dijous, 22 d’octubre de 2015

ESCENES DE LA LLUITA DE CLASSES

L'anterior cap solia dir-me que la vida és com una capsa de bombons. Bé, no exactament això, però parava més bonico. En realitat deia que jo tinc la capacitat d'atraure gent estranya, alguna com així com un imant de la surrealitat. Pense que exagerava una miqueta. Sí, és cert que en els darrers mesos m'he trobat amb una senyora que pensava que el seu veí era terrorista; una dona que ens acusava d'ocultar els cartells de València de la carretera, una hostessa a la qual se li apareixia la Mare de Déu; un senyor que havia trobat en Xàbia proves irrefutables de l'existència del Sant Calze; una senyora que pretenia que resara amb ella en mig del carrer; un senyor masturbant-se a plena llum del dia pel riu; una senyora que volia que l'ajudara a trobar un restaurant que se li havia aparegut en somnis; un senyor que intentà furtar-me un llibre perquè així li ho havia ordenat un rector... crec que tal vegada la meua cap tinguera raó.

A la protagonista d'aquesta història la vaig conéixer en una festa còctel que organitzà una coneguda belga. Aquesta coneguda, nascuda a Leopoldville (actual Kinshasa, a l'actual República Democràtica del Congo, anterior Zaire, anterior República del Congo, anterior Congo Belga, pròximament "Pepsi presenta: Nova República del Zaire-Congo"), era filla d'uns nobles belgues que arribà a Xàbia amb els primers hippies de la Plana, allà pels 70. la seua professió és ser bohèmia i de tant en tant organitza saraus en sa casa, vetlades que serveixen d'excusa per a conéixer altres persones estrambòtiques.

En el darrer anava predisposat a sentir-me com la Ventafocs i sense saber-me la cançó! No m'entusiasmava perquè quasi tots els convidats anaven a ser membres de la noblesa i alta burgesia belga, la classe de gent que pot pagar-se una casa en el Tossalet. La classe de gent que viu en un món superficial alié a la realitat. Flamencs i valons que s'odien de cara a la galeria però que s'obliguen a invocar l'esperit de la Unió d'Arràs per a mantindre els seus privilegis seculars. Així que vaig decidir encarar-ho pel costat positiu, vull dir, amb un poc de sort m'apadrinava alguna duquessa vídua i s'acabaven tots els meus problemes econòmics i laborals futurs. Podria dedicar-me a ser un senyor feudal, recórrer les meues propietats a cavall i exigir als camperols corvees oneroses.  Tanmateix quan ja pensava que hauria d'apuntar-me a classes d'equitació la vaig trobar. Seguda en un banc molsós del porxo, una mà descansava sobre la pedra, l'altra subjectava amb fermesa una copa i amb la seua mirada buscava desesperadament algú amb qui poder parlar.

Tan prompte com va descobrir que els amics que m'acompanyaven i jo érem de la terreta, s'apega a nosaltres car desconeixia llengua de Victor Hugo. Francament he oblidat el seu nom, la seua personalitat o millor dit, la quantitat de burrades que era capaç de soltar per minut m'obnubilaren la ment. Recorde que era marquesa i membre d'una coneguda família de comtes valencians però habitant de la villa y corte. Per descomptat que no parlava valencià, llevat d'adobar la seua conversa amb algun i au, prou o xe que impregnen el seu parlar d'una nota exòtica que farà les delícies dels Alba i els Medinaceli. No cal dir que remuntava el seu llinatge insigne fins als temps de Jaume I curiosament no més enllà de 1238. Com a espartans, els nobles valencians sorgiren de la terra, no vingueren de cap lloc i menys del nord.

Encara que aquí entre tu i jo, eixe llinatge  no va més enllà del segle XVIII. La clàssica simbiosi de l'Antic Règim: burgés amb diners en casa amb filla de família nobiliària empobrida resultant d'una simbiosi tan exitosa com la dels fongs i les algues. Són nobles-líquens.

Com a bona noble feia tremolar les botelles de vi i ben prompte ens delectà amb la seua cosmovisió de les qüestions més candents de la política espanyola: Cataluña no existe, los bascos son unos bárbaros, el valenciano fue metido con calzador por Compromís, Podemos blablabla, los catalanes no me gustan, viva España, como en España no se vive en ningún sitio, el valenciano no es catalán, hay documentos de hace dos mil años escritos en valenciano, en Ibiza hablan ibicenco, el valenciano no sirve para nada, Madrid es la autonomía que más paga, los bascos hablan con gruñidos, soy una ciudadana del mundo, el español es muy importante en Estados Unidos, en Nueva York todos hablan español, todos los políticos son iguales, esto con Franco no pasaba, los hippys nacionalistas de Ibiza me robaron una casa... i un llarg etcétera. Ara bé, trencant-li una llança damunt, perdoneu, m'ha traït el subconscient, volia dir que trencant una llança a favor seu, eixos arguments segur que no són seus, la manca d'originalitat els delata. Són de la revista Pronto i el seu col·leccionable de Cóctel con amigas en la Moraleja.

No solament va parlar de política, no, també ens regala anècdotes d'intoxicacions etíliques diverses i crítiques despiadades a altres insignes membres de la urbanització. I finalment, quan ens acomiadàrem, ens digué que havíem de tornar a quedar. Jo la tornaria a veure amb gust si hi haguera dos quilòmetres entre nosaltres. La meua ment va quedar feta xixines d'escoltar tanta bovada.  El més sorprenent és que m'ho vaig prendre de manera molt flegmàtica. Deu ser l'edat. Quan un naix al País Valencià, sap que hi ha temes que sempre estaran envoltant-lo i el qüestionament del dret a existir de la teua llengua o cultura és tan continu que acaba banalitzant-se. Però no és així, hi ha països on no et qüestionen des que tens ús de raó. És el que té formar part de la majoria minoritzada.

dimarts, 13 d’octubre de 2015

RETROSPECTIVA DE MITJA DÈCADA (I)

El 15 de setembre, ara fa 5 anys, vaig encetar aquest bloc sense massa pretensions. Crec que mai m'havia passat pel cap obrir-me'n un fins que un conegut del poble m'instà a fer-ho i així deixar de publicar estats quilomètrics en el facebook. El leit motiv anava a ser l'inici del Màster de Professor de Secundària, tal com diu el títol, encara que això va quedar prompte enrere. 

A finals de l'estiu de 2010 no sabia que fer de la meua vida, crec que és un dubte que ens assalta a molts després d'acabar una etapa important, encara que hui en dia tampoc ho he descobert i sospite que em moriré sense descobrir-ho. D'altra banda eixe deu ser el sentit de la vida. Vaig decidir fer el màster perquè era la seqüència lògica de fets: guarderia-escola-institut-universitat, tot havia vingut a soles, no hi havia hagut cap decisió conscient. L'educació no m'entusiasmava gaire i encara m'entusiasmaria menys després d'haver cursat el màster, però en aquell temps pareixia l'única eixida laboral de la Llicenciatura d'Història en un món dominat per la visió empresarial i el mercat. Ara bé, de la manera com s'entén l'educació en el màster, en el futur tampoc serà necessari estudiar cinc anys d'història per ensenyar-la en un institut, podrà fer-ho qualsevol que tinga el Batxillerat o fins i tot la carrera d'ADE. I no es redueix això únicament a l'àmbit de la història o de les humanitats, també afecta la resta de disciplines com les matemàtiques o les ciències. 

Em penedisc d'haver estudiat història? Sembla un dubte normal tenint en compte la quantitat de gent que diàriament pot assetjar un estudiant d'humanitats amb la pregunta: "i això per a què serveix?" Bé, de la carrera vaig aprendre dues coses. Una, que en els anys 70 qualsevol podia ser professor d'universitat i dos, que les circumstàncies actuals són conseqüència de la suma d'esdeveniments anteriors, de manera que no podem penedir-nos de les decissions preses en el passat perquè conformen les nostres circumstàncies actuals, aleshores canviar una situació passada provocaria una fissura en el teixit espai-temps que destruiria el nostre món tal com el coneguem, més o menys. Així que el màster en sí no va ser un temps perdut. Em va permetre experimentar què hauria passat si hagués estudiat una carrera amb sortides laborals evidents abans que una carrera que m'agradés i m'alegre d'haver triat bé història, en Magisteri no haguera durat ni un any. En Administració sols haguera entrat per a preguntar com s'eixia d'allà.

Gràcies al màster també vaig poder reconciliar-me amb València, ciutat que havia arribat a odiar. Vaig fer amistat amb companys de la carrera amb els quals a penes havia creuat algunes paraules els anys anteriors i que ara són grans amics. Vaig poder estar un any més amb els amics de la carrera  i finalment em vaig llegir els 8 llibres de Harry Potter, que no sé què m'ha aportat en la vida però pot ser en el futur siga crucial per a salvar a la humanitat.

Llevat d'això, el màster no em va agradar gens. Em pareix que hi havia una incoherència entre allò que proposaven els professors i el que practicaven. Vaja que era com anar a missa. De 9 a 14 sentint pontificar un professor, des del seu púlpit situat sobre el bé i el mal, parlant les bondats de la pedagogia innovadora i futurista, impregnat el seu discurs de paraules tan abstractes com holístic o conflicte cognitiu, mitjançant un sistema d'ensenyament més propi de les novel·les de Dickens. També teníem un professor que treia els apunts de la vikipédia, sí,  amb un jornal que pagàvem tu i jo dels nostres impostos. Gairebé quasi tots teníem la sensació que tot allò era un poc improvisat, que a les assignatures els faltava contingut i que en definitiva, allò no era més que l'anterior CAP allargat i encarit sense vergonya.

Em consolava pensar que per a mi l'educació no era una finalitat, sinó un mitjà i així em vaig muntar el Pla Septiannual, un gran castell d'arena que consistia a acabar el màster, entrar en la borsa de professors de Balears, treballar en Eivissa o Formentera uns 7 anys i estalviar el suficient per  amb 30 anys, fer el Màster de Relacions Internacionals en Barcelona. Fa 5 anys tot pareixia així de senzill, ho promet. És graciós pensar on t'imaginaves estar en uns anys i on t'ha dut la vida. La història i els seus teixits espais-temporals.

El tema de les Relacions Internacionals m'havia interessat durant la carrera i pensava dedicar-m'hi però llavors es va creuar pel mig l'assignatura Història Contemporània d'Àfrica i Àsia i em va despertar a la realitat: les relacions internacionals com un merder planetari destinat a afermar els interessos privats d'uns quants  a costa del benestar de milions de persones. Llavors no la vaig descartar plenament però si que deixa de ser quelcom de prioritari per a ser més aviat un comodí que podia recuperar quan sentira que no sabia on conduïa la meua vida.

La bona qüestió és que l'any passà volant i l'educació deixà de ser una avinguda a un altre món a esdevenir un atzucac perquè eixa mateixa primavera, la de les revolucions àrabs i els indignats, les borses de professors es congelaren i es deixaren de convocar oposicions. Així que la primera part del Pla Septiannual fallà. Llavors arribà juny i mentre preparava el treball final del màster, una amiga m'envià la convocatòria d'unes oposicions a l'Ajuntament de Xàbia, per a l'oficina de turisme. Ser funcionari amb 23 anys i tindre un treball per a TOTA LA VIDA? No sonava molt seductor però estàvem en crisi i era treball. Així que després d'acabar la carrera em vaig passar tot l'estiu treballant en el Consum (aguantant wannabes a punta pala, les joies de treballar en Xàbia a l'estiu) i preparant oposicions en les hores lliures, a banda d'aprendre francés, idioma de què sabia quatre coses i que era necessari per a les proves. Però això ja és una altra història.

dissabte, 3 d’octubre de 2015

J DE CINE JAYÁN

Després de tractar dels habitants de Xàbia, de la seua idiosincràsia, dels seus enemics naturals i del seu modus vivendi, tocava abordar un poc la cultura, però la cultura en majúscules, CUL-TU-RA, no fires de tapes.

Què és cultura?- dices mientas clavas tu pupila en mi pupila azul.  Segons Ortega i Gasset cultura és tot allò que permet a l'home desenvolupar-se en ...Bé tampoc cal fer aquí una síntesi. Passem a l'assumpte principal, el Cine Jayán. Que el nom de l'entrada no vos conduïsca a error, per favor, no faré cap entrada  sobre la situació del cinema en el segle XXI perquè per a això em caldria una jaqueta de tweed amb colzeres i per a això fa massa calor encara. Per cert, no tinc ni idea de què és el tweed però que em pengen, si hi ha cap llibre en què un dels seus personatges no duga una jaqueta de tweed. A mi eixa paraula m'evoca a jaqueta verda, amb quadres i d'una tela aspra que esmussa en tocar-la. Pot acompanyar-se d'una pipa. De vegades no cal saber el significat d'una paraula per imaginar-la.

Per exemple a mi la paraula Jayán sempre m'ha sonat a quelcom selvàtic, salvatge i indòmit, com un jaguar travessant a la carrera les frondoses selves de l'Hindustan. O també em sona, no sé per què, a la Batalla de Lepanto, que al seu torn m'evoca leotardos de color bordeus. És la màgia de les connexions cerebrals que són com la pluja, ningú sap perquè es produeixen, però aquí estan.

Fa poc però, vaig descobrir la terrible veritat que s'amaga darrere la paraula Jayán, un significant tan esgarrifós, tan esfereïdor, tan esborronador, tan espaordidor que mencionar-ho posaria en perill tot el continu espai-temps. Segons em va dir la meua amiga Tere, Jayán és la unió dels noms dels seus fundadors, Jaime y Angelita. Com quan en Son Goku es fusionaven Goten i Trunks i apareixia Gotrunks. Bé, a la fi no era un secret tan esgarrifós. però és una història de fulletí vuitcentista quan el fill de la pairal  però vinguda a menys família Bolufer, antics magnats de la pansa, s'enamora  d'una forastera arribada a Xàbia durant els turbulents anys 30, que posseïa l'única ràdio del poble durant la Guerra i que amuntegà una fortuna gràcies al seu esforç i tenacitat.

El cas és que de menut pensava que el Jayán era un coco de cine. Quan anunciaven alguna pel·lícula i deien:"sólo en los mejores cines", jo tenia la mania que no la farien mai en Xàbia, eixe era el grau de confiança que tenia. Això sí, teníem motius per pensar-ho, ja que estrenaven les pel·lícules quan ja les havien tretes en vídeo. En aquells temps en què no existia Internet, vivíem en coves i utilitzàvem els animals com a electrodomèstics, tocava anar al cine La Pau a Gata i que Gata de Gorgos fora un referent era un motiu més que preocupant per als de Xàbia. O si no, havíem d'anar al cine de Dénia. De fet recorde haver anat al cine Condado de Dénia a vore Jurassic Park. Era l'any 1993, Espanya estava en crisi després de la ressaca de les Olimpíades, hi havia guerres en el Pròxim Orient, acabava de caure el teló d'acer i els ordinadors personals únicament estaven a l'abast d'uns pocs. Podies comprar-te una entrada de cine per menys de cent duros i encara et sobraven diners per a un gelat i un bitllet de tramvia de tornada a casa.

En aquells dies no sols hi havia el Cine Jayan, Xàbia arribà a tindre 4 cines! A saber: el Central Cinema, en el Poble i que també feia les funcions de teatre, hui en estat d'abandó. El cine d'estiu de l'Arenal, convertit hui en uns bungalous i finalment, l'autocine, que actualment és un solar on s'emmagatzemen contenidors, vehicles i males herbes. Així arribem el dia de hui, no tenim cap teatre, cap auditori i per no tindre, no tenim ni llibreries.  Això sí, bars que no en falten, som un dels pobles de l'Estat espanyol amb més bars per càpita, amb 11.3 per cada 1000 habitants, 366 en total i em pareix una xifra baixa tenint en compte tots els bars, restaurants locals i ètnics, cafeteries, tasques, gastrobars, pizzeries, kebaps, pubs, salons de te, cocteleries i gelateries que hi ha. Podem consolar-nos en què ens superen Dénia amb 10.6 bars i Calp amb 12. A la Marina quan un no sap que fer, obri un bar.

Tanmateix tenim poc però de qualitat perquè una de les coses bones del Cine Jayán és que el seu propietari és un cinèfil i a banda dels típics blockbusters estiuencs, també es passen pel·lícules d'autor i europees, sí, pel·lícules albanokosovars amb una cabra fent un monòleg durant una hora sobre la naturalesa del temps. Pots veure pel·lícules en anglés, alemany, francés, japonés, polonés, etc... que no s'ofereixen en altres indrets de les rodalies. Però qui sap, pot ser d'aquí 10 anys estiguem plorant la seua desaparició, reconvertit en un restaurant de cuina-fusió a 50 euros el cobertor. Ja sabeu que els camins del Senyor són inexpugnables, o era impermeables? Imperdibles? A saber.