dimecres, 22 d’agost de 2012

LA LLUNA



La lluna són dues banyes què em contemplen des de lluny. És el somriure de l'univers al planeta terra. Són les dents del gat de Chesire què s'acomiada d'Alícia. La lluna s'ha vestit d'argent i brilla, brilla molt. La lluna em persegueix, jo córrec tan ràpid com puc però ella sempre em dona alcanç i torna a mirar-me, compassivament, plàcida, enamorada. No em mires. Un conill dansa entre els cràters de la lluna i després s'asseu per picar arròs. La lluna són dues banyes, d'una vaca invisible que pasta pel firmament.  La lluna llueix sobre les teulades del cementeri, sembla trista. Què tens lluna? La lluna es va enamorar d'un pastor, però les llunes no poden enamorar-se dels humans, car els humans moren i les llunes no. La lluna va plorar molt i el seu príncep va demanar-li a son pare la joventut eterna, per tal de plaure sempre a la seua estimada. Llavors el déu va sumir el jove pastor en un somni profund del qual no va despertar i cada nit la lluna mira i busca per la Terra on dorm el seu jove amant mentre li canta una cançó. La lluna no em mira mi, ni et mira a tu, mira el seu pastor què jau prop de la mar, bressolat per les ones salades, esperant que algun dia desperte.

diumenge, 19 d’agost de 2012

FA MOLTS ANYS

Aquests dies tenim a la uela per casa i res millor per aprofitar i escoltar eixes històries de després del sopar, històries què parlen d'uns temps no gaire llunyans però què semblen correspondre a èpoques remotes, uns dies en què les coses funcionaven de manera distinta i fins i tot la vida i la mort es vivien de manera diferent. Sovint acusem els nostres majors de no tindre memòria i és veritat que possiblement no recorden allò què han menjat o què han fet pel matí però en canvi tenen la capacitat de contar fil per agulla anècdotes del passat, amb un detallisme i un grau de realitat que ben bé podríem visionar-los, ja que pot ser la memòria a curt termini falla, però la memòria a llarg termini la tenen perfectament. 

Com a historiador m'agrada escoltar aquestes històries. La història oral és un patrimoni delicat què estem perdent. Recloem els ancians en estacionaments per a gent major, anomenats asils i ens oblidem d'ells perquè els contemplem com una càrrega. Passem per alt que ells han viscut una monarquia, dues dictadures militars, una república i una guerra i moltíssims canvis socials què els fan supervivents d'un dels períodes més traumàtics de la història europea i per això han de ser escoltats, per tal de no oblidar els horrors de la guerra i les dictadures.

En una d'aquestes històries, era un dia de finals d'hivern de 1941. Encara no feia ni dos anys que València s'havia rendit i que havia acabat la guerra. Europa es trobava en plena guerra entre el feixisme i les democràcies liberals aliades conjunturalment amb el comunisme soviètic. Les fronteres estaven tancades a calç i a pedra i els països sobrevivien com bonament podien. El desgel d'eixes neus que rarament es deixen veure últimament, començaven a omplir els rius fins als límits del vessament. Els camps començaven a cobrir-se de verd i la família de ma uela, vinaters del poble de Llutxent i a més comunistes, coneguts com els Colaus, es dedicava a la seua tasca, tracalejant cuiros de vi, algú treballava a la taula de comptes i diners, taula que encara conservem a casa. Els xiquets jugaven entre les cames dels majors, que de tant en tant els mormolaven per tal que deixaren de fer pena al treball. En mig del joc el germà de ma uela de 3 anys, Vicentet va començar a queixar-se de la gola. 

Com que la molèstia en lloc d'anar a menys, s'incrementava, varen cridar al metge, a Don Enrique. El metge no es sap perquè, no va fer una bona diagnosi, tal vegada perquè estava preparant-se per a muntar a les falles de València o perquè havia d'estalviar medicaments en aquell context bèl·lic. Ell va sentenciar que no era res greu i que un xiquet d'eixa edat no podia saber que podia tindre. El xiquet no tenia un mal de gola comú, sinó que com va acceptar a la fi el galé, tenia el mal del crup o síndrome de croup, una malaltia de l'aparell respiratori què afecta la laringe, la tràquea i els bronquis. Una malaltia que hui en dia no és damnosa però que en aquell temps assotava les poblacions camperoles. Tots sabien que tenia però el metge es negava a actuar en conseqüència.

Era la vespra de falles quan el metge se n'anà a València, però abans deixà a la seua germana, la comadrona o llevadora, una injecció de penincil·lina per si de cas tornaren a cridar de Ca Vicentet. El metge s'havia rentat les mans i el xiquet moria sense remei quan de nou cridaren al metge. Acudí la seua germana amb la injecció preparada i la rebé la rebesàvia, Na Teresa Català Codina (és curiós com, a mesura que passen les generacions deixem de compartir cognoms amb els nostres avantpassats) li digué: diga-li al seu germà que ara es pose la injecció a l'ouera. Perquè efectivament, ja era massa tard per a un remei que un dia abans li hagués salvat la vida. 

Els pares ploraven al corral mentre era l'àvia la què acompanyava al xiquet en el viatge final, aquella àvia què devia ser molt forta, car havia perdut ja dos fills, un en la guerra i l'altra morta de pulmonia després d'anar a rentar la roba al llavador amb l'aigua freda de l'hivern. Amb la veu escanyada, característica d'aquesta malaltia, el xiquet demanava pa per menjar, perquè tenia fam i va repetir que volia pa mentre la seua veu anava apagant-se com una espelma quan tota la cera s'ha fos  i aquella vespra de Sant Josep va morir. Al sendemà la família no va poder prendre més venjança cap a un metge tan tranquil, que esborrar-se de la seua llista de clients, car en aquells temps no existia la seguretat social i tots els metges eren pagant.

Deu mesos més tard, els besavis tingueren un altre fill, el qual batejaren amb el mateix nom del germà mort. Va ser uns dies després de fer la comunió quan el fantasma del crup tornà a aparèixer per casa. Novament el malson, un mal de gola què podia ser mortal. Afortunadament ja havia passat una dècada i l'Espanya del 1951, encara que pobra i endarrerida començava a alçar-se, malgrat tots aquells que volien mantindre les seues gents en la pobresa i la ignorància.

diumenge, 5 d’agost de 2012

LA DICTADURA DE HUME

Hui vull parlar de l'empirisme, una doctrina filosòfica segons la qual, la principal font de coneixement és l'experiència, predominant sobre la simple contemplació de la veritat què representaria el coneixement teòric. Aquesta idea què és present des de l'antiguitat clàssica, arriba al seu esplendor al segle XVII en plena revolució científica. He triat el nom de David Hume perquè és el primer què m'ha aparegut al google images quan he teclejat la paraula "empirisme". Si ho hagués buscat en castellà m'hagués sorgit l'anglès John Locke, en canvi en alemany el cap de turc seria Sir Roger Bacon. 

Què m'han fet tota aquesta colla de bergants? No tinc res en contra seua, fa uns anys em vaig reconciliar amb el segle XVII, excepte amb Descartes què el tinc travessat, però últimament tinc la sensació que el seu axioma de l'experiència sobre tot comença a ser un obstacle en la meua vida laboral. Les últimes setmanes en Alemanya les vaig dedicar a enviar currícula per aconseguir un treball més qualificat concorde amb els sis anys de joventut què vaig perdre entre llibres, treballs i exàmens. Un treball què fos eixe ascensor professional que tots necessitem per tal deixar de ser l'ésser inútil en què m'havia convertit. Però una vegada i una altra ensopegava contra la mateixa pared, tots em demanaven la lluna en un cove: diversos màsters (com si els vengueren a 2x1), nivell d'alemany a nivell nadiu (ni que pretenguera parlar millor que la Merkel) i per suposat entre 2 i 4 anys d'experiència professional, això si tot a canvi de 4 pessetes que un no és immigrant si té un salari digne. 

Ara bé el problema estreba en que aquesta situació no és aïllada, el mateix problema persisteix a totes bandes. Tots volen experiència però ningú està disposat a donar-la, això equival a perdre molt de temps i ja ho sabem Die Zeit ist Geld! (el temps és or) frase que es troba molt enquistada en la ment col·lectiva alemanya. Llavors arribem a allò què es coneix com a dial·lel, conegut popularment com a peix què es menja la cua, una tautologia, un cercle viciós difícil de trencar. Podria un fuster fer un moble si mai n'hagués fet un? podria un mecànic reparar un cotxe si mai n'hagués reparat un? Doncs en el món en el què vivim hi ha molta gent què pensa que si, la gent naix amb experiència o amb una flor al cul, el que li siga de més profit.

Crec que hi ha algun país màgic en el qual l'experiència la regalen, més encara no he descobert en quin indret trobar-lo, no sé si està al final del camí de rajoles grogues, de l'arc de Sant Martí o s'arriba a través de la ingesta d'algun tipus de psicotròpic. Altrament sospite que eixe país s'anomena Espanya i de cognom Trànsit d'Influències. O siga que tot es redueix a l'axioma "qui té padrins es bateja".

També és qüestió de sort o de mala sort, de la mala sort d'haver nascut en una mala època. Hi havia una generació que ho va tindre tot, la que es coneix comunament com a generació del baby boom, nascuda en els darrers lustres que seguiren a la segona guerra mundial, es trobà en un continent en recuperació econòmica, tingueren moltíssimes facilitats i són aquells que detenen el poder, aquells que no deixen a les generacions de darrere pujar per no tindre l'experiència suficient, és la generació que ha convertit la democràcia en una dictadura financera, han pervertit la socialdemocràcia per a imposar els seus dogmes neoliberals, han condemnat mitja humanitat a morir de fam i de malalties per nodrir les indústries del gran capital, han destruït el medi ambient per explotar el món i són aquells que exigeixen als de darrere experiència. Experiència en què? En pervertir una utopia? tampoc ho faríem molt pitjor.

L'experiència no s'adquireix amb costosos màsters ni treballant gratis en empreses un nombre determinat d'anys, tampoc s'adquireix per haver nascut en una família adinerada ni per ser "fill de". Al final haurem d'inventar el nostre propi món amb casinos i meuques i on ells no tindran cabuda. O serà el propi temps qui pose les coses al seu lloc, quan s'hagen de jubilar i els que venim darrere per treballar haurem de fer-ho en negre, sense cotitzar. Ah però per això estan les asseguradores privades! Si, però dubte que puguen assumir les prestacions de tots els babyboomers, de poder fer-ho faria anys que haurien dinamitat l'estat de benestar.

Mentre arriba eixe gloriós dia en que els empiristes siguen derrocats i recuperem el nostre lloc haurem de subsistir a base d'eixe art patri què han sigut les economies submergides.