NOTES SOBRE LONDRES

És increïble com de pressa oblidem costums que en un altre temps ens envoltaven. Quan aterràrem en Londres, ja no me'n recordava que els cotxes condueixen per l'esquerra, ni molt equivalien la lliura i l'euro, tampoc que les distàncies es mesuren amb milles ni fins i tot que van una hora per darrere. Però el que més em cridà l'atenció de tot és que les cases no tenen cortines. Imagineu arribar al centre de Londres de nit (les 16.30 i ja era de nit, una d'eixes altres coses que oblides) i veure les persones en la intimitat de les seues llars, tot ben escodrinyat.

Em pareixia una ciutat impersonal, moderna, encantada d'haver-se conegut, d'eixes que miren per damunt del muscle la resta i que se'n riuen de tot allò que semble antic. Amb tot, he de reconéixer que em va agradar. És una Roma del segle XXI on es creuen tots els camins, on arriben tots els vaixells i on es troben totes les nacionalitats, però també fa cent anys era la capital del món i no assumeix no ser-ho més per això s'aferra a les seues peculiaritats i tradicions, al cap i a la fi és la capital d'Anglaterra.

Londres és una ciutat cara i pareix que feta per a rics. Llavors decidirem comprar la London Pass, una targeta que inclou entrades gratuïtes a molts museus i edificis. Férem càlculs i amb el que volíem visitar-hi, amortitzàvem de lluny les més de cent lliures que costa. De la mateixa manera visitàrem llocs que d'altra manera no ho haguérem fet.



Començàrem la nostra visita per Hyde Park, antics terrenys de l'abadia de Westminster convertits en reserva de caça de la Corona sota els Tudor. Per la tardor té lloc el Winter Wonderland, una fira de Nadal que es divideix en àrees temàtiques nadalenques com l'Àrtic, l'Oktoberfest o el Circ. Jo tampoc ho entenc però frisant els 0 graus millor no pensar-ho. Una cosa que em va fer gràcia és la proliferació de llocs de menjar amb xurros com a Spanish traditional dessert, sí, les típiques postres que t'abelleix menjar-te després d'una fartà de paella o de putxero.

Dia 2

Anàrem primer a Westminster Abbey, antiga abadia de benedictins sobre una illa en el riu Tàmesi allà pel segle XI  i que d'ençà del cisma anglicà, esdevingué en una capella reial.  Allà es fan coronar els reis i també serveix de panteó per a moltes personalitats angleses com Newton o Shakespeare. Entre reis, artistes i nobles hi ha tanta quantitat de tombes i epitafis que fa la sensació d'estar en un cementeri gegant. El que més m'agradà és el claustre, el que queda de l'antic monestir. L'estètica gòtica, la molsa que s'apodera dels murs, la pluja constant, la llum tènue, tot plegat conforma un escenari tranquil i solitari molt atractiu front a la marabunta de visitants de l'església.

Al costat de l'abadia hi ha el Parlament que sols és pot visitar en estiu. La seua torre del rellotge, coneguda popularment pel nom de la seua campana més grossa, el Big Ben, n'és l'element més destacat. Nosaltres la trobarem amagada sobre una torre de bastiments. El nom de la torre era justament el de Torre del Rellotge però fa uns pocs anys li'l canviaren pel de Torre d'Elisabet.  Algú hauria de dir-los als anglesos que no pot ser que tots els edificis es bategen com a "nosequè reina Elisabet", és poc original i es presta a confusions. Bé com si aquí no passés el mateix.

Westminster significa monestir occidental per opossició a Easminster.

A continuació prenguérem un vaixell pel riu Tàmesi fins al districte de Greenwich. El bitllet anava inclòs en el London Pass i com que plovia amb força va ser una bona opció, veure Londres des del riu, a cobert i amb calefacció. Hi arribàrem tot just quan la pluja havia deixat pas al sol. Allà hi ha l'observatori reial i un museu dedicat a l'astronomia i a la mesura del temps però el més fotografiat sens dubte és el meridià 0, la línia invisible que determina la longitud de qualsevol lloc del planeta i per extensió, els fusos horaris. Malgrat tindre el museu tan a prop, hi ha qui no acaba d'entendre-ho per exemple, no gaire lluny hi ha una botiga que a l'entrada es vanta de ser la primera tenda del món.

Però abans de l'observatori havíem pujat a bord del Cutty Sark. Si pensaves que era una marca de whisky, tranquil, no estàs sol. En realitat el whisky li deu el nom a aquesta embarcació del segle XIX que es dedicava al transport de te i llana entre la Xina, Austràlia i Anglaterra. Dins hi ha un museu sobre la vida marítima amb moltes coses per a palpar. Hi ha un joc d'ordinador que consisteix a dur la nau des de Sidney a Londres seguint els corrents marins i evitant encallar en la costa. Jo vaig tardar vora 100 dies, 30 dies més del que s'acostumava. Supose que capità de vaixell és un altre treball que he de descartar. En tornar al centre, ja era de nit. Passàrem per Trafalgar Square on justament estaven fent la cerimònia de l'encesa de llums de l'arbre de Nadal, Leicester Square i Piccadilly Circus.

Dia 3

Al sendemà decidírem prendre un bus turístic d'eixos que et permeten pujar i baixar diverses vegades. Com que teníem un dia gratuït, pensàrem aprofitar-lo per a desplaçar-nos per la ciutat. Hora i mitja més tard, després d'haver avançat solament 3 kilòmetres, comprenguérem l'errada i botàrem per a agafar el metro. Londres té un trànsit molt dens.

"Enhorabona, busca't un altre ofici perquè capità de vaixell, no"

Continuant, la Torre de Londres fou construïda per Guillem, el Conqueridor per a ser residència reial. Acabà servint de presó, polvorí, tresor reial o fins i tot, zoològic amb els animals que els reis rebien com a regals: elefants, lleons, mones... Hi estigueren tancats personatges com el filòsof Thomas More, el conspirador Guy Fawkes o la reina consort Ana Bolena, de qui se'n diu que encara vaga entre els humits corredors. Hi viuen sis corbs i segons conta la llegenda, el dia que els corbs se'n vagen, caurà la monarquia anglesa. Per precaució, els corbs tenen les ales retallades. En certa manera, tots els habitants de la torre han acabat tenint un destí trist.

Al costat es troba el Pont de la Torre, una meravella de l'enginyeria de l'era victoriana. El pont s'obri per a permetre el pas de grans naus vingudes des de tots els ports del món. Es construí per la necessitat de comunicar ambdues riberes de la ciutat i no impedir el pas de naus grans al port, que en aquell temps estava a l'oest del pont (hui està a l'est). Es pot pujar dalt i travessar el pont per un corredor cobert amb sòl de vidre, de manera que pots caminar amb la claustrofòbica sensació de caminar a vora dos-cents metres sobre el buit, això si no hi haguera desenes de turistes arrossegant-se per terra com escurçons per a fer-se la foto. Pensava que es podia creuar  per fora, exposat a les ràfegues de vent i caminant sobre el trànsit, desafiant els elements. Pel·lícules que em faig al cap.

En acabant passàrem pel HMS, una nau de guerra de la Royal Navy ancorada en el Tàmesi i que en l'actualitat és un museu. Estigué en servei entre els anys de la Segona Guerra Mundial i la Guerra de Corea i s'hi recrea la vida dels mariners a bord de l'embarcació. No gaire lluny hi ha el Shard, un gratacel de 306 metres d'altura que fou el més alt d'Europa fins no fa molt (ara diuen que és el més alt de la Unió Europea, dure el que dure, clar). Paga la pena per a poder gaudir de les vistes i de l'ocàs.

For God's sake! I'm floating.

