dijous, 3 d’octubre de 2013

SAINETS NOCTURNS

En Escòcia els fantasmes són reals, però no vull dir que abunden els presumptuosos, sinó que aquí la majoria de la gent creu que realment els esperits i éssers d'ultratomba habiten entre nosaltres. De fet a l'hotel tenim un fantasma, com a bon castell que és. Jo encara no l'he trobat però si que he presenciat alguna de les seues malifetes (portes tancades en pany que s'obrin, gots que amaneixen estavellats i fets a miquetes sobre el terra, etcètera). Bé, això ja és una altra història.

Una nit venia del treball a les 3 del matí, caminava pels corredors buits envaïts d'un silenci sepulcral, interromput solament pel cruixit de la fusta al caminar, quan de sobte en obrir una porta em trobe una cara. Ja està, ja em tocava conéixer al fantasma. Però afortunadament encara no havia arribat el moment. Era un altre tipus de fantasma, un convidat del casament que havíem tingut, un xic de Stirlin amb un pet com una ascla, el qual havia sofrit tota la nit des de la barra del bar.

-Què fas aquí? No tens son?- li vaig preguntar.
-I tu d'on vens a estes hores- em va contestar.
-No hauries d'estar en la teua habitació dormint la mona?
Em va mirar amb cara rara i em va confesar: -No recorde quina és la meua habitació.
-Aguarda! no pots quedar-te tota la nit aquí, fa un fred polar (degut a la meua epidermis mediterrània, puga ser que les temperatures apareguen exagerades).

Així que me'l vaig endur a recepció. Eixa nit treballava Ian, tot un personatge. Ian és un senyor major que ve a cobrir el torn de nit dos dies a la setmana. Li falta un dit de la mà, jo crec que era un pirata. A més li encanten les curses de cavalls, en té 4 o 5 en condomini amb altres senyors majors. És el clàssic malgeni de gran cor que sempre està renegant de tot i repetint que abans funcionava tot millor, sense especificar quin temps és abans.

Vam arribar a la recepció i Ian ja estava renegant perquè li havien deixat molta feina per a la nit.
-Puc ajudar-te son? -Em diu son quan no recorda el meu nom, després si se'n recorda, el repeteix 40 vegades.
-Et duc un regal que m'he trobat pel corredor.
Mentre el del corredor, perquè mai aclarirem el seu nom real, es repetia un discurs per a si mateix sobre això i allò mentre amb les mans s'agafava al taulell de la barra per pal·liar els efectes del moviment rotatori de la terra. Jo li contava tots els esdeveniments.
-Almenys recordaràs com et diuen?
-Crec que si, em diuen de cognom Trohnson o Tomson o Tromson o alguna cosa que sona així.
-M'estàs prenent el pèl, jove?
Ian és una d'eixes persones amb les quuals no s'ha de fer broma i si fora per ell l'haguera enviat a dormir al carrer. Jo mentre el vaig ajudar a buscar, vam mirar i remirar i en cap habitació hi havia ningú amb eixos cognoms o semblants. El del corredor s'havia abandonat als moviments terrestres i lluitava ara contra la translació des d'un sofà de la recepció. Es va alçar d'un bot per anunciar: -és que en realitat la reserva no està al meu nom, està a nom d'un amic meu.
-I com li diuen al teu amic?
-No me'n recorde.
Ian ja estava obrint la porta de l'hotel.
-Ah si, li diuen White. Busca-ho, White.
Efectivament hi havia un senyor White i jo el vaig acompanyar fins a la porta de l'habitació per assegurar-me que no intentava entrar en altres. En arribar es va quedar aturat davant la porta.
-Per què no toques?
-És que no estic segur de si tinc un amic amb eixe nom, crec que ha sigut el primer nom que m'ha vingut al cap.
-Vols que cride a Ian?
-No, espera, ara li cridaré i li preguntaré el seu nom.
-Ahhh i per què no li has cridat des del principi i li preguntes en quina habitació esteu?
Així que finalment va tocar al seu amic i crec que per casualitat, estàvem davant la porta.

Me'ls vaig deixar allí celebrant la seua trobada. Entre unes coses i altres s'havien fet les 4 del matí i em tocava obrir el bar a les 12 del migdia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada