DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Vaig concloure el 2020 amb l'Ulisses de l'irlandés antiirlandés James Joyce (1882-1941) i a principis d'any, a unes dues-centes pàgines d'acabar-lo, el vaig abandonar de nou, com ja havia fet tantes voltes anteriorment. Enguany he decidit deixar de fer eixes animalades, llegir-me llibres sencers que no m'agraden, més com aquest que frisa les mil pàgines i que suposen una inversió de temps important. Pot ser en un altre temps, una altra vida. 1. Nostra Senyora de París   (Notre Dame de París, 1831) del novel·lista francés Victor Hugo (1802-1885) és una d'eixes novel·les que m'han marcat indirectament perquè la seua versió de dibuixos animats, allà per l'any 1997 va fer que m'entrara el cuquet de la història, del desig de conéixer millor el passat, així que li tinc un cert afecte. Me la vaig llegir per primera vegada l'any 2010 i enguany he decidit rellegir-la, esperant com sempre descobrir noves coses. Certament, tinc ganes de tornar a París i red

 Hem tingut una festa de Nadal moguda a can Twitter per les idiosincràsies típiques valencianes. Algú va dir innocentment que al País Valencià és tradicional dinar putxero el dia de Nadal, sense ser-ne conscient de la guerra civil que encetava. Els de Castelló enfadats perquè allà dinen paella i que si el valencianocentrisme , els virgilis corregint que putxero és un castellanisme, que cal dir olla de Nadal. Els puristes de la gastronomia defensant que el putxero i l'olla no són ben bé el mateix plat.  I com que no n'havíem tingut prou, d'arròs, el sendemà va vindre tocat per la dèria catalana de Sant Esteve, que si sols és festa als països europeus i civilitzats, que si és una festa instaurada per Carlemany, que si els canelons, que si al País Valencià també es contempla el Segon Dia de Nadal, que si per què no l'oficialitzeu, que si quina festa llevem, perquè clar, el problema és que els dies de festa són limitats per culpa de viure sotmesos a un sistema que sols ens

Nadal és una festa molt sobrevalorada. Vull dir, és una festa que com més gran et fas, més nosa et causen moltes de les seues idiosincràsies, com els saraus familiars amb gent amb qui mai podries ser amic i has d'aguantar perquè teniu un avantpassat comú. O eixos falsos desitjos de solidaritat, fraternitat que el dia 8 de gener han restat en el calaix de l'oblit. De les poques coses que se'n salven són els barroquismes ornamentals: daurats, vermells, argentats que farien enfitar a qualsevol artista del Barroc. Però és cert que la gràcia de Nadal estava en el fet que durava poc, una quinze concreta i au. Ara, que des del mes d'octubre les botigues s'entesten en traure tots els seus paraments de Nadal, arribes a desembre i tot et reglota.  A més, en passar Nadal tot és una ressaca, com al sendemà d'una festa. Ja no hi ha llums, ni cançons, ni bons desitjos i sols queda el llarg hivern fins a la propera festa. En canvi, o per això, amb l'edat comence a valorar

 Escric perquè Josep Vicent em diu que soc un gos, però també perquè hui dinant m'ha sorprés la notícia de la mort d'una coneguda actriu madrilenya. El primer pensament que m'ha vingut al cap és: "però no era a un programa de televisió?" i d'ací s'infereixen dues idees: 1 la immediatesa dels canals multimèdia fa oblidar que en molts casos són programes ja gravats; i 2 com si el fet d'eixir a l'altra banda de la pantalla atorgara alguna mena d'immunitat.  A més resulta que el programa havia acabat ja feia dues setmanes, senyal de la poca atenció que em mereixia eixe programa. De veritat que abans el mirava, però de fa un parell d'anys ençà que eixa fórmula em resulta repetitiva, per això trobe que tot i sent-ne conscients, en eixos programes cerquen el circ i personatges histriònics que mantinguen fidels els espectadors. Recordava que hi era perquè a les xarxes socials es comentava que no pareixia trobar-se bé de salut mental, segons els seu

Escric i borre i torne a escriure i torne a borrar. 

 Esta setmana havia d'explicar en classe la carta com a tipus de text i em pareixia un anacronisme perquè jo no recorde haver enviat mai una carta, com a molt una postal. Els meus pares sí que n'enviaven des de França, però en algun moment entre els 80 i els 90 la carta va morir i va quedar reduïda a la publicitat postal, els rebuts del banc i els requeriments d'hisenda o de tràfic.  Tinc un amic amb qui de tant en tant m'intercanvie postals, però tot el procediment em fa tanta gossera: anar a correus a comprar segells, després caduquen i ja no els pots fer servir, a saber on he deixat la seua adreça postal, etc. Hui en dia les xarxes socials i els serveis de missatgeria instantània han substituït la carta. Ens escrivim més, però no tenim res a dir-nos. Gràcies  a les xarxes sabem tot sobre persones de les quals en un temps anterior no haguérem tornat a saber res més i tampoc haguera passat res. Hui sabem qui es casa, qui té fills, qui ha estat de creuer o qui va tots e

 Fa temps que volia parlar del darrer viatge. Vaig fer un tros del Camí de Sant Jaume, des de Roncesvalls fins a Logronyo i la veritat que des de fa molts anys que n'anava darrere, però mai trobava companyia i per fi ho he complit. També he estat per primera volta en Navarra i en La Rioja, que no les coneixia. Tot i que honestament, de La Rioja sols vaig vore la ciutat de Logronyo per unes hores. Hi vaig anar amb un amic i malgrat que al principi ens va costar fer-nos l'un a l'altre, al final l'experiència va ser positiva, això sí, també molt cansada. Férem 139 quilòmetres caminats en 6 etapes des de Roncesvalls fins a la capital de La Rioja, és a dir: Zubiri, Pamplona, Puente la Reina, Lizarra-Estella, Los Arcos i Logronyo. La capital navarresa marcà el punt d’inflexió, o millor dit la Serra d’Erreniega que se situa al sud de la ciutat. Al nord d’aquesta, el paisatge dominant era el bosc caducifoli, els rius i el verd; al sud d’aquesta predominaven els sembrats de gr

He estat uns dies de vacances visitant a Dani en Sevilla. Ja hi havia estat dos vegades anteriorment, de manera que les visites obligatòries ja no calien. Era cap al vespre així que passejarem un poc per la riba del Guadalquivir, soparem i anàrem a la Plaça d'Espanya que a eixes hores estava buida de personal.   Al sendemà férem via cap a Cadis tot deixant arrere camps i camps amb vaques pasturant i sembrats de gira-sols i alguna alqueria abandonada. La ciutat de Cadis fou fundada pels fenicis en unes illes pròximes al litoral i això ha condicionat el creixement de la població, limitada per la manca de terra i que ha beneficiat el creixement d'altres ciutats de la província com ara Jerez, Algesires o San Fernando. Potser és una bona manera d'evitar la macrocefàlia. Cadis és una ciutat a mig camí entre dos mons. És una ciutat mediterrània perquè fou fundada per gents vingudes de Llevant, perquè se n'ha beneficiat de la seua ubicació a l'entrada de la Mediterrània, pe

 Ja he arreplegat les dades que volia amb aquella redacció que m'escrigueren sobre la felicitat. La felicitat té moltes cares, o millor dit la infelicitat perquè m'han definit millor que és aquesta que no la felicitat. A més, amb unes definicions que hagueren trencat l'ànima de Sòcrates, ja que la felicitat no és, la felicitat o infelicitat és quan. No és una idea, és la seua representació. Bé, així doncs la infelicitat és "quan no puc fer tot el temps allò que m'agrada"- l'hedonisme; "soc infeliç perquè no puc controlar-ho tot"- la impotència; "no soc feliç perquè m'esforce i no m'ix res bé"- la frustració; "sent tristesa de pensar que els meus familiars no hi seran sempre"- la dependència emocional; "no soc feliç perquè no tinc amics"- la solitud; "no m'agrada que em diguen tot el dia que he de fer i no m'expliquen per què"- la incomprensió; "ara no soc feliç perquè la meua iaia fa po

 Llig Bon dia, tristesa de l'escriptora francesa Françoise Sagan (1935-2004) escrita l'any 1954 i que parla d'una jove adolescent burgesa que durant unes vacances en la Costa d'Atzur decideix destruir-li la vida a la promesa de son pare, a qui admira i enveja per igual. La novel·la va tindre en el seu temps molt de succés perquè s'abraçava a altres novel·les de paregudes com El guardià en el camp de ségol ( 1958), els Falsos moneders (1925) de Gide, els Indiferents (1929) de Moravia o la pel·lícula de 1955  Rebel sense causa . En totes aquestes mostres es tracta el tema de la joventut infeliç perquè s'avorreix de tindre-ho tot a l'abast, eixa malaltia típicament burgesa que d'altres mai no coneixeran. Fa un parell de setmanes a tutoria hagueren de fer una d'eixes activitats per a aprendre a gestionar els sentiments i s'hi feien diverses preguntes. Una qüestió preguntava a l'alumne si era feliç i em va sorprendre de vore com la majoria dels al

 L'historiador Jacques Barzun a la seua obra De l'alba a la decadència, cinc-cents anys de vida cultural en Occident (Del 1500 als nostres dies) es planteja el següent: per què el segle que va veure nàixer a Newton, a Descartes, a Pascal, a Kepler, a Bacon, a Leibniz, a Galileu, a Harvey..., el segle de la mal anomenada Revolució científica, també va veure els grans processos contra les bruixes a Salem, a Zugarramurdi, a Sumperk, a Osona, a Wurzburg i a Fulda, a Paisley, a Labort...? Ell mateix conclou que, emprant a Newton "tota acció té la seua reacció equivalent". És a dir que com més lluny avancen certes dinàmiques socials i culturals, trobarem una reacció en direcció contrària. Els de les velles conviccions esdevenen més reaccionaris per por a perdre els seus privilegis tradicionals. És clar que aquell segle XVII del Barroc que de vegades queda amagat entre el prestigi del Renaixement del sis-cents i la Il·lustració del huit-cents, va ser testimoni de canvis tran

 Per diversos motius estos dies he estat rumiant sobre quin lloc ocupe al món, bé que és un tema prou recurrent. Em sent com si no acabara d'encaixar enlloc, que sobre a tot arreu i que encara no he trobat l'indret que puga dir: aquí encaixe. Supose que va lligat a eixa idea habitual que apareix i que em fa pensar que no existisc, que soc invisible. La veritat que he estat damunt d'una muntanya russa emocional i que des de l'hivern que m'he sentit en un estat ansiós continu. Pareixia que s'havia apaivagat fa unes setmanes, però note que s'acosta de nou. Al remat hauré d'acostumar-me a eixos sentiments, a agarrar una cadireta i seure a la vora de la platja i agarrar-me fort quan vinguen les ones grans.

 A bacs amb l'enèsima polèmica al voltant de la llengua, ha sigut prou decebedor descobrir com molta d'eixa gent aparentment sensible amb les llengües minoritzades, es lleva la careta quan es tracta d'assolir una igualtat lingüística real. Al remat tot es redueix a què aquests aliats et permeten de parlar la teua llengua sempre que no pretengues posar-la al mateix nivell de la seua. Llavors enarboren la bandera de la llengua que ens uneix, la llengua que s'ha imposat a la resta per decisió lliure de tots els habitants de l'Estat, sense cap coacció. Però al cap i a la fi i com vaig dir en l'anterior entrada, hi ha gent per a la qual el conflicte lingüístic mai ha existit perquè sempre han viscut en el costat de la llengua majoritzada.  Vivim en una societat que no és gens igualitària malgrat que hajam bastit una civilització al voltant del concepte d'igualtat, juntament amb el de llibertat i fraternitat. Una part de la societat sempre estarà per damunt de la

 La setmana passada tinguérem un claustre tens. El motiu? La llengua com sempre. Trobe que patir per la llengua és el fet diferencial valencià respecte d'altres nacionalitats. A voltes imagine com hauria sigut créixer en un país en què la teua llengua no és constantment qüestionada, quantes energies conduïdes cap a altres direccions. Els equidistants volen despolititzar la llengua quan el fet de ser valencianoparlant ja és una tria política constant. Recorde quan anava al col·legi i la directora, amiga del partit feixista, ens acusava als xiquets de ser rojos i comunistes per parlar en valencià i amenaçava les mares que duien als fills a la línia amb acudir a serveis socials perquè "las madres que llevan a sus hijos a valenciano, no los quieren". La qüestió  la nova llei del plurilingüisme del govern aliat que pretén convertir els instituts en acadèmies d'anglés fomentar un entorn educatiu poliglota, a costa de donar més protagonisme a dos llengües que no ho necessit

Entre a l'edifici i el recepcionista, arrecerat darrere d'una mampara de metacrilat, em demana a boca de canó l'objecte de la meua visita. Després m'ordena anotar les meues dades en una llista que em passa per sota de la finestreta. En comprovant les dades, agarra el telèfon per a comunicar-se amb el departament corresponent i amb el seu vistiplau, em deixa continuar. Puge l'escala amb el dubte de saber què trobaré en la següent planta, però aquesta és deserta. Ja m'imaginava havent de fer una prova en cadascuna com si estiguera a la Torre Muscle. Finalment arribe a les golfes de l'edifici, on ara hi ha la biblioteca. Segons el pla, tot consistia a arribar-hi, agarrar els llibres que volia i tornar a temps per a continuar corregint abans que sonara el canvi de classe. Tanmateix el que hi trobe és una sala buida i vetada al públic. El silenci que acompanya aquests tipus de llocs esdevé encara més aclaparador. Les cadires descansen sobre les taules i mostren q

 Si ho penses bé, era força estrany. Havies de parlar amb algú i llavors entraves a una cabina al mig del carrer, normalment en cantonades i places i tancaves la porta, de manera que quedaves en un espai molt xicotet, claustrofòbic, com en una gàbia.  Després es van modernitzar això sí, i ja no calia entrar-hi, sols tenien un xicotet ràfec que servia d'aixopluc del sol i la pluja. Despenjaves l'auricular i el despenjaves de veritat, no com ara que per a despenjar-lo, llisquem el dit en la pantalla. De fet, caldria modernitzar la literatura i que deixaren de despenjar-se els telèfons i començaren a lliscar  els dits, de fet té un posat més provocador i eròtic. Bé, una volta amb l'auricular a la mà, te'l posaves en el lateral del cap, de manera que el costat per on eixia la veu, es trobava a l'alçada de l'orella i el costat per on parlaves, ho era al de la boca. Tota una obra d'enginyeria. I a saber per quantes mans havia passat allò i sense que anara ningú da

Com cada idus de gener, m'he fet un any més vell. Això de fer anys tant al principi de l'any, fa deslluït. La gent està farta de celebracions nadalenques, també a casa, per això d'estalviar sempre, tots els regals que pogueren originar-se per motiu d'alguna festa o natalici, es concentraven en una única data, la nit de Reis en què normalment em regalaven una pel·lícula de Disney i alguna peça de roba, per allò de què els regals han de ser útils també.  No negaré que no tinguera festes, mentre vaig ser menut, vam fer el berenar a casa amb els companys de classe, sandvitxos amb companatge, coca-cola i un pastís amb el disseny de l'element que estiguera de moda: les Tortugues Ninja, la Bella i la Bèstia, un pallasso que prefigurava allò que esdevindria anant el temps... Però sempre les havia de compartir amb el meu germà, que és nascut dos dies abans que jo, d'un altre any, clar. Després el meu germà va créixer, no va voler més festes i s'acabaren.  Més avant e

 Recolzada sobre la lleixa de la finestra, embolcallada pel piu-piu dels ocellets que volaven al seu voltant, que saltaven entre les branques dels arbres, que empraven la teulada com a pista d’aterratge, contemplava l’horitzó. La mar en calma refulgia aquell dia de juliol. Alienes a les cabòries i preocupacions de la seua espectadora, les ones es  mantenien afaenades amb un via-va continu. Naixien i poc després es llançaven a morir contra l’arena de la platja i com a kamikazes, s’emportaven amb elles les petjades que algú hi havia deixat. El telèfon la va traure d’aquell ensomni. Va acaçar la melodia fins a la taula de la cuina, on havia deixat per última volta, cansada i fastiguejada d’esperar, aquella màquina tan cruel que es guardava per a si les notícies anhelades. Va despenjar sense parar-se a mirar en la pantalla qui era l’interlocutor. Per això la decepció va ser més gran, quan a l’altra banda de la línia, una veu homenívola i formal li oferia contractar els serveis d’una comp

 Enguany farà deu anys que vaig acabar el màster de Secundària i que me'n vaig anar o vaig fugir, com es vulga veure, a Alemanya. Després vindria Escòcia i el Perú i reconec que va haver-hi un temps en què volia que la meua vida fóra així, sempre botant de país en país, sense arrelar-ne en cap i cercant allò que no trobava ni encara he trobat. Però llavors en el Perú estant, vaig ensopegar amb la Història de la Mediterrània d'Abulafia, era un més de la multitud de llibres que vaig empadronar al meu llibre electrònic abans de travessar l'oceà i en previsió que no tinguera cap llibre en un any. La història ja la coneixeu, l'any es va convertir en sis mesos quan vaig decidir fugir del país dels Andes i sempre recordaré les paraules d'una de les meues companyes de treball, amb qui a més compartisc natalici, "tant de bo jo poguera ser així d'egoista i abandonar-ho tot".  Però bé, torne a Abulafia, en aquelles vesprades després de treballar en què no tenia r