dilluns, 19 de setembre de 2016

FÒBIES

Feia setmanes que tenia un esborrany escrit i que no sabia com rematar-lo. A la fi i després de pegar-li voltes, havia decidit no publicar-lo i deixar-lo en el calaix on moren els esborranys no nats. Però després he començat a repassar esborranys i he trobat aquest, de fa cinc anys, que tracta exactament el mateix tema i del qual ja no recordava res. Em plagie a mi mateix? He perdut la gana d'escriure? La història em jutjarà.

Tenia pensat reservar aquesta entrada per a quan complira el quart de segle, però com que encara queda molt, aquí està. (Atenció, faltava poc per a fer 25 anys i em pareixia molt de temps, ara estic a punt de fer-ne 30!).

Per a entrar en context hem de traslladar-nos a principis dels anys 90... l'artista anteriorment conegut com a Prince, era conegut com a Prince (i va faltar aquesta primavera passada), vivíem la ressaca de les Olimpíades de Barcelona, el PSOE es preparava per a guanyar per quarta vegada i també perquè el seu govern esclatés per l'aire amb diverses trames de corrupció, el País Valencià estava a punt d'endinsar-se en l'atziac quart de segle del PP, l'URSS havia sigut soterrada i els EUA bombardejaven civils en el Pròxim Orient per a demostrar-nos les bondats de la democràcia liberal i el capitalisme... en definitiva, havia acabat la Guerra Freda i res ens havia preparat per al que venia.

De tota aquella època guarde records nebulosos que no sé si realment van existir. Per exemple aquest: Ma uelo tenia dalt la cambra un corral amb conills, gallines, coloms, un gall, ànecs o oques i fins i tot crec recordar un polit. Ma uelo mai ens deixava muntar si no estava ell però un dia que no hi era, el meu germà va tindre la idea d'escarotar tots aquells animals i deixar-me tancat dins. La veritat que el meu germà no en pensava mai una bona. A banda de l'orgia de plomes revolant i parrups, escatainejos, quiquiriquics no recorde res  més però des d'ençà que els ocells no em causen gens de simpatia. Especialment els gallinacis. Tenen una mirada freda i assassina, unes urpes que podrien deixar-te fet un Sant Bartomeu en un bell en sec i un pap dalt del cap que no té altra funció més que la de crear una imatge inquietant. Coloms i gavines també estan en la meua llista negra. Sense oblidar els voltors que ens miraven sempre atents quan excavàvem a la Moleta dels Frares d'El Forcall o els que sobrevolaven el barranc de Barfaluy al Pirineu aragonés. 

Un altre record relacionat amb els meus traumes infantils prové de quan anava a missa. Si, jo anava a missa, tots tenim un passat obscur. Val a dir però que anava a missa a canvi dels vint duros que ens donava ma tia després perquè poguérem anar a Ca la Fontanera a comprar-nos gorrinaesLa qüestió és que a mi em cridaven l'atenció les estàtues dels sants que hi havia. Flanquejant les entrades estava el Natzaré i un Crist gitat dins d'un taüt de vidre, després la Divina Aurora i un Sant Josep, crec recordar i en els transseptes, una Santa Faç i el Crist del Conhort i després sobre l'altar, la Mare de Déu de l'Ascensió. Recorde tot això i després cada setmana he de renovar la contrasenya per a entrar a l'aplicació de la GVA perquè se m'oblida.

Bé, aquelles estàtues em fascinaven perquè semblaven tan reals! Un dia vaig preguntar com es feien i el meu germà o la meua cosina o tots dos a l'hora, em van dir que en realitat eren persones atrapades dins de les estàtues i que quan no hi havia ningú dins l'església, botaven dels pedestals, posaven música i ballaven. Ara, des de la comoditat del present és fins i tot hilarant imaginar el ball que farien amb la cançó Monster mash però en aquell temps i des d'aleshores, em causen terror eixes imatges. Se m'accelera el pols i tinc suor freda i un desig irracional de fugir. De vegades ja amb l'olor d'encens és suficient. Per això he desenvolupat un ritual quan he d'entrar a una església. Primer mire per les dues portes laterals i decidisc entrar per la que tinga la imatge menys hardcore. Després quan entre, intente mantindre'm en la nau central el més allunyat possible de les capelles i sense mirar les imatges directament, perquè em fa por que en mirar-les, em parlen o es moguen. Per això millor es mantindre's en estat d'alerta felina, vigilant-les de reüll. 

La història de com vaig desenvolupar terror als desaigües per culpa de veure accidentalment la pel·lícula d'It de Stephen King, la deixaré per a una altra ocasió. I això és tot, a mi no em poden fer por les aranyes ni els gossos o el saginer, jo tinc terror a coses estranyes, per a variar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada