RUSSOS A BIZERTA, UNA COMUNITAT REFUGIADA
La
ciutat de Bizerta se situa al nord de la costa del Magreb, a l'actual estat de
Tunísia. Amb més de cent mil habitants en l'actualitat, ocupa una petita
península que comunica, a través d'un canal de set quilòmetres de llarg, la mar
Mediterrània amb una albufera de 136 quilòmetres quadrats. Esta ubicació
excepcional explica la seua importància històrica des de temps dels fenicis.
Però la nostra història no va tan lluny. A principis del segle XX la ciutat és
administrada pel protectorat francés i té un comerç molt actiu, tot i que la
pesca es manté com una activitat important. A més l'estat francés hi té
estacionada la seua armada, i encara pretendria fer-ho després de la
independència de 1956.
La
seua població també és molt diversa, ja que hi trobem no sols amazics i àrabs
sinó també colons francesos, sicilians, sards, corsos així com una important
comunitat jueva amb elements indígenes i estrangers. A banda, hi ha els
andalusins, els descendents d'aquells moriscos expulsats el 1609 i que
acabarien per trobar-hi una llar.
L'hivern
de 1921 la tranquil·litat dels habitants de Bizerta, es va veure alterada per
l'arribada de 33 naus que formaven part de la flota imperial russa. El comboi,
però, no pretenia iniciar un conflicte armat amb els tunisians o els francesos,
al contrari, hi arribava amb el permís de les autoritats de París i
transportava 5849 persones en concret, incloent-hi oficials de l'exèrcit,
mariners, cadets, les seues famílies així com membres del clergat ortodox i
funcionaris civils de diferents categories, en resum les restes de l'estat
tsarista rus.
El
periple d'este comboi s'havia iniciat uns mesos arrere al port de Crimea quan
un reducte de l'Exèrcit Blanc, monàrquics i liberals en lluita contra l'Exèrcit
Roig, els bolxevics havia abandonat el país en un dels últims episodis de la
llarga guerra civil russa (1918-1922). En un primer moment s'havia dirigit a
Istanbul, però allà se'ls denegà el desembarcament i travessaren Grècia sense
trobar refugi, així com Itàlia. Finalment, França, que malgrat ser una
república compromesa amb la democràcia havia donat suport a l'exèrcit reialista
per a defensar els seus interessos econòmics, havia permés als russos prendre
terra a Tunísia.
Ara
bé, malgrat el seu llinatge, estos refugiats foren tractats com a empestats.
Primer se'ls va retindre a una zona franca per a passar la quarantena i després
hi hagué greus disputes per a vore on eren col·locats. Es bastiren camps de
refugiats a prop, en Djebel Kabir, Nador, Tabarka i Monastir on anaren sent
redistribuïts, però fins a eixe temps, les tensions amb la població local
anaren creixent. La premsa, sempre disposada a atiar el foc, feia crides a
desconfiar dels refugiats, es qüestionaven les seues intencions o es posava en
dubte d'on eixien els diners per a pagar la seua manutenció. I no és que foren
agents bolxevics, és que ja sabeu com són molts periòdics.
Ara
bé, hi havia un sector de la societat amb motius més que justificats per a
rebutjar els russos, la comunitat jueva no oblidava els pogroms manats fer pels
tsars Alexandre III i Nicolau II i orquestrats per l'Okhrana i l'Exèrcit Blanc
i després durant la guerra i que suposaren la mort de milers de jueus a les
terres de Rússia i Ucraïna.
Mentrestant
els refugiats vivien als vaixells o ocupaven antigues barraques i
fortificacions militars. La incertesa del seu futur va provocar suïcidis,
depressions. Així que alguns camps esdevingueren viles per a viure amb escoles,
generadors d'electricitat, comerços, esglésies. També
s'hi instal·laren tallers de fusteria, de ceràmica, de metall, de costura...
duts per gents que venien molts d'ells de l'aristocràcia, és a dir acostumats a
viure a costa de l'explotació dels altres. Hi hagué una escola naval que estigué
en funcionament cinc anys i alguns pogueren vore reconeguda la seua formació
com a metges.
Però
a finals del 1922 la presència russa s'havia convertit en una molèstia
diplomàtica per a París. França havia reconegut la nova Rússia bolxevic com a
estat i l'esquadra blanca eren els enemics, Així que els tallà qualsevol
manutenció i els convidà a anar-se'n a un altre lloc amb el bitllet pagà,
intentà que Turquia o Brasil els acolliren sense remei o que tornaren a la mare
pàtria, tot menys a França on ja n'hi havia massa, especialment a París i a
Marsella. Això ens recorda força en l'actualitat perquè hi ha estampes que
tristament, pareixen condemnades a repetir-se.
A
la fi sols hi restaren uns 700 russos i esta població encara minva més després
de la descolonització. Hi restaren aquells que s'havien barrejat amb la
població local, especialment dones, de manera que als anys huitanta a penes hi
quedava rastre d'una comunitat ortodoxa i hui encara menys. Com a record, queda l'església
de Sant Alexandre Nevski, que va ser bastida l'any 1937 en un estil artístic
neo-rus i la seua plaça que du el nom d'Anastasia Manstein-Chirinsky, una de
les darreres supervivents de la flota de Bizerta que va faltar l'any 2009.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada