què el mecànic li l’arregle. El mecànic el mira, tarda massa poc per als estàndards del país, tot va bé, diu, però el conductor decideix que amb eixe cotxe no hi arribem. Crida un amic per tal que ens preste el seu taxi. A què este és pitjor que el meu? em pregunta. Tenen diferències subtils, mentre que a un no li tanca bé la porta, a l'altra li cau la tapa que cobreix els cables de comandament. Un pareix que tinga forats de bala sobre el capot, l'altre té la manivela de la finestra trencada. Cafetera una i cafetera l'altra.

Reprenem el camí a pesar de què les marxes no li entraven bé. Ens n’anem a Lima!! Uns quilòmetres més tard i en plena Panamericana el cotxe es deté en sec, no té gas i això que el propietari ens havia jurat i perjurat que arribaríem a Miraflores sense cap problema. La resta de conductors ens piten amb fúria, carros, combis, motos, colectivos, tots, ens insulten i ens amenacen per obstaculitzar el trànsit. Com podem l’espentem fins a un costat i després el taxista busca un altre cotxe que s'apiade de nosaltres i ens arrossegue fins a una gasolinera. Ens para un cotxe, ens enganxa amb un fil-ferro i allà que anem, el ganxo es desprén i toca tornar a enganxar-lo, però a poc a poc arribem a l’estació de servei i el tanquegem, com diuen aquí. Malgrat tindre el dipòsit ple, el vehicle continua sense arrancar, pot ser, estiga en vaga. El taxista obri la capota, el fussa un poc i eureka, tornem a estar en la carretera. Ens n’anem a Lima!

 El cotxe es cala alguna vegada, però  amb tot arribem a la ciutat.  Hem tardat tres hores. Encara no podem cantar victòria.  Ja en plena Avinguda d’Espanya el cotxe diu, fins aquí he arribat i es torna a parar. El taxista es caga en tot i m'acusa de dur mala sort, d'estar salado. Ens tornem a baixar. Prenem un tercer taxi i com que ja no tenim temps per visitar la ciutat, anem a Miraflores, el barri on viu la gent adinerada, els pitucos. Res a veure amb l’extraradi, tot molt europeu, ja no destaquem entre la gent i tot és molt més car, encara que continua sent barat si pensem en euros. En el Parc dels Enamorats ens reunim amb el primer taxista, que ja té el carro arreglat. Dinem i anem a Barranco, un altre barri de pitucos on es poden veure moltes cases d’estil colonial. Es fa tard i hem de tornar. El cotxe no arranca, ens costa tornar a empentar-lo pel mig de Barranco, amb BMW i Volkswagen passant-nos i maleint-nos. Fem via i ja sense detindre’ns tornem al campament base.

dimarts, 4 de març de 2014

LA YUNZA


Quan arriba el Carnestoltes al Perú és típica la celebració de la Yunza, una tradició de la serra i de la selva que moltes famílies han dut a Lima. Es tracta d'una festa que consisteix a plantar un arbre, a les branques del qual es pengen regals (cistelles, ferrades, recapteres i altres coses per a la llar en la Yunza que vaig veure). Al voltant de l'arbre es balla i es beu tota la vesprada i quan ja s'ha fet fosc, cadascú amb una destral ha de pegar-li un tall a l'arbre, fins a qué aquest caiga. Una vegada tombat l'arbre tots s'abalancen sobre els regals, com  a manada de bisonts esteparis, com si foren persones histèriques  el primer dia de rebaixes, mentre que aquell que haja tombat l'arbre haurà d'organitzar la propera Yunza.

En la Yunza també vaig poder observar una de les idiosincràsies peruanes. Quan m'ho contaren, pensava que exageraven però era cert. Resulta que en qualsevol festa els convidats seuen en cercle i l'amfitrió dóna una botella de cervesa i un got. El primer convidat es serveix, beu i llança el que quede a terra, després passa la botella i el got al següent convidat i així successivament, tots a beure del mateix got, alegria, alegria.

Parlant d'ois en la mateixa Yunza em van prendre per banda dues dones, una que era una barreja entre la Venus de Willendorf i un transsexual de Bangkok, vestida amb una samarreta que li deixava tot el panxolí a l'aire i una minifalda que hauria de ser considerada crim contra la humanitat; l'altra, l'amfitriona, que duia una bossa de plàstic al cap i que tenia les dents de dalt totes de ferro i es reia com una bacant pertorbada. Després d'empresonar-me, es dedicaren a executar balls "sensuals" per no dir una altra cosa, mentre les meues companyes, les que m'havien dut a aquell forat, en lloc de rescatar-me es pixaven de riure. Ja em demanaran ajuda contra els moscots.