LA PLAGA

 Recolzada sobre la lleixa de la finestra, embolcallada pel piu-piu dels ocellets que volaven al seu voltant, que saltaven entre les branques dels arbres, que empraven la teulada com a pista d’aterratge, contemplava l’horitzó. La mar en calma refulgia aquell dia de juliol. Alienes a les cabòries i preocupacions de la seua espectadora, les ones es  mantenien afaenades amb un via-va continu. Naixien i poc després es llançaven a morir contra l’arena de la platja i com a kamikazes, s’emportaven amb elles les petjades que algú hi havia deixat.

El telèfon la va traure d’aquell ensomni. Va acaçar la melodia fins a la taula de la cuina, on havia deixat per última volta, cansada i fastiguejada d’esperar, aquella màquina tan cruel que es guardava per a si les notícies anhelades. Va despenjar sense parar-se a mirar en la pantalla qui era l’interlocutor. Per això la decepció va ser més gran, quan a l’altra banda de la línia, una veu homenívola i formal li oferia contractar els serveis d’una companyia d’internet.

En una altra ocasió haguera fingit interés per allò que li pogueren vendre, més per solidaritat de classe que per cap altre motiu, però aquell dia no, no estava per a romanços i va tallar la comunicació amb ràbia. Tornà a deixar l’aparell del dimoni sobre la taula i se’n tornà a la finestra. Però ja no va poder recuperar aquell món oníric. La telefonada l’havia estripat i havia llançat les seues restes pels aires i segurament les ones se l’havien emportat a l’avern. Va sospirar profundament. Què fer ara? La tele? Aquell llibre que descansava sobre la tauleta del café i que ja se li resistia feia més d’un mes? No, el neguit no la deixaria concentrar. De sobte va reparar en un retrat que penjava sobre la taula del menjador. Des de la paret l’havia contemplada tot el temps, n’havia estat testimoni de la desesperació, de com la poca paciència que li restava havia esclatat pels aires.

Quan ell va tindre la idea de dur a emmarcar aquella fotografia i penjar-la-hi, li va paréixer una favada. Era normal penjar fotos en què hom es veiés elegant, amb roba de mudar, d’algun casament o d’alguna celebració. Ningú penjava una foto que li havien fet la nit de carnestoltes, vestit de pirata. Però allà eren els dos, amb tots els elements que demana l’estereotip: el garfi, el pedaç sobre l’ull, el lloro de mentira…I li feia més gràcia perquè la seua tesi havia versat sobre els corsaris neerlandesos renegats del nord d’Àfrica i n’havia llegit prou per a saber que tot allò no eren més que invents del cinema. Tanmateix, anant el temps i en aquell just moment la foto li feia gràcia perquè era això, ridícula i el que més necessitava era riure, riure-se’n de tot i de tots, altrament els  la devorarien com ella se n’havia fet jaç de les ungles.

Malauradament l’efecte balsàmic de la imatge no va durar gaire. Una ombra fosca se li va posar de bell nou al cap perquè va recordar que aquella havia sigut la darrera festa de disfresses que havien visitat. Després va vindre tota la bogeria, la plaga, el caos, el tancament i un matí ell es va alçar amb una tos molt forta i d’ençà d’aquell matí no havia dormit més en casa i d’ençà d’aquell matí també, havia començat el pelegrinatge diari a l’hospital. Ara la situació encara era més greu i ni tan sols podia fer-lo, havia de romandre a casa i teixir i desteixir diàriament la seua paciència.

-I si ja no torne mai més...

-Clar que hi tornaràs, no digues bovades, no és més que una grip, ja voràs.

-…dins del meu armari hi ha una capsa tancada amb un cadenat. Vull que l’òbrigues i lliges allò que hi trobaràs, arribat el moment.

-No ho faré perquè tu mateix vindràs i reballaràs eixa maleïda capsa al fem.

-Escolta’m- es va incorporar sobre el llit i li va prendre amb força el braç, però en adonar-se’n, el deixà anar com si fóra un empestat, es va deixar caure- fes-me cas, per favor.

Estava disposada a fer-li la contra i a negar-s’hi, però una tos molt forta la va fer callar i es limità a assentir.

-D’acord, faré això que tu dius.

-Dins de la meua bitlletera hi ha la clau, agarra-la.

-No, hui no, un altre dia.

-Bé, de tota manera, endus-te-la hui, per si canviares d’opinió.

Per segona volta va claudicar perquè la seua obstinació sols empitjorava el seu estat així que es tragà l’orgull. Ara allà plantada al dormitori, contemplava la clau i pensava sobre què hi hauria dins la capsa. Baix a la cuina, el telèfon tornà a bramar.