dimecres, 22 d’agost de 2012

LA LLUNA



La lluna són dues banyes què em contemplen des de lluny. És el somriure de l'univers al planeta terra. Són les dents del gat de Chesire què s'acomiada d'Alícia. La lluna s'ha vestit d'argent i brilla, brilla molt. La lluna em persegueix, jo córrec tan ràpid com puc però ella sempre em dona alcanç i torna a mirar-me, compassivament, plàcida, enamorada. No em mires. Un conill dansa entre els cràters de la lluna i després s'asseu per picar arròs. La lluna són dues banyes, d'una vaca invisible que pasta pel firmament.  La lluna llueix sobre les teulades del cementeri, sembla trista. Què tens lluna? La lluna es va enamorar d'un pastor, però les llunes no poden enamorar-se dels humans, car els humans moren i les llunes no. La lluna va plorar molt i el seu príncep va demanar-li a son pare la joventut eterna, per tal de plaure sempre a la seua estimada. Llavors el déu va sumir el jove pastor en un somni profund del qual no va despertar i cada nit la lluna mira i busca per la Terra on dorm el seu jove amant mentre li canta una cançó. La lluna no em mira mi, ni et mira a tu, mira el seu pastor què jau prop de la mar, bressolat per les ones salades, esperant que algun dia desperte.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada