dimecres, 11 de febrer de 2015

UN CAFÉ EN ESPERA

Quan vivia a Alemanya, ara ja fa tres anys, malgrat que encara em trobe gent que pensa que hi continue, algunes setmanes em tocava treballar en el torn de matí. Em posava a les 6.00, això volia dir  alçar-se a les 4.30 i eixir de casa a les 5.20. Sí, eixes hores existeixen i sí, són horribles, especialment en hivern quan es fa de dia a les 9.00 passades. Però encara pitjor era quan els carrers estaven coberts de gel i la dèbil il·luminació, als alemanys no els agrada la contaminació lumínica, convertien en tota una aventura el simple fet de caminar per un carrer.

A aquelles hores del matí l'únic ser humà amb què solia creuar-me era el veí, que de professió era carter, un portador de cartes en alemany. Ens creuàvem moltes matinades i emparats per la foscor i la vigília ens desitjàvem un bon dia i intercanviàvem algunes paraules, sobre l'oratge quasi sempre. No era molt xarrador però era agradable saber que hi havia altres desgraciats com jo en aquell niu de petits burgesos.

La seua dona parla castellà, un castellà més semblant al que parlen les tribus navaho en les pel·lícules de vaquers, aprés entre la República Dominicana i vacances en Torrevella i tenen un xiquet menut, d'uns 5 anys, que li diuen Dominik en record del país caribenc. 

Un dia em convidaren a anar a ballar salsa a la ciutat d'Essen, una ciutat industrial que hi ha a la rodalia. A pesar de no agradar-me la salsa fou agradable, per una nit, no haver de forçar la ment per a desxifrar els missatges de la gent. D'aquella nit va nàixer la promesa d'un café a casa seua per a poder així practicar el seu castellà de les tribus navaho. Eixe café es va gelar, els dies passaven depresa, el bon temps va arribar i quan tenia lliure em dedicava a recórrer la vall del Rin amb tren o amb bici. A més a més, visitar una casa alemanya implica dur algun detallet, planificar-ho amb temps, en fi, que no és, com aquí, passar per davant de casa i dir: xica, què fas? Ei pues mira, ara acabe de llavar el piso i tu a on vas? Ai, pues ara vinc de ca la meua Conxín i dic, a vore si està en casa.  Després me'n vaig anar. 

He tornat des d'ençà que me'n vaig anar i sempre que m'han vist m'han fet un cas fins allà i eixe café encara esperava pacient. De fet, la darrera vegada que vaig estar-hi em vaig creuar amb Udo, que és el nom del carter. Nevava copiosament i estava ajudant uns altres veïns a mudar-se de casa però entre les volves de neu i el fred polar va tindre temps per a abraçar-me i xarrar un poc. I com no, de nou el beneït café i altra vegada me'n vaig anar.

Ara ja sé que eixe café esperarà tota l'eternitat perquè fa poc m'arribà la notícia que Udo ha mort, un infart quan encara no tenia ni 40 anys. Eixe és el significat de la vida, no? És tan feble i tan fugaç que no podem planificar-la com si tinguérem al nostre abast tot el temps del món. Sempre ho deixem tot per a demà, demà és eixe dia meravellós en què farem de tot, hui però, és sempre el dia complicat en què sempre hi ha mil coses a fer.

L'última vegada que vaig veure Udo fou la nit de Cap d'Any, encenia focs artificials amb el seu fill i s'ho passaven els dos com a xiquets de bolquers. I sabeu què? M'alegre que eixe siga l'últim record que tinc d'ell, gaudint del moment.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada