diumenge, 19 d’agost de 2012

FA MOLTS ANYS

Aquests dies tenim a la uela per casa i res millor per aprofitar i escoltar eixes històries de després del sopar, històries què parlen d'uns temps no gaire llunyans però què semblen correspondre a èpoques remotes, uns dies en què les coses funcionaven de manera distinta i fins i tot la vida i la mort es vivien de manera diferent. Sovint acusem els nostres majors de no tindre memòria i és veritat que possiblement no recorden allò què han menjat o què han fet pel matí però en canvi tenen la capacitat de contar fil per agulla anècdotes del passat, amb un detallisme i un grau de realitat que ben bé podríem visionar-los, ja que pot ser la memòria a curt termini falla, però la memòria a llarg termini la tenen perfectament. 

Com a historiador m'agrada escoltar aquestes històries. La història oral és un patrimoni delicat què estem perdent. Recloem els ancians en estacionaments per a gent major, anomenats asils i ens oblidem d'ells perquè els contemplem com una càrrega. Passem per alt que ells han viscut una monarquia, dues dictadures militars, una república i una guerra i moltíssims canvis socials què els fan supervivents d'un dels períodes més traumàtics de la història europea i per això han de ser escoltats, per tal de no oblidar els horrors de la guerra i les dictadures.

En una d'aquestes històries, era un dia de finals d'hivern de 1941. Encara no feia ni dos anys que València s'havia rendit i que havia acabat la guerra. Europa es trobava en plena guerra entre el feixisme i les democràcies liberals aliades conjunturalment amb el comunisme soviètic. Les fronteres estaven tancades a calç i a pedra i els països sobrevivien com bonament podien. El desgel d'eixes neus que rarament es deixen veure últimament, començaven a omplir els rius fins als límits del vessament. Els camps començaven a cobrir-se de verd i la família de ma uela, vinaters del poble de Llutxent i a més comunistes, coneguts com els Colaus, es dedicava a la seua tasca, tracalejant cuiros de vi, algú treballava a la taula de comptes i diners, taula que encara conservem a casa. Els xiquets jugaven entre les cames dels majors, que de tant en tant els mormolaven per tal que deixaren de fer pena al treball. En mig del joc el germà de ma uela de 3 anys, Vicentet va començar a queixar-se de la gola. 

Com que la molèstia en lloc d'anar a menys, s'incrementava, varen cridar al metge, a Don Enrique. El metge no es sap perquè, no va fer una bona diagnosi, tal vegada perquè estava preparant-se per a muntar a les falles de València o perquè havia d'estalviar medicaments en aquell context bèl·lic. Ell va sentenciar que no era res greu i que un xiquet d'eixa edat no podia saber que podia tindre. El xiquet no tenia un mal de gola comú, sinó que com va acceptar a la fi el galé, tenia el mal del crup o síndrome de croup, una malaltia de l'aparell respiratori què afecta la laringe, la tràquea i els bronquis. Una malaltia que hui en dia no és damnosa però que en aquell temps assotava les poblacions camperoles. Tots sabien que tenia però el metge es negava a actuar en conseqüència.

Era la vespra de falles quan el metge se n'anà a València, però abans deixà a la seua germana, la comadrona o llevadora, una injecció de penincil·lina per si de cas tornaren a cridar de Ca Vicentet. El metge s'havia rentat les mans i el xiquet moria sense remei quan de nou cridaren al metge. Acudí la seua germana amb la injecció preparada i la rebé la rebesàvia, Na Teresa Català Codina (és curiós com, a mesura que passen les generacions deixem de compartir cognoms amb els nostres avantpassats) li digué: diga-li al seu germà que ara es pose la injecció a l'ouera. Perquè efectivament, ja era massa tard per a un remei que un dia abans li hagués salvat la vida. 

Els pares ploraven al corral mentre era l'àvia la què acompanyava al xiquet en el viatge final, aquella àvia què devia ser molt forta, car havia perdut ja dos fills, un en la guerra i l'altra morta de pulmonia després d'anar a rentar la roba al llavador amb l'aigua freda de l'hivern. Amb la veu escanyada, característica d'aquesta malaltia, el xiquet demanava pa per menjar, perquè tenia fam i va repetir que volia pa mentre la seua veu anava apagant-se com una espelma quan tota la cera s'ha fos  i aquella vespra de Sant Josep va morir. Al sendemà la família no va poder prendre més venjança cap a un metge tan tranquil, que esborrar-se de la seua llista de clients, car en aquells temps no existia la seguretat social i tots els metges eren pagant.

Deu mesos més tard, els besavis tingueren un altre fill, el qual batejaren amb el mateix nom del germà mort. Va ser uns dies després de fer la comunió quan el fantasma del crup tornà a aparèixer per casa. Novament el malson, un mal de gola què podia ser mortal. Afortunadament ja havia passat una dècada i l'Espanya del 1951, encara que pobra i endarrerida començava a alçar-se, malgrat tots aquells que volien mantindre les seues gents en la pobresa i la ignorància.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada