dilluns, 26 de setembre de 2016

VIATJANT PEL NORD: TORÍ

Resultat d'imatges de turin
 Així és com qualsevol pot trobar Torí (font: www.hotelscentral.com)
Si les primeres impressions són importants, el primer que vaig veure de Torí en baixar del tren fou un cel gris, un Lidl, voreres envaïdes per la brossa i mig rosegades, una redona gegant a mig construir i un senyor que em va perseguir per un grapat de carrers per oferir-me drogues. Benvenuti!


Resultat d'imatges de turin
Així és com me la vaig trobar jo. (font: www.getyourguide.es)

Torí és la quarta ciutat d'Itàlia per població (vora mil·lió i mig d'habitants) i es troba situada al peu dels Alps. D'aquí el nom que du la regió del Piemont (del llatí Pedemontis o al peu de les muntanyes). A prop de la Mediterrània, cent quilòmetres i escaig, i al mateix temps tan lluny per la seua ubicació geogràfica, en diuen d'ella que és una de les grans ciutats del sud, juntament amb Nàpols i Palerm, per tal que puguem fer-nos una idea de la importància de la immigració siciliana, calabresa, napolitana, etc. que va tindre la ciutat. El gust pels barroquismes, una manera dramàtica de veure i concebre la vida i un decadentisme que ens recorden allò de què qualsevol temps passat fou millor, la situen perfectament en l'univers de la Mediterrània. Personalment em va decebre un poc, la vaig trobar bruta, molts carrers pudien a pixum i altres coses fermentades, edificis que semblaven ser abandonats. Fins i tot algunes escoles pareixen l'escenari d'una pel·lícula postapocalíptica! Amb tot i això la ciutat és plena de palaus, jardins i museus que ens recorden constantment el seu passat gloriós. En definitiva una ciutat de contrastos. 


Història i etimologia



Els primers habitants de Torí foren els celtes de la tribu taurina, els quals donaren nom a la ciutat de Tauràsia o Taurínia. Destruïda per les tropes d'Hanníbal, els romans la refundaren en el s.I aC amb el nom de Torinorum en la província de la Gàl·lia Cisalpina, és a dir, la Gàl·lia d'aquesta banda dels Alps. Durant molt de temps s'associà el nom de Torí amb el bou per la semblança amb la paraula llatina taurus i encara és un dels símbols de la ciutat. Sobre l'origen del topònim, hi ha els partidaris d'un orígen indoeuropeu en què taur significaria muntanya i  hi ha els partidaris també d'un origen indoeuropeu però de l'arrel tur/dur- que significa aigua, llavors relacionada amb altres noms com el riu Duero o el discutit riu Túria.

Després de la desfeta de l'Imperi Romà d'Occident, la ciutat fou ocupada successivament pels ostrogots, pels llombards i finalment pels francs de Carlemany, tots pobles germànics. Després de la desaparició de l'imperi carolingi li seguiren uns segles de govern en mans d'un marqués fins que en el segle XI la ciutat fou incorporada als dominis de la família Savoia. En el segle XVI i després d'una ocupació francesa, els Savoia traslladaren la capital del ducat des de Chambéry a Torí. En el segle XVIII fou ocupada de nou pels francesos durant la Guerra de Successió Espanyola (els Savoia recolzaven els Habsburg) i el 1798 pel Directori francés. El domini francés es mantindria durant el període napoleònic fins al 1814. Entre invasions Torí havia esdevingut la capital del regne de Sardenya per la Pau d'Utrecht (1713) malgrat que ni tan sols tenia mar! Després del Congrés de Viena (1814) els Savoia recuperaren el seu territori i es convertiren en un dels principals valedors de la unificació italiana. Així entre 1861 i 1865 Torí fou la primera capital d'Itàlia, estatut que li llevaren primer Florència i Roma després.


Escut de Torí
El bou, el símbol de la ciutat. (font: wikipedia)
Des del segle XIX Torí fou un dels grans pols industrials italians, mediterranis i europeus en beneficiar-se de la seua ubicació a mig camí entre Itàlia, França, Alemanya i la Mediterrània. Destacà sobretot per la indústria automobilística: la FIAT (la Fabbrica Italiana di Automobili di Torino), el Lancia, l'Alfa Romeo. També és la ciutat que va inventar el vermut i on es fundà Martini. A més a més hi ha l'empresa importadora de cafè Lavazza o l'embrió de la Radio Audizioni Italia (RAI). També fou el bressol i la meca del cinema italià i liderà el procés d'unificació italiana.

En la ciutat es parlava el piemontés, una llengua romànica emparentada amb l'occità i altres llengües del nord d'Itàlia com el llombard o el lígur. Per exemple, en piemontés el nom de la ciutat s'escriu Turin i es pronuncia Turí, així llavors comparteix amb l'occità les -n finals mudes. Però la casa de Savoia i la cort empraven el francés com a llengua vehicular mentre que des del Renaixement s'imposà l'italià toscà com a llengua culta escrita. La unificació italiana fou el cop de gràcia per a totes les llengües del nou estat. De manera que el piemontés ho té difícil per a desenvolupar-se i ha anat quedant relegada a llengua col·loquial, a dialecte com diuen hui en dia en Itàlia. En l'actualitat el piemontés s'ensenya una hora a la setmana en els diferents nivells educatius però ha de compartir l'hora amb l'ensenyament de la història i cultura piemontesa així com les altres llengües pròpies del piemont: l'occità, el francoprovençal i el walser (una varietat de l'alemany suís). 

Resultat d'imatges de piamontes
De les llengües del Piemont (font: vikipédia)

Llocs i edifics que vaig visitar:

-El Santuari de la Consolata: coneguda en Torí i piemontés com La Conslà és una basílica dedicada a la patrona de la ciutat, la Mare de Déu de la Consolació, que va alliberar la ciutat de les tropes franceses. De l'edifici d'estil barroc destaquen sobretot les restes de les muralles romanes que s'hi poden veure i un campanar d'estil romànic, supervivent de la precedent església romànica desapareguda al segle XVIII. 

-La Casa del Pingone. És un dels pocs edificis medievals civils que queden a la ciutat, és del segle XV i fou la residència d'un destacat membre de la cort savoiana. És curiós que en una ciutat com Torí resten tan pocs edificis medievals, però la industrialització i la guerra són els principals responsables. Això fa considerar encara més el valor patrimonial de llocs de casa nostra, com la ciutat de València on trobes un bon grapat d'edificis medievals. 

-La Porta Palatina: és una de les quatre portes que tancaven la ciutat romana i l'única que ha sobreviscut al pas del temps. Actualment podem veure-la com seria fa dos mil anys però lluïa ben diferent a principis del segle XX. Llavors fou sotmesa a un procés de restauració que eliminà sense pietat qualsevol element afegit amb posterioritat a l'època imperial, incloent-hi habitatges. A mi aquestes reformes no m'acaben d'agradar perquè amputen una part de la història a fi de crear una reproducció de part temàtic. Posats a eliminar, podrien haver llevat les estàtues de Juli Cèsar i Octavi August, col·locades en 1934 en plena voràgine feixista perquè ja sabeu que el feixisme tenia somnis humits amb la Roma imperial. Al costat de  la Porta hi ha un parc amb algunes restes de l'antic amfiteatre romà.

Resultat d'imatges de porta palatina
La Porta Palatina a finals del segle XIX (font: www.museotorino.it)

Resultat d'imatges de porta palatina
La Porta Palatina hui (font: www.officeoftourism.org)

-Campanile de Torí: és el campanar exempt de la catedral i és anterior a aquesta, però no gaire, del mateix segle.  Pagant 4 euros i salvant dos-cents deu graons que no són cosa de no res, hom pot tindre una visió de tota la ciutat, incloent-hi els majestuosos Alps. Tanmateix jo no hi vaig tindre sort perquè eixe dia la ciutat estava sota la influència de l'efecte Föhn. Aquest és un vent sec i càlid que baixa dels Alps, s'assembla al nostre Ponent i que crea una mena de calima que amaga les muntanyes. Curiosament en Munic, a l'altra banda dels Alps, l'efecte Föhn el que provoca és una il·lusió òptica que els Alps semblen estar més prop de la ciutat del que són. Paradoxes alpines.

-La Catedral de Torí: construïda al segle XV sobre el solar que ocupaven tres esglésies, de les quals únicament sobrevisqué el campanar d'una,  és l'únic edifici renaixentista de la ciutat. Sorprén aquesta dada tenint en compte que el Renaixement va nàixer en Itàlia. La catedral hostatja la Sindone o Sant Sudari que segons la tradició embolcallà el cos de Jesucrist després que el baixaren de la creu. Tanmateix les datacions de radiocarboni donen una data no anterior al segle XIII, "curiosament" moment del qual disposem les primeres referències documentals. Sols t'ensenyen una reproducció, l'original l'exposen cada vint-i-cinc anys això sí, la visita a la catedral és gratuïta.

-Palau Reial de Torí. Originàriament era el palau de l'arquebisbe però els Savoia se'l feren residència privada quan traslladaren la capital a la ciutat en el segle XVI. L'edifici té una barreja d'estils barroc, rococó i neoclàssic, molt del gust de la coentor de les famílies reials de l'època moderna. Des del 1997 és Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. No el vaig visitar per dins perquè crec que aquests palaus moderns en veure'n un, ja els has vists tots i per les fotos no es diferencia gaire d'altres com el de Versalles o el de Madrid.

-El Palau Madama: Era una antiga fortalesa del segle XIV en la qual s'instal·là al segle XVIII la regent Maria Joana Baptista de Savoia, coneguda popularment com la Madama. Aquesta va voler convertir el palau en una rèplica de Versalles, tanmateix el pressupost sols arribà per a la façana. A mi em sembla una sublim metàfora de la burgesia mediterrània del puntet i del quiero y no puedo. Des de llavors ençà ha tingut diversos usos.
Resultat d'imatges de palazzo madama
Palau Madama per davant (font: en.wikipedia.org)

Resultat d'imatges de palazzo madama
Palau Madama per darrere (font: commons.wikipedia.org)

-La Via Po: s'obrí en el segle XVII com a part d'un gran pla de renovació urbanística que es carregà la ciutat medieval i que buscava comunicar el centre de la ciutat amb el riu Po. Des d'aquest bloc no donem cap tipus de suport als megaprojectes urbanístics i menys si impliquen la destrucció del patrimoni. La via es caracteritza pels pòrtics que la recorren i les paradetes de llibres de segona mà. També s'hi troba la seu històrica de la Universitat del segle XIV.

-Mole Antonelliana. El 1848 el rei Carles Albert va concedir la llibertat de culte a les religions no catòliques, per celebrar-ho la comunitat jueva va construir una gran sinagoga. El projecte fou atorgat a l'arquitecte Antonelli que va tardar més de vint anys en finalitzar l'edifici. Dissortadament a mesura que avançava, el projecte anava adquirint proporcions calatravesques: cada vegada era més gran, més megalòman i cada vegada apareixien més falles de construcció de manera que els jueus ja no el volgueren com a sinagoga i acabaren permutant l'edifici a la ciutat. Quan fou acabat, era l'edifici més alt d'Europa i ara és l'emblema de la ciutat, de fet apareix a les monedes de dos cèntims d'euro. En l'actualitat hostatja el museu del cinema.

- Riu Po: o fium Pò en piemontés és un riu italià que naix en els Alps i desemboca a la mar Adriàtica. Els grecs l'anomenaven Eridanos i era un riu mític que naixia en Escandinàvia. Hui en dia és el nom de la línia de productes grecs fabricats en Alemanya del Lidl. Els celtes l'anomenaven Bodinkos i d'aquí passà al llatí Padus i finalment Po. Des de la creació de preses hidràuliques i l'explotació industrial el riu ha deixat d'arrossegar sediments i això posa en perill la supervivència del delta i en el futur provocarà la inundació de molts pobles i ciutats com Venècia. 

-Església de la Mare de Déu. Es troba a l'altra banda del riu Po i crida l'atenció de seguida per la seua semblança amb el Panteó de Roma. Va ser construïda per Víctor Manuel I per commemorar l'expulsió dels francesos de la ciutat. Després d'haver treballat dos anys en turisme no puc evitar comprendre els sentiments dels habitants de Torí. Hi ha una estàtua que  des de l'església assenyala un punt indeterminat de la ciutat, el suposat lloc on els Savoia amagaven el Sant Calze, això m'ho explicà un xic de Torí encara que ell no sabia que l'autèntic està en València.

Resultat d'imatges de chiesa della gran madre di dio
El Panteó en Torí (wikimapia.org)

-Els pòrtics. Estan per tot arreu i foren creats per protegir els torinesos de les inclemències atmosfèriques. Formen un recorregut de 18 kilòmetres i comuniquen els principals punts de la ciutat. 

-L'estació ferroviària de Porta Nova es va construir entre 1864 i 1868 però no es va inaugurar fins a l'any 2009, sembla que se n'havien oblidat de l'acte perquè coincidí en el temps amb el trasllat de la capitalitat d'Itàlia a Florència. És la tercera estació amb més moviment d'Itàlia després de la de Roma-Termini i l'Estació Central de Milà. És d'estil modernista, que en italià anomenen Liberty, i barreja elements del modernisme amb altres d'estil clàssic o reminiscències gòtiques. 

-Palau Carignano. El palau és patrimoni de la humanitat de la UNESCO des de 1997, en el conjunt de residències reials dels Savoia. Construït al segle XVII en estil barroc, destaca per la seua façana ondulada i l'ús de maçons. Sobre el seu estil s'ha dit que l'arquitecte, Guarino Guarini, s'inspirà en l'art mudèjar i hispanomusulmà. Fou la seu del Senat italià quan Torí n'era la capital i fou aquí mateix on el rei Víctor Manuel II va proclamar el naixement del regne d'Itàlia. En l'actualitat és la seu del museu del Risorgimento i el procés d'unificació italiana. Queda per a una visita futura.

Resultat d'imatges de palazzo carignano
El Palau Carignano (www.museotorino.it)

Altres llocs que no vaig poder visitar però que mereixerien una visita:

-El museu egipci. Després del Museu Arqueològic d'El Cairo és el museu més important del món d'egiptologia. Es va fer arran dels viatges d'un professor i botànic de la ciutat a Egipte i que es dedicà a espoliar dur antiguitats d'excavacions que hi feia. Després el botànic va regalar al rei les peces que formarien el fons del museu. Tanca els dilluns i jo vaig ser-hi un dilluns, aquí el perquè de la meua no visita. Curiosament l'any 2007 ja vaig estar a punt de visitar-lo perquè un dels pitjors professors de la facultat  volia fer-hi un viatge per l'assignatura d'Història d'Egipte antic. A la fi va quedar en res.

-La Superga.  És una basílica construïda al segle XVIII per a commemorar l'expulsió dels francesos durant la Guerra de Successió Espanyola. Es troba dalt d'un puig als afores de la ciutat i s'hi pot arribar amb funicular. Com a curiositat la basílica és un panteó de la família Savoia i allà es troba soterrat Amadeu de Savoia, qui fou efímerament rei d'Espanya entre 1871 i 1873. Abans de l'elecció del Savoia, el general Prim preferia com a candidat al príncep prussià Leopold de Hohenzollern però Napoleó III s'hi oposà fermament i això provocà la Guerra Francoprussiana. Dita guerra suposaria l'afermament d'Alemanya com a potència, l'ensorrament de França com a potència continental i per últim però no menys important,  la culminació de la unificació italiana que s'havia quedat en parèntesi per la negativa de França a la incorporació a la República dels territoris papals i de la ciutat de Roma. 

-El Borgo, un pavelló de l'Expossició Universal de Torí de 1884 que recrea un típic poblet medieval del Piemont.


dilluns, 19 de setembre de 2016

FÒBIES

Feia setmanes que tenia un esborrany escrit i que no sabia com rematar-lo. A la fi i després de pegar-li voltes, havia decidit no publicar-lo i deixar-lo en el calaix on moren els esborranys no nats. Però després he començat a repassar esborranys i he trobat aquest, de fa cinc anys, que tracta exactament el mateix tema i del qual ja no recordava res. Em plagie a mi mateix? He perdut la gana d'escriure? La història em jutjarà.

Tenia pensat reservar aquesta entrada per a quan complira el quart de segle, però com que encara queda molt, aquí està. (Atenció, faltava poc per a fer 25 anys i em pareixia molt de temps, ara estic a punt de fer-ne 30!).

Per a entrar en context hem de traslladar-nos a principis dels anys 90... l'artista anteriorment conegut com a Prince, era conegut com a Prince (i va faltar aquesta primavera passada), vivíem la ressaca de les Olimpíades de Barcelona, el PSOE es preparava per a guanyar per quarta vegada i també perquè el seu govern esclatés per l'aire amb diverses trames de corrupció, el País Valencià estava a punt d'endinsar-se en l'atziac quart de segle del PP, l'URSS havia sigut soterrada i els EUA bombardejaven civils en el Pròxim Orient per a demostrar-nos les bondats de la democràcia liberal i el capitalisme... en definitiva, havia acabat la Guerra Freda i res ens havia preparat per al que venia.

De tota aquella època guarde records nebulosos que no sé si realment van existir. Per exemple aquest: Ma uelo tenia dalt la cambra un corral amb conills, gallines, coloms, un gall, ànecs o oques i fins i tot crec recordar un polit. Ma uelo mai ens deixava muntar si no estava ell però un dia que no hi era, el meu germà va tindre la idea d'escarotar tots aquells animals i deixar-me tancat dins. La veritat que el meu germà no en pensava mai una bona. A banda de l'orgia de plomes revolant i parrups, escatainejos, quiquiriquics no recorde res  més però des d'ençà que els ocells no em causen gens de simpatia. Especialment els gallinacis. Tenen una mirada freda i assassina, unes urpes que podrien deixar-te fet un Sant Bartomeu en un bell en sec i un pap dalt del cap que no té altra funció més que la de crear una imatge inquietant. Coloms i gavines també estan en la meua llista negra. Sense oblidar els voltors que ens miraven sempre atents quan excavàvem a la Moleta dels Frares d'El Forcall o els que sobrevolaven el barranc de Barfaluy al Pirineu aragonés. 

Un altre record relacionat amb els meus traumes infantils prové de quan anava a missa. Si, jo anava a missa, tots tenim un passat obscur. Val a dir però que anava a missa a canvi dels vint duros que ens donava ma tia després perquè poguérem anar a Ca la Fontanera a comprar-nos gorrinaesLa qüestió és que a mi em cridaven l'atenció les estàtues dels sants que hi havia. Flanquejant les entrades estava el Natzaré i un Crist gitat dins d'un taüt de vidre, després la Divina Aurora i un Sant Josep, crec recordar i en els transseptes, una Santa Faç i el Crist del Conhort i després sobre l'altar, la Mare de Déu de l'Ascensió. Recorde tot això i després cada setmana he de renovar la contrasenya per a entrar a l'aplicació de la GVA perquè se m'oblida.

Bé, aquelles estàtues em fascinaven perquè semblaven tan reals! Un dia vaig preguntar com es feien i el meu germà o la meua cosina o tots dos a l'hora, em van dir que en realitat eren persones atrapades dins de les estàtues i que quan no hi havia ningú dins l'església, botaven dels pedestals, posaven música i ballaven. Ara, des de la comoditat del present és fins i tot hilarant imaginar el ball que farien amb la cançó Monster mash però en aquell temps i des d'aleshores, em causen terror eixes imatges. Se m'accelera el pols i tinc suor freda i un desig irracional de fugir. De vegades ja amb l'olor d'encens és suficient. Per això he desenvolupat un ritual quan he d'entrar a una església. Primer mire per les dues portes laterals i decidisc entrar per la que tinga la imatge menys hardcore. Després quan entre, intente mantindre'm en la nau central el més allunyat possible de les capelles i sense mirar les imatges directament, perquè em fa por que en mirar-les, em parlen o es moguen. Per això millor es mantindre's en estat d'alerta felina, vigilant-les de reüll. 

La història de com vaig desenvolupar terror als desaigües per culpa de veure accidentalment la pel·lícula d'It de Stephen King, la deixaré per a una altra ocasió. I això és tot, a mi no em poden fer por les aranyes ni els gossos o el saginer, jo tinc terror a coses estranyes, per a variar.

dijous, 1 de setembre de 2016

SETEMBRE

Quan eres estudiant, setembre representa l'inici de l'any acadèmic, de manera que gener no és més que un mer tràmit. Si no fora pel meu aniversari, gener fins i tot sobraria, com febrer o novembre, altres mesos que caldria considerar eliminar del calendari. Això a l'hemisferi nord, a l'hemisferi sud eixe paper el juga març. Març també era el primer més de l'any per als romans, quan no existien ni gener ni febrer. Vegeu com els romans tenien bon seny.

Però tornant al setembre, pareix que en acabar d'estudiar, perda eixe valor. Tanmateix d'alguna manera setembre sempre representa un canvi de cicle en la meua vida postestudiantil. No sé si eixa paraula existeix però aquí la deixe. Bé que, qui diu setembre, diu un rang de temps que abraça des d'agost fins a octubre, dalt o baix.

Enguany comence setembre en l'atur així que sí o sí tindré un canvi. He decidit prendre-m'ho amb calma, no martiritzar-me diàriament per no tindre treball. Invertisc les hores fent esport, pintant les reixes de casa, netejant el jardí, llegint, escrivint, netejant  casa, fent paperassa burocràtica, estudiant alemany, callant eixa veu interior que em diu que sóc un inútil...

Enguany vull recuperar l'hàbit d'anar a la piscina, això si després ho puc fer compatible amb el futur treball que tindré. També m'agradaria apuntar-me a rus, l'any passant oferien classes en l'escola d'adults de Calp però encara no he vist res. I de moment me n'aniré uns dies de viatge, de nou a Itàlia. Ja hi he estat tres vegades i m'haguera agradat haver anat a Croàcia però era el més econòmic que vaig trobar.  Me n'aniré sol perquè ningú ha volgut acompanyar-me, així que de vegades serà avorrit. Volaré a Torí, l'antiga capital dels Savoia, i me'n tornaré per Bèrgam, a la Llombardia.  Vull apropar-me a Suïssa, a la ciutat de Lugano més que res perquè mai he estat en Suïssa i així podré sumar un nou país, després d'1 any i 8 mesos sense haver eixit de l'estat.

I quan torne ja em posaré a preparar un parell d'opossicions que han eixit.