divendres, 24 de febrer de 2012

EL CIGNE VIATGER




Haveu vist mai un cigne volar?

El cigne vola creuant el cel grisós. No l'importa la pluja, ni tampoc m'importa a mi.  El veig volar d'una manera majestuosa, pausada, batent les seues ales amb elegància. Vola sense pressa, vola sobre un paisatge que ja coneix. Vola mentre reconeix sa casa, allà on pot trobar peixos per dinar, aquells arbres que a l'estiu li fan una ombra deliciosa. També reconeix els seus veïns: Hola senyor cavall, veig que ha engreixat!. Hola senyor corb, ha trobat alguna cosa per berenar?Hola senyor rierol, ja ha despertat del seu somni glacial?

Eixe cigne bé podria ser un Zeus encobert que alguna donzella espartana. O tal vegada podria ser la princesa Odette que algun jove enamorat que puga trencar l'encanteri. O simplement és un cigne viatger que ve de terres llunyanes, de terres meridionals on pot refugiar-se del fred. 

Si, definitivament aquell cigne ve del sud, ho sent pels perfums de la mediterrània que escampa per l'aire: l'olor salina, els ametlers, els mercats d'espècies, la saviesa del desert mil·lenari. Fins i tot puc escoltar la remor de les ones que trenquen contra un penya-segat.  I amb el seu batre d'ales em du històries que parlen d'antigues divinitats,  d'injustícies, de guerres i de patiments, però també d'esperances, de gent cansada d'humiliacions que comença a alçar-se.

Ja és tard i el cigne es perd en l'horitzó, confòs entre la boirina. Vola! Vola, cigne viatger, no deixes mai de volar ni de portar amb tu eixes històries llunyanes. 

Haveu vist mai un cigne volar? Si alguna vegada en vegeu un, serà el meu cigne viatger i si l'escolteu atentament vos contarà històries meravelloses. 



dimecres, 22 de febrer de 2012

DISFRESSES, TIRANIES I DÉUS MORTS

Qui ha decidit que vestir-se de pallasso és sinònim de divertit? A mi em fan més por que divertiment.

Aschenmittwoch, dimecres de cendra, s'ha acabat el carnestoltes. Per fi! He de reconèixer que no m'agrada aquesta festa, ni en general qualsevol en el que tothom s'haja de disfressar perquè tothom ho fa.  Tal vegada perquè crec que ja duem diverses disfresses al llarg de l'any com per a fer una festa d'això. O tal vegada siga perquè en l'escola ens obligaven sempre a disfressar-nos amb vestits confeccionats amb bosses de fem i gomets. O a més a més la meua antipatia cap a les carnestoltes vinga de les bruixes que venien cada any a l'escola, a coaccionar-nos per vestir-nos de manera pecaminosa sota greus amenaces. Jo recorde una vegada que ens obligaren a posar-nos pinces d'estendre per la roba o una altra vegada ens feren pintar-nos els llavis per tal de no pixar-nos al llit. Hi ha un refrany valencià que diu: Carnestoltes moltes voltes. Mai, jo preferisc: Carnestoltes poques voltes.

Tota aquesta diatriba carnavalesca ve perquè la Renània i la Westfàlia són dos regions on les Carnestoltes estan molt arrelades. Són especialment coneguts els Carnestoltes de Kölle / Köln (Colònia), Mainz (Magúncia) i Düsseldorf. Carnestoltes és conegut com la Cinquena estació perquè dura dalt o baix 3 mesos, des de l'11 de novembre (a les 11 hores i 11 minuts, per ser més exactes) fins el primer dia de Quaresma. Encara que la festa pròpiament dita es celebra la setmana anterior el dimecres de cendra.

Carnestoltes de Colònia

El dijous anterior al primer dijous de Quaresma és Weiberfastnacht o el Carnestoltes Femení. Eixe dia l'alcalde de la ciutat entrega a les dones les claus de la ciutat i durant un dia exerceixen el seu govern, el malson de Jaume Roig. Eixe dia les dones estenen el terror per la ciutat, però sense arribar a nivells robesperrians. Tisores en mà poden tallar-los-la als hòmens que es troben pel carrer... la corbata, vull dir. Sembla que l'acte de tallar la corbata, un símbol d'estatus, és una manera d'eliminar les desigualtats per un dia. Les saturnals romanes, que podrien ser un dels  antecedents de la festa de Carnestoltes, també eliminaven les desigualts per un dia: els esclaus eren alliberats i les dones podien governar sobre els hòmens.


Bruixes armades amb tisores i disposades a tallar tot el que penge.

L'altra festa important és el Rosenmontag o Dilluns de Roses. Aquest dia poca gent va a treballar (excepte alguns desgraciats com jo) i fan desfilades pel carrer amb carrosses que parodies situacions pol·lèmiques de la política, l'economia, la societat.


Un exemple de crítiques que es fan i que en altres països que em sé no permetrien. El text diu: Per nosaltres sempre és el Dia Mundial de la Joventut.


Una carrossa del Carnestoltes de Düsseldorf que parodia l'affair Merkozy

I per fi el dimarts es posa punt i final al Carnestoltes. El dimarts es celebra el Bacchus Begräbnis o Soterrament de Bacus. Bacus era l'antiguitat greco-romana de la festa i el vi. En realitat és una figura molt complexa, vinculada al cicle de la mort i la resurrecció i amb molts elements en comú amb certa divinitat cristiana. El cas és que hui en dia Bacus representa l'excés, l'embriaguesa, les orgies i tot això acaba quan comença la Quaresma, és per això que simbòlicament es soterra al déu. A moltes ciutats es fa una figura de cartró que representa un home, es col·loca en un taüt i es crema. Quan el foc ja s'ha consumit comença el temps de constricció i preparació per a la Pasqua. A mi aquesta festa em recorda molt al Soterrament de la Sardina que es fa el mateix dia i amb la mateixa simbologia. Són petites tradicions com aquestes les que acurten les distàncies temporals entre aquí i allà i ara i abans.


Un grup de bacants reconvertides a monges, porta el cadàver del seu mestre

diumenge, 19 de febrer de 2012

BENVINGUTS A BERLÍN!


                                                                                                                 Ich bin ein Berliner

                                                                                                          J.F.Kennedy, 23-06-1963


Berlín...Berlín...Berlín, cabarets, violència, neoclassicisme, destrucció, renaixença, esperança, el riu Spree, la Porta de Brandeburg, soviets, nazis, capitalisme, riquesa, bohèmia, esglésies i sinagogues cremades,  el mur, sempre el mur, omnipresent, en cada plaça i en cada cantonada, recordant-nos com de lluny poden arribar les diferències humanes, milers de vides humanes abandonades al llarg de la seua història turbulenta. Però que no hi haja llàgrimes ni tristesa, al cap i a la fi la vida és un cabaret! Willkommen, bienvenues, welcome bei Berlín!



Quan vaig baixar del tren en la Hauptbanhof de Berlín, no vaig poder evitar sentir-me com Michael York caminant entre el moviment frenètic de la gent que arribava o se n'anava de la ciutat. Berlín havia canviat molt en els darrers 70 anys, ja no era aquella ciutat ensopida per les drogues, la música lleugera i la voluptuositat, ni jo era un jove professor britànic que es guanyava la vida com a professor d'anglès, ni l'Intercity Exprés era una locomotora de vapor. Bé, tot no havia canviat tant, el Kit Kat club continuava obert, però els anys no passen debades i diguem que la decadència d'entreguerres està demodé.

El mític Check Point Charlie

Però sent sincers, aquella tampoc era una estació original. La Hauptbanhof de Berlín es va inaugurar l'any 2006, just a temps per als Mundials d'Alemanya. És una construcció enorme i impressionant que unifica les antigues estacions terminals que es trobaven pels volts del centre urbà. L'estació està dissenyada per esbalair els nouvinguts a la ciutat. Trens que passen sobre el cap o sota els peus del viatger, botigues, botigues i més botigues, cafès, gent, moltíssima gent, berlinesos i gent vinguda arreu del món. I enmig de tota aquella marea humana m'havia de trobar amb una valenciana. Després de molts mesos, tornar veure una cara coneguda i poder tornar a parlar sense haver de pensar, sense autocensurar-me per les limitacions del meu alemany.

El Reichstag

El sol ja s'havia amagat i suaus volves queien sobre la calçada. Si bé aquell hivern semblava no dignar-se a nevar en Alemanya, aquell cap de setmana anava a ser diferent. El fred, la neu i les calçades relliscoses de la ciutat anaven a posar a prova el nostre esperit aventurer. Berlín sencera ens esperava, però hauria d'esperar fins el matí. Aquella nit jo estava rendit després d'un dia de treball i un viatge en tren accidentat; aquella nit era moment de retrobades i de recordar els bons moments universitaris i moletaires.

La Porta de Brandeburg

I al dia següent ja teníem les bateries recarregades per explorar la ciutat. A pesar que un cap de setmana puga semblar poc de temps per conèixer una ciutat tan gran, el temps ens condí bastant. Començarem per la Porta de Brandeburg, on si no? Per la porta de casa, una porta que a pesar dels seus escassos dos segles, ha sigut testimoni privilegiat de la història d'aquesta ciutat, des de que Berlín era tan sols la capital del regne de Prússia, fins la conquesta de la ciutat per part de Napoleó, la unificació d'Alemanya, el naixement del Segon Imperi Alemany, la Primera Guerra Mundial, l'adveniment de la República de Weimar, els dies tristos de la depressió econòmica, l'ascens del nazisme, els bombardejos aliats durant la Segona Guerra, la divisió de la ciutat, la construcció del mur i la seua caiguda i de nou la unificació d'Alemanya.

Homenatge a les víctimes dels totalitarismes i les guerres

Una història que sembla difícil d'empassar i que ajuda a explicar perquè Berlín és Berlín. Al visitant que li agrade tot allò referent al període d'entreguerres pot visitar el Memorial de l'Holocaust, el lloc on es trobava el búnquer de Hitler, les restes de les oficines de la Gestapo o contemplar els estralls de la guerra en alguns edificis com l'Església Memorial del Càiser Guillem. Qui preferisca els anys de la guerra freda, com no el Mur, però també el mític Check Point Charlie, la torre de televisió, la West Side Gallery, passejar en un trabant o escoltar les centenars d'històries sobre fugides, famílies separades i morts que mai arribaren a l'altra banda, la història de dues ciutats.

El trabant, típic vehicle de la RDA

Qui gaudisca més dels tranquils dies prebèl·lics, una passejada sota els til·lers en Unter den Linden és obligatòria, visitar el Reichstag (s'ha de demanar torn per internet), les Catedrals Bessones, la Nova Guàrdia, la Catedral, l'edifici de la Universitat Humbolt. Un Berlín més actual és pot veure als Patis Jueus de Haschescher Markt, Postdamerplatz amb el seu passeig de la Fama i el Sony Center, les cases okupes, Alexander Platz. I finalment per als amants de l'art i de l'antiguitat, l'oferta museística de Berlín és inabastable, però d'això ja en parlaré un altre dia.

dilluns, 13 de febrer de 2012

LA FI DE LA HISTÒRIA?

Batalla de Missolonghi, Theodore Vryzakis

En 1989, l'historiador nord-americà Francis Fukuyama va declarar la fi de la història en The end of history?, un polèmic article publicat al periòdic The National Interest. En un període històric crucial, com el que s'estava vivint a finals de la dècada dels anys 80, l'historiador considerava que l'ensorrament de la URSS i dels règims soviètics als països de l'Europa Oriental significava el triomf de la democràcia liberal com a únic sistema polític i del neoliberalisme com a sistema econòmic. Així com també afirmava la fi de totes les ideologies, les quals mancades ja de tota utilitat, s'havien rendit a l'economia, l'únic motor capaç de regir els destins de les societats.  El comunisme havia sigut l'última alternativa possible al liberalisme i el seu fracàs representava la victòria de la democràcia i del seu màxim representant, els Estats Units.

Òbviament, com es va demostrar als pocs anys, la història no havia acabat, si no, més bé havia entrat en una nova etapa caracteritzada per la incertesa de cap on s'anava dirigint la nau. La guerra del Golf, la crisi econòmica dels anys 90, l'esclat de l'olla balcànica i molts altres esdeveniments van acabar amb la festa i va començar la resaca.

L'escrit de Fukuyama, a banda de ser un manifest neocon, no té cap credibilitat, però si que va deixar a tot el món occidental una certa idea de que almenys als països desenvolupats si s'havia arribat a la màxima perfecció de tots els sistemes i que des d'ençà, la història ja no seria més que el tranquil fluir d'un rierol. Ho teníem tot, una democràcia que no ens exigia massa feina més que dipositar una papereta cada 4 anys en una urna, un sistema econòmic que ens permetia acumular grans riqueses amb poc d'esforç, un sistema social que ens protegia, ens educava i ens guaria de manera gratuita. 

I un dia de 2008 vam començar a despertar del somni. La crisi va arribar i des d'aleshores des dels mitjans de comunicació a tota hora ens han parlat de la crisi, han creat l'alarma social justa i necessària per a que s'entregue el timó al neoliberalisme, què amb les seues receptes màgiques ens han de traure  de la crisi. Sota el pretexte de la crisi ens estan llevant totes les conquestes socials aconseguides pels nostres avis, ens condemnen a una vida precària, ens obliguen a reviure escenes que ja creiem oblidades,: emigració, revolució, fam, precarietat, pobresa,  eren paraules que estàvem acostumats a escoltar tots els dies però que no veiem aquí, que tenien lloc en altres mons. 

Joan Romero, el Gran, ja ens advertia a les seues classes que la nostra generació no anava a viure millor que la dels nostres pares, que anavem a ser la generació més preparada i també la que viuria pitjor en relació a aquesta preparació, que ningú anava a garantir-nos el manteniment de l'Estat de Benestar.  Ara de sobte, hem de tornar a recuperar tot el terreny perdut, tornar a començar. Ens hem adonat a la força que no tot és etern, que la història no ha acabat ni molt menys evoluciona sempre cap a millor, sinó que hi ha daltabaixos i retrocessos.  

Theodor Rossevelt va dir fa 100 anys: "Darrere un govern aparent seu entronitzat un govern invisible que no deu lleialtat ni reconeix responsabilitat a la gent". Hui en dia podem veure com aquesta sentència no ha perdut gens de vigència. Aquest govern continua entronitzat i  és el que decideix que hem de renunciar a luxes com l'educació o la sanitat públiques en favor del creixement econòmic. Una hecatombe humana en favor d'uns pocs.

Hui és Grècia i demà pot ser Portugal, Espanya o Itàlia. Però, no serem els únics que despertarem del somni.


dimarts, 7 de febrer de 2012

TREN A BERLÍN



De vegades em plantege quedar-me tancat a casa. El transport públic no se'm dona gens bé, no sé si perquè no m'assabente de res o perquè no m'aclarisc o perquè necessites un màster en utilització de transports alemanys, el cas és que em sent com el tío Pep de l'Horta amb el mocador al cap, la manta morellana i els saragüells passejant per València. Enyore la senzillesa de viatjar amb tartana o a cavall, no hi havia confusions. 

En pujar al tren que m'havia de dur a Berlín, no va haver manera humana de trobar el meu seient. Estava tot el corredor ple, de gom a gom, allò semblava una artèria saturada de colesterol. No es podia avançar o retrocedir, era molt difícil. Havia d'esperar a que la gent anés ocupant els seus seients per poder trobar el meu, però el temps passava i la gent no avançava, molts s'havien assegut sobre el terra, tranquil·lament, amb tot l'equipatge ocupant fins l'últim centímetre de zona de pas. Però açò que és? Vaig pensar que hi havia passatgers que no havien reservat seient per estalviar-se uns euros. Amb tota aquesta gent que em bloquejava  el pas no podia arribar al meu seient.

Vaig començar a obrir-me pas entre la humanitat. Era força difícil entre el vaivé de la màquina, la motxilla al coll i la gent asseguda en un corredor estretíssim. La que més indignació em va causar va ser una que estava asseguda amb les potes ben espatarrades, llegint la seua revista i que et mirava amb cara neguitosa quan intentaves passar-li per damunt. Vaig haver de refrenar el desig de xafar-la. Per fi vaig poder arribar al meu vagó, però seguia sense trobar el meu seient, de fet hi havia numerats 22 seients i jo tenia el 28. Serà possible! Vaig tornar enrere buscant algú del personal, però havien desaparegut tots, típic quan et fan falta. Vaig tornar al principi i em vaig quedar de peu entre tots els que no tenien seient. 

Als cinc minuts em vaig revelar, jo havia pagat el meu seient i el trobaria. Recorreria tot el tren si feia falta. Vaig llançar la motxilla al terra, per poder moure'm lliurement. Probablement quan tornés ja no estaria, era un risc que havia de córrer. Vaig anar amunt i avall saltant entre la gent. El més difícil fou travessar el vagó-restaurant, el tren es movia com un vaixell en mar grossa i sobre cada taula hi havia copes i botelles que es mantenien difícilment estables. Jo em veia caient sobre una taula i llançant-ho tot al terra. Però vaig poder arribar al final d'aquell vagó, solament per adonar-me'n que allà no estava el meu seient i havia de tornar en rere de nou.

La següent estratègia era esperar a la propera estació i amb un poc de sort es buidaria el tren. Il·lús de mi! en la següent parada encara pujà més gent, allò desafiava les lleis de la física, tants cossos no podien cabre en tan reduït espai. A més, hi havia cartells que advertien de la il·legalitat de seure en zones de pas i d'evacuació. Seria que aquelles persones no sabien alemany? I per què les hostesses no feien el seu treball? On estaven tots? Massa preguntes que encara hui no he sabut respondre. Allò pareixia l'exprés Bombay-Calcuta més que un tren del primer món.

Devien haver passat vint minuts llargs quan se'm va ocórrer mirar el rellotge. Eren les 16.12, però espera, si el meu tren sortia a eixa mateixa hora, com podia estar ja de camí a la tercera estació? No vaig voler donar crèdit als meus temors, però hi havia que assumir la realitat, havia prés el tren que no era! El pitjor de tot és que en Dortmund, abans de pujar al tren, li vaig ensenyar el bitllet a l'hostessa i li vaig preguntar si era el tren correcte i si la inútil em va dir que per suposat.

Després de treballar tot el matí i estar més de 8 hores de peu em tocaria estar també de peu fins arribar a Berlín, un trajecte de 4 hores, els meus peus es declararien en vaga i es negarien a seguir recolzant-me en estat tan precari. A la fi, en arribar a Hannover, miracle! molts baixaren i per fi vaig poder fer-me un lloc al terra, fins que va vindre el revisor, em va demanar el bitllet i em va dir que el meu bitllet no era vàlid. Vaig fingir sorpresa i consternació, com si m'acabés d'assabentar de l'equivoc, però jo vaig fingir sorpresa i consternació, però fingir i parlar alemany al mateix temps no se'm dona bé i em va fer pagar un recàrrec. Jo havia pagar per un intercity normal i havia pres l'intercity exprés que és més car. Per suposat que no em va donar cap seient i vaig continuar assegut al terra, això si, vaig arribar 40 minuts abans, que per això era un tren exprés.