dijous, 31 d’octubre de 2013

LA NIT DE SAMHUINN

L'autobús marxa per continuar la ruta i em vaig quedar sol en la carretera. Un petit pont de pedra separa l'aldea de la civilització. Les fulles seques que s'amuntonen massivament sobre el camí, es tornen relliscoses amb la pluja i dificulten caminar. La boira ha envaït tota la vall. La foscor més absoluta impera amb la seua mà de ferro. S'apropa la vespra de Tots Sants i els esperits comencen a abandonar el seu món per visitar-nos. He de passar pel costat d'un cementeri per arribar a l'hotel. Làpides i creus celtes es dibuixen entre la nit. 

La lluna ix a temps per projectar sobre l'asfalt l'ombra dels arbres. Formes antropomòrfiques que ballen empentades pel vent. S'escolta el grall d'un corb, l'udol d'una òliba i d'un mussol. Una rata penada se'm creua al davant. Encara em falta salvar un pendent, però aquest concert animal no és gens tranquil·litzador. L'hotel es situa damunt d'un turó, com la casa de Psicosis. La meua ment pensa: "per a sentir-nos més còmodes, perquè no revivim escenes de pel·lícules de por, seria fantàstic". Accelere el pas i per fi arribe a l'hotel, on almenys sols tenim fantasmes.

...........................................................................................................................................

El 31 d'octubre és la vespra de Samhuinn, una festa cèltica que celebra el final de l'estiu i l'inici de l'hivern. Eixa nit els esperits tenen permís per tornar a la terra, visitar els parents i solucionar tots els assumptes que tingueren pendents. La gent deixava a les portes de casa menjar per a què els esperits s'alimentaren. També fabricaven llanternes a partir de naps per a què els esperits no entraren a les cases. Després hagueren de pensar que els naps no fan por i començaren a emprar carabasses. D'això ja parlem en època cristiana, car les carabasses són originàries de Mèxic. En Alemanya també existeix el costum de fabricar llanternes a partir de carabasses, però l'11 de novembre dia de Sant Martí; al País Valencià ho fem amb melons d'Alger però desconec si té la mateixa relació.
Quan els cristians arribaren a les illes, opinaren que això de relacionar-se amb els esperits no podia ser gens bo i intentaren esborrar la festa. Tanmateix, com passà amb les festes més arrelades, el resultat fou infructuós i no els quedà altra que dir: "ei, que aquesta festa és cristianíssima del tot, adoràveu a Jesucrist i no ho sabíeu, desgraciats". El departament de màrketing de l'Església va fer la resta. Que el festival durava tres dies? Nosaltres farem tres festes i voilà la vespra de Tot Sants, el dia de Tots Sants i el dia dels Difunts. 

Testimoni de la important emigració irlandesa i escocesa als EEUU és la popularitat que prompte va adquirir, sobretot la vespra de Tots Sants que en anglès es diu All Hallows' Eve. Els americans que estan sempre ocupats en coses importants i no tenen ni un minut a perdre van escurçar el nom a Halloween. Prengueren una tradició mil·lenària, la convertiren en un circ i la facturaren de nou a la mare pàtria reconvertida en un producte per a vendre confits i disfresses. Com a resultat, el Halloween no és popular a les Illes Britàniques, se celebra en la mesura que es puga celebrar a Alemanya o Espanya, una festa postissa. De fet el dia 1 de Novembre ni tan sols és festiu al Regne Unit. 

dilluns, 28 d’octubre de 2013

ESTRANYS EN LA NIT

Permeteu-me que plagie tan descaradament a Frank Sinatra, per parlar de la nit i les complicitats que pareix. La matinada és el període del dia més democràtic, a eixes hores en què els esperits s'apoderen de tot, als mortals no ens queda altra que mirar-nos en igualtat i les diferències s'ensorren.

Mentre abaixava la persiana del bar, pensava en tota la tasca que tenia al davant: eixugar copes, netejar la màquina de café, omplir els frigorífics, traure quilos de botelles, agranar, fregar...hora i mitja de rentar, fixar i donar esplendor. Hom pensa que treballar en un bar és divertit, és tancar la porta i anar-se'n a casa o en el meu cas, el cubiculum que anomene llar. Hi ha una cara B, que té poc d'amusant.

I així estava quan va entrar per la porta un huracà, parlant amb accent de l'Oest Mitjà i copa de vi en mà. Volia menjar a les 23.30 de la nit perquè en Amèrica tot funciona les 24 hores. I mentre anava fent esbrinaments aquí i allà, ella venia darrere. Amb la seua copa de vi.  Pot ser, tinguera por que la deixés plantada. Aprofite l'ocasió per donar un consell: vi, sabates de tacó i escales victorianes no són una bona combinació. Després d'evitar una catàstrofe, em va preguntar si jo era escocès i quedà alleujada en saber que no, perquè començava a preocupar-se pel meu accent. Parlaran tots així? Devia preguntar-se.

Venia dels Estats Units, de Wisconsin, eixe buit còsmic que hi ha entre Nova York i Califòrnia. Estava de turisme pel Vell Continent. Irlanda, Anglaterra, Escòcia, París, Itàlia i finalment Grècia. Un mes recorrent les velles glòries. "És un canvi agradable, si penses que d'on jo vinc condueixes durant quilòmetres i quilòmetres i tot és igual, canvia el paisatge però sempre la mateixa llengua, els mateixos edificis, el mateix menjar, te'n vas al país del costat i és tot igual, però més fred. I amb el sistema mètric decimal, cal no oblidar-ho (i xarop d'auró! un recent descobriment, oh Canadà).

-I què t'està semblant la mare pàtria?- li vaig preguntar.
-Els irlandesos em semblen simpàtics però els anglesos són molt maleducats.

Mai definiria jo els anglesos com a maleducats. Podries apunyalar-los i continuarien somrient-te i dient: oh thank you, it's lovely. Amb veu de formigueta. Un apunt cultural: mentre els anglesos diuen thank you very much, els escocesos diuen ta! i si tenen el dia parlador, cheers.

Em preguntà el nom, li'l vaig repetir, una, dues, tres fins a sis vegades. Ja estic acostumat, a què em deformen el nom i que me'l canvien o fins i tot a què s'indignen per la combinació extravagants de les vocals. Com requereixen els cànons socials, jo també li vaig preguntar el nom. Weehay li diuen, que en llengua sioux vol dir "la quarta filla" perquè els sioux qualifiquen amb ordinals, com feien els romans. Jo no l'entenc a la primera i se'n riu. Els dos tenim noms estranys, que malgrat tot tenen un significat si vas al lloc adequat. 

Té un altre nom que la meua memòria ha oblidat. Recorde que tenia a veure amb un fet que havia viscut son pare durant la Guerra de Corea. Son pare és antropòleg i professor d'història i ella és educadora social. Molts de segur encara tenen la imatge dels sioux dels westerns, de fet a la wikipedia diu que viuen en reserves. Què passa que en el moment que deixes el tipi, deixes de ser nadiu americà?. I després em va parlar de la història del seu poble. Desplaçats pels pioners cap a les terres més difícils del Mitjà Oest. Jo li demane que em parle en la seua llengua, sóc un freak de les llengües. No sabeu com d'emocionant és sentir en directe una llengua que ja sols parlen poques persones i tan lluny del seu lloc d'origen.

I parlant, parlant, parlem de tot un poc. De somnis i d'experiències, del futur, d'allò diví i d'allò humà, de tot un poc que es diu. Quan em vaig adonar ja era la 1.00 i el bar a mig tancar. Al s'endemà següent ja no la vaig veure i fins i tot vaig dubtar si no havia sigut una visió o el fantasma del castell disfressat. O un tast del què està per vindre. És el que té la matinada, tot és més màgic. 

dijous, 24 d’octubre de 2013

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL



Quan va nàixer el meu interés per la història? No estic molt segur, però supose que en algun moment entre Érase una vez los inventores, les primeres classes d'història en eixe contenidor anomenat Coneixement del Medi i les pel·lícules de Disney Aladdin i El Geperut de Notre Dame. La meua estima per la història va lligada al moment exacte en què hom se n'adona que el temps passa i amb ell, les coses canvien. I en tot aquest període formatiu hi va haver una ciutat que em va fascinar, Aquisgrà.

De menut m'encantava mirar els Atles de casa, repassar-los, aprendrem els països i les seues capitals, buscar els llocs en el mapa. En una d'eixes excursions cartogràfiques vaig trobar la ciutat d'Aquisgrà i em vaig sentir un poc torbat. Eixa ciutat existia realment?No sé perquè pensava que els llocs històrics pertanyien bé a un plànol fantàstic o desapareixien sense deixar rastre. Havia d'anar-hi algun dia.

Eixe dia va arribar 15 anys més tard. Per fi podria veure la Capella Palatina d'Aquisgrà. Però el fat havia repartit altres cartes en eixa partida demoníaca. Era dissabte i la capella sols estava oberta al culte, res de turistes. Quin catòlic va a missa un dissabte al matí? Tot allò era molt misteriós. Conversos fingint, segur. Tanmateix contra Roma no es pot lluitar i encara havien de passar 363 dies per tal que el meu somni es realitzés.



Aquisgrà, coneguda en alemany com a Aachen, anomenada pels fills de Voltaire com Aix-la-Chapelle, Óche en llengua kölsch i Aoke en llengua limburguesa. Poblada des de l'antigor pels celtes, els quals hi tenien un lloc de culte dedicat al déu aquàtic Granus. Aquisgrà és llavors coneguda des de sempre per les seues aigües miraculoses. Més tard arribaren els romans i convertiren el santuari en un centre d'aigües termals. Com que el déu que les habitava era Granus, en un alarde d'originalitat, van batejar el centre com a Aquis Granum, d'on derivà Aquisgrà.

Fem un salt en el temps fins a eixa època obscura coneguda com a Alta Edat Mitjana. Roma ha desaparegut i Europa està immersa en una apocalipsi zombie en què els bàrbars tenen el poder. Carles el fill del rei (impostor) Pipí, el Breu hereta el regne dels francs i decideix traslladar la capital des de Soissons, en la Picardia (amb eixe nom, els seus pobladors no inspiraven molta confiança) a una vila perduda prop del Rin. Aquisgrà està prop del Rin, la gran autopista europea; no era una ciutat com Colònia mediatitzada per un arquebisbe; estava prop del territori dels saxons, a qui tractava de convidar amablement, mitjançant l'espasa, a convertir-se al cristianisme i de pas entrar en la seua Unió Europea; finalment es troba més o menys centrada en l'imperi Carolingi (un imperi que s'estenia des de l'Elba fins a l'Oceà Atlàntic i des de la Mar del Nord a la Mediterrània).

Aquisgrà també està prop de Lieja, ciutat en què, diuen, van nàixer l'emperador. De fet, hui en dia i com a fet curiós podem veure una conurbació que abraça tres països: Aquisgrà a Alemanya, Lieja a Bèlgica i Maastricht als Països Baixos, es pot desdejunar uns gofres belgues, pegar-se un esmorzarot alemany i de postres un poc de Gouda neerlandés i a tot estirar, encara dóna temps per anar a Luxemburg i comprar uns segells.



Carlemany emperò, era com Cher, una persona molt vanidosa i a la vegada molt insegura de si mateixa. Tot i ser el sobirà més important d'Europa, els esnobs de bizanci se'n burlaven dels seus costums bàrbars. Així va decidir construir un edifici que puguera mirar de tu a tu a Santa Sofia de Constantinoble. Més Orient quedava massa lluny, aleshores se'n va anar a Ravena, una sucursal de l'Imperi Bizantí en Europa, i va decidir copiar l'església de Sant Vital. 

L'edifici havia de ser la capella privada del seu palau d'hivern. Com a tota església tenia la seua pròpia relíquia, un tros de la capa de Sant Martí de Tours i aquest pedaç de capa (cappella en llatí) va donar nom a l'edifici i de pas a una categoria de temples. Sant Martí encara té molt de predicament a l'Alemanya del Rin, és un dels pocs sants que encara celebra l'Església Protestant (Per Sant Martí trau el vi) en una festa que té tots els visos de ser l'antiga festivitat cèltica de Samhain.

L'edifici és espectacular i preciós al mateix temps, no em va decebre en absolut i jo tendisc a decebre'm amb els monuments sobrevalorats (com la catedral de Colònia). S'hi pot veure el tron de Carlemany, que realment no és de Carlemany, sinó que és anterior i a la vegada posterior. Això vol dir que el seien és d'època romana però el bastiment de la cadira és d'un parell de segles posteriors a l'emperador.



La catedral fou declarada patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1978 i esdevingué així el primer edifici protegit. A dins també s'hi pot veure la tomba de Carlemany. L'emperador hi fou soterrat  el 28 de gener del 814. Dos segles més tard el rei Odó el va traure per legitimar-se com a Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic (ironies de la vida Odó era rei de Saxònia, el territori que mai havia volgut saber res de Carlemany). Encara Frederic I i Frederic II l'havien de dessoterrar i tornar-lo a soterrar i entre una i l'altra el cadàver s'ha perdut i no sabem on està realment.

A la Capella també hi ha un altar dedicat a Carlemany. El 1125 l'emperador Frederic Barba-Roja ordenà al Papa Pasqual III la canonització de l'emperador. Era una època turbulenta en què els Papes no duraven gaire, es deposaven uns als altres, com qui es canvia les espardenyes. Pasqual III de fet no compta com a Papa sinó com a Antipapa que és com si Déu l'elegís Papa i després no li agradés i canviés d'opinió. Així que hui en dia l'Església sòls el considera beat. Es venera com a sant com a curiositat, a la diòcesi d'Aquisgrà i als Grisons suïssos.



Paga la pena visitar també el Rathaus de la ciutat, que es troba al costat de la catedral. Ambdós edificis es troben construïts sobre l'antic palau de Carlemany, del qual sols es conserva una torre. En el saló de plens hi ha un retrat de Napoleó i un altre de Josefina, regal de quan l'emperador estigué en la ciutat per a dir que l'Imperi Alemany s'havia acabat. Entre els alemanys es costum dur un detallet quan es va de visita i Napoleó, com jo, es trobà en el problema de no saber que dur. Així que més personal que un retrat a grandària natural? 

Finalment en l'Ajuntament es va signar el 1668 el Tractat d'Aquisgrà, que posava fi a la Guerra de Devolució i pel qual la Monarquia Hispànica entregava una sèrie de fortaleses (Lille, Charleroi, Tournai, etc.) a canvi del Franc Comtat. Durant les negociacions un noble anglès va inventar el sandwitx. Una ciutat plena d'història i sorpreses en definitiva. 

(Per poder prendre fotos en l'interior de la capella s'ha de pagar la quantitat simbòlica i cohercitiva de dos euros, llavors l'única foto que he posat de l'interior està usufructuada d'internet).

dimarts, 22 d’octubre de 2013

NAUFRAGI A HARTLEPOOL


Un matí a principis del segle XIX els habitants de Hartlepool (al sud de Newcastle) s'alçaren estorats en veure apropar-se un vaixell francès. Estaven tots esglaiats, car eren els temps en què Napoleó dominava Europa i havia imposat un bloqueig a la Gran Bretanya. Els homes es van disposar a lluitar, les dones majors s'emparaven al nostre Senyor. No sabem si a causa dels resos o del camp electromagnètic que protegeix la Pèrfida Albió de les invasions marítimes, la nau es va enfonsar sense deixar supervivents.

Al cap d'una estona veieren emergir d'entre les ones, com si d'una Venus es tractés, una mona vestida amb un uniforme militar francés. Però resulta que els habitants de Hartlepool mai havien vist una mona i molt menys un francés, així que van pensar que es tractava d'un soldat gal. El van apressar i les autoritats l'interrogaren durant hores, sense entendre una paraula del que el simi deia, car ningú en el poble sabia francés. Així com que no sabien com eren els francesos ni com el francés sonava, acusaren a la mona d'espia al servei de Napoleó i la penjaren. 

Esta història ens ensenya el següent: en primer lloc, si una mona va arribar a ser un soldat francés, qualsevol pot fer el que vulga. En segon lloc, les històries amb mones són sempre gracioses, de fet Gibraltar és graciós perquè té mones, give us the monkeys, keep the rock

dissabte, 19 d’octubre de 2013

DACHAU, LES MISÈRIES D'EUROPA



La pluja havia escampat i sobre el camí sols havia deixat petits bassals, en els quals abeuraven els ocells. Els arbres movent les fulles i el grall dels corbs era l'únic que es podia oir, però quan els arbres es detingueren i els corbs alçaren el vol, s'hi podien escoltar altres sons: marxes militars, crits, laments provinents d'una llarga caminada que separava la llibertat d'una mort segura, del camí que conduïa des del món al camp de concentració de Dachau.

Encara s'hi poden veure les empremtes dels rails deixades pels trens de la mort. Sobre la reixa de ferro, ens dóna la benvinguda una inscripció en alemany: Arbeit macht frei. El treball fa lliure, una última broma macabra, cortesia del govern nazi per als presoners, en un infern del qual sols uns pocs elegits arribaren a sortir-ne vius.

Dachau és una població de Baviera que es troba als afores de Munic. Antiga fundació celta, poblada més tard pels romans i domini dels reis de Baviera que hi tenien el seu palau d'estiu. Una antiga fàbrica de pólvora fou reconvertida l'any 1933 en un centre per a l'internament de dissidents polítics, esdevenint així el primer de la geografia de l'horror europea. A diferència d'una presó convencional, en un camp de concentració els presoners no han comés cap delicte recollit en un corpus jurídic, únicament són tancats per motius polítics, ètnics, religiosos o de pensament.



Els primers camps de concentració apareixen durant la segona meitat del segle XIX en Cuba. Els empraven el govern espanyol per a recloure tots aquells sospitosos de lluitar per la independència de la colònia. Més tard els americans durant la Guerra de les Filipines i els britànics durant la Guerra dels Boers a Sud-àfrica, els feren servir per cloure a la població civil no combatent, sospitosa de quintacolumnista. Foren els nazis qui acabaren per refinar el concepte, convertint-los en escorxadors humans.

En Dachau hi havia tots aquells que no combregaven amb el règim de Hitler i també aquells que no responien als ideals de perfecció racial, així va haver-hi religiosos protestants i catòlics, testimonis de Jehovà, comunistes, anarquistes, socialdemòcrates, feministes, liberals, lliurepensadors, homosexuals, gitanos i jueus. Val a dir que els nazis hagueren acabat abans fent-se un camp de concentració per a ells, que intentant tancant a la majoria de la societat perquè resulta que totes les minories juntes, formen una gran majoria.

Però com fins i tot en l'infern, tots som iguals però uns més que altres (com deia un professor meu de la Universitat), hi havia cel·les especials per als sacerdots protestants i catòlics (no fora que això de la condemnació de les ànimes fóra real i Déu s'enfadés). Aquestes cel·les individuals es trobaven en el búnker, on també hi havia les oficines i on eren reclosos també els espies britànics i nord-americans. Un tracte millor a canvi de fer els ulls grossos durant tants anys per part dels governs de Churchill i Roosevelt.

Gàbies de mosquits de la malària

La resta de presos es trobaven en els galliners que apareixen en les pel·lícules. Barraques en què s'amuntegaven la resta de presoners, en condicions de vida infrahumanes, una alimentació pobra, absència d'higiene. Els presos eren utilitzats per a fer treballs forçats, armament o fer-se càrrec dels cadàvers d'aquells que anaven morint. Alguns també eren utilitzats com a conillets d'Índies en el tractament de diverses malalties. Així en el museu s'hi pot veure una petita gàbia que en el seu temps contenia mosquits. Aquests mosquits eren utilitzats per infectar amb la malària als presoners i assatjar diversos remeis. Altres proves consistien a sotmetre als presoners a la presió de l'aire o l'aigua per a equipament aeri i submarí respectivament.

A mesura que Alemanya començava a perdre terreny en la guerra i que les tropes aliades marxaven sobre el Reich, es va optar per esborrar tot rastre d'allò que s'havia estat fent durant anys. Així s'optà per la Solució Final. En el camp de Dachau s'hi poden visitar els forns crematoris i les càmeres de gas, les quals encara pudeixen a carn humana i a vergonya.  Quan el camp fou alliberat pels nord-americans a finals d'abril de 1945, el món va conéixer per primera vegada l'horror dels camps de concentració, l'horror que molts havien estat negant i que encara hui molts es dediquen a negar. Els caps de les tropes de Dachau havien fugit, ja sabeu, les rates són les primeres en abandonar el vaixell. El primer que trobaren els nord-americans foren una série de vagons sense sostre en els quals hi havia una quarantena de cadàvers humans en descompossició. 

El pla inicial era empresonar les tropes de les SS que havien quedat, uns 100 soldats, per jutjar-los i condemnar-los. Però alguns soldats nord-americans prengueren la justícia per la seua mà i una vintena fou executada després de judicis sumaríssims. Uns altres 50 soldats foren assassinats pels mateixos reclusos amb armes entregades també pels soldats nord-americans. Amb la massacre de Dachau devia posar-se punt i final a la història del camp, però l'alliberament no acabà amb l'horror.

Forns crematoris

Molts dels presoners ja no tenien on tornar, bé perquè les seues famílies havien sigut assassinades, bé perquè les seues cases havien sigut destruïdes. Altres no podien tornar, especialment aquells on els règims feixistes van continuar existint molt de temps més tard, com el cas dels espanyols, portuguesos o grecs. Així Dachau es va convertir en un campament improvisat, amb els seus carrers, botigues, esglésies, escola, hospital, fins que a finals dels 60 el govern de la República Federal Alemanya va decidir convertir el camp de concentració en un centre de la memòria. Tot i que algunes veus es mostraren contràries a aquesta idea, preferien enderrocar el camp i construir-hi al damunt edificis de cases, perquè això de recordar és molt roïn i convé oblidar.

A banda del museu, hui en dia també hi ha una capella catòlica, una altra protestant, una ortodoxa, un oratori jueu i un monestir de monges carmelitanes. 

En Dachau vaig aprendre que els jueus col·loquen pedres per honrar els seus morts, ja que vam coincidir amb un turista israelià amb la seua quipà al cap i col·locant pedretes per tot arreu. Jo també em vaig col·locar alguna, en memòria de totes les persones mortes. Sent sincers, si haguéssem viscut en eixe temps, qui de nosaltres no haguera sigut candidat per a acabar en un d'eixos camps d'extermini? Si la guerra s'hagués prolongat en el temps, jo crec que la  mateixa societat nazi s'hagués acabat per devorar ella mateixa una vegada s'haguessen quedat sense víctimes, hagueren anat pels rossos d'ulls obscurs, pels que tenien ulls blaus però no eren suficientment alts,  pels que eren alts i tenien els ulls blaus però no els cabells rossos. 

Càmeres de gas


Finalment unes estadístiques. En el camp de concentració de Dachau van morir: 19 portuguesos, 604 espanyols, 1 andorrà, 14.609 francesos, 407 luxemburguesos, 1.842 belgues, 2.135 neerlandesos, 27 britànics, 1 irlandès, 445 noruecs, 16 suecs, 5 finesos, 45 estonis, 353 letons, 4.427 lituans, 25.113 russos, 40.395 polonesos, 357 danesos, 23 turcs, 1.096 grecs, 110 albanesos, 110 búlgars, 291 romanesos, 21.124 hongaresos, 8.352 txecoslovacs, 9.523 italians, 7.707 iugoslaus, 37 suïssos i 31.456 alemanys. En total més de 200.000 persones, de les quals la majoria foren polonesos, alemanys, russos i hongaresos. Això si que és Unió Europea. 

I sabeu que deien els alemanys acabada la guerra? Nosaltres no sabien res. Desapareixien veïns, familiars, amics, companys de treball, d'estudis però ningú sabia res. Pot ser, pensaren que la gent estava marxant al país màgic de la piruleta. Indignant.


dijous, 17 d’octubre de 2013

UN DIA EN ASCOT

Ian està content, mentre passa l'aspirador i recull de la moqueta les fulles, les molles i els somnis perduts dels clients. Se'n va el cap de setmana a Londres i em diu:
-Has d'anar algun dia a Londres, en Londres sempre està passant alguna cosa.
-A què vas a Londres, Ian? Te'n vas de festa?
-Noooo, me'n vaig a Ascot.
Ascot és un dels hipòdroms més importants del Regne Unit, propietat de la família reial i on es reuneix en cada competició la crème de la crème britànica, eixos que tenen mines d'or en Johannesburg i fàbriques tèxtils en Calcuta. Ian és un gran afeccionat a l'hípica, ja ho vaig dir, sempre està parlant dels seus cavalls. De fet, totes les seues històries, anècdotes i consells vitals incorporen cavalls d'alguna manera.
-Aniré amb dos cavalls, Mercedes I i Mercedes II.
-Mercedes és un nom per a una dona, no un cavall. Hauries de posar-los noms com Felicity o Honeycomb.
-Mercedes no és un nom de dona, quina dona voldria dir-se com un cavall?
-Voràs la reina? Dona-li records.
-La reina està en Edimburg aquest cap de setmana, però veuré el seu fill. Saps que una vegada vaig conéixer el Príncep Carles? Fa uns anys el meu cavall va quedar segon, Emotive li deien, corria com un llamp, però l'altre cavall era més ràpid. Camilla va donar el seu premi al guanyador i a mi me'l va donar el Príncep. Em va dir: Ian, estàs decebut pel resultat? I jo li vaig dir: No estic decebut per haver perdut, estic content perquè el meu cavall ha sigut el segon més ràpid i s'ha esforçat molt. I el Príncep em va donar la mà i em va dir: eixes paraules són dignes d'un savi. Duia un vestit fet a mesura, no com el que duríem tu o jo, pareixia una pintura, com un guant, amb la corbata de seda i un diamant en la corbata que brillava amb els rajos del sol. I Camilla també molt simpàtica, parlava amb tot el món, no com el seu ex, un estirat anglès. La propera vegada et duré a Ascot.
-No patisques, no tinc ni una pamela desent, segur que no em deixarien entrar.
I Ian va continuar aspirant somnis de la moqueta i jo esborrant polint vidres.

dimarts, 15 d’octubre de 2013

PER A REFLEXIONAR (II)

-L'únic que tenim en comú els escocesos i els anglesos és el poc que ens agraden els francesos i Napoleó.
                                                                     
                                                                                                             Ian, eixe gran filòsof.

dijous, 3 d’octubre de 2013

SAINETS NOCTURNS

En Escòcia els fantasmes són reals, però no vull dir que abunden els presumptuosos, sinó que aquí la majoria de la gent creu que realment els esperits i éssers d'ultratomba habiten entre nosaltres. De fet a l'hotel tenim un fantasma, com a bon castell que és. Jo encara no l'he trobat però si que he presenciat alguna de les seues malifetes (portes tancades en pany que s'obrin, gots que amaneixen estavellats i fets a miquetes sobre el terra, etcètera). Bé, això ja és una altra història.

Una nit venia del treball a les 3 del matí, caminava pels corredors buits envaïts d'un silenci sepulcral, interromput solament pel cruixit de la fusta al caminar, quan de sobte en obrir una porta em trobe una cara. Ja està, ja em tocava conéixer al fantasma. Però afortunadament encara no havia arribat el moment. Era un altre tipus de fantasma, un convidat del casament que havíem tingut, un xic de Stirlin amb un pet com una ascla, el qual havia sofrit tota la nit des de la barra del bar.

-Què fas aquí? No tens son?- li vaig preguntar.
-I tu d'on vens a estes hores- em va contestar.
-No hauries d'estar en la teua habitació dormint la mona?
Em va mirar amb cara rara i em va confesar: -No recorde quina és la meua habitació.
-Aguarda! no pots quedar-te tota la nit aquí, fa un fred polar (degut a la meua epidermis mediterrània, puga ser que les temperatures apareguen exagerades).

Així que me'l vaig endur a recepció. Eixa nit treballava Ian, tot un personatge. Ian és un senyor major que ve a cobrir el torn de nit dos dies a la setmana. Li falta un dit de la mà, jo crec que era un pirata. A més li encanten les curses de cavalls, en té 4 o 5 en condomini amb altres senyors majors. És el clàssic malgeni de gran cor que sempre està renegant de tot i repetint que abans funcionava tot millor, sense especificar quin temps és abans.

Vam arribar a la recepció i Ian ja estava renegant perquè li havien deixat molta feina per a la nit.
-Puc ajudar-te son? -Em diu son quan no recorda el meu nom, després si se'n recorda, el repeteix 40 vegades.
-Et duc un regal que m'he trobat pel corredor.
Mentre el del corredor, perquè mai aclarirem el seu nom real, es repetia un discurs per a si mateix sobre això i allò mentre amb les mans s'agafava al taulell de la barra per pal·liar els efectes del moviment rotatori de la terra. Jo li contava tots els esdeveniments.
-Almenys recordaràs com et diuen?
-Crec que si, em diuen de cognom Trohnson o Tomson o Tromson o alguna cosa que sona així.
-M'estàs prenent el pèl, jove?
Ian és una d'eixes persones amb les quuals no s'ha de fer broma i si fora per ell l'haguera enviat a dormir al carrer. Jo mentre el vaig ajudar a buscar, vam mirar i remirar i en cap habitació hi havia ningú amb eixos cognoms o semblants. El del corredor s'havia abandonat als moviments terrestres i lluitava ara contra la translació des d'un sofà de la recepció. Es va alçar d'un bot per anunciar: -és que en realitat la reserva no està al meu nom, està a nom d'un amic meu.
-I com li diuen al teu amic?
-No me'n recorde.
Ian ja estava obrint la porta de l'hotel.
-Ah si, li diuen White. Busca-ho, White.
Efectivament hi havia un senyor White i jo el vaig acompanyar fins a la porta de l'habitació per assegurar-me que no intentava entrar en altres. En arribar es va quedar aturat davant la porta.
-Per què no toques?
-És que no estic segur de si tinc un amic amb eixe nom, crec que ha sigut el primer nom que m'ha vingut al cap.
-Vols que cride a Ian?
-No, espera, ara li cridaré i li preguntaré el seu nom.
-Ahhh i per què no li has cridat des del principi i li preguntes en quina habitació esteu?
Així que finalment va tocar al seu amic i crec que per casualitat, estàvem davant la porta.

Me'ls vaig deixar allí celebrant la seua trobada. Entre unes coses i altres s'havien fet les 4 del matí i em tocava obrir el bar a les 12 del migdia.