diumenge, 29 de juliol de 2012

EL BLUF DE COLÒNIA



Bluf, de l'anglès bluff; acció de fer veure que una cosa és molt important o més valuosa que no és.



Encara no has anat a Colònia? Quan penses anar a Colònia? Colònia és un must d'Alemanya... aquestes i altres coses semblants em deia molta gent, germànica i no, cada cop que em preguntaven si ja havia anat a la ciutat del Rin i sempre anava endarrerint el moment, temorós de que les expectatives no foren satisfetes.  A la fi el temps s'acabà i  em va semblar una bonica manera de tancar el periple teutònic. Però he de dir que la ciutat no estava a l'altura de tot el que m'havien contat ni les excel·lències que m'havien cantat es corresponien amb la realitat. En el seu lloc em vaig trobar una ciutat bruta, grisa i massificada. El que em succeí és allò què es coneix com la síndrome de París.


Què no em va agradar exactament? Crec que en primer lloc la manca de sorpresa, és a dir si Colònia és la primera ciutat d'aquesta banda d'Alemanya què es visita deu ser bellíssima, però després de visitar unes quantes sempre hi ha la sensació d'estar visitant la mateixa ciutat, amb els mateixos carrers d'atovons i cases blanques amb l'embigat a cara vista, les façanes de caràcter hanseàtic, les cales prop del Rin, el port fluvial, els edificis reconstruïts, etc...


Un altre aspecte que no em va agradar fou la massificació, hordes de turistes, majoritàriament japonesos, desplaçant-se com nòmades famolencs amb càmeres reflex penjades al coll, empentant tothom. Per exemple la catedral és grandíssima, la segona catedral gòtica més gran, però l'elevat nombre de gents dins l'edifici li lleva l'encant, la relació personal amb la divinitat, la solemnitat, la humiliació del visitant davant el poder de déu i la seua església, la pau, el silenci, la foscor, el recolliment són assassinat per les llums dels flaixos, la xerrameca dels turistes avorrits, els guies que alcen la veu per damunt de l'aldarull, els xiquets cansats què ploren perquè es veuen arrossegats a quelcom que no els agrada, els sacerdots què actuen de goril·la de discoteca escridassant i expulsant la gent del temple a les hores litúrgiques.


Un tercer aspecte és la destrucció de la morfologia urbana. No sé ben bé que  tenen en ment les autoritats de la ciutat, espere que no patisquen de valencianitis i pretenguen fer una ciutat moderna i cosmopolita, millor dit allò que siga que entenguen per modern i cosmopolita, a costa de destruir la imatge tradicional de la ciutat. No s'enten perquè en un lloc tan turístic hi ha centenars d'obres públiques per tot arreu, carrers alçats, trànsit desviat, voreres desaparegudes, tot ad maiorem gloriam del bimil·lenari de la ciutat què es celebrará pròximament. No s'entén que fa una plaça d'estil castellà al bell mig de la ciutat exposta al vent i el fred. O un pont de Calatrava que es reconeix perquè aquest arquitecte ho fa tot de la mateixa manera: blanc i corb.


O tal vegada el problema va ser el fet de veure-la amb els ull de la decepció. Perquè la visita a Colònia incloïa també Aquisgrà, la capital de Carlemany, una ciutat amb gran poder d'evocació, amb la seua catedral i el tron de l'emperador, un lloc que volia visitar des que va començar a interessar-me la història i la major de les decepcions va vindre quan no vaig poder entrar-hi perquè s'hi estava celebrant una missa, deien i a eixa missa li seguien unes quantes més fins la vesprada, quan ja estava oberta al públic. Vaig maldar tota la jerarquia catòlica fins el Papa, a sant de què fer 7 misses seguides un dissabte de matí? Que no hi ha més esglésies a la ciutat? O serà que en la catedral Déu fa més miracles?


Així que després d'aquell somni punxat ja no tenia cap gana de visitar Colònia. Però si he de dir que la vista de la ciutat en la llunyania baixant des de les muntanyes d'Eiffel, en el camí d'Aquisgrà a Colònia, amb la catedral omnipresent com una flama què crema enmig de la ciutat és espectacular. La vitalitat mediterrània que hi ha també és un atractiu així com l'església de Santa Maria del Capitoli, un petit monestir fundat al segle VII allà on antigament havia estat el Capitoli de la ciutat romana i construït en estil romànic al segle XII imitant la Capella Palatina d'Aquisgrà. A diferència de la catedral, aquí la població de turistes oscil·la entre cap i un parell, tota l'església per al visitant. 


També val la pena visitar-hi l'església de Sant Albà, un edifici medieval d'estil romànic, destruït en la segona guerra mundial i del qual solament queden les parets i algunes voltes. És interessant per mostrar-nos en quin estat van quedar la majoria d'edificis acabada la guerra i per valorar la tasca de recuperació que s'hi va fer posteriorment. 


Com a curiositats de la ciutat, la paraula colònia va donar nom a l'aigua olorosa que s'hi fabricava a la ciutat. La mare de l'emperador Neró va nàixer aquí també, de fet es rebatejà en honor seu amb el nom de Colonia Agrippina. Gràcies a les excavacions arqueològiques que es feren a l'antic palau del Pretor es descobrí que la vall del Rin tenia una gran activitat sísmica fa 2000 anys. La catedral de Colònia comença a construir-se el 1248 i no fou acabada fins el 1880, fou l'edifici més alt del món fins 1884, quan es construí el Washington Memorial. En la catedral s'hi pot visitar el sarcòfag on hi ha les restes dels Reis Mags, furtats per l'emperador Frederic Barbarroja de la catedral de Milà al segle XII.


dimecres, 25 de juliol de 2012

RETALLS DEL DIARI

Des que he tornat d'Alemanya i després de desfer tot l'equipatge, la meua habitació ha adquirit una imatge barroca. No l'he pintat de daurat ni l'he decorada amb quadres de Rubens o Ribera ni molt més lluny,  entre el barroquisme i el xonisme hi ha una línia molt fina, simplement que emprant un terme de la història de l'art, la meua habitació té ara mateixa horror vacui (horror al buit, per als estudiants de la LOGSE), no queda pràcticament un centímetre d'espai buit. Així les coses toca fer neteja i començar a desprendre's de moltes coses, no podem acumular els objectes materials eternament, és un luxe que solament les persones amb la síndrome de Diògenes es poden permetre i a certes edats no està ben vist.

Rebuscar entre els armaris i els calaixos és una experiència gratificant, més encara per als que som historiadors, podem trobar-nos moltes coses què ja pensàvem perdudes. Algunes poden ser sorpreses desagradables, com un parell de caixes farcides amb apunts de la carrera encara, dos anys després, pendents d'arxivar. D'altres són agradables, com una bossa amb pessetes que encara no s'han canviat, he tingut una dècada molt ocupada per anar al banc. Altres són estranyes i ens fan veure com el temps passa inexorablement, de manera cruel, enduent-s'ho tot per davant.

D'aquesta tercera categoria he trobat una carpeta amb retalls del diari, una petita hemeroteca conformada per articles que van entre el 2003 i el 2007, un lustre què foren els últims anys daurats, quan la crisi encara no havia arribat per quedar-se. Molts retalls daten d'una època en la què desitjava estudiar Història i m'interessava àvidament per qualsevol article què trobés al diari. D'altres són sobre Xàbia i la temuda ampliació del port esportiu, quan pensava què els moviments ciutadans encara podien canviar el món en el què vivim. Vaig agafar tots els retalls i els vaig llançar al fem.

D'alguna manera aquells pedaços de paper eren com un espill en el què podia mirar-me, però no em va agradar el que vaig veure. Em mostraven una imatge de mi ingènua i sense malícia que no m'agradava, em fan recordar altres temps. Així que els vaig llançar.  Si ja ho sé, els hagués tingut que cremar a la xemeneia, mentre el sol arribava a l'ocàs i de fons sonaven les notes punyents i llastimoses d'un violí provinent d'una vella i marcida gramola. En el seu lloc les vaig posar en una bossa del masymas i les vaig botar al contenidor pertinent.

Que va ser llavors d'aquell jo? Supose que com el Càndid de Voltaire, es va trobar amb la crua realitat, va vindre la crisi i com si hagués algú obert el tap d'una banyera, tot se n'anà pel desaigüe en un ràpid remolí quedant solament eixe xarrup desagradable que fan els desaigües en acabar la seua feina.

Però va ser curiós poder traure el nas per aquella finestra retrospectiva i veure un passat no massa llunyà, aquell en què anàvem a menjar-nos el món, en el què vivíem rodejats de riqueses, xampany, caviar, seda, cuir, cristalls de Bohèmia i eixes coses altres coses que tenen un gran valor extrínsec. València ja no era aquell país bàrbar fet a cop de conquesta, bastit amb la sang vessada dels ocupats, construït sobre la suor i les llàgrimes dels desarrapats, aquell Far West al què hom venia a morir exposant a pirates, roders i indígenes sublevats. Ara érem un país refinat, com Mónaco o Dubai. Lo queremos todo deia el president Camps en un d'eixos articles què apareixen al darrere d'una notícia sobre l'almoina de València.

I un dia ens despertàrem amb ressaca i ens veiérem en l'espill de la realitat. Érem els rics que tan bé reflecteix Blasco Ibáñez a Arrós i Tartana. Érem doña Manuela, sempre a l'última, sempre en tots els saraus, menjant arròs amb la coberteria d'argent, sense diners, sempre entrampats i acabàrem com Doña Manuela, prostituint-nos per poder mantindre un nivell de vida que ni necessitàvem ni ens pertocava. Un dia ens desertàrem i ens adonàrem que encara érem el pirata, el roder, el colon salvatge, el moro i tot allò que hem volgut oblidar que érem.

Ara pot ser no ens adonem, però algun dia si acaba la crisi i fem la vista enrere de tot el camí recorregut veurem com hem canviat en el darrer lustre, com ens ha canviat la crisi, com ens ha llevat la inocència de veure com realment funciona el món, veurem com confiàvem cegament en eixos valors de la revolució francesa que ens parlaven de drets humans inalienables, de llibertat, d'igualtat, de fraternitat i observarem com en els darrers anys el món ha revelat la seua imatge real, una imatge selvàtica i poblada de feres carronyeres que s'alimenten sense pietat dels seus iguals, llops antropòfags que defensava Rousseau, la supervivència del més fort segons certes interpretacions del darwinisme. 

Per això a tants molesta la història, perquè de vegades el que trobem del passat ens fa enrogir de vergonya.

diumenge, 22 de juliol de 2012

XANTEN, PASSEJANT ENTRE RUNES

Temple del Port de Colonia Ulpia Traiana.
Xanten, la Pompeia del Rin, no ho diuen els llibres però ho dic jo, encara que aquest adjectiu escarotaria qualsevol italià. Xanten, la ciutat on fou martiritzat i soterrat Sant Víctor i que acabà donant el seu nom a aquell llogaret entre runes de pedra, columnes i marbre, Xanten que ve de l'expressió ad Sanctos en referència al sant que hi ha soterrat en la catedral, segons proclamaven els seus orgullosos habitants. De Xanten també prové l'heroi germànic Sigfrid, fill del rei de Xanten, caçador de dracs, vencedor dels Nibelungs i que es feu quasi immortal per banyar-se en la sang d'un drac, a excepció d'una part de la seua espatlla què era el seu punt dèbil, tot això ens conta l'epopeia germànica El Cant dels Nibelungs.

Catedral de Xanten

Així aquesta petita ciutat de 20.000 habitants exsuda història en cada cantonada i en cada mur. Desafortunadament anar i tornar em va costar 6 hores de tren així que en arribar-hi em vaig trobar en la disjuntiva d'elegir entre la ciutat, la part medieval o el parc arqueològic, la part romana. Em vaig decantar pels romans i espere poder tornar algun dia a descobrir la part medieval, la de les llegendes.



L'any 15 abans de Crist els romans devien haver-se perdut per aquestes terres i van muntar un campament militar anomenat Castra Vetera què tenia la missió de protegir Roma ara i sempre de l'invasor, així el Rin es configurà com una frontera natural entre el món civilitzat i el món bàrbar. L'any 70 després de Crist els bàrbars estaven un poc fins als nassos de tanta invasió i aculturació, una cosa era parlar llatí i adorar uns déus cap calents, però haver de dur peplum i sandàlies en aquelles terres fredes devia ser molt dur  i es van revoltar contra els fills de Ròmul. Aconseguiren algunes victòries i aquest campament romà fou destruït, però la Roma del segle I era una locomotora que s'ho enduia tot per davant, així recuperaren el terreny perdut però com vaig explicar en la Batalla del Bosc de Teutoburg (http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=6644055191218862788#editor/target=post;postID=811518080507354317ja no van continuar expandint-se per la Germània. 

Porta de Colonia Ulpia Traiana


Així sobre les runes del primer campament fundaren un de nou, Castra Vetera II (no es calfaren molt el nom) que arribà a acollir entre 15.000 i 20.000 habitants, legionaris i tot el que els acompanyava: famílies, taverners, artesans, prostitutes, esclaus. Anys més tard l'emperador Trajà concedí al campament l'estatut de colònia i en el seu honor rebatejaren la ciutat com a Colonia Ulpia Traiana. Una colònia era una part de Roma en territori fora d'Itàlia, el seus habitants gaudien de la ciutadania romana però tenien una relació de major dependència amb Roma. 

Estel·la funerària del cementeri de C.U.T, policromada com eren realment.



Al segle III el model econòmic, polític i social romà va viure una forta crisi per una conjunció de diversos factors que anaven retroalimentant-se i agreujant al seu torn altres, posant-se així en evidència les mancances de la locomotora romana, dissenyada per a l'expansió territorial. Aquest apunt ve perquè és freqüent llegir que la crisi de Roma es deu a la invasió bàrbara i a l'auge del cristianisme, però a banda del reduccionisme explicatiu, aquests fenòmens foren més conseqüències de la crisi que causes.

Almàssera i molí de Colonia Ulpia Traiana


Amb el regnat de Constantí el Gran es visqué una recuperació aparent, Roma semblava haver eixit del malson, la tempesta havia passat. L'optimisme portà a reconstruir la ciutat, ara anomenada Tricensimae, més ja no era aquella ciutat que rivalitzava en esplendor amb ciutats com Tréveris o Colònia sinó un petit llogaret fortificat. La troika constantina més que dur a la recuperació precipità Roma a la seua crisi final, a la fi aquella recuperació aparent no havia sigut més que l'ull de l'huracà. (Aprofitant que el Rin passa per Colònia, quants paral·lelismes podríem  traure de la història: malgrat saber que el gros de les riqueses es trobava en les vilae del camp, com que era més fàcil aplicar impostos als habitants de les ciutats, per la facilitat dels recomptes estadístics, foren les classes populars urbanes les que suportaren les majors càrregues fiscals mentre que les grans fortunes continuaven fugint al camp conscients de la senzillesa de poder defraudar la hisenda en l'àmbit rural, les ciutats acabaren despoblant-se. Aquella civilització de ciutats s'ensorrà, Europa entrà en un procés de ruralització què no es revertiria fins els segles XIII-XIV i per supost la crisi no acabà sinó que s'agreujà).

Museu Arqueològic Romà de Xanten


Al segle V lla ciutat fou definitivament abandonada a les mans dels francs i afortunadament  ja no fou més ocupada. Dic afortunadament perquè les ciutats que des d'aquell temps continuen ocupades ja no conserven molt d'aquella època, com València, Barcelona o Sevilla, mentre que les ciutats completament despoblades es congelen en el temps i hui podem gaudir de com era una ciutat romana (la Xanten actual es troba unes metres dellà de les runes). La ciutat com moltes vegades es convertí en la pedrera de la regió i molts capitells, làpides, columnes, carreus de marbre es poden veure en la catedrals i les cases antigues de la ciutat. La ciutat de Trajà quedà dormida en el temps.

Amfiteatre romà

Irònicament mentre els bombardejos aliats de 1944 es carregaren el 85% del patrimoni de Xanten també permeteren a Colonia Ulpia Traiana sortir de la seua letargia mil·lenària i acabada la guerra començà un pla de musealitzar les runes que va culminar l'any 1975 amb la creació del Parc Arqueològic, una recreació de la ciutat romana que és una passada. Com que els edificis són de nova planta es poden palpar, tocar, xafar i d'aquesta manera es viuen més, hom pot tindre la sensació de transportar-se a aquella època en passejar pels carrers, les portes, el temple del port, la casa romana, el teatre, l'almàssera. És una bona manera per aprendre la civilització romana. Una de les coses que més em cridà l'atenció fou que el parc està replet d'arbustos i no per emular un laberint de plantes, sinó que les línies d'arbustos simulen la planta dels carrers i els habitatges, així tenim un espai verd i reversible, sense danyar les estructures soterrades. També hi ha un Museu on s'exposen tots els materials trobats a les excavacions fetes.

Frigidarium de les termes de la casa d'hostes

Si he de ressenyar algun aspecte negatiu he de dir que el dia què vaig arribar es celebrava una fira medieval. Si, una d'eixes fires en les què el personal es disfressa, hi ha paradetes amb sostre de tela què venen kebabs, polseres de pedres de colors, sabons i plantes medicinals per curar hemorroides, si d'eixes que de medieval tenen el nom i prou. Justament la fira estava situada en mig del camí què du de Xanten al Parc i a més es cel·lebrava un concert de bandes de música cèltica, per a fer-ho tot més medieval. En intentar creuar un paio vestit amb pells d'ós i una porra, supose que imitaria un bàrbar, volia cobrar-me 10 euros per entrar-hi. 10 euros! mira, vaig pensar, aquesta parafernàlia ja té quelcom més de medieval, un impost abusiu sobre el dret de pas. Aquell bàrbar em va dir que si anés disfressat a la manera medieval podria passar gratis. Però si acaba de passar un que semblava eixit de la guerra d'independència americana, quina disfressa medieval és eixa? vaig protestar. Nein, nein, sacrifica diners o la teua dignitat però si no, no passes. Doncs no vaig pagar, faltaria més, encara que vaig haver de fer una volta gran com d'un quilòmetre travessant el típic barri residencial de jardins perfectes, banderes alemanyes què onegen als pals i famílies felices i exposant-me a ser acusat de rondaire (en realitat ser acusat de rondaire d'intencions perverses en un barri residencial no és molt difícil, solament en passejar-se sense ser resident hom pot sentir desenes d'ulls acusadors darrere de les persianes) però vaig poder arribar al parc sense sucumbir a eixa càrrega feudal.


Pensava que un campament bàrbar es trobava assetjant la ciutat, però era molt pitjor, una fira "medieval".

A més Xanten es troba solament a 25 km de Weeze, l'aeroport de Ryanair, no hi ha excusa per no anar-hi.

dimecres, 18 de juliol de 2012

LA SECRETÀRIA

Camine amb pas àgil per tal d'escapar de la calor matinera del Cap i Casal, la xafogor què cau desplomada sobre les manises de la Plaça de l'Ajuntament i què el mateix sòl sembla retornar als vianants amb rudesa. Esquive el venedor de cupons, la venedora de roses, el del quiosc de premsa, els turistes què càmera en mà immortalitzen la seu municipal, les seues columnes ciclòpies i la seua imatge vuitcentista, en fi també esquive la senyora distreta que passeja el gosset i el pidolaire què demana unes quantes monedes per bescanviar-les per tabac. 

A la fi en girar la corba i alçant el cap, puc veure la torre on devia pujar-hi. Un raig esgarra el cel ensordint amb el tro el ritme frenètic de la ciutat. Aquell és un d'eixos edificis blancs i alts construïts al segle XIX per substituir les antigues edificacions què havien perdut la partida del temps, per promoció de la burgesia valenciana sedera. Al entrar-hi hi ha un porter, un d'eixos andalusos o valencians de província arribats a la capital als anys 70, què assegut a un escriptori de fusta anota les entrades i les visites. Puge  les escales amb cautela, com si adivinés que podia trobar-hi, armat amb escut i espasa per enfrontar-me a un drac o una bruixa, que per al cas era el mateix.

Al arribar a la porta, un cartell demana empentar sense avisar i efectivament, en obrir-la allà hi ha una alemanya posada d'ulleres amb muntura daurada i modals de secretaria de l'època del desarrollisme, què tecleja furiosament a l'ordinador. Em veure'm entrar-hi, es gira sobre la cadira i em mira per damunt dels vidres de les ulleres. Amb els seus cabells ataronjats i curts i la seua simpatia germànica em demana seure'm. El seu accent revela que ha nascut en un territori indeterminat entre la vall del Rin i la de l'Elba, però l'ostenta orgullosament, sense amagar-lo, com qui passeja un estendard. 

Em pregunta que vull i jo responc amb fermesa, però aquella dama no tolera la seguretat i em contesta amb un deix de suficiència i perdonavides. Solament dessitge matricular-me al curs A-2 d'alemany, però sense cap patent ni butla amb la què pugués demostrar que tenia el nivell previ, ella dona per segur que m'ha de posar a l'A-1 més jo no estava disposat a posar-li-ho tan fàcilment. Reclame que he estat quasi un any a Alemanya i que no tenia cap intenció de perdre el temps aprenent números i colors. Ella replica que viure en un país no es suficient per aprendre la gramàtica. Dimonis, sempre la maleida gramàtica. Les llengües són un instrument de comunicació no una cotilla de la llibertat d'expressió. Ella torna a pegar-li la volta al molí, hi ha molta gent que viu en un país i no aprèn la llengua. Ignore si ho diu per experiència pròpia i intente reprimir un somriure.

Ella reparteix les cartes i em proposa fer una prova ràpida de nivell, jo recull el guant i accepte de ben grat. No anava a acoquinar-me i deixar-me vèncer per aquella teutònica. Done'm paper i bolígraf sarraïna! Mire les preguntes i em sembla endevinar-la darrere de mi apuntant un somriure maliciós amb ulleres de muntura daurada. Tot o res, pensava haver-me llançat un 7 i no tindre un altre per fer-li la rèplica. Comence a respondre. Escolte la veu d'un altre presoner que mentre fuig per la porta s'acomiada: Auf Wiedersehen!. Ella respon arrossegant cada síl·laba i marcant cada so: Auf Wiedersehen, sempre insaciable d'errades. 

Acabe i li done el test. Ella l'agafa amb les ungles pintades i amb la mà lliure pren un bolígraf vermell, mentre es passa la llengua pels llavis, assaborint abans d'hora el triomf. Corregeix ràpidament, tan vertiginosament com colpeja les tecles de l'ordinador. Jo rese per tal de no fer el rídicul i obtindre un resultat digne. Però el seu somriure adopta el rictus rígid i etern d'una estàtua egípcia. Reconeix la seua derrota, però deixem-ho en un empat, et pose a l'A-2 a canvi de que repasses més la gramàtica. Formalitzem tot allò que s'havia de formalitzar. Mentre surt ella em diu amb la seua veu arrossegadora: Tschüss! Jo la mire i mentrestant em pose el barret, li dic amb insolència: Tschüss! amb eixa u tan francesa què faria plorar de devoció a Molière. (En realitat no duia cap barret, però he pensat que quedaria bé, aleshores posem que era un d'eixos barrets d'ala i feltre que s'estilaven als anys 30, com la que duia Humprey Bogart a les escenes finals de Casablanca).

Baixe els esgraons de l'escala amb la sensació d'haver vençut una bèstia, una Ceto mare de les gòrgones què tenia presonera Andròmeda, la filla del rei etíop. El porter continua allà amb la seua tasca enregistradora. Li desitge un bon dia i surt al carrer. Sobre la vorera allà continuen el venedor de cupons i la de roses, el pidolaire i la senyora que passeja els gossos i com no els turistes què immortalitzen els edificis, aliens a la batalla que acabe de lliurar. 

dimecres, 11 de juliol de 2012

AL PORT D'AMSTERDAM

Vaig conèixer el Jacques Brel a través d'un CD de música què teníem a casa i des d'ençà m'encisa la seua forma de fer música, de viure la música. Els seus concerts devien de ser tot un espectacle, amb la melodia que envaïa el seu cos i el posseïa fins a dur-lo a un estat d'èxtasis harmònic. Llàstima que morira amb 49 anys un 9 d'octubre de 1978. Qui sap quines joies més ens hagués aportat a la humanitat? O millor tal vegada fou millor així que acabar sent una estrella consumida per l'alcohol, les drogues, la fama i els diners què viuen de les glòries passades.
Amsterdam és una de les meues cançons preferides, parla d'eixe ambient entre romàntic i decadent què tenen els ports, que guarda com un tresor la bellesa què s'esvaeix en un món cada vegada més podrit i llançat a predre. La música també és fantàstica, és com si representés el vaivé d'una barca lligada a port què és bressolada pel suau ritme cadenciós de les ones de la mar. I el francés és una llengua amb la què hom pot dir el que vulga que sempre quedarà bonic i poètic.

Al port d'Amsterdam
hi ha mariners què canten
als somnis què els persegueixen
al llarg d'Amsterdam.
Al port d'Amsterdam
hi ha mariners què dormen,
com les oriflames
al llarg de les monòtones riberes.
Al port d'Amsterdam
hi ha mariners què moren
plens de cervesa i de drames
amb les primeres llums de l'alba.
Però al port d'Amsterdam
hi ha mariners què naixen
en la calor espesa
de lànguids oceans.
Al port d'Amsterdam
hi ha mariners què mengen
sobre tovallons massa blancs
què de peixos regalen.
Ells vos mostren les dents
què volen mossegar la fortuna,
què volen empassar-se la lluna,
què volen endrapar-se els obencs
i se sent el bacallar (o la meuca= prostituta).
fins just el cor de les creïlles fregides,
què amb grosses mans conviden
a dur-ne més.
Després s'alcen rient,
amb el so de la tempesta
pujant-se les braguetes
i sortint rotant.
Al port d'Amsterdam
hi ha mariners que ballen
refregant llurs panxes
sobre les panxes de les dones.
I giravolten i ballen
com sols escopits
al mig del so punyent
d'un acordió ranci.
Ells giren el coll
per millor escoltar-se riure
fins que de cop
l'acordió expira.
Aleshores amb el gest greu
i la mirada orgullosa
acompanyen la seua batava
a plena llum.
Al port d'Amsterdam
hi ha mariners què beuen,
què beuen i tornen a beure
i què beuen encara més,
ells beuen a la salut
de les putes d'Amsterdam
d'Hamburg o d'onsevulla,
en fi ells beuen a les dones
què els donen els seus cossos bells
què els donen la seua virtut
a canvi d'una moneda d'or
I quan ells estan ben beguts
alcen el nas al cel
i es burlen de les estreles
i pixen com jo plore
sobre les dones infidels
Al port d'Amsterdam
Al port d'Amsterdam.


dissabte, 7 de juliol de 2012

COM ESTÀ EL PATI

Poc de temps i ja trobe a faltar el fet de no entendre la majoria de persones que m'envoltaven. vivia en una felicitat ignorant, però ara he descobert que tinc la capacitat d'acabar rodejat de la intel·lectualitat filosòfica del poble. Així com si del cercle il·lustrat de Madame Pompadour es tractés, un dia em vaig veure bevent cervesa amb un d'Almeria i una madrilenya (de la Rioja, per a que quede més clar que prové de les profunditats geogràfiques). 

Llavors entre terç i terç havia d'escoltar perles com: ezo del valenciano no zirve pa'ná, sus vai a Murcia y naide habla valenciano!; esto es Alicante y aquí nunca se ha hablado valenciano; estamos en España y aquí siempre se ha hablado apañó; a mi hija la obligan a aprender catalán, no valenciano; aquí los niños no aprenden inglé porqué pierden el tiempo con el valenciano, etc.

Ens diu la Bíblia i si no ens ho diu, ho dic jo, que si tenim un problema el més sensat és eliminar el problema. Si, si. Quan estudiava en la meua joventut, les matemàtiques se'm donaven fatal, les passava putes per aprovar-les, llavors el que deuria haver fet és exigir poder decidir estudiar o no matemàtiques, donat que no anaven a servir-me de molt. Això és el mateix que passa amb la qüestió de les llengües, si no podem aprendre una llengua, podem invertir tot eixe temps a elaborar complexes argumentacions negant la utilitat de la llengua, proclamant que obligar a estudiar-la és propi d'un estat feixista i brandar el dret inalienable a no estudiar dita llengua. Morta la cuca, mort el verí o en castellano para que lo entiendan todos: muerto el perro se acabó la rabia. Vet aquí l'argumentari què utilitzen.

-Els pares han de tenir dret a decidir si els fills estudien valencià o no a les escoles. Per eixa regla de tres els pares també deurien tenir el dret de decisió sobre altres assignatures, ja siga matemàtiques o ja siga música. Filant més prim, els pares també deurien poder decidir sobre què aprenen els seus fills: la teoria de l'evolució, educació sexual, certs passatges de la història...

-Aquells que emigren a comunitats bilingües han de poder elegir fer tot l'ensenyament en la seua llengua materna i què no se'ls impose la llengua del país receptor. Però aquest dret sols és aplicable a castellanoparlants, un pare gallec o valencià no pot escolaritzar el seu fill en la seua llengua materna en un col·legi de Toledo. De la mateixa manera un romanès no pot escolaritzar els seus fills en romanès en un institut espanyol.

-El valencià és una llengua que no serveix per a res. Aquest punt és el què més em toca la moral, nosaltres no parlem valencià perquè siga una llengua universal, sinó perquè és la llengua de casa i a casa es parla valencià, de la mateixa manera que ho feien els pares, els avis, els avis dels avis i tots els antecessors de segles arrere. És llavors una qüestió de respecte cultural i generacional i no d'utilitat. Hi ha moltes persones què han demostrat no servir per res i tolerem que continuen existint.

-Estudiar valencià lleva temps a estudiar llengües més útils com l'anglès. Aquest argument cau pel seu propi pes perquè en Burgos o Sevilla no s'estudia valencià i el nivell d'anglès és igual o més lamentable. De fet, a persones què se'ls fa un món aprendre valencià, cal recordar que ambdues són llengües romàniques i que el grau d'intel·ligibilitat mútua és d'un 85%, no poden aprendre llengües més distanciades com l'anglès. Al mateix temps podríem capgirar-lo malignament, hom podria decidir estudiar valencià o castellà i dedicar la resta d'hores a l'anglès, implicant que hom podria decidir no estudiar el castellà perquè al cap i a la fi, quan tots parlem anglès ens podrem comunicar mitjançant aquesta llengua. 

-A l'escola no s'ensenya valencià, s'ensenya català. A mi la qüestió del secessionisme lingüístic ja em provoca ois, imagineu doncs com li caurà a un filòleg que fins i tot Joaquineta la de l'estanc tinga una opinió al respecte basada simplement en l'odi i l'autoodi. Però si és trist que utilitzen el secessionisme amb fins malignes (i deuríem nosaltres començar a fer el mateix i parlar d'andalús, murcià, madrileny, cubà, guineà i així parlaríem centenars de llengües), haver d'escoltar coses del tall: "a ma casa sempre hem dit senisero i kamón i ara en escola diuen cendrer i pernil". Ganes de plorar. 