A continuació pujàrem al London Eye, la nòria que des de la seua instal·lació l'any 2000, s'ha convertit en una de les icones de la ciutat. El bitllet no és barat, com res en Londres, i més encara si ho comparem amb el preu d'una nòria convencional però és una de les nòries més altes del món i les vistes de la ciutat de nit són espectaculars. Això sí, les cabines són compartides així que poc de romanticisme però encara com estan tancades i tenen calefacció. Va ser casualitat que en la cabina veïna van poder ser testimonis de com un jove li va demanar casar-se a la seua xicona. Tot molt de sorpresa. Encara que supose que la xica sospitaria alguna cosa en veure que pujaven ells dos i dos treballadors de la nòria que duien una cistella amb copes i una botella de cava. Ara que ho pense, no hi ha hagut cap atracció, museu, església en Londres sense que hi haguera una cafeteria i algú amb cava. Què voldrà dir això?

Acabàrem el dia en el Museu Britànic. Havíem estat tot el dia pegant bacs i era tard, arribàrem cansats i no vaig valorar com tocava la quantitat de patrimoni mil·lenari que hi ha allà dins. Fou una llàstima, malgrat tot vaig gaudir amb les esfinxs assíries, els relleus del Partenó i les restes etrusques. Caldrà repetir la visita.

Dia 4

L'últim dia el començàrem de nou en Hyde Park per a passejar pel Winter Wonderland i aprofitar per a pujar a alguna atracció. Després visitàrem la Catedral de Sant Pau. Bastida a finals del segle XVII, és una construcció enorme però en el seu dia, polèmica perquè en la conservadora Anglaterra, que tanta estima li ha tingut al gòtic, el seu arquitecte va presentar un edifici barroc, inspirat en el barroquisme romà contrareformista. Així podria passar per una catedral catòlica però és en el ritu on rau la diferència. Com que és anglicana, no hi trobarem ni sants, ni relíquies, ni la intensa olor a encens. A més a més no és difícil veure alguna sacerdotessa celebrant missa. En la planta baixa hi ha soterrats alguns personatges il·lustres com l'almirall Wilson, el general Wellington o Lawrence d'Aràbia. Imprescindible és pujar a la seua gegantesca cúpula per a tindre una perspectiva diferent de l'església.

"Me encanta el barroquismo"

Després de passar breument pel que queda de les muralles romanes-medievals de Londres, tornàrem a Westminster per a visitar el Churchill War Rooms, una mena de búnquer que el primer ministre va manar construir sota l'edifici del Tresor poc abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial. És un conjunt d'habitacions fosques i asfixiants on es reunia el govern i el departament de guerra per a planificar les operacions i estigué operatiu fins a la rendició del Japó l'estiu de 1945. Tanmateix si férem cas al que diuen en el museu, pareixeria que la guerra la van guanyar Churchill i Roosevelt els dos a soles.

En travessar Saint James's Park arribàrem al Buckingham Palace. El palau sols obri a les visites en estiu, quan la reina està de vacances en Escòcia, així que nosaltres haguérem de conformar-nos amb la vista del cancell i del Victoria Memorial, un monument commemoratiu del regnat de la reina Victòria. Al voltant de la plaça hi ha columnes que representen els cinc continents sobre els quals s'estengueren els seus dominis i sobre una d'elles hi ha un cangur que va ser el millor de tot.

L'última parada del viatge fou Covent Garden, originalment l'hort d'un convent (d'aquí el seu nom), convertit en una plaça pública arran de la desamortització d'Enric VIII. Després de l'incendi de Londres del segle XVII molts comerciants s'hi traslladaren a vendre i així es desenvolupà el mercat. L'edifici actual es construí en el segle XIX amb una gran coberta de metall i per fora s'inspira en l'arquitectura clàssica grecoromana. Un bonic exemple de l'arquitectura industrial i neoclàssica. És una zona agradable per a passejar, hi ha animació i músics de carrer.

De matinada ens n'anàrem de Londres amb les primeres volves de neu. Hem patit molt de fred però també hem vist i aprés moltes coses. Paga la pena anar-hi poc abans de Nadal per a veure tota la decoració.

Arrivederci, Londra, goodbye, au revoir

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

APRENDRE ÀRAB DES DE CASA (II) RECIPIENTS

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

LLIBRES DEL 2017