diumenge, 5 d’agost de 2012

LA DICTADURA DE HUME

Hui vull parlar de l'empirisme, una doctrina filosòfica segons la qual, la principal font de coneixement és l'experiència, predominant sobre la simple contemplació de la veritat què representaria el coneixement teòric. Aquesta idea què és present des de l'antiguitat clàssica, arriba al seu esplendor al segle XVII en plena revolució científica. He triat el nom de David Hume perquè és el primer què m'ha aparegut al google images quan he teclejat la paraula "empirisme". Si ho hagués buscat en castellà m'hagués sorgit l'anglès John Locke, en canvi en alemany el cap de turc seria Sir Roger Bacon. 

Què m'han fet tota aquesta colla de bergants? No tinc res en contra seua, fa uns anys em vaig reconciliar amb el segle XVII, excepte amb Descartes què el tinc travessat, però últimament tinc la sensació que el seu axioma de l'experiència sobre tot comença a ser un obstacle en la meua vida laboral. Les últimes setmanes en Alemanya les vaig dedicar a enviar currícula per aconseguir un treball més qualificat concorde amb els sis anys de joventut què vaig perdre entre llibres, treballs i exàmens. Un treball què fos eixe ascensor professional que tots necessitem per tal deixar de ser l'ésser inútil en què m'havia convertit. Però una vegada i una altra ensopegava contra la mateixa pared, tots em demanaven la lluna en un cove: diversos màsters (com si els vengueren a 2x1), nivell d'alemany a nivell nadiu (ni que pretenguera parlar millor que la Merkel) i per suposat entre 2 i 4 anys d'experiència professional, això si tot a canvi de 4 pessetes que un no és immigrant si té un salari digne. 

Ara bé el problema estreba en que aquesta situació no és aïllada, el mateix problema persisteix a totes bandes. Tots volen experiència però ningú està disposat a donar-la, això equival a perdre molt de temps i ja ho sabem Die Zeit ist Geld! (el temps és or) frase que es troba molt enquistada en la ment col·lectiva alemanya. Llavors arribem a allò què es coneix com a dial·lel, conegut popularment com a peix què es menja la cua, una tautologia, un cercle viciós difícil de trencar. Podria un fuster fer un moble si mai n'hagués fet un? podria un mecànic reparar un cotxe si mai n'hagués reparat un? Doncs en el món en el què vivim hi ha molta gent què pensa que si, la gent naix amb experiència o amb una flor al cul, el que li siga de més profit.

Crec que hi ha algun país màgic en el qual l'experiència la regalen, més encara no he descobert en quin indret trobar-lo, no sé si està al final del camí de rajoles grogues, de l'arc de Sant Martí o s'arriba a través de la ingesta d'algun tipus de psicotròpic. Altrament sospite que eixe país s'anomena Espanya i de cognom Trànsit d'Influències. O siga que tot es redueix a l'axioma "qui té padrins es bateja".

També és qüestió de sort o de mala sort, de la mala sort d'haver nascut en una mala època. Hi havia una generació que ho va tindre tot, la que es coneix comunament com a generació del baby boom, nascuda en els darrers lustres que seguiren a la segona guerra mundial, es trobà en un continent en recuperació econòmica, tingueren moltíssimes facilitats i són aquells que detenen el poder, aquells que no deixen a les generacions de darrere pujar per no tindre l'experiència suficient, és la generació que ha convertit la democràcia en una dictadura financera, han pervertit la socialdemocràcia per a imposar els seus dogmes neoliberals, han condemnat mitja humanitat a morir de fam i de malalties per nodrir les indústries del gran capital, han destruït el medi ambient per explotar el món i són aquells que exigeixen als de darrere experiència. Experiència en què? En pervertir una utopia? tampoc ho faríem molt pitjor.

L'experiència no s'adquireix amb costosos màsters ni treballant gratis en empreses un nombre determinat d'anys, tampoc s'adquireix per haver nascut en una família adinerada ni per ser "fill de". Al final haurem d'inventar el nostre propi món amb casinos i meuques i on ells no tindran cabuda. O serà el propi temps qui pose les coses al seu lloc, quan s'hagen de jubilar i els que venim darrere per treballar haurem de fer-ho en negre, sense cotitzar. Ah però per això estan les asseguradores privades! Si, però dubte que puguen assumir les prestacions de tots els babyboomers, de poder fer-ho faria anys que haurien dinamitat l'estat de benestar.

Mentre arriba eixe gloriós dia en que els empiristes siguen derrocats i recuperem el nostre lloc haurem de subsistir a base d'eixe art patri què han sigut les economies submergides.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada