RUSSOS A BIZERTA, UNA COMUNITAT REFUGIADA

La ciutat de Bizerta se situa al nord de la costa del Magreb, a l'actual estat de Tunísia. Amb més de cent mil habitants en l'actualitat, ocupa una petita península que comunica, a través d'un canal de set quilòmetres de llarg, la mar Mediterrània amb una albufera de 136 quilòmetres quadrats.  Esta ubicació excepcional explica la seua importància històrica des de temps dels fenicis. Però la nostra història no va tan lluny. A principis del segle XX la ciutat és administrada pel protectorat francés i té un comerç molt actiu, tot i que la pesca es manté com una activitat important. A més l'estat francés hi té estacionada la seua armada, i encara pretendria fer-ho després de la independència de 1956.

La seua població també és molt diversa, ja que hi trobem no sols amazics i àrabs sinó també colons francesos, sicilians, sards, corsos així com una important comunitat jueva amb elements indígenes i estrangers. A banda, hi ha els andalusins, els descendents d'aquells moriscos expulsats el 1609 i que acabarien per trobar-hi una llar. 

L'hivern de 1921 la tranquil·litat dels habitants de Bizerta, es va veure alterada per l'arribada de 33 naus que formaven part de la flota imperial russa. El comboi, però, no pretenia iniciar un conflicte armat amb els tunisians o els francesos, al contrari, hi arribava amb el permís de les autoritats de París i transportava 5849 persones en concret, incloent-hi oficials de l'exèrcit, mariners, cadets, les seues famílies així com membres del clergat ortodox i funcionaris civils de diferents categories, en resum les restes de l'estat tsarista rus.

El periple d'este comboi s'havia iniciat uns mesos arrere al port de Crimea quan un reducte de l'Exèrcit Blanc, monàrquics i liberals en lluita contra l'Exèrcit Roig, els bolxevics havia abandonat el país en un dels últims episodis de la llarga guerra civil russa (1918-1922). En un primer moment s'havia dirigit a Istanbul, però allà se'ls denegà el desembarcament i travessaren Grècia sense trobar refugi, així com Itàlia. Finalment, França, que malgrat ser una república compromesa amb la democràcia havia donat suport a l'exèrcit reialista per a defensar els seus interessos econòmics, havia permés als russos prendre terra a Tunísia.

Ara bé, malgrat el seu llinatge, estos refugiats foren tractats com a empestats. Primer se'ls va retindre a una zona franca per a passar la quarantena i després hi hagué greus disputes per a vore on eren col·locats. Es bastiren camps de refugiats a prop, en Djebel Kabir, Nador, Tabarka i Monastir on anaren sent redistribuïts, però fins a eixe temps, les tensions amb la població local anaren creixent. La premsa, sempre disposada a atiar el foc, feia crides a desconfiar dels refugiats, es qüestionaven les seues intencions o es posava en dubte d'on eixien els diners per a pagar la seua manutenció. I no és que foren agents bolxevics, és que ja sabeu com són molts periòdics.

Ara bé, hi havia un sector de la societat amb motius més que justificats per a rebutjar els russos, la comunitat jueva no oblidava els pogroms manats fer pels tsars Alexandre III i Nicolau II i orquestrats per l'Okhrana i l'Exèrcit Blanc i després durant la guerra i que suposaren la mort de milers de jueus a les terres de Rússia i Ucraïna. 

Mentrestant els refugiats vivien als vaixells o ocupaven antigues barraques i fortificacions militars. La incertesa del seu futur va provocar suïcidis, depressions. Així que alguns camps esdevingueren viles per a viure amb escoles, generadors d'electricitat, comerços, esglésies. També s'hi instal·laren tallers de fusteria, de ceràmica, de metall, de costura... duts per gents que venien molts d'ells de l'aristocràcia, és a dir acostumats a viure a costa de l'explotació dels altres. Hi hagué una escola naval que estigué en funcionament cinc anys i alguns pogueren vore reconeguda la seua formació com a metges.

Però a finals del 1922 la presència russa s'havia convertit en una molèstia diplomàtica per a París. França havia reconegut la nova Rússia bolxevic com a estat i l'esquadra blanca eren els enemics, Així que els tallà qualsevol manutenció i els convidà a anar-se'n a un altre lloc amb el bitllet pagà, intentà que Turquia o Brasil els acolliren sense remei o que tornaren a la mare pàtria, tot menys a França on ja n'hi havia massa, especialment a París i a Marsella. Això ens recorda força en l'actualitat perquè hi ha estampes que tristament, pareixen condemnades a repetir-se. 

A la fi sols hi restaren uns 700 russos i esta població encara minva més després de la descolonització. Hi restaren aquells que s'havien barrejat amb la població local, especialment dones, de manera que als anys huitanta a penes hi quedava rastre d'una comunitat ortodoxa i hui encara menys. Com a record, queda l'església de Sant Alexandre Nevski, que va ser bastida l'any 1937 en un estil artístic neo-rus i la seua plaça que du el nom d'Anastasia Manstein-Chirinsky, una de les darreres supervivents de la flota de Bizerta que va faltar l'any 2009.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

EL PAÍS DELS BENIS