DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

El viatger abandona Jesús Pobre pel carrer Major en direcció cap a ponent, entre bancals d’ametlers i de vinyes. A l’esquerra, sobre un tossal s’acomiaden uns molins de vent, dels quals sols queden les torres, erigides al segle XVIII per a moldre el gra i obtindre’n farina gràcies a la força del vent. Són un record d’allò que hui ja no trobaríem a la Marina, camps sembrats de cereals, però dels quals Cavanilles ens parla al segle XVIII, n’hi havia molts i observava el botànic amb preocupació, que aquest territori tenia una agricultura tan fèrtil, que els seus habitants no tenien gens d’interés a desenvolupar les activitats artesanals. Restes d’aquests molins encara els podem veure en alt a Xàbia, a Pedreguer, a Gata, a Benissa o a vora mar a Calp, testimonis muts de temps pretèrits. Des de l’eixida de Jesús Pobre el camí s’enfonsa en una vall, els contraforts del Montgó que comencen a deixar pas a la gran plana del riu Girona. Abans però, hi troba l’alqueria de Bisserot, una alqueria m...

                                                  Des de la Marina i si ens girem direcció sud tot resseguint el meridià de Greenwich, este s'endinsa dins de la mar i torna a tocar terra tres-cents quilòmetres després, en el terme de Stidia, en Algèria, un municipi de vora 10.000 habitants i que s'ubica entre les ciutats d'Orà i Mostaganem. El nom li ve del tamazic Aïn Stidia i que literalment vol dir aigua rovellada o ferruginosa pels seus dipòsits minerals de color rogenc. De fet, els francesos hi van crear un balneari l'any 1848 per a aprofitar les propietats de la seua aigua. Ja en el segle XX li canviaren el nom a l'indret pel de Georges Clemeanceau, primer ministre de França durant els anys de la Gran Guerra, i després de la independència el va recuperar. Ara, hi ha una tradició local que vol fer derivar el nom d'Astiya, la versió àr...

La ciutat de Bizerta se situa al nord de la costa del Magreb, a l'actual estat de Tunísia. Amb més de cent mil habitants en l'actualitat, ocupa una petita península que comunica, a través d'un canal de set quilòmetres de llarg, la mar Mediterrània amb una albufera de 136 quilòmetres quadrats.  Esta ubicació excepcional explica la seua importància històrica des de temps dels fenicis. Però la nostra història no va tan lluny. A principis del segle XX la ciutat és administrada pel protectorat francés i té un comerç molt actiu, tot i que la pesca es manté com una activitat important. A més l'estat francés hi té estacionada la seua armada, i encara pretendria fer-ho després de la independència de 1956. La seua població també és molt diversa, ja que hi trobem no sols amazics i àrabs sinó també colons francesos, sicilians, sards, corsos així com una important comunitat jueva amb elements indígenes i estrangers. A banda, hi ha els andalusins, els descendents d'aquells mori...

  El maltés no és l'única llengua aràbiga de la Unió Europea, ja que en Xipre es parla, a banda del grec i del turc, l'àrab xipriota. Esta és la llengua de la comunitat de cristians maronites de l'illa. Hi ha quatre poblacions on resideix la majoria d’esta comunitat: Kormakitis, Agia Marina, Asomatos i Karpaseia, totes elles en la zona sota control de la República de Xipre del Nord. Es calcula que el parlen vora 3.000 persones, la major part per damunt dels trenta anys, per tant és una comunitat moribunda. Reben ajuda de les Nacions Unides, a més d’una pensió del govern de Xipre que vol retindre la població grecoparlant al nord, això per a evitar la sagnia que començà als anys 70 després de l’ocupació turca, quan molts d’ells emigraren al sud i es dissolgueren com a comunitat lingüística. Des del 2008 es reconeix com a llengua protegida de Xipre, tot i que a voltes això no significa res. L'àrab de Xipre és la llengua de la comunitat religiosa dels maronites un vessant...

  E l caminant reprén la seua excursió per la Marina des de l’entrada al camí del barranc del Migdia, sota l’atenta observança del Montgó i segueix direcció cap a ponent, entre bancals d’oliveres i garroferes i fins a trobar un punt en què el camí es divideix en dues branques. A mà esquerra, el camí du a Gata però malauradament es dilueix en la carretera Nacional de perillosa travessera. Ara bé, paga la pena desviar-se un poc per a contemplar una resta viària curiosa, el pas que permet travessar la Barranquera. És la Barranquera o Barranc de les Valls un curs d’aigua constant que arreplega les aigües de les diferents depressions que baixen des del Montgó, com ara el de l’Hedra, del Garroferet o el del Migdia i que les condueix fins al riu Gorgos. La Barranquera tot i mai haver gaudit del privilegi d’anomenar-se riu, a servit als hòmens des d’antic bé per a regar, bé per a moure els molins hidràulics que a la seua vora es van construir, molins com el de Narret, el de Caselles, el de...

Proceta o Procida (en italià) és una petita illa volcànica que tanca la badia de Nàpols pel nord, entre terra ferma i l'illa d'Ischia. En l'Antiguitat era visitada pels camperols que cultivaven les seues vinyes i pels patricis romans que hi tenien les seues vil•les de descans i en l’actualitat és un municipi que viu del conreu dels cítrics i del turisme, com no podia faltar en un territori mediterrani envoltat per aigua. Després de la desaparició de l’Imperi romà d’Occident, fou un domini dels bizantins i esdevingué un refugi per als habitants de terra ferma que fugien de les ràtzies dels pirates i de les incursions dels longobards, fins que al segle XI els normands la capturen i incorporen al regne de Sicília. Amb els normands arriba el feudalisme i a finals del mateix segle trobem una família de notaris, originaris de la ciutat de Salern, que adquireixen el senyoriu de l'illa i de la terra ferma que l'enfronta, el Monte Procida. Aquesta família amb l’objectiu d’en...

El camí de les Sortetes condueix el caminant des del riu Gorgos fins a la vila de Xàbia. Primer troba el Raval de Baix, l’última expansió urbana de la vila antiga, construïda a la vora d’un barranc, el Barranquet hui soterrat sota l’asfalt, va desaparéixer a mitjan segle XX per culpa de les riuades violentes que amenaçaven la integritat dels seus habitants. Unes poques portelles i un solar per a l’estacionament de vehicles guarden la memòria del Ravalet. Dos moments a l’any fan reviscolar el Raval i el trauen de la seua llangor, a l’hivern la foguera de Sant Antoni, la seua és ben present en un templet del pany de cases que hi resta i la foguera de Sant Joan, pels volts de l’estiu. Des del Raval de Baix i prenent els carrers de la Font, el Foguerer arriba a la Ronda Sud, l’antic llenç de muralla que tancava la vila pel migdia. Als seus peus hom haguera trobat segles arrere, un dels fossars de la vila. Vinculat a aquest fossar hi havia l’Hospital de Santa Anna, institució medieval per a...

 Des dels Pous de l’Abiar, el viatger continua el seu camí tot recte fins a endinsar-se en el terme de Xàbia i travessar les partides de Tarraula, a l’esquerra. A mà dreta queda la Lluca, un lloc de poblament des d’antic, s’hi va trobar l’ínclit tresor ibèric de Xàbia i restes d’una vila romana, fins al segle XVI, moment en què fou abandonada. Hui totes aquestes històries jauen sota una urbanització de xalets i un camp de golf. El camí inicia llavors el descens cap a la plana del riu Gorgos i queden arrere els alterons que tanquen aquesta vall pel migdia. En aquest punt s’hi apareix al viatger en tota la seua esplendor, la figura del Montgó, referència geogràfica que ja no l’abandonarà en les restants etapes del camí. El Mons Agonis dels romans i el Jabal Qa Un dels andalusins ha retingut sempre una gran força tel•lúrica. Malgrat la seua escassa alçada, 753 metres, la proximitat del litoral contribueix al fet que la seua silueta d’elefant tombat siga ben visible des de qualsevol di...

  El viatger deixa arrere el cementeri de Teulada i s’endinsa pel camí vell de Xàbia. L’Abiar Alta forma una mena d’altiplà verge amb vinyes i unes poques casetes amb algun sembrat al recer del Tossal Gros, una xicoteta elevació del conjunt de tossals i tossalets, pujols i alterons que clouen la vall del Gorgos pel Migdia. Vist des de Teulada, el Tossal Gros té una ressemblança al Montgó, la germana major que es troba a l’altra banda de la vall. Llavors s’entra en terme del Poble Nou de Benitatxell i el camí continua cap avall. Una mateixa muntanya pot presentar dues cares completament diferents segons estiga orientada a tramuntana o al migdia però el mateix fenomen ocorre amb aquells paratges que estan dividits en municipis diferents, així la solitud de l’Abiar teuladina es trenca amb l’aparició d’urbanitzacions fantasma, d’eixes que sols estan habitades unes poques setmanes a l’any, en entrar a l’Abiar poblera. El camí recorre l’horitzontalitat i es bifurca, llavors el viatge pre...