dissabte, 31 de desembre de 2011

HUI, SOPAR PER A UN

Què és el més tradicional en Alemanya la nit de Cap d'Any? En primer lloc ells l'anomenen Sant Silvestre, encara que no facen cap festa en honor del sant, és simplement la coincidència del Santoral. En segon lloc, no fan cap celebració especial, es sopa a l'hora acostumada, of course, i després a esperar que siguen les 12 de la nit. Aquí no existeix la tradició de menjar raïm, de fet no hi ha cap tradició sobre la fi de l'any. L'únic que podria ser considerat com a tal és l'emissió de Dinner for one, un programa de la televisió alemanya que emeten totes les televisions alemanyes, pitjor que el discurs del rei.

Dinner for one és un sketch de 20 minuts protagonitzat únicament per dos personatges, Miss Sophie i el seu majordom James. La senyora Sophie celebra el seu 90è aniversari i prepara el típic sopar. Els convidats són els seus amics Míster Pommeroy, l'almirall von Schneider, Míster Winterbottom i el senyor Toby. El problema és que aquests convidats fa temps que han mort, per tant són convidats imaginaris.



La senyora Sophie alça la seua copa per brindar i al seu majordom li toca fer de cada convidat, alçant la copa i naturalment bevent-se-la. Durant tot el sopar la Miss Sophie ordena al seu majordom una beguda diferent per a cada plat, Xerés per a l'entrant, vi blanc per al peix, cava per al pollastre i Oporto per a les postres. Naturalment el majordom acaba més bufat com un cep. 

Cada vegada que Miss Sophie ordena una nova beguda, el majordom pregunta:
The same procedure as last year, Mr.Sophie?
I la senyora respon:
The same procedure as every year, James.

Acabat el sopar imaginar, la senyora de 90 anys indica al majordom que desitja anar-se'n al llit i el majordom pregunta:
-The same procedure as last year, Mr.Sophie?
-The same procedure as every year, James.
Finalment el majordom respon:
-Well, I'll do my very best.

El programa no dura molt, cap a un quart d'hora i es retransmet cada any des de 1963.
Per si vos interessa, aquí està el programa. La introducció està en alemany, pero no preocuparse que la resta està en anglès.



diumenge, 25 de desembre de 2011

QUAN ELS BANDOLERS TENEN ELS ULLS BLAUS




Abans era jo l'indígena i ells els guiris... pense després de patir un nou intent d'estafa per part dels meus amics, els conductors d'autobús. No sé que hauré fet per agreujar-los, tal vegada la meua manera de destruir l'idioma o l'ús excessiu de peces de roba per cobrir-me del fred. Però és que l'alemany és molt difícil! Però és que fa massa fred!... res, res, tu a pagar més que els altres, guiri!

El cas és que cada vegada que prenc l'autobús em sent enganyat d'alguna manera per aquests Busfahren. 

La primera vegada fou en aquell ja llunyà novembre. Vaig prendre l'autobús a les 12 de la nit per tornar a casa. El trajecte era de 5 quilòmetres, però no era opcional, la trama urbana alemanya esta configurada per a qualsevol tipus de vehicles, no per a éssers humans. Les ciutats, formades per una agregació de petits nuclis urbans, estan conectades solament per carretera, res de voreres. La llum dels fanals il·lumina en un radi d'un metre i en molts trams ni existeix, per allò d'evitar la contaminació lumínica. 

Quan vaig pujar a l'autobús i abans de pagar els 2.40 euros (i jo que pensava que el transport públic valencià era car!), li vaig dir al conductor, clarament: Ich möchte nach Geisecke fahren ("vull anar a Geisecke", per tant, res que deixés lloc a confusions, amb la preposició adient, amb el verb al final, no podia enfadar-se el subjecte). 

Ja, ja, kein problem, em va dir el susdit senyor. Traduït literalment significa "cap problema", però he arribat a la conclusió que realment el que preten dir és: si, si, que no m'interessa el que estàs dient, que eres guiri i vas a pagar més perquè si. 

Així, vint minuts després, jo continuava en l'autobús i sense notícies de la meua parada. "Serà que el trajecte és circular i la meua parada està cap al final" vaig pensar. De vegades em meravelle de la infinitud de la meua innocència. Finalment arribem a la Bahnhof d'Iserlohn i em diu que he de baixar-me. No senyor, jo he pagat per anar a Geisecke i m'havies dit que cap problema. El conductor es va quedar un moment pensant, a veure si recordava algun nom que fonèticament s'assemblés a Geisecke per enganyar-me i al no trobar-ne cap es va limitar a dir: nein, nein, nein. I quan un alemany es posa en eixa actitud no hi ha res que discutir. I allà estava  jo, quasi la 1 de la nit, en l'estació de tren d'una altra ciutat i amb el vent del nord intentant matar-me de fred. 

Evidentment vaig sobreviure. Vaig haver de tornar amb un taxi, 30 euros la broma. Però almenys el taxista era un home entranyable, d'eixos que deurien estar de nit a la vora del foc, contant històries als seus néts i no treballant. Però das ist Deustchland. 

(en aquesta imatge es pot veure el trajecte que volia fer A-C, i el que realment vaig fer per culpa del conductor, A-B).



L'altre agradable encontra va tindre lloc un matí, a les 5.30 (comence a pensar que tal vegada el problema són els conductors nocturns). Volia un Viermalticket (que en llengua cristiana és un tiquet de 4 viatges), per a Kalthof (lloc on treballe). Ja, ja kein problem, (ja estem), 6 euro.

Què barat, vaig pensar, m'havien dit que em costaria 8. I ja pensava que m'havia reconciliat amb aquest col·lectiu quan em vaig adonar que el tiquet era un Einzelticket, un bitllet solament d'anada, i no per a on jo volia, sinó per a una ciutat que devia estar a fer la mà, tenint en compte el que costava el bitlletet.

Quan li vaig reclamar em va dir que jo havia dit alguna cosa semblant a Menden o Mendel i no Kalthof. Analitzem l'absurda situació: en primer lloc, com anava a dir-li el nom d'un poble que ni tan sols conec. I en segon lloc: Kalthof i Menden? Hallo? I en que es pareixen per a poder confondre'ls? Finalment l'home es va posar en plan nein, nein, nein i com que arribava tard al treball, no em va quedar una altra que fer mitja volta, tragar-me l'orgull per enèsima vegada en aquest país i anar-me'n. Abans de baixar, encara va pretendre que pagués un altre bitllet per baixar en una parada diferent, després d'haver-li pagat 6 euros, per un trajecte de 2.40! Ves-te'n a fer la mà, li vaig dir en un valencià que em va eixir de dins l'ànima.

Pensava que vindre d'un país de bandolers, polítics corruptes, cacics i lladres d'immunitzava d'aquestes coses. I mentre aconseguisc el nivell suficient d'alemany per indignar-me, sols queda ressignar-se i intentar que siga ràpid i indolor.

diumenge, 18 de desembre de 2011

RECONSTRUIR EL MUR O EL MALSON DE BISMARCK


Un dia qualsevol, mentre buscava informació sobre la ciutat de Berlín i llocs per visitar-hi, un alemany, posem que s'anomenava Klaus, em suggeria una sèrie de llocs. Convé aclarir que Klaus és un ciutadà prototipus de l'oest d'Alemanya, conegudes fa unes dècades com Alemanya de l'Oest o RFD. Com a bon alemany occidental no va poder reprimir el següent comentari: Però clar, la zona oriental de Berlín és molt més bonica, no debades, es gasten tots els nostres diners en l'est. De fet, tinc la teoria que si un alemany de l'oest no crítica l'altra banda, rebenta, implosiona per dins i s'autodestrueix, tot a l'hora. Però vaja, vaja, problemes en el paradís perfeccionista. 


Quan sent comentaris com aquest (que per cert, és dels lleus) no puc evitar recordar una escena dels Simpson que transcorre en l'ONU. Degut a un conflicte diplomàtic, al representant de Rússia se li escapa el següent: la Unió Soviètica està disposada a amnistiar un submarí desobedient. Davant aquest lapsus, el representant dels Estats Units, esbalaït, inquireix: la Unió Soviètica? No s'havíeu separat? El representant rus, sense poder evitar un riure maligne i maquiavèlic replica: això és el que volíem que pensareu, ha, ha, ha [riure malvat] i violentament li pega la volta al cartell on anteriorment hi havia escrit amb lletres majúscules "RÚSSIA" i ara figuren "URSS". Aquest acte acciona una sèrie d'imatges hilarants, des d'una desfilada armada per la plaça Roja, fins el despertar de la mòmia de Lenin, qui anuncia la seua intenció de destruir el capitalisme. La música en aquest tram és simplement sublim i accentua la seua malignitat.






I què té a veure tot açò? Bé, una referència a la cultura pop sempre li dona un aire interessant, però no sols sinó també, en una de les altres escenes podem veure un monòlit que diu: BERLIN REUNITED, AND IT FEELS SO GOOD (Berlín reunificat, i s'està tan bé), abans de quedar dividida per una reixa que emergeix del mateix infern, amb soldats  tot. És aquesta inscripció el més graciós, en part per la seua ironia i en part per la seua candidesa. 


Sembla que ja quede lluny aquella matinada del 9 de novembre de 1989 i encara que el mur ja no existeix, almenys de manera física, crec que hi ha un altre mur, no físic, que continua dividint els alemanys. Molts alemanys de l'oest es lamenten de l'alt cost que han pagat i continuen pagant per la reconstrucció, dels impostos que serveixen per pagar bones carreteres,  l'antiga RDD (Alemanya oriental), mentre les carreteres de la part occidental són intransitables, plenes de clots i amb milers de peatges. Les carreteres puga ser una més de les expressions d'aquest descontent, però en un pais de i per a cotxes i conductors, és l'exemple més adient. 



I què diuen els de l'oest? Quan conega algun li ho preguntaré, de moment ens quedem amb aquesta subjectiva percepció. És un malestar latent que en èpoques de crisi econòmica es fa més visible. A molts alemanys, entre altres al nostre amic Klaus, no els importaria que Alemanya fora dividida de nou, al cap i a la fi l'excepció història d'aquest país és el d'estar dividit. Ai si Bismarck alcés el cap. Però per cada partidari d'una secessió hi ha un altre que aposta per potenciar allò que els uneix. I per allò que els uneix, entenen l'odi contra els altres, ja siga turcs, ja siga "eixos mandrosos països del sud". Però afortunadament, molts altres creuen que allò que els uneix ara mateixa és l'antipatia contra la cancellera Angie. I jo sóc partidari de que aquesta sana costum s'ha de potenciar. El dia que Angie torne al seu laboratori, tots serem més feliços. Mentre, recordem aquesta escena mítica de les nostres vides:





I mentre escric açò, el fill dels veïns (que té 5 anys) em pregunta: que estàs escrivint?.


I jo li dic: un bloc, saps que és un bloc?

Clar,  ni que fora un bebé...i escrius en alemany o en espanyol.

Encara no puc escriure en alemany.

 I ell amb eixa barreja de sinceritat colpidora i innocència de la que gaudim quan som xiquets em diu: i si mai ho intentes, mai ho aconseguiràs. 


Esbalaït em quede amb aquesta lògica precoç. Ara entenc perquè Sant Nietzsche sols podria ser alemany.

dissabte, 10 de desembre de 2011

EL LLOC MÉS FELIÇ DE LA TERRA.

Divendres passat vaig tindre l'oportunitat d'anar a un Weihnachtsmarkt (el que sol a ser un Mercat de Nadal), concretament al de Dortmund, el qual és un dels més grans del món (si el departament de Turisme no exagera i tots sabem que mai solen exagerar).  Dortmund és una ciutat de grandària relativa (600.000 habitants), a uns 100 kms al nord de Colònia, en la Renània, capital de l'àrea del Ruhr i seu d'un dels equips de futbol amb més seguidors d'Alemanya, el Borússia. Les estadístiques sobre aquest mercat són aclaparadores: més de 300 casetes repartides per tota la ciutat, 113 edicions i un arbre de Nadal que mesura més de 45 metres d'alçada (la veritat que és un poc grotesc). 


Aquest mercat, que està obert durant tot l'Advent, és una barreja entre fira gastronòmica, fira d'atraccions, mercadillo dels dijous, fira d'artesania i fira de Nadal. Tot, sorprenentment situat sense ordre ni concert, és a dir, junt a un bar pots trobar-te uns cavallets, una dona que ven bufandes i gorres de llana, un home que ven ciris, una paraeta de salsitxes i una dona que ven hortalisses, tot barrejat en un còctel nadalenc. Tractant-se d'un mercat alemnay hom podria esperar-se algún tipus d'organització. Afortunadament per a no perdre's es pot contractar un guia per un mòdic preu. Ara bé, el millor de tot és que hi ha un dipòsit de xiquets, una aldea de contes i un Pare Noel per a demanar-li aquells regals que mai et portarà. 


Aquest mercat és una mena de Disneylàndia, el lloc més feliç de la terra, tot són llums, nadales, alegria i color, sobretot a mesura que ingereixes Gluhwein. Però atenció als puritans, no beure no és una opció, especialment quan bufa el vent de la Mar del Nord i fa un fred que pela. D'alguna manera és una necessitat.  El vi calent amb espècies és la beguda per excel·lència d'aquesta data. Sense anar més lluny, l'any passat una sola caseta vengué més de 5.000 litres d'aquest vi. Però si com jo, no vos acaba de fer el seu sabor, hi ha una ampla varietat de begudes: xocolate amb brandy, xocolate amb pippermint, xocolate amb ginebra, xocolate amb vodka, caipiriha calenta, etc. i a cadascuna més horripilant. Crec que em passaré a les begudes no alcohòliques, eixes que apareixen en lletra petita, al final de la carta. 

Però com tot, la felicitat és efímera i el 23 de desembre a les 21 de la nit, la gent marxarà, els llums s'apagaran, els tiradors deixaràn de brollar amb Gluhwein, l'aldea de titelles de Pippi Langstrumpf serà desmuntada i guardada en el lloc del qual no hagués tingut que sortir mai, la colla de turcs retirarà la neu artificial i el Pare Noel es traurà la disfressa i tornarà a ser Fritz, l'alegre i entranyable escura-xemeneies amb problemes amb la beguda. El temps es detindrà, fins que el proper novembre torne a impregnar-ho tot amb esperit nadalenc.



dijous, 1 de desembre de 2011

UN DIA COM A SPANISCHLEHRER


Com si d'un professor (Lehrer) visitant fora, he tingut l'oportunitat de donar una breu classe en un Gymnasium de Schwerte. Un gymnasium és el centre educatiu on es prepara l'alumnat per a la universitat. Dalt o baix és com un institut espanyol però ampliant el nombre d'anys, des dels 10 anys en lloc dels 12. Altres diferències que he vist i que, a més d'una professora del màster li causarien un infart, és la separació per sexes, tot i que no està institucionalitzada. L'altra característica és l'elecció, als 10 anys, de l'itinerari que es vol estudiar: ciències o humanitats. S'observa una tendència per sexes, així els xiquets s'inclinen més cap a les ciències i les xiquetes cap a les humanitats. Malauradament a eixes edats les decisions s'orienten més cap a que fan els companys, així encara que no s'obligue a la separació per sexes, els xiquets no volen estudiar en una classe majoritàriament de xiques i viceversa. No sé si existiran vies per canviar l'elecció. 

En la branca d'Humanitats es prioritza l'ensenyament de llengües, clàssiques o modernes, i és un requisit per obtindre l'Abitur, el diploma del Gymnasium tindre un cert nivell de dues llengües estrangeres (anglès i una altra generalment francès o castellà). Tot i que el mite dels alemanys amb un bon domini de l'anglès és això, un mite, jo encara no n'he conegut cap, exceptuant aquells que el necessiten per treball.



Però en acabar la Grundschule (escola primària) un estudiant no ha de triar itinerari sinó també centre, perquè a banda del Gymnasium hi ha també la Hauptschule de formació professional i la Realschule que en el seu origen pretenia formar els fills de la baixa burgesia per a dedicar-se a negocis i algunes professions liberals. Però no acabe d'entendre la diferència entre la Realschule i el Gymnasium. El que si he vist que un xiquet alemany als 10 anys ja ha de tindre clar que vol fer en la vida, estudiar, treballar, anar a la universitat... perden la infantesa i deu ser en eixe moment quan esdevenen persones gelades. 


Aleshores he tingut l'oportunitat de fer una classe de castellà, en el Primer curs (10-11 anys). Quan m'han dit que eren 30 xiquetes no he pogut evitar pensar: menut galliner. Però l'experiència ha sigut diferent. En entrar el professor els alumnes es posen en peu i li desitgen un bon dia. Després regna un silenci moderat i cadascú ja té sobre la taula els materials de treball.  Jo necessitava en les pràctiques entre 5 i 10 minuts per fer-los callar així que l'experiència ha sigut bastant grata. El nivell no era elevat, hem repassat els números de l'1 al 20 i després hem buscat en un mapa de la península on està Xàbia (en realitat he vingut aquí per atraure més turisme alemany a Xàbia, és una operació secreta del M.I).