TELEFONS

 

En el temps històric vint-i-cinc anys no són res, en canvi, en l'àmbit tecnològic, cada quart de segle pareix una eternitat. Així, a finals dels noranta, quan parlar per telèfon era un plaer i no una tortura i quan cada telefonada era una sorpresa, els mòbils sols eren un objecte de luxe a l’abast d’empresaris importants i altra gent d’eixe pelatge, els fixes regnaven per tot, ja fora amb rodeta o amb teclat. En aquell temps calia apuntar-se els números de telèfon a una llibreta, una mena de grimori que donava accés a tota la xarxa de coneguts. Encara més, si no sabíem el número d’una persona, tan sols calia buscar-lo en un llibrot que no sabia que era la llei de protecció de dades. Així a força de buscar-los i reproduir-los sobre l’aparell, alguns anaven gravant-se a la memòria.

Jo me’n sabia una dotzena, d’amics amb els quals ja no tinc relació, el de casa, encara que fa temps que ningú l’utilitza, el de ma uela, que ja no sap qui soc i també el de ma mare, el que més feia servir i el meu, clar. A banda d’eixos no me’n sé més, ni amics actuals, ni parella, ni familiars.  Ara hem decidit donar de baixa el número de ma mare, i se’m fa estrany perquè d'ací a uns mesos botarà un missatge de telegram “mare s’ha unit a telegram”, però a l’altra banda de la línia sols hi haurà una persona desconeguda que ha heretat una combinació aleatòria de números i que no sabrà qui soc.