divendres, 28 de gener de 2011

A LA CARRETERA.


Tenia el llibre de Jack Kerouac, On the road, a la meua llista de pendents des que faig fer a la facultat Història d'Amèrica Contemporània (com de lluny queden ja aquells dies!!) i per fi m'he animat a llegir-me'l i a acabar-lo.

 L'argument és bastant senzill; conta les aventures i desventures de Sal Paradise (aka Jack Kerouac) i de Dean Martin al llarg i ample dels Estats Units, de costa a costa vivint al límit i tot el que això comporta: sexe, drogues, alcohol. La carretera vertebra un país enorme i en ella s'encreuen tot tipus de persones. Des de Nova York a Frisco (San Francisco) o des de Denver fins la ciutat de Mèxic, passant per Los Ángeles, Nova Orleans o Chicago la carretera és una font de coneixement, una universitat del coneixement empíric.

Des de la nostra perspectiva el llibre no impacta molt, fins i tot és molt light per als temps que corren. Però aquí l'exercici consisteix a llegir-lo des de la perspectiva d'un individu, fins i tot un nord-americà, de la dècada dels 50. Imagineu uns Estats Units vencedors del 45 i al principi de la guerra freda contra els soviètics. Una nació pagada d'haver-se conegut, fidel als seus valors capitalistes i tancada en ella mateixa per temor a l'amenaça comunista, marxista, roja, com vulgueu anomenar-la. Una Amèrica doncs, conservadora, la del president Eisenhower, l'Amèrica dels WASP (blancs, anglosaxons i protestants). En aquella època seria una lectura escandalosa.


Però a més el relat està protagonitzat per un nou grup humà que s'està gestant des de finals del XIX i que comença a prendre protagonisme en la vida pública, la joventut. Una joventut que busca el seu lloc en la societat i es defineix per contraposició a la cultura dels seus pares. On the road i els seus protagonistes engegaran una nova ona cultural, la dels beats, que rebutja els valors materialistes d'Occident, els valors tancats de la societat, la cultura de les aparences, del pensament unívoc. Un moviment que no serà més que l'avantsala de d'una olla que bullirà als anys 60: el moviment pels drets civils, l'alliberament de la dona, la lluita pels drets dels homosexuals i el moviment de la contracultura d'on sorgiran entre altres els hippys.

En definitiva aquesta novel·la m'ha portat bons records, de l'esperit de la carrera, quan et feien reflexionar i pensar.

dijous, 27 de gener de 2011

CORRUPCIÓ

La corrupció ja forma part del decorat de les nostres vides, es troba tan banalitzada que en la majoria de casos és força difícil reconèixer-la entre les distintes robes sota les que s'amaga. Aquesta mestra de la disfressa és una espècie de Tenorio dels nostres dies, puja als palaus i baixa a les cabanes sense fer fàstics a ningú. S'ha tornat tan habitual que rarament ningú no s'escandalitza en veure el veí fornicant amb la corrupció. 

Corrupció són els tratges de Camps o hipotecar el teu poble per lucrar-te,  però també ho són les comissions,  fer la vista grossa quan algú comet una infracció, evadir impostos. Qui no ha sentit mai això de: jo també ho faria?  i tants altres actes de les nostres vides diàries que són com els flocs de neu, per separat són inofensius però que tots plegats esdevenen devessalls que ens atropellen. I aquest parament ve d'aquest matí, quan la professora de Contextos ha comentat, i no li falta raó, que corrupció són els bolsos de Rita però també les pissarres electròniques, els canons, els portàtils que regalen les editorials als centres a canvi que els seus llibres de text siguen els utilitzats als centres. També és cert que seria una manera de suplir les mancances d'infraestructures que l'Administració òbvia, però baix la catifa hi ha molt més com per exemple viatges a Cancun per als professors. 

Els polítics no són més que el reflex de la societat que governen, de fet sorgeixen d'eixa mateixa societat, no venen de cap planeta amb una nau espacial ni naixen de verges per redimir-nos. D'una societat corrupta no poden nàixer polítics honrats, ni  en una educació corrupta van a formar-se mai individus democràticament responsables.

diumenge, 23 de gener de 2011

BALANÇ DEL PRIMER PERÍODE DE PRÀCTIQUES.


Divendres, després de dues setmanes vaig acabar el primer període de pràctiques a l'Escola d'Artesans de València. I que he dir de l'experiència? Llavors que la teoria del màster és molt bonica: innovació, pedagogia, motivació però és a la plaça quan de veritat veus com es toreja. I encara que al principi em semblava que l'experiència anava a ser avorrida perquè havíem de ser l'ombra de la professora, i aleshores era com assistir de nou a classes a l'institut, finalment a mesura que vas coneixent el punt de vista d'altres estudiants de pràctiques, professors, dels alumnes i intervens en la classe l'experiència es torna més interessant.

I he de dir també que l'experiència m'ha resultat molt enriquidora en dos sentits. Per una banda perquè m'ha permès desmuntar molts estereotips que tenia sobre l'adolescència actual i per una altra banda he vist que no és impossible mantindre l'ordre dins la classe si saps com. 

Molts tenim la imatge de l'adolescent cani (aka tacaet) que passa olímpicament de la classe i que viu enfadat de manera perpètua amb el món, que solament li preocupa alternar amb aquest o amb aquella i que viu per la seua imatge (si, series com Al salir de clase o Física o química han fet molt de mal). Ara bé, jo he estat en un concertat light així que segurament hi haurà moltes altres experiències.

Tacaets hi ha molt pocs (fins i tot hi ha algun tardobakala residu del  2000) però aquesta actitud no implica un passotisme complet de la classe, és com tot en la vida, si dones amb el tema adequat s'interessen i pregunten. Per exemple  la revolució francesa és avorrida, sobretot a les primeres hores del matí però la figura de Napoleó desperta interès. O de sobte toques altres temes i s'interessen, per exemple amb temes com l'anarquisme, es desperten i pregunten i és enriquidor perquè és de veritat quan pots observar les idees preconcebudes que tenen.

Crec que el punt d'inflexió per a mi va ser sortint de la classe i escoltar a dos alumnes debatent sobre que era més convenient, el sufragi censatari o l'universal. En eixe moment vaig ser conscient que les noves generacions no són tan perdudes com reflecteixen els mitjans de comunicació. És emocionant quan pregunten, l'altre dia el meu company intervingué per explicar-los dubtes que tenien sobre l'anarquisme o jo mateixa ahir quan vaig explicar-los que era el puritanisme i l'anglicanisme i el procés contra Òscar Wilde. Encara que no tot és de color de rosa, que tots hem passat per ahi i sabem quines estratègies utilitzar per evitar que el professor avance temari.

L'altra cosa que he après és que l'actitud del professor vers els alumnes condiciona la seua resposta  a la classe. Per exemple,  hem escoltat a professors queixant-se de l'actitud dels alumnes que tenia la nostra professora però a les seues classes es comportaven. És a dir, no es tan asseguts amb l'esquena recta i el llibre obert, però també és molt ingenu pretendre una actitud així en un moment en que la raó queda anul·lada per les hormones, però tampoc estan amb el mòbil o xarrant fort com els passa a altres professors. Davant aquesta divergent situació he elaborat la següent teoria: els alumnes van a provar-te sempre fins on eres capaç d'arribar, i el truc consisteix en ser com el jonc, flexible però sense arribar a trencar-te. Per tant, el professor que els té por i crida constantment i els demana una absoluta disciplina, que sent realistes és impossible, a eixos docents els costarà molt més dominar la classe. Has de tolerar un poc però marcant-los els límits i saber fins on poden arribar i si els interessa arribar, és la meua conclusió.


I què ha sigut el pitjor d'aquesta experiència? Haver d'alçar-se a les 6 del matí per estar a l'institut a les 7:50 això és el més pesat. Ah i també ser conscient que s'ha acabat això d'alçar-se pel matí i dir: hui no vaig a classe, fa massa fred, tinc massa son.

divendres, 7 de gener de 2011

AVE (CÈSAR)

Ja fa un temps, en el canal informatiu del règim i amb motiu de la inauguració de l'AVE Madrid-València (o més bé Madrid-Platges de Madrid) anunciaven, ben orgulloso,s que la Comunitat (de veïns) Valenciana havia entrat en el segle XXI de les infraestructures. Ja pot començar la festa, que isca al balcó la fallera major, mascletaes per favor! Un observador extern podria pensar que és un gran motiu de celebració per a tots els valencians, però llàstima siga que en moltes altres zones del país encara ens trobem en el segle XIX de les infraestructures. I em referisc, pel que em afecta, a la Marina encara que es pot generalitzar a les comunicacions entre la província de València i la d'Alacant.

A dia d'avui, ambdues ciutats es troben comunicades únicament per una línia de ferrocarril que travessa la Vall d'Albaida i l'Alcoià. No és difícil de veure que aquesta línia es va construir fa quasi dos segles, per comunicar la principal zona industrial amb els dos ports més importants. En aquells temps la Marina era una comarca agrícola i segons alguns, econòmicament deprimida. Aquest fet s'accentuava pel seu caràcter muntanyenc i per la deixadesa dels seus governants. Ara bé, no hi ha que ser tan alarmistes, què per això teníem vaixells que ens comunicaven internacionalment, però pel que fa a la comunicació interna, a la de casa, amb altres comarques del país, sempre ha sigut deficient.

Però el temps va passar i ara la Marina és una comarca molt activa econòmicament, però continua sent castigada pels governants. A pesar de ser una de les comarques més poblades i una de les que més aporta al PIB sembla que no mereixem nosaltres també entrar en el segle XXI de les infraestructures. Però a banda d'aquestes dates, també és la Marina Alta pont entre altres dues comarques igual d'importants com la Marina Baixa i la Safor.

Necessitem una xarxa ferroviària almenys del segle XX (vegeu que no demane una del segle XXI, no som mereixedors de tanta dignitat), una xarxa que permetera articular les comarques centrals a través de la costa, i no tan sols se'n beneficiari l'economia al tindre unes relacions més fluïdes, sinó també el medi ambient ens agrairia que es reduïra la contaminació atmosfèrica (tenim un excessiu número de cotxes, amb els problemes que comporta: estacionament, transit, contaminació acústica) i a alguns pobles, especialment Xàbia, els brindaria l'oportunitat d'eixir d'aquest aïllament secular (que si, que tenim molts turistes i tot però per a molts el món s'acaba en la rodona de Gata o en la gasolinera del Poble Nou).

Aquí teniu dues fotos. Una és la de l'AVE, l'altra del Trenet. No vos diré quina és quina.



dissabte, 1 de gener de 2011

MANHATTAN TRANSFER.


Ja tenim un any nou i per estrenar. Ara és temps de perfilar eixos propòsits de l'any que amb un poc de sort arribaran al 31 de gener. Jo m'he proposat llegir la major quantitat de llibres de la llista de 101 llibres per llegir. És una llista que he trobat per atzar en Internet, hi ha quantitat de llistes com aquestes. Aquí a baix a la dreta he col·locat la llista. Com que ja havia llegit alguns n'he afegit més per no fer trampes. Però com que conta des d'avui ja puc ratllar un nou llibre: Manhattan Transfer de l'escriptor nord-americà (però d'ascendència portuguesa) John Dos Passos.

Quan t'endinses en la seua lectura de seguida te n'adones que no té una seqüència narrativa comuna. És a dir, no hi ha un narrador omniscient que conte la història, ni descripcions de l'entorn, ni anàlisis interiors dels personatges. La història es segueix a través dels diàlegs dels personatges, de les notícies dels periòdics, de les cançons de fons que es poden escoltar en un bar. Per això mateixa, als personatges se'ls coneix a través dels seus actes, de les seues opinions, de les seues converses. 

Una altra característica és que no té un protagonista diferenciat. Hi ha una quarantena de personatges que interactuen entre si o no es relacionen amb cap altre, que apareixen durant tot el llibre o solament durant un fragment. Perquè Manhattan Transfer no és més que una estació de metro de transbord: alguns agafen el metro tots els dies, d'altres l'agafen una vegada i ja no hi tornen. L'únic element en comú és el fracàs. Personatges de diversa extracció social: el lord anglès, el corredor de bslsa, l'actriu, la prostituta, el contrabandista, immigrants europeus que arriben buscant fer el somni americà...però tots fracassen, no hi ha cap que triomfe en la vida (bé, en realitat sòls hi ha un). Cap a la meitat del llibre és normal perdre's en la trama, perquè és difícil recordar-se de l'historial de tots.

El gran escenari és la ciutat de Nova York, amb paisatges que ja formen el nostre ideari: Brooklin, Manhattan, Wall Street... I en el transfons es parla de la guerra europea que acabarà esdevenint mundial i de la llei seca i el comerç il·legal d'alcohol o els incis de la crisi del 29, però sempre petites pinzellades, sense cap reflexió de l'autor. Hi ha finalment, una crítica subtil al capitalisme, a les seues misèries, al seu individualisme, a la pobresa i als somnis frustrats de molts dels que arriben a la ciutat.