dimecres, 18 de febrer de 2015

EL MEU NO ERASMUS

L'altre dia llegia que en el futur haver fet una beca erasmus serà paregut a haver fet la mili. Supose que això significa generacions massacrades amb historietes de quarter, alcohol i festes. Bé, davant de tot he de dir que vinc de l'Empordà. No, això no era. Ah sí, he de dir que jo mai he fet una erasmus (música dramàtica, algú del públic crida: monstre, una senyora es desmaia).

Guardeu un moment les torxes i les forques. Sabeu per què mai vaig fer una erasmus? Perquè em feia por. No és que fora una espècie  de troll que mai haguera eixit del poble, ja havia estat tres setmanes "estudiant" anglés en Malta i un mes en Rússia, però viure durant un curs sencer, ah això pareixia una muntanya inassolible. És que en l'estranger sempre parlen estranger, sabeu? I si havia d'anar al metge? I com entendria el que deia el professor a classe i després faria els exàmens? Perquè malgrat que a la facultat d'història de la Universitat de València els erasmus apareixen el primer dia per a saludar i ja no els tornes a veure el pèl, diuen que en altres universitats s'ho prenen més seriosament. 

Tampoc és que viure en Europa tinguera molts al·licients. Vull dir, a Xàbia si parles en valencià, molts no t'entenen. Si vas a l'Iceland, els preus estan en lliures. A les sis pots sopar en la majoria de restaurants. Et trobes perfectament amb cotxes que tenen el volant a la dreta. En qualsevol quiosc pots comprar el Costa Blanca News o el Costa Blanca Nachrichten. Si engegues la ràdio, es més fàcil escoltar emissores en rus o fins i tot les que arriben d'Algèria, que en valencià. Per nadal hi ha un Weihnachtsmarkt al Cap de la Nau. L'Oktoberfest o Sant Patrici són ja igual festa com Sant Joan i Sant Antoni. Hi ha esglésies anglicanes, protestants, ortodoxes. La teua vista s'acostuma a veure sandàlies amb calcetins blancs. El rugby, la petanca o el cricket ja són esports tradicionals com la pilota. És a dir, per a què vols anar a l'estranger, quan ja vius a l'estranger?

Així i tot no volia quedar-me amb l'espineta de no haver-me'n anat així que vaig anar a informar-me. Estava ja en quart i havia passat el període per a demanar-la així que ho vaig consultar amb el professor que duia eixos temes i em recomanà no acabar la carrera en cinquè i deixar-me uns deu o dotze crèdits pendents i ell ja s'encarregaria de convalidar-ho tot arribat el moment. A pesar de tot no vaig poder, quan vius de beques, deu crèdits suspesos significa perdre la beca. De manera que no me'n vaig anar d'erasmus però si que vaig poder viure en l'estranger i no, treballar en una fàbrica o en un hotel no és com una erasmus, almenys no hi ha tantes festes.

Si no saps que és un Iceland, el Costa Blanca Nachrichten o el Cap de la Nau, no patisques, és que no eres de la Marina.

dimecres, 11 de febrer de 2015

UN CAFÉ EN ESPERA

Quan vivia a Alemanya, ara ja fa tres anys, malgrat que encara em trobe gent que pensa que hi continue, algunes setmanes em tocava treballar en el torn de matí. Em posava a les 6.00, això volia dir  alçar-se a les 4.30 i eixir de casa a les 5.20. Sí, eixes hores existeixen i sí, són horribles, especialment en hivern quan es fa de dia a les 9.00 passades. Però encara pitjor era quan els carrers estaven coberts de gel i la dèbil il·luminació, als alemanys no els agrada la contaminació lumínica, convertien en tota una aventura el simple fet de caminar per un carrer.

A aquelles hores del matí l'únic ser humà amb què solia creuar-me era el veí, que de professió era carter, un portador de cartes en alemany. Ens creuàvem moltes matinades i emparats per la foscor i la vigília ens desitjàvem un bon dia i intercanviàvem algunes paraules, sobre l'oratge quasi sempre. No era molt xarrador però era agradable saber que hi havia altres desgraciats com jo en aquell niu de petits burgesos.

La seua dona parla castellà, un castellà més semblant al que parlen les tribus navaho en les pel·lícules de vaquers, aprés entre la República Dominicana i vacances en Torrevella i tenen un xiquet menut, d'uns 5 anys, que li diuen Dominik en record del país caribenc. 

Un dia em convidaren a anar a ballar salsa a la ciutat d'Essen, una ciutat industrial que hi ha a la rodalia. A pesar de no agradar-me la salsa fou agradable, per una nit, no haver de forçar la ment per a desxifrar els missatges de la gent. D'aquella nit va nàixer la promesa d'un café a casa seua per a poder així practicar el seu castellà de les tribus navaho. Eixe café es va gelar, els dies passaven depresa, el bon temps va arribar i quan tenia lliure em dedicava a recórrer la vall del Rin amb tren o amb bici. A més a més, visitar una casa alemanya implica dur algun detallet, planificar-ho amb temps, en fi, que no és, com aquí, passar per davant de casa i dir: xica, què fas? Ei pues mira, ara acabe de llavar el piso i tu a on vas? Ai, pues ara vinc de ca la meua Conxín i dic, a vore si està en casa.  Després me'n vaig anar. 

He tornat des d'ençà que me'n vaig anar i sempre que m'han vist m'han fet un cas fins allà i eixe café encara esperava pacient. De fet, la darrera vegada que vaig estar-hi em vaig creuar amb Udo, que és el nom del carter. Nevava copiosament i estava ajudant uns altres veïns a mudar-se de casa però entre les volves de neu i el fred polar va tindre temps per a abraçar-me i xarrar un poc. I com no, de nou el beneït café i altra vegada me'n vaig anar.

Ara ja sé que eixe café esperarà tota l'eternitat perquè fa poc m'arribà la notícia que Udo ha mort, un infart quan encara no tenia ni 40 anys. Eixe és el significat de la vida, no? És tan feble i tan fugaç que no podem planificar-la com si tinguérem al nostre abast tot el temps del món. Sempre ho deixem tot per a demà, demà és eixe dia meravellós en què farem de tot, hui però, és sempre el dia complicat en què sempre hi ha mil coses a fer.

L'última vegada que vaig veure Udo fou la nit de Cap d'Any, encenia focs artificials amb el seu fill i s'ho passaven els dos com a xiquets de bolquers. I sabeu què? M'alegre que eixe siga l'últim record que tinc d'ell, gaudint del moment.

dijous, 5 de febrer de 2015

PAISATGES DE L'HORROR

                                   


En la meua darrera visita a Alemanya vaig estar en un lloc que ja coneixia, les oficines de la Gestapo de Dortmund. La Gestapo era la policia secreta del règim nazi, estava formada per policies i professionals del Dret i s’encarregava de vigilar totes aquelles tendències que foren perilloses per a l’Estat. Així hom pot visitar a l’oficina les cel·les dels presoners i les sales d’interrogatoris, que en l’actualitat contenen diverses exposicions sobre la temàtica nazi. 

El nazisme és un fenomen molt conegut en la cultura moderna, s’ha escrit i parlat molt sobre aquest moviment i com sol passar quan se’n parla tant, també s’ha anat desdibuixant, arribant a ser una caricatura que poc té a veure amb la realitat. A més a més el nazisme s’ha convertit en una arma per desqualificar l’adversari i és que tothom ha sentit parlar del nazisme però per a molts no en fou més que un tío boig, Hitler, que odiava als jueus i que volia que tots foren alts, rossos i amb els ulls blaus. Sense no ser fals del tot, això no és més que la punta de l’iceberg. Amb aquesta imatge tan poc real, el nazisme autèntic esdevé una amenaça molt més seriosa per a la democràcia.

Hi ha tres idees sobre el nazisme que estan molt esteses i que simplifiquen el fenomen.
La primera idea és que el nazisme fou un moviment que es reduïa a Alemanya. El nazisme és una branca més dins del totalitarisme feixista i aquest va conèixer una gran expansió per tot el món occidental en el període d’entreguerres; en països com Itàlia, Espanya, Portugal o Grècia arribaren al poder, en altres com Bèlgica, Àustria o França tingueren certa influencia i fins i tot va haver partits feixistes a dos paradisos de la democràcia: el Regne Unit i els Estats Units. El vessant racista n'és un més de la ideologia fortament nacionalista del feixista.

La segona idea és que el nazisme sols atacava els jueus. Si bé l’Estat d’Israel ha mediatitzat i monopolitzat el nazisme per a justificar la seua política d'expansió en el Pròxim Orient, la trista realitat és que la persecució de jueus no fou exclusiva de Hitler. Podríem dir que l’antisemitisme ha sigut una constant en Europa des de l’Edat Mitjana i que es relaxa o s’accentua depenent de les tensions socials existents. Els nazis tampoc inventaren els camps de concentració: espanyols, anglesos i belgues poden disputar-se la seua patent. La realitat va ser que els nazis anaven contra tots aquells que no s’ajustaren a la seua ideologia: gitanos, testimonis de Jehovà, lliure pensadors, comunistes, anarquistes, socialistes, feministes, homosexuals... fins i tot els sacerdots catòlics i protestants acabaren per entrar en la rifa, vaja que en la loteria del nazisme qui més i qui menys tenia paperetes per a guanyar un viatge sense tornada a un camp de concentració.

La tercera idea és que amb el triomf de la democràcia, després de la Segona Guerra Mundial, el nazisme quedà eradicat del món i per això mai més es podrà tornar a repetir.  La realitat és que el nazisme perdé bastant suport durant el conflicte bèl·lic i a mesura que anaven destapant-se els horrors tanmateix quedà latent en tota Europa, emergint, primer amb timidesa i a poc a poc amb més força, cada cop que hi ha una crisi econòmica. L’altra realitat és que el feixisme continuà vivint en l’Europa democràtica fins finals dels 70, a Espanya, a Portugal, a Grècia, però clar, llavors l’enemic ja no era el feixisme, aquest era un mal necessari. A partir dels 70 adoptà noves formes per a continuar sobrevivint sota el paraigua de règims democràtics i de aquellos polvos, estos lodos.

En definitiva està molt bé pensar que vivim en el país de la piruleta, en un món de color de rosa en què tot és fantàstic i que els errors del passat no són més que petits pecats ja purgats de sobres, però ser-ne conscient també evitarà que tornem a caure en el mateix forat, sobretot ara que els partits d’ideologia feixista i racista tornen a campar per Europa i són, altra vegada, una força emergent amb les seues receptes màgiques.