Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2012

LA LLUNA

Imatge
La lluna són dues banyes què em contemplen des de lluny. És el somriure de l'univers al planeta terra. Són les dents del gat de Chesire què s'acomiada d'Alícia. La lluna s'ha vestit d'argent i brilla, brilla molt. La lluna em persegueix, jo córrec tan ràpid com puc però ella sempre em dona alcanç i torna a mirar-me, compassivament, plàcida, enamorada. No em mires. Un conill dansa entre els cràters de la lluna i després s'asseu per picar arròs. La lluna són dues banyes, d'una vaca invisible que pasta pel firmament.  La lluna llueix sobre les teulades del cementeri, sembla trista. Què tens lluna? La lluna es va enamorar d'un pastor, però les llunes no poden enamorar-se dels humans, car els humans moren i les llunes no. La lluna va plorar molt i el seu príncep va demanar-li a son pare la joventut eterna, per tal de plaure sempre a la seua estimada. Llavors el déu va sumir el jove pastor en un somni profund del qual no va despertar i cada nit la lluna mira…

FA MOLTS ANYS

Aquests dies tenim a la uela per casa i res millor per aprofitar i escoltar eixes històries de després del sopar, històries què parlen d'uns temps no gaire llunyans però què semblen correspondre a èpoques remotes, uns dies en què les coses funcionaven de manera distinta i fins i tot la vida i la mort es vivien de manera diferent. Sovint acusem els nostres majors de no tindre memòria i és veritat que possiblement no recorden allò què han menjat o què han fet pel matí però en canvi tenen la capacitat de contar fil per agulla anècdotes del passat, amb un detallisme i un grau de realitat que ben bé podríem visionar-los, ja que pot ser la memòria a curt termini falla, però la memòria a llarg termini la tenen perfectament. 
Com a historiador m'agrada escoltar aquestes històries. La història oral és un patrimoni delicat què estem perdent. Recloem els ancians en estacionaments per a gent major, anomenats asils i ens oblidem d'ells perquè els contemplem com una càrrega. Passem per…

LA DICTADURA DE HUME

Hui vull parlar de l'empirisme, una doctrina filosòfica segons la qual, la principal font de coneixement és l'experiència, predominant sobre la simple contemplació de la veritat què representaria el coneixement teòric. Aquesta idea què és present des de l'antiguitat clàssica, arriba al seu esplendor al segle XVII en plena revolució científica. He triat el nom de David Hume perquè és el primer què m'ha aparegut al google images quan he teclejat la paraula "empirisme". Si ho hagués buscat en castellà m'hagués sorgit l'anglès John Locke, en canvi en alemany el cap de turc seria Sir Roger Bacon. 
Què m'han fet tota aquesta colla de bergants? No tinc res en contra seua, fa uns anys em vaig reconciliar amb el segle XVII, excepte amb Descartes què el tinc travessat, però últimament tinc la sensació que el seu axioma de l'experiència sobre tot comença a ser un obstacle en la meua vida laboral. Les últimes setmanes en Alemanya les vaig dedicar a envia…