I mentre escoltava cada perleta, jo alzinava el colze i feia un glop. Vaig acabar amb colze de tenista i una bona merla damunt. Almenys en Alemanya jo a tot deia que ja i pensava en coses boniques i agradables.

dimecres, 4 de juliol de 2012

AUF WIEDERSEHEN ALEMANYA

Els núvols comencen a escampar i entre la foscor apareix la lluna. La primera lluna de l'estiu què arriba per recordar-me que el meu temps s'ha acabat. Però em porta un regal, fa fugir els núvols i encara que siga per acomiadar-se el sol també torna a eixir després de moltes setmanes. Trec la maleta què ha estat dormint gairebé nou mesos. Nou mesos!! 259 dies. Com condensar tant de temps en 20kg? 

Comence a doblar la roba i la col·loque tan bé com puc per tal que càpiga el major nombre possible. Per aquí els pantalons, els jerseis tan indispensables, samarretes, camises, sabates, calcetins, calçotets, per aquí i per allà com en un tetris desvirtualitzat. Encara queden els llibres i tots els regals. I mentre guarde cada objecte, em ve un record a la ment del temps viscuts, puc recordar l'estació de Düsseldorf i uns viatgers comentant la mort de Gadaffi, recorde també l'olor dels boscos, la llum tèbia de l'ocàs al mig dia, els colors i els sabors del Nadal, l'olor del bronze i del zinc, la neu sobre els carrers de Berlín, l'aventura, la gent, les veus, els gests, tot allò desconegut, milers de records que dansen a la meua ment sense ordre ni concert mentrestant de fons dues preguntes giravolten sense treva.

Dues preguntes que tot el món m'ha fet, fins i tot la caixera del supermercat. Bé ella no perquè m'odia sense saber-ne jo el motiu. Ho veia en la manera com em dedicava morgens cavernosos al mateix temps que a la resta dedicava angelicals somriures i els desitjava vesprades boniques. També ho veia en la manera com llançava els meus productes amb menyspreu, com si s'entrenés per participar a les Olimpíades i poder batre la plusmarca en llançament de disc.

Aquestes preguntes eren:
-"I ara què faràs?" La gran preocupació nacional després de l'Eurocopa, ocupava fins i tot portades al Bild i al Spiegel. Què faré és una pregunta què ara mateix no sabria respondre, mentiria si negués que m'aterra el futur o més bé em causen paüra les escasses perspectives de futur. Però de moment m'agafaré un temps de vacances què crec merèixer també i què faré més avant serà un problema a resoldre pel meu jo del futur.

-"Quin balanç fas d'aquesta experiència?", "Quines coses t'ha aportat?" Una pregunta què ara tampoc podria respondre amb la profunditat què li caldria, a priori he pogut aprendre mitjanament l'alemany, practicar l'italià i l'anglès, he viatjat molt, he experimentat el que suposa viure una temporada, una experiència erasmus què mai m'havia atrevit a fer, però sense les llums i l'oripell de la vida erasmus. Encara més he viscut en pròpia pell la immigració, quelcom que recomane a tothom per créixer a nivell personal i sobretot per a tots aquells què malden de la immigració i l'associen solament a la delinqüència deuria ser un imperatiu. A mi no em feia falta en aquest sentit, mai he combregat amb les doctrines xenòfobes ni he respectat les opinions que parlen de la immigració amb una lleugeresa ignorant i què neguen la immigració com un dels primers invents de la humanitat. Però si que m'ha servit per admirar i respectar encara més si cap tots aquells amics nascuts dellà la mar i dellà les muntanyes. També he viscut els processos d'integració cultural des de l'altra banda de l'espill comptant ara amb les dues perspectives.

A mesura que passen les setmanes i l'oblit comence a nodrir-se dels records, a mesura que comencen a esborrar-se els rostres, els sabors, els olors, els colors i vaja creixent la melangia serà el moment de fer una anàlisi més acurada en fred. De moment puc dir que em fa llàstima saber que ja no tornaré a passejar per aquests carrers del poble, a caminar a la vora del Ruhr, molta gent que ja no tornaré mai més a veure però si puc tornaré de visita, encara que l'experiència ja no serà la mateixa. Un compte bancari i una targeta de telèfon em lliguen més que siga en un 1% a aquestes terres i no descarte tornar a marxar, si fa falta al Senegal, m'ha agradat aquesta experiència a pesar de totes les coses negatives què he pogut viure. Ara sols queda esperar a que bufe bon vent per tornar a treure la barca. Ens veiem a l'altra banda de l'espill!

diumenge, 1 de juliol de 2012

DÜSSELDORF, A PESAR DE LA PLUJA


Quan hom pensa en Alemanya, la seua ment evoca la catedral de Colònia, el mur de Berlín, el port d'Hamburg, el centre històric de Munic, els gratacels de Frankfurt...són les grans ciutats alemanyes, les més poblades, les què atrauen totes les mirades, aquelles en les què els esdeveniments succeïsquen, les més visitades i després trobem Düsseldorf, capital de l'estat de Renània del Nord-Westfàlia què ens els darrers anys s'ha convertit en un importat centre financer i capital alemanya de la moda i les telecomunicacions però no sols de treball viu l'home i aquesta ciutat es sent orgullosa de dir que té la barra de bar més llarga del món: centenars de bars, cerveseries i restaurants que s'escampen arreu de tots els carrers de l'Altstadt sense quasi espai entre uns i altres, confonent-se tots els establiments i que concentren els caps de setmana tota la població de Düsseldorf. 

Vista del port de Düsseldorf, el riu Rin amb la torre de televisió a mà esquerra.

Jo vaig descobrir-la un dia de primavera, plovia per variar, a més tot i ser maig, l'hivern no es resistia a marxar i encara ens sorprenia algun matí amb gelades i vent fred. No feia un bon dia d'excursió però la pluja en Alemanya és el pa de cada dia, s'ha d'aprendre a conviure amb ella , així que xino-xano vaig fer camí cap al sud. Quan deia que volia anar-hi tots em miraven amb indignació: "però si allà no hi ha res" deien, "ves a Colònia que és molt millor" afegien. Així que partia d'expectatives 0, una ciutat lletja en la què no hi ha res que veure, eixe era el veredicte de molts. L'experiència m'ha ensenyat que quan menys expectatives s'hi tenen més fàcil és que el resultat siga positiu, perquè al cap i a la fi si la ciutat era tan horrible com asseguraven tampoc perdia res, molt pitjor és imaginar-se que s'hi va a la ciutat més bonica del món i trobar-se amb un bluff (com em passà en Colònia).

Vista de la Königsallee

Allò que em vaig trobar jo a Düsseldorf és moltes ciutats concentrades en una, perquè com veureu, el 12 de juny de 1943 a la 1.15 de la matinada, mentre molta gent dormia, l'aviació britànica va llançar en poc més d'una hora més de 1.500 bombes destruint quasi per complet les cases, negocis i edificis del centre de la ciutat, per no parlar dels més de 600 morts. El panorama era desolador i acabada la guerra es va decidir reconstruir la ciutat de nou, com l'ocell Fènix renaixent de les seues cendres, Düsseldorf tornaria a alçar-se.

Cases del port de Düsseldorf
I què és el que podem trobar llavors a Dus (com la coneixen els seus habitants)? Bé, es pot fer un volt per la Königsallee (Kö per simplificar), l'avinguda més cara d'Alemanya, amb botigues de preus prohibitius, nombrosos cotxes de gama alta estacionats, diamants, seda, argent, or. També té un bonic llac al bell mig al voltant del qual passejar. I els que no podem gastar ni un besant a les seues botigues, també podem passejar amb l'esperança de pescar una milionària / milionari. 

Vista de la Königsallee
També es pot passejar pel seu casc antic, encara que en principi no s'hi conserva molt, acabada la guerra es restauraren alguns edificis antics. Del poc que queda podem visitar l'antic Rathaus, el centre administratiu de la ciutat què es situa en la Burgplatz, l'església barroca de Sant Andreu o la gòtica de Sant Lambert, la Plaça del Mercat on s'hi celebra mercat els dissabtes, les antigues cases del comerciants dels canals del port i la Torre del Port què formava la desapareguda porta nord de la ciutat.

Rathaus de Düsseldorf

Torre del port

Però sens dubte visita obligatòria és el port, fluvial això si perquè la mar queda un poc llunyana. El port és eixe element diferencial què distingeix a la ciutat d'altres. Durant els anys 90 el port es trobava en un estat de bastant degradació així que es mamprengué un pla de renovació arquitectònica i reorientació d'activitats econòmiques, ja que el trànsit portuari no té el pes que gaudí en el passat, s'ha apostat per altres sectors com les telecomunicacions. Podem trobar-hi la Rheinturm, seu del NRW canal de comunicacions de la Renània del Nord-Westfàlia. També hi ha la seu del Govern de l'Estat Federal. 


 Encara que sobretot destaca el Neuer Zollhof, un conjunt d'edificis dissenyats per l'arquitecte canadenc Frank Gehry i què s'han convertit en la imatge de la ciutat. Els edificis conformen una vista bonica amb el Rin de fons, la resta d'edificis del port, la torre de televisió. Però aquest arquitecte és similar a cert valencià, vull dir que si és el primer edifici d'ell què veus, és bonic i original però també vist un, vist tots.



I si el temps hagués acompanyat no sols hagués sigut una visita encara més bonica, sinó que també hagués visitat l'Ökohaus, un centre de cultura japonès què recrea alguns edificis tradicionals del país nipó, car Düsseldorf hostatja la comunitat més gran de japonesos en Europa, tant és així que es pot trobar moltes botigues amb el retolat solament en japonès i carrers en els què hom té la sensació d'haver-se traslladat de sobte a Tòquio.

Per a viatjar a Düsseldorf, a banda de l'alemany, es necessiten coneixements bàsics de japonès
El luxe, l'arrogància, la petulància em recordaren a Hamburg. El seu caire multiètnic i alternatiu em feren pensar en Berlín. L'alegria de viure, l'aire mediterrani dels seus pobladors els podem trobar també a Colònia. La seua arquitectura moderna és similar a la de Frankfurt. La multitud de cerveseries que hi podem trobar evoquen a Munic. Com he dit, moltes ciutats en una, una ciutat modesta i sense grans pretensions què resulta fascinant. Das stimmt.