dimarts, 25 de juliol de 2017

APRENDRE ÀRAB SENSE EIXIR DE CASA (V)

L'element comú que tenen els topònims de hui és que estan relacionats amb vies de comunicació: camins, carreteres...

منصف 
(Mansaf) L'última vegada vaig parlar del verb nasal, que volia dir "descendir del cavall" i que per derivació havia acabat per designar hostatjar-se. Aquest mot hi està relacionat i vol dir més o menys "a la meitat del camí". Just a meitat camí entre les medines de Balansiya i Al-Yazirat o València i Alzira, hi ha la població d'Almaçaf que amb el temps es pluralitzà com a Almussafes. La caseria de Masserof en Xaló també podria provindre'n, ja que es troba en el camí que puja a la serra de Bèrnia. En Castella-la Manxa trobem Almansa que significa això mateix i recordem que la població es troba en una de les vies que comunicaven la Mediterrània amb l'interior de la península. 


بلاط
Un balat és una manisa o llosa i per extensió, un camí empedrat. El camí empedrat o al-Balat dóna nom a molts pobles o llocs valencians: Albalat de la Ribera (Ribera Baixa), Albalat de Sorells (Horta Nord), Albalat dels Tarongers (Camp de Morvedre), Albalat dels Ànecs (Cabanes, Plana Alta), el Mas d'Albalat (Vall d'Alba),  Albalat de Sogorb (Alt Palància), l'Albalat (Xixona, l'Alacantí) i Albalat d'Altea (Altea, Marina Baixa). En Antella trobem la variant Albalà. Per tant aquests mots són cosins dels altres que tenen l'element Llosa i que també es refereixen a camins empedrats, com la Llosa de Ranes, la Llosa de Camatxo o la Llosa de la Plana. Segurament aquests camins empedrats foren les antigues calçades romanes. 

A fora de València trobem també alguns albalats, per exemple Albalate del Arzobispo en Terol, Albalat de Cinca a Osca, Albalate de las Nogueras en Conca, Albalate de Zorita a Guadalajara, Higuera de Albalat a Cáceres, un despoblat anomenat Albalat a Calataiud (Saragossa) i un Albalá a Cáceres. Encara més, la principal via que comunicava les terres de Galícia i Lleó amb Andalusia, la Via de la Plata, és una deformació de Al-Balata, la via. 

Més lluny trobem Balat en Egipte, Balata en Aràbia Saudita, un camp de refugiats palestins del mateix nom i el Raqaq Albalat, un famós carrer de Beirut per citar-ne uns pocs. 

Abans de continuar, és curiosa l'etimologia de balat perquè es tracta d'un préstec del grec, de plateia que vol dir ample i que passà al llatí i d'on provenen entre d'altres, els mots plaça, plat, plàtan o plató. Amb el significat de pla, trivial ha passat a l'alemany com a platt i Platt o Plattdeutsch és el nom que se li dóna al Baix Alemany, un mot de connotacions un poc despectives, per cert.


سكّةسُوق
Sikka i suq, dues paraules que estan relacionades. Sikka significa camí principal i d'aquí se'n deriva suq, mercat, segurament perquè els mercats sempre es celebraven en llocs on s'encreuaven diversos camins. De sikka també tenim el diminutiu sokak que ens ha donat el nostre atzucac (també en turc carrer es diu sokak). Una altra paraula que se n'ha derivat és seca, el lloc on s'encunyen les monedes, el perquè no l'he trobat. De fet sikka també vol dir moneda, tal vegada per què les monedes són molt corredores? 

Derivat de suq trobem l'Assoc, coneguda també amb el nom d'Alqueria de Martorell, un despoblat a prop de Gandia. El nom de Sueca podria derivar d'un diminutiu de suq o del mot sikka perquè al cap i a la fi es troba en el ramal de la Via Augusta que descendia cap a Dianium. És un topònim semblant al d'Azuqueca de Henares, en Guadalajara. 


صراط
Sirat, el camí elevat, és el pont que tot creient musulmà ha de creuar per arribar al Paradís, tan prim com un pèl i tan afilat com un ganivet. En la toponímia sembla haver donat nom al poble de l'Alt Millars Cirat perquè es troba en un pas elevat sobre el riu. El mot en àrab sembla provindre del llatí strata. 


شريعة

Xaria significa també camí o via i per extensió és la llei que els musulmans han de seguir. A València trobem el barri de la Xerea que es trobava en el camí que des de la mesquita major anava cap a llevant. 

diumenge, 23 de juliol de 2017

POSTALS ESTIUENQUES

Diumenge, la platja ressacosa i endormiscada. Ella arriba amb la mirada perduda, desorientada, amb esforç manté les parpelles obertes, els ulls clucs. Li fan mal els peus, diu, no troba el seu apartament. No sap on està, s'acomiada, tens un bonic somriure, s'allunya pel passeig fent tombs. Ensopega amb Soca, el venedor de cupons, parla i parla i parla, i decideix comprar-li. Li cau la bossa de mà a terra i sobre les lloses escampades, caixes de medicaments. Es perd darrere d'un carreró.

Reapareix amb els cabells mullats, els ulls desperts i un nou pareo, du el barret a la mà i es venta sense parar. No sap què fer, què busca o de qui fuig, escapa del sol i s'amaga a l'aixopluc de la minsa ombra que ofereix la caseta, no m'agrada el sol, no sé ni per a què vinc a la platja. Al mig del passeig la troba un home, on estaves? Estàvem buscant-te. No contesta, parla coses sense sentit, li cau tot a terra, l'home intenta fer-li un bes, una vegada, dues vegades, al tercer intent fa diana. L'agafa de la mà i s'allunyen.

No sé com, torna a aparéixer per la caseta. Li han aparegut unes ulleres de sol gruixudes. Xampa per davant una parella de policies en bicicleta i els diu que s'ha barallat amb algú, amb unes xiquetes franceses que li han fet fotos i s'han rist del seu cul gros. Je parle vous français també i I speak English, sap? Sóc professora d'anglés, això diu, parla mal l'anglés a propòsit, això diu. Parla d'una infantesa esguitada de bullying, acompanya el seu monòleg amb cops de ventall, jo faig por, però no sóc mala. Per què vinc a la platja si ni m'agrada? Parla en un argot dels huitanta. 

Amagada sota l'ombra, una cambrera fuma i descansa mentre veu telenovel·les romaneses en la diminuta pantalla del seu mòbil. Passa pel seu costat, li cau el barret, l'arreplega, li cau una bossa, l'arreplega, la cambrera s'apiada d'ella, mal fet, adéu al descans i ella s'acobla al seu costat, s'autoconvida al cigarret i li forada les oïdes amb el relat inconnex de la seua vida. La cambrera s'alça, prefereix mil vegades un treball on l'exploten a força d'alcoholitzar turistes. 

No es queda gaire temps a soles, camina i desapareix en el xiringuito de Paqui, la cubana, els millors mojitos de la platja i cervesa Mahou, on es reuneix el més selecte de cada casa, els cabells oxigenats, la cubana impostada, més del poble que el campanar. S'ajunten la fam i les ganes de menjar. 

dimarts, 18 de juliol de 2017

SOBRE RELATS I HISTÒRIA

Tot relat està format per dos vessants, un és el que l'autor evidencia amb les seues paraules i l'altre, el que amaga a sota. L'autor pot ser-ne més o menys conscient, d'aquesta situació però en allò que escriu sempre deixa la seua ideologia com una marca indeleble. És una de les coses que aprens de la història, que aquesta com a relat no és neutra. Per això cal conéixer molt bé qui hi ha darrere d'aquest relat i quines intencions du, altrament pot ser un cavall de Troia farcit de guerrers bel·licosos que ens envaïsquen.
En la sèrie de la 1 El Ministerio del Tiempo el relat de fons de tota la narració és que la nostra història, la història actual, la historia que nos dimos todos en la Transición©, és la millor que podríem tindre. "La historia es la que es" diu un dels seus personatges quan un altre li comenta que per què no canvien el passat. Que les coses podrien ser diferents és clar i fins i tot millors però Espanya és així amb els seus atavismes i les seues idiosincràsies i per a què calfar-se el cap plantejant alternatives si aquí comptat i debatut el que funciona és la burrera i posar els collons sempre damunt de la taula. La imatge del Spain is different assimilada pel mateix col·lectiu i com a justificació de totes les desigualtats que anem arrossegant.
La idea es veu en el mateix funcionament del ministeri, la principal missió del qual és que no canvie res i que tot seguisca igual. Es podrien evitar les guerres i els genocidis, episodis com el bombardeig de Gernika o les caceres de bruixes per la Inquisició, desllepissar-se de governants corruptes. Però no, les missions del ministeri són entre d'altres, que Goya pinte la Maja desnuda i que Cervantes escriga el Quixot. Les morts innocents no importen tant com eixos típics sobre explotats en el que es complau una identitat de velles glòries. Els episodis més negres són sacrificis necessaris per a arribar a una sana transició de silenci.
Els relats ficticis necessiten les seues pròpies regles per a funcionar i delimitar el seu funcionament, d'això no hi ha cap dubte, però tota eixa idea que s'hi troba a sota fa olor de ranci. Es va veure molt bé en l'últim capítol emés quan un català, per a més inri, intenta assassinar a Alfons XII per a instaurar una República. Català i republicà, per a arrodonir-ho els guionistes l'hagueren pogut fer votant de Podemos o alguna cosa semblant. A més a més l'arc argumental d'aquesta temporada és que hi ha un grup d'extrema dreta que també està viatjant pel temps fent malifetes (esgarrar la Maja per exemple) i uneix amb un altre argumentari de la transició, "els extrems són roïns", què és extrem i qui reparteix carnets d'extremitat són qüestions que no s'hi tracten. Per a la pròxima temporada criticaran els cotxes oficials o les autonomies.
En conclusió és una sèrie interessant dins del repertori actual de ficció espanyola però cal tindre en compte que eixe missatge que converteix la història en una cosa poc més que inevitable li resta molts punts. Deixe al marge una altra qüestió, la invisibilitat del poble valencià en la sèrie després de trenta-quatre capítols.

dimarts, 11 de juliol de 2017

APRENDRRE ÀRAB SENSE EIXIR DE CASA (IV)

Les paraules de hui tenen en comú que són participis passius, amb la característica de què indiquen també llocs. L'àrab té dos participis, el participi passiu es forma en afegir el prefixe ma- al verb.

عصر
asar- esclafar i d'aquí معصرة (masar) esclafat i també, premsa per a fruits, relacionat amb la premsa d'oli màssera, amb l'article Almàssera. És un municipi de l'Horta Nord. També és un mot d'ús comú, a Mallorca per exemple en diuen tafona, mot que també prové de l'àrab طاحونة (tahuna) . També se'n pot dir trull i en castellà també existeix eixe triplet almazara/tahona/trujal.


Almàssera


ضرب 
darab- colpejar i d'aquí madarab (مضربة) o lloc on es colpeja una cosa, amb l'article Almadrava, és un art de la pesca de la tonyina que consisteix a col·locar xarxes pels llocs de pas i colpejar-les. Com que la tonyina era un peix molt valuós, les almadraves solien ser propietat dels senyors i cobraven pel seu ús, és un nom que apareix a molts indrets de costa com els Poblets-Dénia, el Campello, Alacant, Benicàssim o la Vila Joiosa. Però resulta que també el trobem a llocs allunyats de la mar com a Petrer (on diuen també la Madrava), Beniarbeig o Orxeta, hi pescaven tonyines en aquests llocs també? No, com expliquen a aquest bloc http://almadravaxavierbrotons.blogspot.com.es/2010/05/lalmadrava-la-madrava.html una almadrava també pot ser un lloc de matoll espés que ha de ser esclafat o abatut per a ser netejat.

La platja de l'Almadrava, els Poblets



دَيْن
dyn- significa ordenar, regular i d'ací s'entén, ordre, religió, norma on llei. El lloc on té lloc la llei i l'ordre és  مَدِينَة la madina o ciutat. Medina és una partida d'Ontinyent però no està clar que hi hagués una ciutat, tal vegada prengués el nom d'una casa de camp que pertanyés a algú amb eixe cognom. No he trobat més topònims al País Valencià. Medina és la ciutat on nasqué Mahoma, la ciutat per antonomàsia en un entorn desèrtic. Medina Azahara (la ciutat de les flors) és el palau que manaren fer els Omeia a prop de Córdova, Medinaceli en Sória potser fóra Medina Ocelis, una tribu celtíbera que vivia pels voltants. Hi ha un bon grapat de Medines escampades com Medina del Campo o Medina-Sidónia. Amb l'article trobem Almedina en Ciudad Real. Però el que ens interessa és un derivat de medina, mudayna, la xicoteta ciutat o la ciutadella. Així trobem en el Comtat Almudaina, que és el nom que rep també el palau dels reis de Mallorca i un municipi de Múrcia, Almudema.


Almudaina
.

نزل
Del verb nazal- baixar, descendir (del cavall) i per extensió hostatjar-se, trobem un element molt prolífic manzil, el lloc on hom descendeix del cavall, que seria el mateix que el lloc on hom s'hostatja. De manzil més un nom propi trobem Massanassa, Massarrojos, Massalavés, Massalfassar, Massamagrell, Massalet (Carlet), Massamardà, Massasselí (Alzira), Massasseit (Vilamarxant), Massalarí (Tavernes de la Valldigna) i probablement també ho siguen Mislata, Masserof (Xaló) i Manises. En efecte es troben sempre a la vora de camins i molts d'ells, dels camins que duien a Balansiya. A Catalunya trobem Massalcoreig i  Massaluca i Massalió a Aragó. A Mallorca, Massanella i Maxalari. Menzel Bouzaïne, Menzel Jemil, Menzel Temim, Menzel Burguiba, Menzel Buzelfa a Tunísia o El Menzel al Marroc.                



                     معادن
Ma'dan és un mineral i per antonomàsia, el lloc d'on s'extrau, és a dir, una mina. En Xixona tenim la Serra dels Almaens amb la pèrdua de la -d- intervocàlica característica de l'alacantí. En Ciudad Real trobem Almadén, municipi conegut per les seues mines i en Sevilla, Almadén de la Plata. En Portugal trobem Almada, municipi proper a un ric jaciment d'or.


La serra dels Almaens

ملح
Malah vol dir sal i per extensió, mallaha és el lloc on es recull la sal o una salina. Sols he trobat la partida d'Almalafa entre Castelló de la Plana i Almassora i que era un antic saladar.   La Malahá és un municipi de l'interior de Granada conegut per les seues salines. En Sicília trobem Millaga en la província d'Agrigent, en Malta hi ha Mellieha i en Palestina,  el canal al Mallaha.

نَصْر
Nasar, vol dir véncer i al-massar el lloc de la victòria. En Castelló trobem Almassora i en Almeria el riu Almanzora, que dóna nom a diversos municipis. Pel que fa al poble de Castelló, hi ha moltes interpretacions, des de la poètica (hi tingué lloc una victòria) a d'altres més profanes (es tractaria d'un lloc ben irrigat). 

dimarts, 4 de juliol de 2017

EL MARINER II

Fa un any vaig publicar aquesta entrada  en què em preguntava sobre la relació d'una cançó tradicional valenciana, A la voreta de la mar amb un conte dels germans Grimm El fidel Joan. Com o millor dit per què una cançó oral, documentada almenys des del segle XVII, acaba inserida dins d'un conte alemany del segle XIX? El dubte no podia quedar així, he continuat investigant i aquí, algunes de les coses que he trobat.

Primer que tot, el fet que siga una cançó tradicional no significa que siga exclusiva, ja que també la trobem a molts altres indrets com Suècia, Escòcia, el País Basc i fins i tot a Sud-amèrica. Per exemple en basc s'anomena Nesko Ontziratua (la Xiqueta raptada) i en llocs com Andalusia, Cuba, Argentina o Uruguay es coneix com el Marinero Raptor mentre que en Itàlia rep el nom de Il Marinaio  o Il Marinaro. El filòleg Menéndez Pidal va arreplegar la versió en castellà i digué que moltes cançons tradicionals arriben des de França a través de Catalunya. Pel que fa a les versions escocesa i sueca no les he trobades però resultaria interessant poder comparar-les. Llavors la cançó està tan estesa que no fóra inversemblant pensar que també es conegués en Alemanya i que els germans Grimm l'arreplegaren.

Qui eren els Grimm? Foren dos germans alemanys que visqueren a principis del segle XIX, la invasió napoleònica i l'efervescència del nacionalisme alemany. Llavors es dedicaren a recopilar contes tradicionals, històries que es transmetien oralment de generació en generació buscant les arrels i l'esperit de la nació alemanya. Els Grimm hi inclogueren contes que anant el temps esdevindrien molt populars com la Ventafocs, Blancaneu i la Bella Dorment. En canvi la història que aquí ens interessa, la del Fidel Joan ha sigut menys coneguda.

És interessant conéixer que la majoria dels contes els arreplegaren d'un territori al voltant de l'actual estat d'Hesse, en el centre-oest de l'actual Alemanya. La banda nord, al voltant de la ciutat de Kassel havia sigut un refugi per a hugonots, protestants francesos que havien hagut de fugir a causa de les persecucions que realitzà Lluís XIV. De fet algunes de les dones informants dels Grimm eren d'aquest entorn hugonot, un detall sense importància però que explica perquè alguns d'aquests contes ja els havia recollit a finals del segle XVII Charles Perrault.

Perrault fou un escriptor francés que visqué en l'entorn de la cort de Versalles. Va escriure un llibre anomenat Contes de ma mare l'oca en què recollia moltes històries que es contaven en aquest ambient cortesà. Aquests contes tenen indubtablement un origen oral perquè els els contaven als aristòcrates les dides i criades que provenien d'ambients rurals de França. Tal vegada podria establir-se alguna mena de relació entre la França rural i les tradicions hugonotes que arriben a Alemanya. De fet, que algunes històries siguen iguals apunten a aquesta idea o a què els Grimm s'inspiraren en Perrault amb molt de detall.

Retrocedim encara un poc més arrere en el temps per a conéixer a Giambattista Basile, un escriptor napolità que visqué entre el 1566/1575 i el 1632. A banda d'escriptor també fou militar i treballà com a mercenari de la República de Venècia que per aquell temps tenia possessions al llarg de la costa Adriàtica fins a l'illa de Creta (l'illa de Creta fou una possessió veneciana entre 1212 i 1669 aproximadament). Entre 1634 i 1636 va escriure en napolità  Lo cunto de li cunti oveor lo trattenemiento de peccerille o Conte dels contes per a l'entreteniment dels més menuts. S'inspirà en l'estructura del Decameró de Boccaccio i per això l'obra també rep el nom de Pentameró i malgrat el títol, l'escriu per a l'entreteniment de la cort napolitana, fent una arreplega de contes i històries que havia sentit pel regne de Nàpols i durant els seus viatges per la mar Adriàtica. En els seus contes trobem històries com la de Ventafocs (la Gatta Cenerentola), la Bella Dorment (Sole, Luna e Talia), el Gat amb botes (Cagliuso) o Rapunzel (Petrosinella).

Així doncs, una d'aquestes històries s'anomena Il Corvo o el Corb i conta com Milluccio, rei de Fratta Ombrosa era un addicte a la caça. Un dia va trobar sobre una pedra de marbre un corb que acabaven de matar. La sang del corb amerava la pedra i Milluccio va demanar tindre algun dia una esposa amb els cabells tan negres com el plomatge del corb i roja com la sang i blanca com el marbre. Aquest pensament el tenia tant a dins que la seua família començà a preocupar-se'n. El seu germà Jennariello llavors va decidir recórrer el món i trobar eixa dona. Disfressat de mercader es va embarcar en Venècia rumb a El Cairo on trobà una xica anomenada Liviella. Es va fer passar per comerciant i li oferí mostrar-li totes les mercaderies que guardava en la seua nau. Allà i mentre la jove s'encantà mirant mercaderies, Jennariello va salpar i se l'endugué raptada de retorn  al seu regne. El conte continua en una manera similar al dels germans Grimm però la història del rapte és essencialment idèntic al de la cançó.

És llavors el Mariner una tradició oral de Nàpols o d'algun indret de la Mediterrània? Podria ser però si fem un pas més enrere, trobem que la cançó que ens ocupa fou posada per escrit en el poema Lo Mariner, abans que Basile publiqués el seu llibre, per un rector tortosí anomenat Francesc Vicent Garcia i Ferrandis (1578-1623). Garcia i Ferrandis fou un dels principals representants de la literatura catalana barroca i a qui també se l'acusa injustament de ser l'iniciador de la decadència literària catalana. Malgrat tot, de ben segur que el poema era una tradició oral que ell es limità a recopilar. Caldrà continuar investigant.

Finalment deixe aquí la versió piemontesa.


Il marinaro.

—Son leva'-me na matin—bin da bonora.
Son andajta ant' ël giardin—cöje d' rosëte.
Mi rivolto anver al mar,—i' e' tre barchëte;
una l' era carià d' or—e l' auta d' seda,
una l' era d' röse e fjor,—l' e' la pi bela.
—Oh veni, bela, sül mar—à eampre' d' seda.
—Mi sül mar n' a vöj pa 'nde',—ch' i hai nen de moneda.

—Oh veni, bela, sül mar—faruma credit.
Cuand la bela l' e' sül mar,—largo la vela.
—Marinar, bel marinar,—tire'-me a riva!
—A riva pös pa tire',—che 'l mar s' artira.
—Marinar, bel marinar,—tire'-me a sponda!
—A sponda pös pa tire',—l' mar s' asprofonda.
—Marinar, bel marinar,—tire'-me a gjajra!
—A gjajra pös pa tire',—che 'l mar s' aslarga.
—Se me pare al lo savejs,—faria la guera.
—Se vos pare lo savejs—faria pa guera;
che mi son e' l fjöl dël re—de l' Inghiltera.

dimecres, 28 de juny de 2017

APRENDRE ÀRAB SENSE EIXIR DE CASA III

حمة   
Hama designa un lloc d'aigües termals i s'hi deriva la paraula hammam que en àrab significa cambra de bany. Com que en català no existeix el so aspirat, trobarem una -f- al seu lloc, així hama es pronuncià fama i amb l'article Alfama. L'Alfama és una partida del terme de Benissa situada a la vora dels barrancs del Fantaixat i del Catnar. Tot i que no s'han trobat restes de canalització d'aigües, la proximitat de la partida del Catnar (qanat- canal) ha dut a pensar a alguns investigadors com Teodoro Crespo i Antoni Banyuls en què efectivament devia haver-n'hi. En la Vall d'Albaida, en terme de Bellús hi ha la Font d'Alfama. Aquestes aigües es convertiren en un balneari impulsat pel  marqués de Bèlgida a principis del segle XIX, malauradament en l'actualitat es troba dins del pantà de Bellús. Fora trobem el Desert d'Alfama a l'Ametlla de Mar (Tarragona) i el barri de l'Alfama a Lisboa (Portugal). En castellà la h aspirada emmudí i així hi ha Alhama, a Múrcia i a Granada.

Pantà de Bellús on descansa el balneari d'Alfama


         ولجة
Walaja es refereix a un meandre del riu o a una planura al costat del riu, o més ben aviat als camps que es conreaven en la terra depositada dels rius.  Al-Walaja o Algoleja és un topònim molt freqüent, apareix en Albalat de la Ribera, Algemesí, Alginet, Alzira, Antella, Beniarbeig, Callosa d'En Sarrià, Calp, Carlet, Castellonet de la Conquesta, el Genovés, Llutxent, Montitxelvo, Murla, la Nucia, Polop, Sumacàrcer, Terrateig, Vallada o Vallés. El poble Alcoleja podria haver sigut Algoleja i canvià la pronúncia per la presència de la torre senyorial (ja en parlaré, d'Alcoleja). És un topònim que apareix sempre al costat de rius o barrancs. Les terres d'algoleja solien ser de propietat comunal i les conreava aquell que volguera car per la seua ubicació, sempre hi havia el risc que alguna vinguda de riu arrasés tota la feina invertida. A l'altra banda de la Mediterrània hi ha Al-Walaja,  una població de Palestina.

L'Algoleja de Calp dóna nom també a una platja en la desembocadura del Quisi. Com a curiositat dues imatges de com ha evolucionat en els darrers cent cinquanta anys.

Platja de l'Algoleja de Calp en un mapa del segle XIX

Platja de l'Algoleja hui amb un elevat grau d'urbanització


بِئْر

Bir, pou. Trobem l'Albir (redundant) a l'Alfàs del Pi. Penyes de l'Albir també és el nom amb què es coneix la Serra Gelada, encara que els pescadors mallorquins, diuen,  ho canviaren per Penyes de l'Arabí i així apareix en certs mapes. A Cortes de Pallás hi ha la partida dels Pous de l'Albir (els pous del pou) i és el nom d'una altra partida de la Iessa (els Serrans). Albir també és el nom d'un barranc i els pous de l'Albir a Cortes de Pallars (Vall d'Aiora). En Eslida (la Plana Baixa), l'Horta de la Font d'Albir i Albir a Alfafara (el Comtat).

 El plural d'Albir és Abiar i l'Abiar és una partida que comparteixen Teulada i el Poble Nou de Benitatxell, fou una antiga alqueria que quedà despoblada a finals de l'Edat Mitjana. En el Repartiment hi ha un rahal abbiar a l'Horta de Gandia.

Finalment dos topònims discutits: un és Biar, a l'Alt Vinalopó, que podria ser els pous amb la pèrdua de la a-encara que altres li donen el significat d'Apiarum (lloc d'abelles) o de Vial (per estar en la Via Augusta). L'altre és el nom de Guadalaviar, nom del riu Túria. Guadalaviar podria ser Wadi al-Abiar o riu dels pous, però també s'interpreta com a Wadi al-Abyad, riu blanc (en favor d'aquesta hipòtesi, riu Blanc és un altre dels noms que rep el riu).

Penyes de l'Albir


مَزْرَعَة
Mazra'a, pot definir una explotació agrícola, una granja o un camp sembrat. En la Safor trobem Almiserà, dit també popularment Miserà. Un topònim semblant fou. Un poc més al sud, en l'Alt Vinalopó, en Almiçra la Corona d'Aragó i el regne de Castella signaren el 1244 el tractat que establia els límits del regne de València. Anant el temps Almiçra o Almirra perdé l'article i es quedà solament com a Mirra i Camp de Mirra (popularment en valencià també es coneix com  el Campet) com es coneix hui en dia. El Camp de Mirra és per tant redundant però ja anem veient que això no és cap problema, observem llavors que els noms perden significat però el sentit es manté al llarg del temps.

Camp de Mirra

فحص
Fahs, és una altra manera de dir camp sembrat. Amb l'article tenim Alfàs i els tenim a la Marina Baixa (l'Alfàs del Pi), l'Alt Palància (Altura-el Alfás), l'Alcoià (el Fondó de l'Alfàs-Castalla) i finalment a la Safor (l'Alfàs a Ador). En Tunísia trobem El Fahs, una ciutat propera a Tunis.
Al-fahs o Alfàs. Alfàs o El Fahs és una ciutat de Tunísia. Hi ha a Altura i el Fondó de l'Alfàs a Castalla i una partida a Ador (un altre topònim àrab en què ja entrarem). 

Abans de seguir voldria fer una reflexió. Altura és un poble castellanoparlant i el mot és el Alfás i no invents com Alfaz que veiem al sud,  això hauria de fer pensar sobre eixa dèria de traduir els mots sense cap sentit per a fer-los menys valencians.

Alfàs del Pi


منية
Munya és una paraula curiosa perquè significa anhel, desig però en la península Ibèrica adquirí el significat de jardí o hort i s'aplicava per a designar sobretot, jardins que pertanyien a membres de la reialesa. D'Almúnies en trobem per tot arreu, el Ràfol d'Almúnia (Marina Alta), l'Almúnia de Castellnou (l'Alt Palància) a Castelló, l'Almúnia d'Alzira (la Ribera Alta) i diverses  Almunia, Almuinha, Almuíña, Almuña escampades per la península. Una evolució d'aquest mot és Almoines, a la Safor encara que la semblança amb el mot almoina fa dubtar-ho. 

El Ràfol d'Almúnia

dimecres, 21 de juny de 2017

ELS VAN SALÉ, PIRATES BERBERISCOS A NOVA YORK

Com en l'entrada anterior vos vaig parlar sobre Jan Janszoon, un pirata holandés convertit a l'islam i que operà des de les costes de Barbaria, hui parlaré sobre un dels seus fills, Antony Janszoon van Salé. Antony fou el fill que tingué Jan amb una dona morisca i va nàixer a Cartagena l'any 1607. La identitat de sa mare és un misteri, alguns diuen que era una princesa, filla del soldà del Marroc però això té més visos de ser llegenda que realitat.

Els primers anys de la seua vida els passà amb la seua família, vivint entre Salé i Alger i dedicant-se al lucratiu negoci de la pirateria. La família es mudà a les Províncies Unides i el 1629 Antony es casà en Àmsterdam amb una alemanya anomenada Grietse Reyniers. L'any següent el matrimoni se n'anà cap al nou continent i s'instal·là com a colons de la Companyia Holandesa de les Índies Occidentals en Nova Àmsterdam, fundada a penes uns anys abans, el 1625. La ciutat fou conquerida pels anglesos l'any 1664 i rebatejada amb el nom de Nova York.

Amb l'herència acumulada gràcies al pillatge marítim, Antony esdevingué un dels principals terratinents de la colònia. La seua finca es situava en la banda septentrional de l'assentament, on hui es troben Wall Street i Broadway, ja que en aquesta època Nova York es reduïa a una part de l'illa de Manhattan. Però malgrat ser un potentat, ni Antony ni la seua esposa eren ben vistos pels seus conciutadans. Ell era conegut amb el malnom del Turc, en referència a la seua vida anterior. Antony també era musulmà, tal vegada el primer musulmà a xafar el continent americà i la societat colonial era molt conservadora. Ben coneguts són els processos de persecució de bruixes que acabaren en aquells infausts fets de Salem ocorreguts el 1692.

Com a exemple de les difícils relacions dels Van Salé-Reyniers, l'any 1638-1639, una dècada després de la seua arribada, concentraven un 10% dels plets judicials de la colònia. A Grietse Reyniers se l'acusava de ser una dona llibertina i de vida llicenciosa, alguns fins i tot asseguren que va introduir la prostitució en Nord Amèrica. Conten que una nit intentà mesurar amb una vara els penis dels clients d'una taverna, encara que això sembla més invenció malintencionada. Per això les autoritats decidiren expulsar-los. No se n'anaren gaire lluny, adquiriren uns terrenys d'enfront de l'illa i l'anomenaren Nova Utrecht, coneguda hui en dia amb el nom de Brooklyn. Malgrat les adversitats, es mantingué com a gran terratinent, de fet l'illa de Coney Island arribà a ser coneguda amb el malnom de l'Illa del Turc com a mostra de la quantitat de terrenys que hi posseïa.

Tal vegada per la manera com els havien tractat els altres colons, Antony tingué una especial sensibilitat cap a les minories que hi habitaven. L'any 1669 Grietse va morir i Antoni es tornà a casar, ara amb Metje Grevenraet una holandesa però de religió quàquera. Els quàquers representen una vessant del protestantisme que rebutja qualsevol intermediari entre el creient i Déu, per això no accepten les jerarquies sacerdotals i això els comportà molts conflictes amb els calvinistes i els anglicans. Van Salé, que continuà sent musulmà fins que morí l'any 1676, esdevingué padrí de l'església quàquera a Nova York.

Antony i el seu germà menut, Abraham, que també hi vivia, són els iniciadors d'una important nissaga familiar novaiorquesa, els Van Salees. Entre els descendents d'aquesta nissaga trobem el president republicà Warren Harding (1921-1923), l'esposa del president Kennedy, Jacqueline Onassis o l'actor Humphrey Bogart. Abraham Van Salé tingué un fill amb una esclava africana i d'aquesta branca provenia Jacqueline Onassis, llavors conten l'anècdota que durant la presidència de Kennedy i amb tot el conflicte de la lluita pels drets civils dels afroamericans, la Societat Genealògica de Nova York li va proposar a la primera dama que fera gala de la seua sang africana però ella per descomptat va negar que això fos cert. I un d'eixos dubtes que se m'ocorren a mi, quan Humphrey Bogart va rodar Casablanca, en seria conscient de què la ciutat marroquina on se situa l'acció es troba ben a prop de Salé, l'assentament on els seus avantpassats iniciaren la seua fortuna?

I ja està, esa es la noticia.

dimecres, 14 de juny de 2017

MURAT RAIS, UN PIRATA HOLANDÉS A LES COSTES DE BARBARIA

Jan Janzoon va nàixer en el port de Haarlem, al nord de Flandes l'any 1570. A penes dos anys abans havia començat la rebel·lió de les províncies del nord contra Felip II d'Habsburg per aconseguir la independència. Els rebels holandesos empraren el corsarisme per a atacar les embarcacions que navegaven sota el pavelló dels Habsburg i així tenia uns 30 anys quan començà a atacar les naus hispàniques que s'aventuraven vers els ports flamencs. Ben prompte aquestes aventures se li quedaren curtes i descendí cap al sud, cap a les costes de la temuda Barbaria.

El 1595 s'havia casat amb una dona holandesa i havien tingut dos fills, tanmateix en marxar-hi va conéixer una altra dona, una morisca de Cartagena, amb qui tingué altres quatre fills. L'any 1618 mentre es dedicava a assetjar algunes poblacions de l'illa de Lanzarote, fou capturat per una nau barbaresca i dut com a captiu a Alger. Per aquell temps hi vivien tota classe de gents: berbers, àrabs, turcs, jueus, europeus (italians, francesos, anglesos, holandesos...). La Treva dels Dotze Anys entre els rebels holandesos i Felip III i l'entronització dels Estuard en Anglaterra havien deixat sense feina a molts corsaris de la Mar del Nord que llavors decidiren provar fortuna en Àfrica. Com feien molts europeus, Jan es va convertir a l'Islam i es canvià el nom pel de Murat Rais, dit el Jove per distingir-lo del Vell, un pirata albanés ben conegut a la Marina i que esmenten Cervantes i Lope de Vega  en diverses obres.

El negoci de Jan o Murat va ser pròsper fins que el bei d'Alger decidí que la pirateria no era rendible. Acabava de signar un tractat comercial amb el rei Lluís XIII de França i entre les condicions posades, el bei havia de deixar de donar suport als pirates. Per aquell temps el soldà de Marroc havia decidit estimular el port de Salé com una base corsària, justament on s'acabava d'instal·lar una comunitat morisca important. Allà també arribà Jan amb la seua família i alguns hòmens fidels. El 1619 els pirates van prendre el control del port i declararen la República de Salé, independent del soldà del Marroc, el qual acabà per reconéixer més o menys la independència per a evitar enfrontaments i perquè se'n beneficiava igualment de la seua existència gràcies al comerç.

Des de Salé Jan i els seus hòmens es dedicaren a atacar els ports de l'Estret de Gibraltar i eventualment també anaren més cap al nord, més enllà del Canal de la Mànega atacaren ports anglesos, irlandesos i flamencs i fins i tot arribaren a Islàndia. D'Islàndia s'endugueren entre 400 i 900 captius i els veneren en distints mercats del nord d'Àfrica, aquest episodi es coneix com el Tyrkjaránid o Raptes turcs. La tripulació de Jan estava formada per una barreja de barbarescos, turcs, jueus sefardites, moriscos, holandesos renegats i altres, era una mena de coalició de gents agreujades d'una manera o una altra per la monarquia dels Habsburg, cosa que també fa plantejar-se quina classe de política feien els Àustries.

Cap al 1627 les tensions creixents entre els moriscos de Salé i el soldà del Marroc motivaren a Jan a tornar a Alger. Des d'allà es dedicà a llançar atacs sobre les Illes Balears, Còrsega, Sardenya, Sicília, Creta i altres illes gregues que per aquell temps eren propietat de la República de Venècia. El 1635 fou capturat pels pirates de Malta i romangué com a captiu durant cinc anys i fins que va poder fugir gràcies a l'ajuda del Bei de Tunísia. En recobrar la llibertat, s'instal·là en Marroc com a funcionari del soldà però després de la visita de la seua filla, la que havia tingut en el seu primer matrimoni, decideix tornar a Holanda on morirà anys després.

Un altre dia vos contaré la història d'un dels fills de Murat Rais, que té una biografia igual o més interessant.

dimecres, 7 de juny de 2017

APRENDRE ÀRAB SENSE EIXIR DE CASA II

Aquí vos presentaré, com vaig fer en l'anterior entrada, topònims que deriven de l'àrab i que en l'àrab estàndard encara guarden un significat.

Abans de res, en l'anterior entrada vaig dir que no havia trobat topònims valencians amb l'element jabal (muntanya) llevat del Cavall Verd (i se li donen altres interpretacions). Però com quan no busques, trobes, l'altre dia encara vaig ensopegar amb dos a la Valldigna: Gebalcobra i Gebalsogra. Amb l'element جبل (jabal= muntanya) més كبير (kabyr)  gran i صغير (saguyr) petit en el comparatiu superlatiu tenim "la muntanya major i la muntanya menor, els dos promontoris que formen la foia on es va desenvolupar la vila de Tavernes.

La Valldigna.
Font: By Espencat - Treball propi, Domini públic, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=3846849



 رَمْل
Ramla s'empra per a designar un terreny on sol dipositar-se l'arena. També pot emprar-se per a anomenar l'arena o el mateix curs d'aigua que la diposita. Amb aquest sentit nosaltres hem heretat la paraula rambla. De rambles hi ha moltes, les més conegudes, les de Barcelona. A casa tenim de nord a sud un rosari de rambles, rambletes, ramblaretes, ramblíssos o ramblars. A Xàbia justament tenim els Ramblars, a la riba sud del Gorgos i més conegut per ser l'abocador del fem. Exceptuant els noms obvis, un altre ramla és el del nom Guardamar que provindria de Wadi ar-Ramla o Riu de l'Arena, ambdós Guardamar es troben en la desembocadura de sengles rius (el Segura i el Riuet de Daimús) i hi ha dunars. Fora del País Valencià, un topònim semblant al de Guardamar és el del riu Guadarrama.

Abans de continuar cal comentar una cosa per a entendre la formació de certs mots. En àrab les lletres es poden classificar en dos grups, solars i lunars en funció de si l'article determinat al es manté íntegre en la pronúncia o si la l es fon amb la consonant següent. En castellà, que ha conservat major quantitat d'arabismes amb l'article, es veu millor aquest fenomen, pel qual es diu atún i no altún, azúcar i no alzúcar, arrabal i no alrabal, aceite i no alceite, etc. Per això, Guadarrama i no Guadalrama.

Dunes i desembocadura del riu Segura a Guardamar.




خندق

Khandaq, pronunciat amb la j castellana suau. En àrab modern significa trinxera o solc fet en el sòl però antigament, o almenys en àrab andalusí, també podia donar nom a una depressió del terreny en forma de barranc. Així trobaríem la Vall d'Alfàndec (un altre nom redundant) que anant el temps canvià el nom pel de Valldigna. A Jesús Pobre trobem un Miralfàndec en què mira- podria ser binna (penya arabitzat) en referència a algun tossal al costat d'un dels barrancs que baixen del Montgó. Alfinac el trobem a la Llosa de la Plana i a Puçol  Finalment trobem la partida de Benissa coneguda com a Fanàdics (escrit Fanàdix). Si handaq és barranc, hanadiq n'és el plural i si coneixeu la zona, sabreu per què. Sobre Fanàdics vaig considerar un temps que vingués de l'àrab fanàdiq, que és el plural de funduq o lloc d'allotjament (d'on ve el nostre mot "fonda") però la zona no és un lloc de pas que justifiqués alguna edificació d'aquest tipus.

Igual que les f- llatines en castellà acabaren aspirant-se fins a desaparéixer, en català les h aspirades es convertiren en f- per això diem Alfàndec i no Alàndec.


عين
'In, la primera lletra no es transcriu però és una barreja entre una a i un so gutural. Significa brollador d'aigua o font i a la Serra d'Espadà en trobem un, d'Aín. És un topònim freqüent que trobem als Emirats Àrabs Units, Oman, Tunísia, el Líban o Algèria.




وادي

Wadi significa vall i en la península Ibèrica acabà designant els rius per si mateixa. D'exemples n'hi ha molts i són molt coneguts: Guadiana (el riu Anas), Guadalquivir (quivir= kabir, el riu gran), Guadalaviar, l'antic nom del Túria i com es coneix encara en Terol (Wadi al-Abiar, el riu dels pous, o Wadi al-Abyad, el riu blanc), Guadalupe (Wadi al-Luben, el riu amagat), Guardamar i Guadarrama que ja he esmentat abans. Guadasséquies (Wadi as-Sakiyas) és el riu de les séquies (i com la lletra sin és solar, és Guadasséquies i no Guadalséquies). Guadassuar, el riu negre (Wadi as-Swad) o Guadalest, un nom format amb l'element aràbic wadi més un element que probablement és mossàrab o preromà. 

Una altra característica de l'àrab és que el complement directe (un mot que completa un altre) s'expressa juxtaposant ambdós elements sense cap preposició (el riu les séquies= el riu de les séquies), mentre que en valencià necessitaríem la preposició de (el riu de les séquies). Tanmateix en l'àmbit oral el valencià també prescindeix d'eixa de per exemple quan diem me cague'n la cara'l dimoni (i no del dimoni) o la figa ta tia (i no, la figa de ta tia).



فوارہ
Fawara vol dir font i el tenim també ben representat en el poble de la Ribera Baixa, també dit Favareta i en partides, llocs o barris diversos a Beniardà, la Nucia, Pego, València, Benetússer, Llaurí. En el Matarranya en trobem una altra i també en Sicília. No és un topònim però té idèntic significat l'editorial Alfaguara.


La font de Favara a la Nucia


بحر
Bahar significa mar, riu o un cos d'aigua, però m'interessa més el seu  diminutiu بحيرة (buhaira) d'on ve l'Albufera o la petita mar. A banda de la de València, en trobem d'altres a Mallorca, a Menorca, a Adra (Almeria) i a Portugal, Albufeira. A més en Alacant tenim l'Albufereta (una doble redundància= la la mar xicoteta xicoteta) i també hi ha una altra a Pollença. 



L'Albufera de València


جزيرة 
Finalment tenim Jazira que vol dir illa. A casa nostra la més coneguda és Alzira, l'illa del Xúquer. A Andalusia trobem Algesires i en altres llocs trobem Gzira en Malta o l'illa de Gezira a Egipte. Aljazira, a banda del canal de notícies àrab, també és el nom amb què es coneix l'Alta Mesopotàmia perquè la posició dels rius Tigris i Eufrates fa una mena de terra rodejada d'aigua. En època andalusina Madina al Jazira (la ciutat de l'illa) era el nom amb què els àrabs conegueren Ciutadella de Menorca. El plural de Jazira és Jazair, d'on rep el nom la ciutat d'Alger i per extensió, el país sencer Algèria.

La muralla d'Alzira. Els dipòsits del riu han anat fent-les xates.
Font: unedvalencia.es

dimecres, 31 de maig de 2017

APRENDRE ÀRAB SENSE EIXIR DE CASA

Arran d'anar mirant cosetes sobre etimologia aquests mesos, vaig trobar que hi ha nombrosos noms d'origen àrab i que en l'actualitat continuen tenint un significat en l'àrab estàndard. D'altres no, bé perquè s'han perdut eixos mots o perquè els topònims serien d'origen àrab hispànic, unes varietats de l'àrab que ja no existeixen. Per això voldria posar aquí algunes d'eixes paraules perquè la toponímia també pot ser una ferramenta per aprendre llengües.

Davant de tot cal fer un breu apunt gramatical. En àrab l'article determinat (el nostre el, la) és al, per això hi ha tants arabismes que comencen per eixes dues lletres perquè en passar a la nostra llengua, l'article va quedar fossilitzat en el mot. Això és sobretot més freqüent en castellà i en portugués que en català, per exemple: algodón < cotó; azúcar > sucre; albornoz > barnús; alcachofa > carxofa (i en menys casos succeeix al revés: berenjena > albergínia).

غار 
Ghar significa cova  i tenim el riu Algar (al-ghar, la cova) que naix en la Serra de Bèrnia i desemboca en Altea, o el municipi d'Algar de Palància en el Camp de Morvedre. Altres Algars els trobem a Montaverner, Beneixama, Benassal, Tuéjar o Gandia. A les Illes Balears també trobem diversos S'Algar (amb la redundància de l'article definit). A fora del país també trobem Algars a Guadalajara i a Cadis.  Es diu  sovint que el topònim Laguar ve d'aquest mot, essent el plural i volent dir les coves però personalment no em convenç perquè coves en àrab es diu ghiran.

Les fonts d'Algar, font: enciclopedia.cat


        غور
Ghur (pronunciat també ghaur) significa vall profunda o depressió, podria ser d'on vinguera el topònim de la Vall de Laguar en referència al Barranc de l'Infern que la recorre. A tots els registres apareix Laguar com a plural de gar cova però com ja he esmentat abans, el plural de gar no és gwar. Pel que fa a aquesta interpretació hi ha el problema de com ghaur es converteix en ghuar i que el topònim siga Laguar (antigament Alauar) i no Alguar.

Barranc de l'Infern a la Vall de Laguar.
Font: By Joanbanjo (Own work) [CC BY-SA 4.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/4.0)], via Wikimedia Commons


عُقاب
Uqab (pareix que depenent del dialecte pot pronunciar-se aqab, auqab, oqab) significa altura, lloc elevat i per assimilació, també àguila. D'al-uqab trobem dos topònims valencians, Olocau i Olocau del Rei, ambdós construïts en alt, el primer en la Serra d'Espadà i el segon als Ports. D'uqab se'n derivaria el diminutiu uqayba, donant com a resutlat Olocaibe o Ocaive, el castell de Pedreguer que controla l'accés des de Dénia cap a les valls de l'interior. 

Olocau des del jaciment del Puntal dels Llops.
Font: By Alcavó (Own work) [CC BY-SA 4.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/4.0)], via Wikimedia Commons

جَبَل

Jabal, muntanya. Al País Valencià sols tenim dos exemples, Benigebel, una partida de Tàrbena i que voldria dir la penya de la muntanya i possiblement el Cavall Verd en què cavall és una adaptació de jabal feta pels cristians i per un fenomen en què s'intenta donar un sentit a un topònim que ja no diu res. Fora tenim Javalambre, la muntanya roja, el riu Jabalón, Gibraltar i Gibraleón. En Sicília també apareix, per exemple en Mungibeddu (gibeddu > jabal), el nom sicilià del volcà Etna, nom que es recupera a partir del Renaixement. En català antic el volcà encara s'anomenava Montgibell.

Serra de Javalambre.
Font: Sierra_de_Chabalambre {{Flickr by-nc-sa|http://www.flickr.com/photos/depredator007/6291773467}}



كَومة
Kuma, elevació de poca alçada, coma. És un nom bastant prolífic, a tots els pobles hi ha una coma o una cometa.


مرج
    
Marj, marjal, lloc on s'estanca l'aigua. És un topònim també molt prolífic: el barri de Marxalenes a València, on antigament s'estancarien les aigües que baixaven del Túria, la Marjaleria a Castelló de la Plana, Marjaletes a Alacant, la Marjal que uneix Pego i Oliva, la Marjaleta de Daimús...A Finestrat hi ha L'Almarjalet, un altre cas de topònim amb l'article redundant. També tenim l'Almorig a Faura, l'Almaig a Callosa d'En Sarrià i l'Almoraig a Xixona, nom que es repeteix al Poble Nou de Benitatxell en la cala del Moraig o de l'Almoraig.
Altres dos que podrien ser-ne derivats són la Marxuquera i el Marxucal, ambdós a la Safor. Encara que es discuteix aquesta etimologia.
Tornant breument a Marxalenes, no sé si caldria que el nom oficial fos amb j, és a dir Marjalenes, ja que com està ara sembla una valencianització del castellà Marchalenes o una transcripció de la pronúncia local.
Marjal dels Moros a Montcada.
Font: http://www.paisatgesculturals-rsm.org/01V/la-marjal-dels-moros/


       قلة
Qola, cim o petita muntanya. Tenim al Maestrat Culla i a la Ribera, el diminutiu Cullera o el redundant Benicull, la penya de la muntanyeta. A Granada hi ha dos Cúllar i a Almeria trobem Escúllar. A fora de la península el trobem en Síria, Marroc o Malta. Aquí en concret trobem Colla Safra, una muntanyeta de color groguenc, nom que trobem en la nostra paraula safrà (asfar> groc).

La muntanya de Cullera que dóna el nom a la població.
Font: CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=236790


dijous, 25 de maig de 2017

DE VISITA PER L'ILLA

El darrer cap de setmana vaig estar a Mallorca amb amics i he de dir que em va recordar molt al País Valencià pel que fa al paisatge. La impressionant Serra de Tramuntana amb les cales, els barrancs i els penya-segats em va semblar com estar a la Marina però tot molt millor conservat. Ajuda a imaginar com seria el litoral de la Marina si no estigués plagat de xalets. Al cap i a la fi és la continuació del sistema Bètic, les nostres muntanyes emergides de nou després de precipitar-se a la mar en el Montgó i el Cap de la Nau.

En canvi, en l'arquitectura sí que hi vaig trobar diferències. Lluny de les cases emblanquinades, totes les façanes estan recobertes amb pedra de tova, en un estil molt semblant al d'altres illes mediterrànies com Sicília o Malta. A més a més hi ha les omnipresents mallorquines.

Una altra cosa que em va cridar l'atenció fou l'ampla presència del mallorquí per tot arreu, fins i tot a Palma. En altres llocs s'invisibilitza la llengua pel turisme. Al principi pot costar fer-se al mallorquí, conseqüències de la quasi inexistent presència del balear als mitjans del País Valencià. Però únicament cal acostumar-se a la diferent flexió verbal, a la desaparició de les -r finals, com fan a Xàbia, a l'ús de l'article salat i a algunes diferències lèxiques. A baix de tot deixaré algunes paraules que diuen diferents.

La visita fou molt curta, tot i això poguérem visitar uns quants llocs. Estiguérem a Palma on tenen una llotja com la de València però més menuda i un centre comercial molt punk. També passàrem per davant del Palma-Arena i la rampa dels jutjats de la ciutat. Després pujàrem cap a la Serra de Tramuntana. Valldemossa és un xicotet poble de la serra i és conegut perquè hi visqueren una temporada Chopin i l'escriptora francesa George Sand. En realitat s'anomenava Amandine però havia d'escriure sota el pseudònim d'un home per tal que li publicaren obres. A Valldemossa totes les cases tenen mallorquines verdes i una maniseta amb la santa local Caterina Tomàs, es veu que si no la tens, et pugen l'IBI.

Més tard anàrem a Deià que és encara més menut i està a la vora d'un barranc. Hi visqué l'escriptor anglés Robert Graves, conegut per la seua obra Jo, Claudi i que també escrigué un diccionari de mitologia grega molt recomanable. A sobre del poble hi ha un xicotet cementeri des del qual s'albira la vall que baixa fins a la mar. Fou curiós perquè a les tombes hi havia alguns cognoms de la Marina com Rosselló o Vives. Visitàrem la Cala de Deià i després veiérem la posta de sol des de la Foradada. És impressionant veure com el sol es pon dins de la mar, al País Valencià no hi ha llocs on poder veure una posta així. Ara bé, al voltant s'hi ha construit una mena de baret amb música chill-out i música d'Andrea Boccelli sonant en el moment climàtic de l'ocàs, coses del turisme.

A la nit tinguérem un sopar mallorquí: pamboli, que és pa amb oli i tomaca i de fet hi ha fins i tot pamboleries, camaiot, sobrassada i trempó. Estava tot molt bo, molt bo, jo no sé què li posen però estava tot molt bo.

Al sendemà visitàrem Manacor que és on nasqué el pare Alcover, creador del Diccionari Català-Valencià-Balear. De Manacor marxaren molts emigrants al segle XVII per a instal·lar-se en pobles de la Marina com Alcalalí, Llíber, Murla, Ondara, Orba, Pedreguer o Xaló. En acabant tornàrem a Palma i visitàrem el Castell de Bellver, on estigué presoner el ministre Jovellanos. És un edifici del segle XIV i fou la residència dels reis de Mallorca (compartida amb Perpinyà) entre els segles XIII i XIV.

Finalment visitàrem S'Arenal que és com Benidorm però pitjor. Hordes d'alemanys bufats pel carrer bevent i fent cas omís de les normatives municipals, una imatge del que som per a Europa, un bordell gegant on fer el que no s'atrevirien a fer en casa. En definitiva ha sigut una visita molt agradable. Hi tornarem.


Bonus track:
L'exic mallorquí-valencià
Horabaixa - vesprada
Berenar - esmorzar (o berenar)
Padrins - avis
Moix - gat
Ca - gos
Al·lot - xiquet
Tomàtiga - tomaca




dimecres, 17 de maig de 2017

LES OLORS DE L'ESTIU

De què fa olor l'estiu? zimzum zimzum, de què fan olor els núvols?

Hi ha una sèrie d'olors que relacione amb l'estiu, l'olor de lleixiu, per exemple o el del clor, la gespa acabada de tallar, la crema solar, la suor, les algues en descomposició, l'arena, el fregitório en cadena dels bars. L'arena fa olor? Sí, fa olor de sol, a vidre i a terra. En canvi l'olor de la mar no és un que em recorde a l'estiu perquè t'acompanya tot l'any. Tot i que no és la mateixa mar la de l'hivern que la de l'estiu. No, va canviant amb les estacions i mostra un color diferent. Però el que sí que em recorda a l'estiu és l'olor de la panotxa dels pins, és una olor que t'omple el nas i que et satura els conductes respiratoris i quasi sempre va associada al cant de les xitxarres. No vos passa que en sentir una xitxarra fa com més calor? Les xitxarres també em recorden a eixes llarguíssimes vesprades d'estiu, caloroses, avorrides, mortes en què si tens sort, pots passar-te-les vegetant en qualsevol racó fresc i si no, et toca pencar i et costa lluitar contra l'amodorramenta que provoca la calor.

dimarts, 2 de maig de 2017

AMOR D'AMO

Darrerament he estat llegint la novel·la de Carme Miquel Aigua en Cistella, que és una expressió que sempre diu ma mare: Amor d'amo, aigua en cistella. I què vol dir? Bé, agafa una cistella d'eixes de llata o de vímet i ompli-la d'aigua. Al principi vessarà alegre però tan bon punt com deixe de rajar la font, l'aigua anirà colant-se ràpidament entre les vetes fins a no quedar-ne ni rastre. I em recorda a moltes situacions de la vida laboral, als cafés gratis, als colpets a l'esquena, a les felicitacions, als dinars de Nadal, als dies de permís, a les propines, als dons que concedeixen graciosament els caps però que sempre tenen una cara B. Ah sí! En la majoria de caps totes les accions tenen una cara B, especialment pel que fa a allò de declarar els ingressos. Colpets a l'esquena i salari mínim, felicitacions i si estàs malalt no cobres, café gratis però vine a treballar els dissabtes sense cobrar i quan deixes de ser necessari, patada i a casa. I no intentes alçar el cap perquè llavors ja tens a la tropa mediàtica parlant de sacrifici i de capital emocional i que "és que hui en dia la gent no vol treballar (sense cobrar)" Conegueu cap ricot que done duros a pessetes? I nosaltres sí que hauríem de fer-ho?  També et diuen que això de protestar està molt bé però és del passat, que marxisme, sindicalisme, lluita obrera, tot això ja està superat, no com el feixisme  que sembla cada dia més viu i de color de rosa.

Encara que la novel·la parla més dels senyorets que sempre buscaven xiques de classe baixa, sovint empleades amb les quals gitar-se, sense compromís,  m'ha recordat a moltes situacions de la vida laboral i és que el treball i el sexe sempre acaben trobant-se. I que treballem per diners, que el café i els colpets estan molt bé però són accessoris i no substitueixen els diners, que fins a on jo conec, encara no he vist a ningú fer-se ric treballant debades, que debaes els frares peguen cabotaes, i que sí que n'he vist fer-se'n a costa dels treballadors.


dimarts, 18 d’abril de 2017

TANTALITZAT

Passat el primer trimestre de l'any és moment de revisar la llista de propòsits anuals. L'únic que tenia jo enguany era escriure més i mireu, han passat gairebé quaranta dies des de l'última entrada, ja puc passar a 2018. Cert és que en determinats moments he oblidat l'existència d'aquest diari interactiu  i també en part l'última entrada em va deixar extenuat i en part perquè la meua vida és tan interessant com un quilo de creïlles. No es pot negar que aquest blog ha viscut la seua època daurada vivint fora i com eixa etapa ja està tancada eixos dies no tornaran. És com si aquella època d'esplendor fora l'imperi romà i aquesta decadent, l'imperi bizantí. Però ei, l'imperi bizantí va durar el doble en el temps així que poseu-vos còmodes.

Per a explicar el títol he de contar una historieta de la mitologia grega així que esperaré mentre recolliu les vostres coses i fugiu...

...bé, per als supervivents, Tàntal era rei dels frigis i fill de Zeus i per això freqüentava els sopars dels déus de l'Olimp. Però va ocórrer que no era gens discret i contava a tot aquell que volguera escoltar-lo, les coses de què els déus parlaven. A més resulta que sempre baixava de l'Olimp amb les butxaques carregades de nèctar i ambrosia del rebost olímpic. No era Tàntal llavors, una persona estimada en els dominis celestials però clar per molt Zeus que fóra Zeus i anés fent fills a tiri bandiri, havia de respectar el règim de visites i tocava aguantar un convidat tan peculiar.

Conten també que en una altra ocasió els déus havien eixit a fer bolos per Frígia i van decidir hostatjar-se en Ca Tàntal. Bé fóra perquè els déus menjaven més que una revolta de riu i els rebosts ja tremolaven de buits com estaven o perquè volia impressionar els seus convidats, Tàntal va decidir matar el seu fill Pèlops i clavar-lo dins de l'olla del sopar. Arribats a aquest punt ja tinc la sensació de repetir-me i és que part d'aquest mite ja l'he contat abans: clica ací. Al final es va descobrir el crim i Zeus va traure el xiquet viu, van haver de reconstruir-li una espatlla amb ivori perquè la seua se l'havia menjada Demèter, qui tenia el cap en la seua filla Persèfone raptada per Hares. Un crim d'eixa magnitud mereixia una pena exemplar però Posidó s'enamorà de Pèlops, se l'endugué al seu palau submarí i tots contents.

Finalment Tàntal acabà veient-se involucrat en el segrest d'un dels gossos de Zeus i ara sí que sí, el senyor de l'Olimp el va matar i el va enviar de cap al Tàrtar, on fou sotmés a diverses tortures. Fou condemnat a passar l'eternitat lligat dins d'un llac amb aigua que li arribava fins a la barbeta i sobre ell penjaven les branques d'un arbre carregades de fruits. Cada vegada que Tàntal intentava beure, l'aigua es retirava i quan intentava agarrar un fruit per a menjar, les branques s'elevaven, així el condemnaren a perpetuïtat a patir gana i set. I per allà deu continuar encara.

Tot això és per a dir que els anglesos, que tenen paraules per a tot, van inventar el verb tantalize. Tantalitzar consisteix a turmentar algú amb la visió de quelcom desitjat però fora d'abast o també, burlar-se despertant unes expectatives que són repetidament defraudades. Així m'he vist jo els darrers mesos, cada setmana tantalitzat, a les portes d'aconseguir una adjudicació que em tragués del pou de l'atur  però quedant-me cada setmana com la nóvia de Pinet, amb la cara llavà i el monyo fet, aka despagat. Jejeje, haber estudiao. Clar, cada setmana es reincorporen aquells companys que han acabat la seua substitució i van per davant per tindre experiència. I és molt frustrant tot això perquè al cap i a la fi la posició que ocupes en la bossa la determina com puntua el tribunal i l'atzar i no hi ha res que pugues fer durant l'any per a millorar-la  i et quedes amb la sensació de ser un simple número.

Però jo no pense passar-me l'eternitat esperant i darrers esdeveniments en les últimes setmanes m'han permés aconseguir per fi un treball, temporal, això sí però a diferència de Tàntal jo podré fugir del Tàrtar, més que siga uns mesos.