Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2013

QUAN DIREM PROU?

Cada any paguem més impostos, tanmateix cada any ens retallen més serveis públics. Privatitzen hospitals perquè són cars de mantindre, però la majoria dels diners públics se'n van a finançar hospitals privats. No hi ha diners per a l'educació pública, però els diners públics se'n van al finançament de col·legis privats catòlics. No hi ha diners per a pagar ajudes socials, per als malalts, per als discapacitats, però si hi ha diners per a pagar assessors, soparots, cases, cotxes... Som dels pocs que hem de pagar per unes carreteres que fan oïssos, tenim un sistema ferroviari més semblant al que va patentar Stephenson que a un del segle XXI. Tanquen l'únic mitjà de comunicació públic en valencià perquè no hi ha diners, però si hi ha diners per a pagar els viatges del Papa, passant-se per la bossa si el 100% dels que paguem impostos som catòlics o no, es gasten els diners en pagar-se les festes privades i en bovades de tota mena i després no hi ha diners per a mantindre l

EL VIATGE I EL CANVI

Una vesprada de novembre caminava amb un amic per Edimburg, sense rumb, envoltats per tota eixa gent que sempre va del punt A al punt B, ignorant en la fantàstica ciutat on viuen. Edimburg és un lloc adient per a vagar sense direcció, plena de turons pels quals pujar i baixar. Fins que es gira el vent de la mar. Donat que la ciutat té la mar pel nord i per l'est, les temperatures no solen baixar dels 0 graus, però quan bufen els vents de la Mar del Nord (la Mar Morta dels celtes o la Mar Germànica dels romans), la sensació tèrmica és molt inferior, la humitat es cala en la roba i fa molt de fred. En eixe instant ens impeleix, sobre tot als de la Mediterrània, el dessig de recalar en un port càlid. Així que vaig proposar: -què no t'abelleix un café? Anarem a parar a la cafeteria d'un cinema. El Filmhouse no és d'eixes grans sales on sols emeten pel·lícules comercials, sinó eixes altres que guarden encara el sabor d'abans. En part per la decoració, en part perqu

ROSLIN, LA CAPELLA DELS MISTERIS

Imatge
Escòcia és el país dels misteris.  Tal vegada siga l'obscuritat quasi permanent, eixe ambient trist que salica el paisatge ( gloomy que diuen ells) o per l'abús de whisky pels seus habitants. El cas és que les lleis de la lògica no existeixen. Es van reunir un dia en l'habitació d'una mala fonda i es van suïcidar en nom d'un ídol fals. Com a resultat, tota classe de  monstres habiten a tot plaer: bèsties marines, elfs, fantasmes, súcubs, dimonis, fades, sirenes, homes llop, ovnis, bruixes, focs fatus, animals clonats. Penseu en una aberració i els escocesos ja li han posat nom. I en aquesta geografia del terror i el prodigi, la capella de Roslin ocupa un lloc d'honor. Roslin és una petita vila, a 12 kilòmetres al sud d'Edimburg i en el cor de Midlothian, lligada a una família: els Sinclair.  Si retrocedim un poc en el temps, durant el neolític els homes començaren a...Bé, no cal retrocedir tant. L'any 1066 va morir el rei anglosaxó Eduard

LA BRUIXA

Aquest és un relat que vaig escriure per a una p àgina de relats. Es tracta d'un text de m àxim 750 paraules i que ha de comen çar amb la frase: va decidir visitar la bruixa... Va decidir visitar la bruixa de l'anunci. Ho havia pensat tota la setmana, des que va veure la targeta en el parabrisa del cotxe. Encara que no creia en eixes coses, tingué l'impuls de guardar-se-la en la butxaca de la jaqueta i la idea començà a prendre més i més espai en la seua ment, fins a convertir-se en una obsessió. Què fou el què més el va atraure d'aquell tros de cartolina? Tal vegada la tipografia o la cura amb què havia sigut feta. O tal vegada foren aquelles paraules: t'ajudaré a trobar l'amor vertader. Certament ell ja havia conegut el seu amor vertader, el problema era que ella encara no ho sabia. S'anomenava Natalie, de mare francesa i pare hongarés. Havia començat a treballar en l'oficina uns mesos arrere i des de la primera mirada, va quedar captivat pels

"SEMPRE AVANT I AMB MOLT DE VALOR, S'OBRIN FRONTERES NOVES, S'ARRIBA A UN MÓN MILLOR"

Desconec el pes que té encara hui en dia la tele sobre els xiquets. Però per als que vam viure en eixa frontissa entre la Guerra Freda i el món actual, la tele ho era tot. No sabíem ni que era Internet per aquestes contrades i els vídeos (finats en l'actualitat) encara eren molt cars. Llavors el tub catòdic era l'únic contacte amb els mitjans audiovisuals. I a principis dels 90 eixos mitjans tenien un nom: Canal 9. La Llei de Televisions Autonòmiques tenia un objectiu principal. En un Estat realment pluricultural i intercultural, no haguera suposat cap drama que els mitjans de comunicació s'expressaren alternativament en les llengües de tots els ciutadans, més si tenen un caràcter oficial. Però en la caverna en què vivim això era (i és) massa, així que es va optar pel corralet. Llavors les televisions autonòmiques nasqueren per contrapesar l'homogeneïtat monolingüe en aquelles comunitats autònomes amb una llengua cooficial. Havien de crear continguts en la llengua