divendres, 21 de març de 2014

DES DE L'ALTRA BANDA DE L'ESPILL

Quan anava a cinqué de primària, la meua classe tenia fama de ser una de les pitjors de l'escola i eixa fama ens va perseguir tot el que ens hi quedà. Aquests dies estic recordant aquells, en veure en els meus alumnes actituds i gestos d'aquells alumnes del passat. S'alcen de la taula a tota hora, xarren, es barallen, es llancen objectes i parlen sense parar, excepte quan els pregunte, en eixe moment pareixen tombes. Hi ha dies que arribe a casa com si m'hagueren absorbit tota l'energia i quasi afònic. Com que no hi ha llibres per a tots i de noves tecnologies ni parlar-ne, el mètode docent continua encara fidel a la tradició escolàstica europea. Jo dicte i ells copien, repetisc quaranta voltes la mateixa frase i ells són petites màquines enregistradores que al remat sols els interessa la nota: a Fulaneta li has posat un 15 i a mi un 20.

Això pel que fa a la primària, en secundària em fa l'efecte d'entrar a un hivernacle, ple de plantes en estat vegetatiu i fent la fotosíntesi. Igual tenen que els expliques la caiguda de l'imperi Roma com la vida i miracles de Sara Montiel, mentre els digues quin és el títol i quin el subtítol per tal que puguen escriure-ho guapet.
Després hi ha primer de secundària, la frontera entre dos mons.

Tot plegat em quede amb la secundària. En primer lloc perquè no tinc gràcia per als xiquets, tendisc a tractar-los com adults. En segon lloc perquè la meua especialitat és la secundària, és a dir, en el supermàster de l'univers no m'ensenyaren a treballar amb xiquets. I en tercer lloc perquè en secundària puc donar història, mentre que en la primària he de conformar-me amb una mena de coneixement del medi. A més a més la primària afegeix una dificultat extra, els xiquets inclusius, alumnes amb deficiències de l'aprenentatge, que necessitarien una atenció especial i que en el seu lloc estan obligats a nadar en la mar oberta sense saber-ne.

En global poden arribar a desesperar, però a la fi tot queda compensat perquè són graciosos i donen molta estima, molts d'ells han tingut infanteses més pròpies de les novel.les de Dickens i vénen de famílies desestructurades, en un ambient desfavorable i una societat que encara és molt classista i racista. Per això vaig decidir enrolar-me en aquesta aventura, per a créixer a escala personal i perquè crec que l'educació encara representa oportunitats de futur i marca la diferència entre un destí i un altre.

Així aquests dies m'apiade dels meus mestres i admire que no acabaren reclosos en institucions psiquiàtriques.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada