diumenge, 29 de juny de 2014

DE GRECS I PREHISTÒRICS

Acabem la série de pifies històriques retrocedint fins a la nit dels temps.

Dividim la prehistòria en dues grans etapes de diferències marcades, el paleolític i el neolític. Ambdues es diferencien en què unos vivían y otros morían [la vida sigue igual]; en el Paleolítico había cosas nuevas y en el Neolítico había otras cosas nuevas; El Paleolítico es más interesante que el Neolítico, per a gustos, colors. Però la diferència definitiva està en què en el Paleolítico recolectaban frutos y abrigos (eren uns fanàtics de la pell) y en el Neolítico se movían de un lugar a otro hasta que se extinguieron. 

Ara que ja sabem més sobre aquesta època, avancem un poc fins a l'Edat dels Metalls. En la Edad de los Metales empezaron a utilizar cuchillos de cristal;  En la Edad de los Metales uno había hecho una mesa y el otro se cortó la mano con una piedra e hizo un cuchillo de piedra y el otro hacía anillos de piedra; Se hicieron más cosas de lo debido, si haguera afegit "y Dios les castigó", li haguera posat un 20. Crec que l'anomenem Edat dels Metalls perquè era l'únic material que no utilitzaven.

Sobre el primer poblament d'Amèrica, tenim de tot un poc. Los españoles fueron los primeros pobladores de América. Tot això de la conquesta és una llegenda de grups insurrectes. Un altre opina que los americanos fueron los primeros en llegar a América. És una lògica que no admet rèplica. Però ara que sabem qui, passem a la pregunta quan? El primer poblamiento de América tuvo lugar en 1899. Havien d'haver-se afanyat abans, per poc els agarra el canvi de segle i América per poblar. Hay dos teorías, la teoría del fuego y la teoría de los metales. Aquest alumne considera que són tan òbvies que no fa falta explicar-les. Un altre n'ha trobat dos més hay 4 teorías-  la cosa s'amplia-  teoría 1 América fue poblada, teoría 2 poblaron un lugar conocido, teoría 3 hicieron un virreinato y teoría 4 todos vivían con reglas.

Sort que havien de vindre els grecs a posar un poc de llum entre tanta foscor. Els grecs creien en molts déus, per això en diem que és una religió politeista. Almenys això significava fins a l'any 2014. Ara té altres accepcions, per exemple, politeista es que era la religión más fuerte... politeista es que también los políticos adoraban a los dioses.


De totes les polis gregues, hi havia dos que destacaren sobre les altres, Atenes i Esparta, la nit i el dia. Eren tan diferents? A Esparta le gustaba la guerra y a Atenas también. Sembla que llavors eren idèntiques, almenys compartien gustos. Atenas era la diosa del amor y Esparta se peleaba con los otros dioses. Aquest ja té un cacau al cap entre Atenes i Atenea. Atenas estaba en África y Esparta en un lugar llamado La Seremonia. Aquest estiu me n'aniré de vacances a La Seremonia. Però comptat i debatut, la diferència més flagrant era que los de Atenas no eran carnívoros y los de Esparta, sí. La Guerra del Peloponés va ser únicament un conflicte de gurmets i Tucídides ens ho disfressà per a què la seua obra fora més èpica.

Ja quan els dies clàssics havien passat i des de Macedònia bufaren vents de canvi, comença a gestar-se una nova civilització, resultat del contacte entre Orient i Grècia. Aquesta va ser la gran aportació a la història d'Alexandre, el fet d'haver apropat dos mons que fins al moment es miraven amb recels. Les conquestes d'Alexandre tuvieron un impacto impactante;  Alexandre sabia mucho de la antigüedad griega y queria saber que pasaba antes en la actualidad...Alexandre, conqueridor i erudit. Una altra conseqüència fou  que los atacaron los almofroditas. ?????  Alejandro eran unos que querian conquistar la cultura griega;  Alejandro iba haciendo cosas lindas y a la gente le gustaba. Però si alguna cosa li devem a  Alexandre és que derrumbó la muralla de Berlín. Alexandre Magne com a Reagan i Darios III de Pèrsia com a Gorbachov: "Tire el mur, Gorbachov".

Finalment un missatge estrany que algun dia els historiadors podran desxifrar: Antonio Macno fue el rey de Grecia y Cleopatra VI fue asesinada por Antonio Macno que fue asesinado por su hijo Alejandro Macro en el siglo III a.C. El Oráculo había dicho que Alejandro sería asesinado por su hijo, entonces nació un hijo varón y lo mató, hasta que en el siglo VIII a.C muere de berrugas. Un autèntic drama grec com els que ja no es fan.


dimarts, 24 de juny de 2014

GENT PLOM



Ancón forma l'últim districte de la Lima metropolitana, és una petita rada o badia (com diu el seu nom) que visqué un període daurat a principis del segle XX i fins als anys 60, com a balneari o lloc al qual arribaven les persones més acomodades de la ciutat per estiuejar. D'aquells temps llunyans han quedat moltes cases, fetes de fusta o bé amb atovons, canyes i fang. També té unes cases a l'estil Benidorm, ja dels seus darrers anys com a centre turístic. Però obviant aquests edificis de pèssim gust,a mi m'agrada deambular entre les cases antigues, moltes d'elles abandonades i a punt de caure. Si fora multimilionari, la primera cosa que faria seria apoderar-me del món, comprar-me-les i endur-me-les a Xàbia. Les posaria totes en el primer Montanyar i faria hotelets a l'estil anys 50-60. Ho tinc tot pensat.

M'agrada anar a passejar pel port, veure els pescadors, els peixos que col·loquen en el moll, els carrancs que intenten tornar a la mar, els pelicans que sobrevolen a veure si poden rapinyar alguna cosa.



La darrera vegada que vaig anar, ja tornant se'm va pegar un plom, que es notava que li faltava un regó, més pesat que un collar de melons d'Alger. 

-¿Qué le ha pasado a España en el mundial, pé?
-Bueno, alguien tiene que perder para que otros puedan ganar.
- A su, pero España es la campeona del mundo.
-Era, de viejas glorias no se vive.
-Oye y ahora en España hay un nuevo rey, ¿no?
-Eso parece.
-Entonces, ¿te gusta el nuevo rey? 
-No, no me gusta.
-Ah ya, el otro era más bacán, ¿no?
-Tampoco, no me gustan los reyes en general.
-¿Sabes quién es el presidente del Perú?
-Ollanta, ¿no?
-Pero la que gobierna de verdad es su mujer.
-Algo de eso había oído.
-¿Tu eres racista?
-¿Y tú?
-Los españoles nos lo robaron todo.
-Entonces eres racista.
-Ah no, pé. Yo soy bien cholo. ¿Quién fue el que descubrió América?
-Colón
-Que era español
-No, Colón era genovés
-Pero lo enviaron los españoles, pé.
-No, se vino él solo, se levantó un día y dijo, voy a ver que descubro por ahí.
-Pero Colón nos robó todo el oro.
-No me imagino a Colón levantando un pico.
-¿Por qué los españoles son tan racistas?
-No creo que sean más o menos racistas que en otros países, imbéciles hay en todos lados.
-Yo no soy racista, yo soy cholo. Tu lo tienes todo muy fácil, con tu cabello rubio y tus ojos azules puedas ir donde quieras.
-Creo que necesitas gafas, pé.
-Dame algo, pé.
Tengo lo justo para la combi, pé.
-Pero los españoles son ricos, pé. Dame algo.
-En España hay ricos y pobres como todo el mundo.
-Ya pero dame algo, pé.
-Que tenga un buen día.

A més a més, el tio este no vocalitzava al parlar, em sorprén haver-lo comprés. A més jo anava menjant-me un gelat, per a un dia que sóc impulsiu i se m'estava desfent tot, malgrat estar en hivern. I havia de caminar vigilant el gelat, vigilant els cotxes i vigilant que no em traguera cap ganivet. Sóc un iman de gent estranya i pertorbada.


dimecres, 18 de juny de 2014

LA BATALLA DEL PONT DE STIRLING.

El pont de Stirling sobre el riu Forth

Baix del pont de Stirling, lereleré, baix del pont de Stirling, lereleré, ballava un sapo leré. Així diu una popular cançó valenciana. Bé, en realitat és el pont de Cullera, però que dimonis és un "sapo leré"?

En la història hi ha hagut molts ponts famosos. El Pont del Bòsfor comunica Àsia amb Europa per via terrestre (tenint en conte que Rússia és un país llegendari i no existeix), un dels Ponts d'Avinyó té una cançó dedicada i tot. En el Ponte Milvio Constantí derrotà les tropes de Maxenci i va salvaguardar la integritat de l'imperi durant 85 anys més. Però per als escocesos tot això són anècdotes grolleres en comparació a la Batalla que tingué lloc en un pont de Stirling un 11 de setembre de 1297 i que permeté a Escòcia ser independent, almenys durant 3 segles més.

Vista del monument de William Wallace des de la llunyania. La meua càmera no dóna per a més, accepte donacions per a comprar-me una decent.

Per posar-nos en antecedents el 1286 va morir sense descendència el rei Alexandre III. Les principals famílies nobles no es posaven d'acord sobre qui hauria de ser el nou rei i davant el perill d'una guerra civil, algú tingué la brillant idea d'organitzar una desfilada de models amb els candidats. Un altre tingué una idea encara més genial, demanar-li al rei d'Anglaterra ser l'arbitre en la disputa. El rei Eduard I Plantagenet Camesllargues, després d'haver observat les distintes propostes d'uns i altres candidats, va decidir que el millor candidat era ell mateix. Supose que en aquest moment els nobles havien comprés que no podien delegar una decissió tan important en el rei veí.

El rei Eduard es disposava a prendre possessió del seu nou regne flamant, però els nobles veieren aquesta acció com una invasió en tota regla i començà així [música dramàtica] la Primera Guerra d'Independència (marca registrada). El partit va començar mal per als escocesos, malgrat jugar en casa, l'any 1296 en Dunbar els anglesos els apallissaren. Afortunadament per a ells, el rei Eduard desconeixia els desavantatges de la multitasca i envià el gros de l'exèrcit a França, on les possessions gascones també s'havien rebel·lat.

L'església de la Santa Creu de Stirling

La resistència aprofità el respir per organitzar-se. Començà a destacar un grup de roders liderats per un tal Uilliam Uallas i que ha passat a la història amb el nom de William Wallace. Llavors optaren per passar-se a la defensiva, sabent que tenien l'orografia del seu costat. Ara un breu apunt de geografia, Escòcia es divideix en dos grans parts, les Terres Altes o Highlands i les Terres Baixes o Lowlands, ambdues estan comunicades per una estreta franja de terra creuada per diversos rius. Davant aquesta situació no hi ha molts punts de pas per elegir. I això ho sabien els rebels, de manera que s'apostaren en la rodalia del castell de Stirlin, punt quasi obligatori per avançar cap al nord.

Als afores de Stirlin hi ha el riu Forth i per creuar-lo cal, ara i adés, creuar un pont. Aleshores els escocesos tingueren la idea d'amagar-se a banda i banda del pont, de manera que podrien sorprendre l'exèrcit anglés quan estiguera creuant-lo. I així ho feren, esperaren a què tota la cavalleria estiguera damunt del pont per eixir per sorpresa i apallissar els anglesos. No sé si ho tenien previst o fou una casualitat, però al mateix temps el pont s'ensorrà i la majoria de soldats invasors caigueren a l'aigua. Amb les pesades armadures que duien molts d'ells s'ofegaren i la resta va fugir. 

Estàtua de William Wallace en Stirling. La vila és com un petit parc temàtic de l'heroi.

La victòria escocesa no va suposar la fi de la guerra, encara havia de continuar uns quants anys més, però si que dóna ànims a l'exèrcit escocés per a passar a l'ofensiva, de fet William Wallace arribà fins a Newcastle, en la mateixa Anglaterra i es plantejaren una invasió del regne.

Clar, si has vist la pel·lícula Braveheart, ara mateixa puga ser que estigues pensant en Mel Gibson i no recordes cap pont, però sí uns escocesos ensenyant-los els seus culs blancs als anglesos i segurament pensaràs: tot això t'ho estàs inventant, és mentida. Bé, Braveheart és una pel·lícula, en la realitat els escocesos no duien les cares pintades, eixos eren els pictes, que havien viscut uns mil anys abans. Tampoc duien la famosa falsa escocesa o kilt, això és ja del segle XV, dos segles després. Desconec si William Wallace va parlar de la llibertat del poble escocés, però ho dubte, ja que termes com llibertat i nació són moderns, precisament de l'època en què William Hamilton va adaptar en el segle XVIII un poema medieval sobre William Wallace o Braveheart. 

L'alicorn és el símbol de la vila de Stirling. No té res a veure amb aquesta història, però és graciós.

En aquesta pàgina podeu trobar més incongruències de la pel·lícula. Ho sent però està en anglés, una bona oportunitat de posar-lo en pràctica.
http://thehande.wordpress.com/2011/12/05/braveheart-the-10-historical-inaccuracies-you-need-to-know-before-watching-the-movie/

Finalment, Stirling no sòls és coneguda per aquesta batalla, fou una vila molt important i té moltes més coses a banda del pont (que no és el de la batalla, recordeu que es va ensorrar. L'actual és del segle XIV). Una última curiositat sobre William Wallace, en Stirling es construí en el segle XIX un monument a William Wallace, en plena efervescència nacionalista romàntica. Doncs bé en 1997 es va instal·lar als peus del monument una estàtua que s'assembla en excés a Mel Gibson. Aquesta estàtua no va ser ben rebuda pels escocesos i ha patit repetits actes de vandalisme, motiu pel qual l'ajuntament ha decidit protegir-la amb uns barrots. Quina ironia, ell que parlava de llibertat. Comprenc als escocesos.

L'estàtua pareix que estiga dient: mateu-me, sóc horrorosa.

diumenge, 15 de juny de 2014

PER A REFLEXIONAR (V)

Els divendres a última hora a l'escola tenim pastoral. A mi personalment no m'agrada anar, perquè no és un espai per a debatre o filosofar, és més per a què ens conten idees tancades que baixen del cel, aleshores trobe que aquí no hi ha cap aprenentatge. Però bé, eixa no és la qüestió. El tema del darrer divendres era els valors i la moral. Un divendres, a migdia ens posen a debatre sobre en què es diferencien els valors i la moral. Si Sòcrates ens haguera vist, la moral és quan, els valors és quan, de segur que hauria vingut i ens hauria cridat a l'orella: no m'importa quan creus tu que s'actua amb moral, dis-me quina és la idea de moral!!!

Em va fer gràcia, per no dir una altra cosa, perquè estàvem en grup debatent i una mestra va dir: perqué la gent que no creu en Déu, eixa gent no creu en res i no té valors. A mi aquesta frase em senta com una patada als renyons perquè infereix que a) la gent que no creu, no té valors i b) la gent que és creient, sí que en té. Llavors en una situació així no hi ha diàleg possible, quan hom des de la seua plataforma mira a la resta amb condescendència. No crec que eixos valors "cristians" siguen privatius del cristianisme, ni que la gent cristiana siga bona per se, em sembla una falàcia rere una altra. Com eixa altra frase que també sent molt sovint: els que tenim la sort de creure en Déu. Amb arguments així, cal explicar per què hi ha conflictes i guerres? No, la prepotència mai farà un món millor.

dijous, 12 de juny de 2014

REAPRENENT CASTELLÀ (II)

La meua debilitat, després de les performances d'Albano i Romina Power, són les llengües. Per això em criden l'atenció eixes paraules que poden pareixer tan normals però que la primera vegada que escoltes sonen estranyes. Per exemple, un matí Fulaneta s'alça i es posa trosers,medias, el brasier, el buzo, el polo, un terno, la casaca, el saco, la chompa, un overol, una chalina i les lentes. El primer que pensaràs és que Fulaneta du més roba damunt que Paco Clavel i el segon, que no has entés la mitat de paraules. Tranquil, a mi em passava el mateix al principi, però he anat aprenent, ara per exemple ja sé que els pantalons no es posen pel cap.

M'intriga el mecanisme pel qual la gent adopta paraules d'una altra llengua i les incorpora a la pròpia. Segons diuen perquè a la llengua li falten paraules per descriure nous conceptes. Però si fora així, abans anaven tots en conill? Perquè és en el món de la roba on trobem una gran quantitat de préstecs.

Un polo té poc a veure amb eixa peça de vestir amb coll i un andragó bordat. És una samarreta normal. Jo al principi, quan ens parlaven del polo de l'escola vaig pensar que nivel, Maribel. Però no. Polo es una paraula que ha arribat a través de l'anglés (i de l'esport eixe que es juga amb una pilota i un elefant) des del nepalès i vol dir pilota. Au, ja coneixeu una paraula en una llengua indoària.

Després tenim el buzo, que és el xandall de tota la vida (sí, eixos tan coents dels anys 90 amb forro per dins també). Aquesta paraula és ben curiosa perquè ve del portugués búzio i vol dir caragol. La relació no és gens estranya, era tan fàcil perdre's en el forro dels xandalls que tots ens plantejàvem fer casa dins del pantaló. Bé, m'ho acabe d'inventar. Nosaltres no ens quedem arrere a l'hora d'adoptar préstecs, el mateix xandall prové de la paraula francesa chandail, que era la roba que utilitzaven els venedors de peix. Ara és la roba que utilitzen les xonis per vendre en el mercadillo. Tot està relacionat. 

A cinco euros, nena
Dues paraules que encara no sé distingir son saco y casaca. Sé que ambdues signifiquen jaqueta i prou. Una és de cremallera i l'altra de botons? Una de pell i l'altra de llana? Una és blava i l'altra marró? Ho descobriré o moriré en l'intent. Saco és el que pareix, no hi ha més volta de fulla, mentre que casaca podria vindre del francés o de l'italià. Sense tindre ninguna relació: 

                                                               Arròs i tartana
                                                               casaca a la moda
                                                               i rode la bola
                                                               a la valenciana.


Per chompa estem referint-nos al jersei de tota la vida o com diria una uela valenciana, el carsé. Sent justos amb les regles de l'adopció de paraules, hauria de dir-se i escriure's aixina. Diatribes apart, jo pensava que chompa era alguna paraula d'origen quítxua, però resulta que no, ve de l'anglés jumper. És una paraula que no havia sentit en la vida fins que vaig arribar a Escòcia i allà l'empren per referir-se a la suadora amb caputxa per tant ignoreu la vikipedia. El que va inventar el carsé va descobrir la sopa d'all, perquè no és necessari ser enginyer de la NASA per a fer una samarreta de llana. Així i tot ja li diguen jersey, suéter o chompa tot són paraules preses de l'anglés. El nostre jersei ve d'una illa de mala mort anomenada Jersey que està en el Canal de la Mànega, pertany a la reina d'Anglaterra, és un paradís fiscal i hi parlen francès, per tant en la propera discussió de bar podeu argumentar que en el Regne Unit es parla francès.

Andus-te un carsenet que enca' fa fred i el costiparàs.

Finalment altres paraules emprades son lentes per ulleres (si escolteu un valencià dient gafes pegueu-li, per favor), una chalina és una bufanda, un overol (del anglés overall) un mono de treballar, un brasier es un sostenidor i els trosers (no ho tinc confirmat però em recorda a l'anglès trousers) són les bragues.

I en això invertisc el meu temps lliure aquí al Perú.

diumenge, 8 de juny de 2014

VIATJANT PEL NORD, ZORRITOS

La nostra habitació en Zorritos

Havíem deixat el nostre viatge pel nord en arribar a Zorritos, una petita població propera a Tumbes. No sé per què li van posar eixe nom, supose que perqué sonava millor que posar-li Zorritas. Segons la wikipedia era un lloc de descans per a-atenció- l'aristocràcia de Tumbes. D'això n'hi havia? No sé on s'amagarien, però sembla que en el segle XIX fou la regió una important zona d'extracció petrolífera. Això explica el foc que veia en una plataforma petrolífera en la mar. I jo pensant que havia tingut una altra epifania.

El taxi ens deixà en un youth hostel de Zorritos regentat per un català que semblava un Pocholo en hores (encara més) baixes. Insistia a parlar castellà, malgrat que tenia un accent que ni Punset. No estic segur d'on era, crec que de l'Ametlla de Mar, però probablement estiga barrejant-ho amb una altra anècdota relacionada amb Catalunya, així que posem que era de l'Empordà, la terra de Salvador Dalí, però no va conéixer de ben petit el que era el surrealisme. El que va aprendre fou que la pela és la pela. Li va faltar cobrar-nos per cagar. Encara que crec recordar que ens cobrava el paper de vàter. 

Ara que estem parlant d'aquests temes tan escatològics és un bon moment per a un tip sobre el Perú. Convé endur-se el propi paper de vàter, ja que la majoria de serveis no en tenen. Per què? No saben el què és? Empren les mans com els musulmans? No, perquè farts que la gent el furte, ja no en posen, senzillament.

Contemplant l'infinit

Ara tornem al senyor català. En un dia que estiguérem l'únic que ens regalà fou un plàtan i que probablement havia usufructuat il·lícitament en alguna plantació de les quals allà abunden. El lloc era de luxe, una tenda de campanya a la vora de la mar amb una hamaca pròpia per contemplar l'ocàs i fer-se preguntes vitals com què fou de l'home que estava dins d'Espinete. A més l'aigua de la mar estava calenta, a diferència de les platges de Lima. En Lima l'aigua de la mar està sempre gelada, fins i tot en estiu pel corrent d'Humboldt que ve de l'Antàrtida. En Tumbes el corrent és el d'El Niño, que ve de l'equador. Aquest apunt és per a què pugueu comprovar els meus coneixements científics.

El cas és que des que arribàrem el senyor Pocholo ens féu entendre que sobràvem, perquè tot el complex havia sigut llogat per turistes nord-americans que estaven allà de retir i no volien hostes per allà pul·lulant. Jo crec que formaven alguna secta seguidors de l'aramlogia, fins i tot penjada d'un arbre hi havia una vaca escorxada. Sí això no son indicis suficients, no sé qué ho puguen ser.

Així que anàrem a buscar un altre lloc. Passejant per la platja veiérem un altre hotel i allà entràrem. Semblava estar abandonat, com els de les pel·lícules nord-americanes en què un grup d'estudiants se'n va de vacances i acaben tots assassinats. L'assassí havia d'haver-se'n anat a fer la compra perqué no hi havia ningú i eixirem indemnes. Després veiérem una altra casa bonica i preguntàrem si tenien habitacions lliures, però resulta que allò no era cap hotel, sinó un habitatge privat. El propietari va estar mirant-nos fins que ens havíem allunyat considerablement de la seua propietat. I allà acabà la nostra breu carrera com a violadors de la propietat aliena.

Així que sense trobar res decidírem marxar a l'endemà. Ja en el desdejuni 
un de nosaltres, sicilià havia de ser, suggerí que si  preníem les motxilles i fingíem que anàvem a passejar per la platja, podíem anar-nos-en sense pagar, car no estàvem registrats. A mi la idea em va paréixer bona, valencià havia de ser. En canvi ningú més ens secundà i haguérem de pagar al senyor Pocholo. Després férem via cap a Puerto Pizarro.

Nosaltres en la platja de Zorritos

divendres, 6 de juny de 2014

UN GIR PER L'EDAT MITJANA

Hui farem un viatge a l'apassionant món de l'Edat Mitjana, una era fosca, de princeses i dracs o almenys vista així.

S'accepta que l'Edat Mitjana comença amb la desaparició de l'Imperi Romà el 4 de setembre del 476 a migdia. Malgrat que han vessat rius de tinta sobre perqué caigué l'imperi una de les causes podria ser la escasez de todo lo que antes abundaba. Qué és el que abundava és un misteri per als historiadors. Altres apunten que la desaparició de l'Imperi Romà fou deguda a la desaparición del imperio romano. La causa i la conseqüència es fonen en una abraçada obscena. 

Bé és igual, ja hem cantat el te deum per l'imperi, ara passem a la següent etapa, el feudalisme. En qué va consistir? El feudalisme tractava de las creencias, los centros comerciales y otras muchas cosas. També orar bajo la Meca y dar limosna a los necesitados. A algú li ha marcat molt l'islam. Però encara tenim més coses com bovedas elípticas y columnas comparativas...un obispo que se convierte en obispado...una época medieval que sufría mucho la peste negra. Veieu, fou una etapa de la història europea molt diversa.

Encara no ho hem dit tot sobre l'Islam. La religió musulmana consisteix a orar mirando a una pirámide.

Parlar de l'Edat Mitjana és parlar de l'Església cristiana i sobretot dels monestirs, però en què es diferencia un clergue regular d'un secular? El clero regular era una persona. Hem d'inferir que el clergat regular no ho era? Era un vegetal? Un animal?  El clero regular vivía a orillas de los ríos y el secular vivía en el campo. Quina estampa més amfíbia i bucòlica. El clero regular es firme y el secular tiene curvas, sí, unes corbes d'escàndol. El clero regular hacía menos daño que el secular. O el clero vivía a orillas del río Clear. Imaginació al poder. Finalment dues definicions kafkianes del tot: el clero regular es un conocimiento de noble y el clero secular es un reconocimiento de nobleza...el clero regular eran sacerdotes y el secular tenían sacerdotes. La subtil diferència entre ésser i tindre.

Deixem els monestirs i traslladem-nos a les ciutats, món controlat pels gremis. Qué és un gremi? Sí haveu respost que una corporació d'artesans amb un ordenament propi esteu equivocats. Tothom sap que un gremi és el barco vikingo en el que viajó Colón...un premio...un grupo de sacerdotes que rezaban cinco veces...un conjunto de reyes laicos y virreyes.

Parlant ara sobre l'art, quina diferència hi ha entre l'estil romànic i el gòtic? No hay diferencia, solo que uno es más románico y el otro más gótico...El arte románico tenía castillos y el arte gótico también, pero más diseñados. Sembla que la diferenciació la fan els historiadors de l'art per maldat. A vore si ho aclarim un poc més. La diferencia es que son muy diferentes... los edificios góticos tenían forma de media luna...románico significa arte nuevo y gótico arte antiguo medieval.

En fi, ja estem arribant a la fi del nostre viatge. La Peste Negra fou la gran plaga que assolà el continent allà pel segle XIV. A las pocas horas de la infección, murió un tercio de la población europea. Menuda pandèmia, amb raó va traumatitzar les generacions que la patiren. D'on sorgí aquesta malaltia? Fueron unas ratas que atacaban a la gente románica. Quines rates més sibarites, ha de ser per això que al segle XIV s'imposa el gòtic, ser del romànic comportava un gran perill!

Al segle XV els europeus es llancen a descobrir el món. El desig d'aventura? Entre d'altres, alguns opinen que els grans descobriments es degueren a la descubrición (sic) del alcohol. Normal, si a hom li diuen que a l'altra banda de l'oceà l'espera un abisme infestat de monstres, necessita fer-se unes cassalles abans de fer-se a la mar. Una altra causa fou la escasez de alcohol. Ara ja no sabem si l'alcohol fou causa o conseqüència, però sembla que va jugar un paper destacat. Altres apunten causes diferents: ellos eran dueños de todo el pueblo y vinieron los feudos y los botaron y ellos no tenían otra acción que explorar y conquistar el mundo. M'intriguen dues coses, qui són ellos i d'on venien eixos suposats feudos. Finalment, a la pregunta qué dugué els europeus a explorar el món, tenim aquesta resposta críptica: espejos parmauseíticos. 

I molt més en 30 exàmens. Després d'haver llegit esta violació i profanació de la història a mi em fan ganes de plorar en la dutxa i fregar-me amb una esponja d'angilagues ben fort. 

dilluns, 2 de juny de 2014

L'ESCOLA DELS ANIMALS

M'he trobat amagada en un llibre aquesta faula sobre el sistema educatiu i m'agradaria compartir-la. Pertany a l'educador R.H. Reeves i es titola L'escola dels animals.

Una vegada, els animals decidiren que havien de fer quelcom heroic per solucionar els problemes del seu món, de manera que organitzaren una escola. Adoptaren un currículum d’activitats consistent a córrer, grimpar, nadar i volar. Per facilitar l’administració, tots els animals havien de cursar totes les matèries.
L’ànec era excel·lent en natació, millor inclús que el seu instructor i va obtindre molt bones notes en vol, però pobres en cursa. Amb objecte de millorar en aquest aspect havia de quedar-se a practicar després de classe, fins i tot abandonà la natació. Això durà fins a que es va espatllar les potes de palmípedes i es convertí en un nadador mediocre. Però la nota mitjana era acceptable en l’escola, de manera que ningú es preocupà, llevat de l’ànec.
El conill començà per davant en la classe de cursa; tanmateix tingué un col·lapse nerviós com a conseqüència del temps que havia de dedicar a la pràctica de la natació.
L’esquirol grimpava molt bé fins que començà a frustrar-se en les classes de vol, en què el mestre li feia partir del sòl en lloc de permetre-li baixar des de la copa de l’arbre. També sofrí moltes rampes com a conseqüència de l’excessiu esforç i li posaren a penes un suficient en grimpar i un insuficient en córrer.
L’àguila era una alumna problemàtica i fou severament castigada. En la classe de grimpar arribava al cim de l’arbre abans que ningú, però insistia a fer-ho a la seua manera.
Al final de l’any, una anguila normal que nadava molt bé i també corria, grimpava i volava un poc, tingué la nota mitjana més alta i li correspongué pronunciar el discurs d’acomiadament.
Els gossets de la praderia quedaren fora de l’escola i qüestionaren per qué l’administració no inclogué en el currículum les matèries de cavar i construir caus. Posaren els seus cadells a aprendre amb els teixons, i més tard s’uniren a marmotes i talps per inaugurar una escola privada de gran èxit.

Què ens diu aquesta faula? Que cadascú té unes habilitats especials però que l'actual sistema escolar industrial pretén que els ànecs aprenguen a córrer i els conills a nadar i que únicament contempla una série de coneixements (d'entre els quals llengua i matemàtiques gaudeixen un estatut intocable) en detriment d'altres. Per què no ensenyar a ser imaginatius, a comprometre's amb una tasca o a ser autònoms? 

Un altre dia parlaré de l'excessiva burocratització del sistema educatiu.