dissabte, 29 de març de 2014

SURREALISMES

Perú és la terra del surrealisme. En algun moment la realitat va decidir immolar-se al sol i en el seu lloc quedà un solatge de situacions difícils de creure i encara més d'imaginar, però que a la força adquireixen versemblança. De fet, a mi ja no em sorprendria prendre un dia el colectivo i que el conduïra una llama.

Una nit en el balneari els pitucos celebraven un luau, que és una mena de festa hawaiana amb dones ja entrades en anys vestides amb faldes de palla i tota la molla exposada, jugant a ser deeses del Pacífic. El cas és que jo em trobava en semblant situació venent pizzes en la platja. Com que els peruans no saben el que són els horaris de menjar, durant tota la festa anaven eixint i demanant pizzes com si foren coques. Almenys vaig conéixer tots els pitucos del barri, cal anar fent contactes. Després de tota la nit, em manumitiren. Ja me n'anava a casa però, quan m'agafà per davant un senyor d'eixos que no saben beure. Es dirigia a mi en la llengua de Shakespeare, segurament perquè tinc pinta de güero, anava repetint frases que havia prés en els seus temps d'emigrant als Estats Units.

Una vegada acabà el repertori de frases conversacionals, es posà a filosofar, com si fóra Sòcrates ressuscitat d'entre els morts. Mi papá siempre me desía, Julio tu conseguirás todo lo que te propongas. Y ¿sabes qué? yo consigo todo lo que me propongo. ¿Sabes por qué? Allò no era cap pregunta retòrica: ¿ porqué tu papá te lo dijo? Els ulls de Julio s'obriren com a plats, o tal vegada foren les seues pupil·les dilatades. ¿Cómo lo has sabido? Jo intentaba escórrer-me d'allà però ell em subjectava amb fermesa. A tot açò entre la seua cara i la meua a penes cabia un pè, llavors cada vegada que em parlava em llançava el seu alé de cervesa barata.

¿No me crees?- No lo pongo en duda, li vaig respondre, mentre tractava de posar distància i recuperar espai. Ahora voy a mover esas islas de ahí, con el poder de mi mente, ¿sabes por qué?- ¿Porqué tienes poderes mágicos?- ¿Cómo voy a tener poderes?  la magia no existe, no, las moveré porqué yo siempre consigo lo que quiero. ¿Te lo crees?- ¿Puedo irme?, li vaig dir jo amb veu llastimosa.

De sobte m'abraça i em diu: aquí estoy para todo lo que necsesites, eres un buen amigo.
Pero si no nos conocemos de nada, no sé ni quien es usted.
Em torna a abraçar: my name is Julio, nice to meet you.
Estava dins d'un bucle, una barreja entre una història kafkiana i una altra del país de les meravelles. Afortunadament passà un amic i em rescatà com si fóra un cavaller errant. Eixe tal Julio és una persona prou sensata quan va sobri, però quan beu es transforma com molts, el problema és que aquí les borratxeres les agafen amb dues cerveses.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada