divendres, 29 de novembre de 2013

QUAN DIREM PROU?

Cada any paguem més impostos, tanmateix cada any ens retallen més serveis públics. Privatitzen hospitals perquè són cars de mantindre, però la majoria dels diners públics se'n van a finançar hospitals privats. No hi ha diners per a l'educació pública, però els diners públics se'n van al finançament de col·legis privats catòlics. No hi ha diners per a pagar ajudes socials, per als malalts, per als discapacitats, però si hi ha diners per a pagar assessors, soparots, cases, cotxes... Som dels pocs que hem de pagar per unes carreteres que fan oïssos, tenim un sistema ferroviari més semblant al que va patentar Stephenson que a un del segle XXI. Tanquen l'únic mitjà de comunicació públic en valencià perquè no hi ha diners, però si hi ha diners per a pagar els viatges del Papa, passant-se per la bossa si el 100% dels que paguem impostos som catòlics o no, es gasten els diners en pagar-se les festes privades i en bovades de tota mena i després no hi ha diners per a mantindre les infraestructures públiques.

A mi em fan molta gràcia els neoliberals que s'omplen la boca parlant de la no intervenció de l'estat, però que necessiten els diners públics per a medrar i enriquir-se, que són uns paràsits de l'Estat, que ni en els estats soviètics hi havia tant de paràsit.

Personalment estic fart de què ens enganyen, de què ens prostituïsquen, de què ens espremen i se'n porten els diners. Estic fins als nassos de ser el model de com no fer les coses, quan des de fa tres-cents anys no ens han deixat fer res, sempre esperant a veure que deien en Madrid. Estem governats per una colla d'esnobs que no saben fer ni la o amb un canut, que posen a dit des de la Meseta. O el País Valencià es governa des de València o no podrà existir, o ens autogovernem, o solament servirem per a pagar i malvendre els nostres recursos, per quatre duros.

Quan direm prou?

dilluns, 25 de novembre de 2013

EL VIATGE I EL CANVI

Una vesprada de novembre caminava amb un amic per Edimburg, sense rumb, envoltats per tota eixa gent que sempre va del punt A al punt B, ignorant en la fantàstica ciutat on viuen. Edimburg és un lloc adient per a vagar sense direcció, plena de turons pels quals pujar i baixar. Fins que es gira el vent de la mar. Donat que la ciutat té la mar pel nord i per l'est, les temperatures no solen baixar dels 0 graus, però quan bufen els vents de la Mar del Nord (la Mar Morta dels celtes o la Mar Germànica dels romans), la sensació tèrmica és molt inferior, la humitat es cala en la roba i fa molt de fred. En eixe instant ens impeleix, sobre tot als de la Mediterrània, el dessig de recalar en un port càlid. Així que vaig proposar:
-què no t'abelleix un café?
Anarem a parar a la cafeteria d'un cinema. El Filmhouse no és d'eixes grans sales on sols emeten pel·lícules comercials, sinó eixes altres que guarden encara el sabor d'abans. En part per la decoració, en part perquè la mitjana d'edat dels espectadors que allà hi havia, era d'uns 60 anys.
Aleshores el meu amic em va dir:
-mira, fan Philomena, feia temps que volia veure-la.
-i jo no havia sentit parlar mai d'ella, quina deliciosa coincidència. 

Així que acabarem vegent la películ·la. Malgrat el nom, no es tracta de cap tragèdia grega. Philomena és la història d'una jove en un internat de monges en la Irlanda profunda dels anys de la postgeurra. Un dia en la fira s'enamora d'un desconegut i nou mesos més tard naix el fruit del pecat. Les monges la convencen de donar en adopció el seu fill, perquè ella era una inútil que no havia de poder cuidar d'una criatura. Però les monges no tenen una preocupació excessiva pel benestar de les criatures, ans al contrari descobrim que les religioses tenen un lucratiu negoci de venda de xiquets a famílies riques nordamericanes.

50 anys han de passar des del dia en què Philomena veu com s'emporten el seu fill fins la nit que decideix confessar el seu secret a la seua filla (no es diu, però es suposa que en l'interin s'ha tornat a casar i ha tingut més fills). Aquesta, que treballa de cambrera en una festa privada, coneix un escriptor en hores baixes que es dedica a reunir mares i fills separats. Lluny de qualsevol filantropia, l'escriptor es mou pel desig de tornar a la palestra. D'aquesta manera comença un road trip o viatge entre dos caràcters molt diferents: Philomena, una dona major de profundes conviccions cristianes i Martin, un descregut cínic de la BBC. L'estranya parella!

Philomena és un personatge molt entranyable, és la típica dona major de missa diària i pasta coques (o el que pasten les senyores irlandeses majors) i es deixa desllumbrar pel món modern. És una pel·lícula molt tendra que fa riure i plorar i amb crítiques obertes a Ryanair, tot pel mateix preu. Quina ganga.

Però el fet curiós i que m'ha fet reflexionar és com es veu el viatge. La base de tota pel·lícula o narració de viatges és el canvi, partir del punt A i desenvolupar-se mitjançant diferents catarsis fins arribar a un punt B. Però aquí el que fan és un cercle, els personatges tornen al mateix punt amb unes conviccions i una visió del món inamovible. Com en la realitat, canvien les persones radicalment? O anem movent-nos en cercles concèntrics al llarg de les nostres vides? Com la Terra, sempre pivotant al voltant del mateix punt central, que podríem anomenar sistema de valors i creences. De vegades ens allunyem un poc d'eixe nucli i semblem evolucionar, però ben prompte tornem de nou al punt de partida. Això si, més vells. 

Philomena mai arriba a odiar a les monges amargades que venen xiquets i es vanen d'una existència pietosa i sense màcula. A Déu rogant...  Fins i tot quan una d'elles confessa que odien eixes criatures perquè mentre elles s'han de mantindre cèlibs, les internes es permeten el luxe de conéixer els plaers de la carn. No les odia quan al llarg de tota la pel·lícula la protagonista viu amb el sentiment de que ella és l'única culpable i la única que ha de demanar perdó. No les odia ni fins i tot quan les monges li fan la major putada que li podrien fer a una mare que busca el seu fill, però que no diré per no espoliar el final.

Per a mi Philomena simbolitza la societat, que ha de purgar sempre per un pecat inexistent, mentre els autèntics pecadors s'erigeixen en jutges i botxíns. És el resultat de generacions i generacions d'una educació adoctrinadora. Ella elegeix la via del perdó i posar l'altra galta. Amb tot alerta, eixa actitud sols garanteix la pau interior però no la justícia. Cap de les monges mostra signe algun de penediment o contricció. És la decisió personal d'una persona, sense que per això l'univers li garantisca alguna mena de justícia còsmica.


Philomena està basada en un fet real que està recollit en el llibre El fill perdut de Philomena Lee de Martin Sixmith. La protagonista és Judi Dench, més coneguda per interpretar a M en les darreres set pel·lícules de James Bond. Jo no la vaig reconéixer, en part perquè no he vist mai cap pel·lícula de James Bond. Excepte Skyfall, però eixa compta?

dissabte, 16 de novembre de 2013

ROSLIN, LA CAPELLA DELS MISTERIS



Escòcia és el país dels misteris.  Tal vegada siga l'obscuritat quasi permanent, eixe ambient trist que salica el paisatge (gloomy que diuen ells) o per l'abús de whisky pels seus habitants. El cas és que les lleis de la lògica no existeixen. Es van reunir un dia en l'habitació d'una mala fonda i es van suïcidar en nom d'un ídol fals. Com a resultat, tota classe de  monstres habiten a tot plaer: bèsties marines, elfs, fantasmes, súcubs, dimonis, fades, sirenes, homes llop, ovnis, bruixes, focs fatus, animals clonats. Penseu en una aberració i els escocesos ja li han posat nom.

I en aquesta geografia del terror i el prodigi, la capella de Roslin ocupa un lloc d'honor. Roslin és una petita vila, a 12 kilòmetres al sud d'Edimburg i en el cor de Midlothian, lligada a una família: els Sinclair. 

Si retrocedim un poc en el temps, durant el neolític els homes començaren a...Bé, no cal retrocedir tant. L'any 1066 va morir el rei anglosaxó Eduard, el Confessor i malgrat deixar un hereu, van aparéixer dos més: Harald (amb a), rei de Noruega i Guillem, duc de Normandia. Així, uns pel nord i els altres pel sud envaïren l'illa. Els anglosaxons es desferen dels víkings ràpidament, però el rei legítim Harold (amb o) fou derrotat pels normands a Hastings l'any 1066. Amb la conquesta normanda, Anglaterra entra en el màgic món del feudalisme de conquesta i el francès esdevé la llengua de la cort fins al segle XVI. Mentrestant, en Escòcia bevien whisky i criaven ovelles, aliens als canvis que s'estaven produint.




Aquesta batalleta és per a introduir que amb el rei Guillem arribaren molts nobles francesos amb fam de terres. Entre ells hi havia una família que provenia de Saint-Clair-sur-l'Elle, a la Baixa Normandia. Anant el temps aquests Saint-Clair adaptarien el seu cognom a la pronunciació illenca, esdevenint així Sinclair.

Després de la conquesta normanda, el rei d'Escòcia es considerava, naturalment, l'únic sobirà legítim de l'illa. De manera que per reforçar aquesta legitimitat el rei Malcolm III es casà amb una princesa de la família reial exiliada, Santa Margarida de Wessex. Un membre dels Sinclair es prestà a escortar la nòvia des de França fins a Edimburg i en gratitud, el rei li va concedir en féu el territori de Roslin. Si hagueren sabut que eixe matrimoni anava a significar el començament de la influència anglesa sobre el país, a la nòvia l'hagueren llançada de cap al riu Leith i als Sinclair els hagueren facturat de nou a la Normandia, a fer les coses que se suposen que feien els normands (incendiar aldees, violar verges i profanar esglésies o incendiar verges, violar esglésies i profanar aldees o profanar verges, incendiar esglésies i violar aldees).

Fent un salt fins al segle XV, el 1446 Guillem Sinclair va obtindre del Papa una autorització per construir-se una col·legiata amb què matar el tedi de la vida rural. La vela i el golf estaven en bolquers i les festes socials amb canapés, xampany i Isabel Preysler encara no existien (principalment perquè la Preysler encara no tenia edat suficient per beure). Llavors, després de rebre la butla, el noble va dir: demà mateix comence a construir-la. Deu anys després s'iniciaren les obres, les quals s'allargaren encara durant 40 anys. Tal vegada la manca de fons o el sentit comú convenceren el noble de canviar la col·legiata per una capella de dimensions més reduïdes. El senyor Sinclair volia construir l'edifici cristià més gran de tota Escòcia, més gran inclòs que la catedral de Glasgow. 


I aquí comencen els misteris. Els defensors de qualsevol teoria conspiratòria estan convençuts que la capella està construïda a imatge del temple de Salomó. No sabem com era aquest realment, però si de veritat fos així, el vertader enigma seria esbrinar perquè un edifici d'època de Crist era d'estil gòtic francés. Ho va fer un mag? O per semblant volen dir una altra cosa? Pot ser, s'assemblen en què ambdós estan fets de pedra, tenen una teulada i estan separats per naus. Vaja, com  el 90% dels edificis de l'època. Podria dir-se, de fet ho diré, ho enunciaré atrevidament: la capella de Roslin està inspirada en la catedral de Sogorb. 

Suposadament, una vegada dissolta l'orde del Temple, els monjos templers supervivents fugiren a Escòcia on la família Sinclair els protegí. En la capella de Roslin amagaren tota classe de tresors: el cap embalsamat de Joan el Baptista o de Jesucrist, el Sant Grial, fragments de la Santa Creu, l'or del rei Salomó, la fórmula secreta de la Coca-Cola, els detallets inútils que et donen en les comunions i una col·lecció de cables per si de cas. O siga, la capella era una mena de traster templer. Ai, quant de mal ha fet el romanticisme. El ben cert és que els Sinclair foren un dels majors perseguidors del Temple a Escòcia, no en va estaven emparentats amb el monarca Capet.

Tots eixos tresors estan colgats, suposadament, sota el Pilar de l'Aprenent. Aquest, juntament amb el del Mestre i el de l'Oficial, separen el cor de la nau central. Una llegenda del segle XVIII conta que en el moment de la construcció, el mestre d'obres volia fer una columna igual a una que hi havia a Roma. De manera que l'home va haver de desplaçar-se fins a la Ciutat Eterna per veure-la. Mentrimentres un dels seus aprenents va tindre una epifania i se li aparegué la columna acabada. Xino-xano i sense haver de viatjar enlloc, la va poder esculpir. Les formes salomòniques que adopta la columna ens indueixen a no descartar que eixa aparició fora la conseqüència d'un consum irresponsable de whisky.

El Pilar de l'Aprenent, "pos no n'hi ha pa tant, pos si n'hi ha pa tant".
La bona qüestió és que en tornar el mestre i veure's superat per l'aprenent, s'ho va prendre amb molta filosofia. Va prendre un martell i li va asclar el cap. Penedit després va decidir immortalitzar la seua víctima sobre la pedra, a ell com a penitent i a la compungida mare del jove. Tot i que aquest acte no el va delliurar d'un viatge sense tornada al patíbul. Teories templeres al marge, el Pilar de l'Aprenent recorda d'alguna manera a l'Irminsul, un arbre sagrat de la mitologia saxona que comunicava la terra amb el món dels déus. Òbviament els templers han tingut un millor departament de màrqueting que els saxons. Sax què? Això no és a prop d'Elx?

No sòls hi ha arbres màgics, l'edifici està farcit arreu de motius vegetals: margarides, lliris, roses i fins i tot les polèmiques panotxes de dacsa. Si dacsa o panís si eres de Castelló. No hi ha una planta més bonica. Què esperàveu d'un país que té com a element simbòlic el card? Bé i quin problema presenta la dacsa? Que és un cereal que no començà a ser conreat en Europa fins al segle XVI. Anomalies suficients per a parlar de viatges secrets templers o dels Sinclair a Amèrica. Encara que trobem explicacions molt més senzilles: podria ser mill o sorgo, varietats conreades a Europa des d'antic. Hem de tindre en compte que en l'Edat Mitjana no es buscava el naturalisme, sòls representar el concepte.

Tanmateix, acceptem que l'artista va representar panotxes de dacsa. Recordem que la capella fou acabada més o menys a principis del segle XVI. Com que en eixa època no anaven els polítics ni les falleretes a tallar cap cordó i a penjar una placa, no podem parlar d'anys absoluts. Perfectament podrien haver-se afegit detalls posteriorment. A més a més la dacsa va arribar a Europa el 1604, no hi ha per tant cap incongruència temporal. Pot ser, l'escultor va voler representar una novetat del seu temps, com han fet els artistes des de temps immemorials. En un dels vitralls del baptisteri hi ha un simpàtic Macropus Giganteus i ningú ha parlat de viatges templers a Austràlia. Mereix Austràlia menys teories conspiratòries? Per què?

Una malèfic Macropus Giganteus de mirada perversa, maquinant maquiavèlics plans

Hom diu de Roslin també que és una porta a una altra dimensió i que el dia que s'òbriga, tota classe de monstres envairan la terra. Hitler, Stalin, Reagan i Margaret Thatcher muntats en diplodocus imposaran el seu regnat de terror i comunisme-nazisme-neoliberalisme, ens esclavitzaran o molt pitjor, ens obligaran a vestir com en els anys 90.

Més misteriosa i menys explotada comercialment és la caixa de música. Al voltant dels pilars esmentats hi ha una sèrie de símbols que ningú havia sabut desxifrar, fins que fa uns anys un pianista escocés anomenat Stuart Mitchell va plantejar que podria tractar-se d'una partitura en pedra. Tampoc descartem la presència de whisky en l'equació. De fet és un element que hauríem de tindre sempre en compte cada vegada que parlem d'Escòcia. Tal pianista es basà en les teories d'Ernest Chladni, un físic alemany què va demostrar al segle XVIII que la música es podia veure a partir de la vibració i dels dibuixos que feien alguns materials sotmesos a la dita vibració. Doncs bé, aquests misteriosos signes esculpits en pedra podrien tractar-se del mateix, la representació del so. Per acabar-ho d'arrodonir, al voltant dels símbols l'artista havia representat una sèrie d'àngels amb diferents instruments musicals d'època medieval. Així el pianista va traslladar a llenguatge musical els dibuixos i va obtindre la següent melodia: http://www.youtube.com/watch?v=cy2Dg-ncWoY

També és digne d'estudi la presència del Green Man, aquest misteriós Home-verd apareix representat més de cent vegades per tota la capella. Jo no les he comptades, és el que diuen els pamflets de l'edifici. El Green Man és un personatge de la mitologia cèltica insular que s'utilitza profusament en la decoració d'esglésies, no sabem per què. També era representat a l'entrada de les cases de moral laxa i perdició. És un home-planta, dels orificis del qual (boca, ulls, nas) sorgeixen plantes o ceps de vinya. Encara que també se l'ha trobat en llocs tan dispars com França o l'Índia i per això es parla d'alguna divinitat indoeuropea o fins i tot se'l relaciona amb el déu egipci Ossiris, el qual també se'l representava pintat de verd.

El Green Man de visatge crusel

Com s'hi observa, la capella és petita però hi ha moltes coses per veure i descobrir. Molts altres misteris que no incloc per a què aquesta entrada no parega una novel·la de Corín Tellado. Algun misteri fins i tot està relacionat amb esdeveniments de la Península Ibèrica. Investigueu!. La capella fou tancada al culte públic a mitjans del segle XVI, després de la reforma protestant. Es mantingué com a capella privada dels Sinclair fins al segle XVIII, moment en què abjuraren del catolicisme. Quasi cent anys d'abandó foren un terreny de conreu apropiat per a l'adobament de tota classe de misteris, fins que a mitjans del segle XIX fou reoberta, ara com un lloc de culte episcopalià i més recentment com un centre de lucre. 

diumenge, 10 de novembre de 2013

LA BRUIXA

Aquest és un relat que vaig escriure per a una pàgina de relats. Es tracta d'un text de màxim 750 paraules i que ha de començar amb la frase: va decidir visitar la bruixa...

Va decidir visitar la bruixa de l'anunci. Ho havia pensat tota la setmana, des que va veure la targeta en el parabrisa del cotxe. Encara que no creia en eixes coses, tingué l'impuls de guardar-se-la en la butxaca de la jaqueta i la idea començà a prendre més i més espai en la seua ment, fins a convertir-se en una obsessió. Què fou el què més el va atraure d'aquell tros de cartolina? Tal vegada la tipografia o la cura amb què havia sigut feta. O tal vegada foren aquelles paraules: t'ajudaré a trobar l'amor vertader.

Certament ell ja havia conegut el seu amor vertader, el problema era que ella encara no ho sabia. S'anomenava Natalie, de mare francesa i pare hongarés. Havia començat a treballar en l'oficina uns mesos arrere i des de la primera mirada, va quedar captivat pels seus ulls cristal·lins. Els cabells llargs, de color caoba, aquell mig somriure, la seua resolució a l'hora d'enfrontar qualsevol tasca. Tot en ella era perfecte o així li ho deien els ulls del cor.

Per algun motiu creia que s'havia creuat en el seu camí, ja que tan sols uns dies abans de la seua arribada, havia pres la decisió de deixar aquell anodí treball en una asseguradora, que havia convertit la seua vida en una successió d'escenes grises. Volia un canvi, un raig de sol, una nova paleta de colors amb què pintar els dies. I ella havia arribat en el moment just.

Tanmateix hi havia un problema, i és que ell era molt tímid i Natalie massa dona per a ell. O almenys això es repetia cada matí davant de l'espill. Havia intentat diverses vegades convidar-la a prendre res i cada matí entaulava una conversa dirigida a tal fi. Però després de comentar el temps o qualsevol altra banalitat sempre hi havia alguna cosa que interferia en el seu objectiu. El cap, algun company o la telefonada d'un client.

Per això, un matí després de veure frustrats els seus plans per enèsima vegada, es va dirigir a la màquina del café, per diluir les penes entre glops de cafeïna i sucre. En traure les monedes, un paper va cauré i en recollir-lo, ensopegà de nou amb la targeta. No cabia dubte, la força que l'havia empentat a guardar-se la targeta era el destí que li murmurava: avant, avant.

Així va conduir aquella vesprada plujosa cap als afores de la ciutat. Deixà el cotxe a l'entrada d'un camí i avançà a través d'ell, sobre les fulles caigudes i la molsa. Escoltà el grall d'un corb i s'esglaià. I si era una bruixa autèntica, com les dels contes? Almenys vivia retirada en una caseta de fusta, rodejada d'arbres i enmig del camp. Una xemeneia de pedra exhalava una filera de fum. Segurament hi estava cuinant algun beuratge secret. En picar a la porta, llegí en lletres grans: Madame Truffaut, endevina i bruixa. Tocà a la porta però ningú va respondre, tanmateix en empentar-la suaument i després d'un grinyol, s'obrí. Aquella cabana no era molt gran, però estava atapeïda d'amulets, cassoles i artilugis estranys. Una veu des de la foscor li ordenà que s'aproximés. I en situar-se enfront de la bruixa, no va creure el que veia. Era Natalie! Ella era la bruixa.

Després de la sorpresa inicial, ella li explicà que havia heretat certs poders de la família de son pare. Va decidir dedicar-se a la bruixeria com a hobby, perquè la vida entre papers, reunions i arxivadors se li havia tornat massa gris. En canvi, les boles de vidre i les baralles del tarot li havien donat color a la seua vida. Ell somrigué, en pensar tot el que tenien en comú i envermellí en recordar que li havia dut fins allà.

Ella li demanà que guardés el secret i desprès d'obtenir la seua promesa, li va mostrar tots els seus objectes de bruixeria. Li mostrà la seua habilitat per desentranyar tots els misteris de les herbes del camp, també li ensenyà els seus llibres ancestrals, encara que molts d'ells no els pogué entendre. Al final es féu tard i sense adonar-se'n, la va convidar a sopar. Ella acceptà encantada. En ser conscient de què havia fet, les seues galtes esdevingueren roges i ella li revetlà que coneixia les seues intencions i l'ajudà a comprendre que no havia necessitat cap bruixa per aconseguir allò que volia. La bruixa l'havia conquerit i ara ell devia conquerir-la amb la seua màgia.

dimarts, 5 de novembre de 2013

"SEMPRE AVANT I AMB MOLT DE VALOR, S'OBRIN FRONTERES NOVES, S'ARRIBA A UN MÓN MILLOR"

Desconec el pes que té encara hui en dia la tele sobre els xiquets. Però per als que vam viure en eixa frontissa entre la Guerra Freda i el món actual, la tele ho era tot. No sabíem ni que era Internet per aquestes contrades i els vídeos (finats en l'actualitat) encara eren molt cars. Llavors el tub catòdic era l'únic contacte amb els mitjans audiovisuals. I a principis dels 90 eixos mitjans tenien un nom: Canal 9.

La Llei de Televisions Autonòmiques tenia un objectiu principal. En un Estat realment pluricultural i intercultural, no haguera suposat cap drama que els mitjans de comunicació s'expressaren alternativament en les llengües de tots els ciutadans, més si tenen un caràcter oficial. Però en la caverna en què vivim això era (i és) massa, així que es va optar pel corralet. Llavors les televisions autonòmiques nasqueren per contrapesar l'homogeneïtat monolingüe en aquelles comunitats autònomes amb una llengua cooficial. Havien de crear continguts en la llengua folklòrica per a què els nacionalistes perifèrics no es queixaren. Tal vegada el problema és que algunes d'eixes televisions no es conformaren en ser una Maria i demostraren poder tindre més èxit. 

Jo crec que Canal 9 va ser vital al País Valencià per dignificar la llengua, per demostrar que el valencià també podia ser adient per als mitjans moderns i vàlida per a la comunicació i no sols la llengua dels avis. Sense Canal 9 pot ser aquest bloc estiguera escrivint-lo ara en castellà. 

Canal 9 va contribuir a crear unes icones populars en llengua valenciana. Son Goku, Arale, Musculman, Doraemon, les Tres Bessones, Sin Chan, els Barrufets, les Tortugues Ninja. Són personatges que sempre estaran en la meua memòria. A més, nosaltres ja estàvem farts de veure'ls quan eren descoberts per les televisions centralistes, com si hagueren descobert Amèrica. Per això, encara hui, em fa mal escoltar coses com Onda Vital o Piccolo. El Follet Tortuga, sempre serà el Follet Tortuga i Satanàs Cor Petit, Satanàs Cor Petit.

I com oblidar a Xoni, Poti i Tiriti i les seues cançons d'Aniversari, el Reciclatge o les Vitamines. Encara sonen al meu cap, igual que "A guanyar diners de Joan Monleón". Monleón fou un dels que més ha contribuït a crear una nació valenciana, amb elements mitològics que solament un valencià reconeixeria, com la paella russa, els campanars, les monleonetes o el Saps qui sóc? Sona a broma però és el nostre bagatge cultural.

Programes com "Si l'encerte, l'endevine" ens ensenyaren molt sobre la fraseologia valenciana. Fins i tot programes tan cutres com "Canta, Canta" ens ajudaren a conéixer més la nostra geografia, més enllà dels provincialismes postissos. Quan Maria Abradelo anava a un poble, anava jo a l'Atles i el buscava i així vaig descobrir que el meu país s'estenia més enllà de la Marina, la Safor i la Vall d'Albaida. De fet és elogiable l'esforç de Maria Abradelo per parlar valencià (tot i que, sent del Baix Maestrat que no ho fera abans és de traca), però el va aprendre, en un moment en què en Canal 9 cada vegada era més difícil trobar algú parlant en valencià (llevat de les Notícies i els dibuixos animats).

Jo vaig començar a separar-me de canal 9 a mesura que el canal es separava de mi. Des de finals dels 90 la castellanització era cada vegada més escandalosa, fins i tot van haver de crear un segon canal amb continguts en valencià, quan eixa era la finalitat de Canal 9. Al final s'havia acabat convertint en un contenidor de programes pensats per a altres països (programes com Alma de Copla), tot i que també quedava una mena de darrer bastió que s'esforçava per crear continguts en valencià (amb programes com Trau la Llengua). 

En definitiva Canal 9 ha mort sola i abandonada, com una vella glòria oblidada per tots. El pitjor de tot és que els xiquets valencians de hui en dia ja no poden escoltar un mitjà de comunicació parlant en valencià, perquè TV3 continua bandejada i així es pot fer poc per dignificar una llengua que va quedant  a poc a poc reduïda a l'àmbit familiar i escolar. Tal vegada això és el que volien no? 

Volia escriure sobre la Conspiració de la Pólvora al Regne Unit, però aquesta notícia és molt trista, sent com si s'hagueren endut una part de la meua infantesa. Confiem en què torne i tot canvie.