diumenge, 20 de novembre de 2011

LA CIUTAT LLIURE I HANSEÀTICA D'HAMBURG



Alçar-se un dissabte a les 5 del matí i recórrer més de 400 quilòmetres han pagat realment la pena per conèixer Hamburg (Hamburg en alemany, Hamborg en Baixalemany i HH en guay) . La ciutat es troba al nord d'Alemanya, a la vora del riu Elba i té el seu origen en un castell manat construir per Carlemany cap a l'any 800. La seua posició relativament aïllada de la mar i amb un riu navegable, van permetre que el seu port esdevinguera el més important del nord d'Europa. Per tant és una ciutat comercial i portuària, burgesa i decadent, amb una vasta història però que ha sabut integrar-se en la modernitat, és esnob però al mateix temps jove i dinàmica i contradictòria. Pots trobar-te un pidolaire a les portes d'un Swaroski, mentre passegen per davant senyores amb abrics de bisó i en la botiga del costat, una llibreria, s'hi col·loquen en el taulell exemplars de l'obra de Keynes.


Jo crec que aquesta barreja es deu al seu esperit d'Ocell Fènix. Havent sigut destruïda, incendiada i bombardejada nombroses vegades per víkings, danesos, polonesos, americans i britànics encabotats en que Hamburg desapareguera entre les brumes de la història, però afortunadament la ciutat sempre ha sabut renàixer de les seues cendres. La última vegada fou bombardejada per les tropes aliades en l'Operació Gomorra, a l'estiu del 1943,  més de 30.000 persones moriren i més de 120.000 resultaren ferides.

L'església de Sant Nicolau és un exemple dels avatars destructius de la ciutat. Aquesta esglèsia, la més antiga de la ciutat,  ha sigut construïda, destruïda i reconstruïda tantes vegades com la ciutat. La última en els bombardejos del 43. En l'actualitat sols se'n conserva la torre del campanar, que s'alça orgullós sobre les seues runes, com per demostrar al món que Hamburg mai desapareixerà.


Passejar pels carrers d'Hamburg suposa recórrer desenes de ponts que salven els canals que travessen la ciutat. Se'n conserva en cada racó, en cada carrer un orgull propi d'aquelles ciutats que se saben antigues, antics emporis comercials, que han gaudit d'un passat ric i que han sabut integrar-se en la modernitat. Hamburg fou líder de l'Hansa, una federació de ciutats comercials que s'estenia des d'Anglaterra i Flandes fins els Països Baixos i que durat més de 300 anys gaudí d'un prosper comerç. Amb el descobriment d'Amèrica, l'Atlàntic es convertí en el pol de les relacions comercials i l'Hansa entrà en decadència, a l'igual que els grans emporis de la Mediterrània (Barcelona, Gènova, Venècia...).




En l'actualitat Hamburg és la segona ciutat més important d'Alemanya. A més conforma ella mateixa una ciutat-estat dins la federació, record del seu passat com a ciutat lliure del Sacre Imperi Romanogermànic. I encara més posseïx el segon major i amb més tràfic port d'Europa (després del de Rotterdam) i el novè del món. Tal vegada per l'afluència de nombrosos mariners vinguts arreu del món, s'hi pot trobar també un dels majors bordells d'Europa, el barri de Sankt Pauli, un continu quilomètric de casinos, sex-shops i prostíbuls de tota mena i per a tota condició i tendència. Però no tot és perdició i disbauxa, també és un dels pols culturals més importants d'Alemanya, on es citen músics, escriptors, pintors, actors, fotògrafs en una més d'eixes contradiccions que té Hamburg.




dissabte, 12 de novembre de 2011

PER SANT MARTÍ, TRAU EL VI!!

Sant Martí i el pidolaire, vitralla d'Amiens.

Ahir 11 de novembre es va celebrar una altra festa molt popular per aquestes terres, Sant Martí (Martinstag) . Els xiquets del poble es van reunir amb els seus fanalets de paper que amb tanta il·lusió havien fet al Kindergarten. Mentre esperàvem que comencés l'acte, les mares repartien suc de poma calent per als xiquets i per als adults Glühwein (vi calent amb espècies: claus, canella, llima i anís), d'un sabor francament desagradable. Per altra banda és una beguda típica d'Advent i de Nadal així que toca acostumar-se.  Per menjar es repartiren bretzels, uns llaços de pasta gegant amb sucre de llustre, aliment que ja consumien els celtes. 

A les 17.30 començà la processó, ens endinsarem pels camins foscos, coberts de boira i amb l'única il·luminació dels fanalets de paper i cantant himnes a Sant Martí. Seguíem una donzella, a cavall i amb una capa de setí vermella, que emulava el sant. Vist des de fora allò ben bé devia semblar la Santa Compaña en sinistra processó pels camps i amb la companyia dels corbs grallant. Després de la volta, tornàrem al punt de partida, allà el Sant es trobà un pobre ajegut al terra i tremolant de fred. Aleshores baixà del cavall i li donà mitja capa de la que duia, per tal que es protegís del fred, mentre la música posava la banda sonora a aquella escena tan emotiva. L'acte hagués quedat preciós si en el precís moment del clímax tot el món hagués aplaudit i no sols jo.

Dramatització de la vida del Sant.

Tota aquesta cerimònia pretén recordar l'episodi de la vida de Sant Martí de Tours (317-397), aquell en que sent soldat de l'exèrcit imperial va arribar a la ciutat de Samarobrica (Amiens) i en trobar-se un pidolaire a les portes de la ciutat, tremolant de fred, li va donar mitja capa. Li'n va donar mitja no per un acte de tacanyeria, sinó perquè l'uniforme de soldat pertanyia a l'Estat Romà i ningú se'n podia desprendre'n completament. Per la nit, conta la llegenda, uns àngels se li aparegueren en somnis i Jesúcrist els digué: Eus aquí el soldat romà no batejat, ell m'ha vestit. Al dia següent la capa estava sencera i Martí es convertí al cristianisme. Ooooh que bonic. Una altra ànima salvada. 

Sant Martí i el pidolaire, El Greco.

Bé,  però cal dir que l'episodi del Sant és una excusa més i que l'excursió dels xiquets amb els fanalets és una antiga celebració cèltica que es realitzava per propiciar la supervivència del Sol, ja que és en novembre quan el dia comença a acurtar-se més i sembla que vaja a desaparèixer per sempre i deixar la terra en una nit perpètua. Per tant seria una altre costum ancestral més que ha sobreviscut revestit amb un tel cristià, o en aquest cas, una capa. 

divendres, 11 de novembre de 2011

HA ARRIBAT EL CARNESTOLTES!



Atenció. Atenció. Per ordre del Burgmestre es fa saber, que hui 11 de novembre (11-11) a les 11 i 11 comença oficialment el Carnestoltes!! La Cinquena Estació com és coneguda popularment.  Estan bojos aquests gots! Doncs si, perquè des d'avui fins el dimecres de Cendra qualsevol dia pot ser declarat l'Estat de Festa. Però bé, qualsevol dia a l'atzar no, que estem parlant d'alemanys. Seran dies prèviament estipulats i gairebé propers als actes centrals que tenen lloc al febrer, q si no, es perdria productivitat laboral.  I jo que ja m'havia imaginat eixint un dia al carrer i trobar-me gent disfressada, bevent pel carrer, carrosses, gegants i tot eixe atrezzo.


Aquesta festa que tan poc alemanya sembla, es celebra principalment a Colònia, Düsseldorf i Mainz (Magúncia). Tot i que justament, aquesta regió és la menys alemanya de totes les Alemanyes. La festa és tan antiga com la pròpia ciutat de Colònia, ja que és la versió cristianitzada de les antigues Saturnals, aquelles festes romanes, que se celebraven entre desembre i gener i en les que per un dia els papers s'invertien, els esclaus eren alliberats i les dones podien exercir la política, els camperols menjar amb els patricis i els obles colonitzats eren per un dia, un poc més romans. Aquesta festa unida amb antigues festivitats propiciatòries germàniques configurà el Carnestoltes renà, les quals continuaren en l'Edat Mitjana, oferint a la població una vàlvula d'escapament al ferri control moral de l'Església. Tot i que com quasi totes les festes mil·lenàries, en el segle XIX va ser sotmesa a una reforma que fes la festa més burgesa i cara.

Hui per tant es proclamarà la Fallera Major...vull dir, es proclamaran la Donzella, el Príncep i el Bauer (granger o camperol)  de la festa. Càrrec que, per suposat està a l'abast d'aquells que puguen permetres-ho


Així que pel moment estem en un estat festiu latent, qualsevol dia pot esclatar. Un poc d'alegria en Aquesta Alemanya en la que la majoria de les coses estan verboten, la paraula més trista i que més he vist escrita per aquí (prohibit).

dissabte, 5 de novembre de 2011

L'ALEMANY I JO

Dia 17. Després de dues setmanes ja aconseguisc articular algunes frases en alemanys, molt elementals però de moment m'entenen. Una altra cosa és entendre jo, això crec que ho done per impossible, parlen massa ràpid i jo em limite a somriure i dir ja, ja quan em miren. De fet la setmana passada vaig anar a la perruqueria i emparant-me amb tots els sants, vaig deixar que fes el que vulgués.  Però la majoria del temps he de fer servir una espècie de, anem a anomenar-lo germanish, que consisteix bàsicament en anglès, al qual vaig afegint totes les paraules que ja em se en alemany, sona ridícul, efectivament ho és, però és funcional i amb el temps de segur esdevindrà un dialecte més. Per què, sabíeu quants dialectes té el alemany? per a mi un cabàs i com sol passar, cap alemany parla l'alemany estàndard, això és per a les converses estèrils dels llibres de text. 


Hi ha tres grans dialectes (el del nord, el del sud i el del mig) però dins de cada dialecte hi ha milions de varietats locals. I això implica no sols un vocabulari diferent, fins i tot una pronuncia diferent. Així si aneu amb Berlín us saludaran amb un Hallo, mentre que en Viena o Munic és més freqüent escoltar Grüss Gott! (alguna cosa així com Saluda Déu!) i Grüezi a Berna. Pel que fa als acomiadaments, rarament la gent fa servir el Auf Wiedersehen (Fins que ens tornem a veure!) que va popularitzar David, el Gnomo. A l'Alemanya central i nord és més freqüent el Tschüss, a Baviera diuen Pfiat di, en Àustria Baba i en Suïssa Uf Wiederluege (que a mi em sona a Hasta lueg). Per gustos, colors. La meua manera de parlar (o millor dit, destruir) l'alemany s'aproxima més a la parla suïssa, però em negue a dir Grüezi (haurieu d'escoltar com sona). Els agrada complicar-se la vida, estàn bojos aquests alemanys, mireu com de fàcil seria que tots digueren uolo uolo.

I de les coses que s'entera un, sembla que Tschüss ho prengueren els mariners d'Hannover en contacte amb mariners portuguesos, francesos, catalans, castellans o italians, així Tschüss és un calc d'adéus, adieu, adéu, adiós, addio.

Així que Tschüss, que m'ha arribat la notícia que avui ve a fer-nos el sopar un conegut cuiner de la Marina.



Retrasmitint des de la càlida ribera del Ruhr.